El paisatge vegetal de les planes i muntanyes diàniques (territori diànic)

Les muntanyes bètiques atenyen també els Països Catalans i ho fan de manera prou poderosa. Hi penetren en direcció E-W i, amb llur empenta incontenible, evaginen la corba tibant del litoral valencià, que esdevé així alterosa punta de llança avançada devers les Pitiüses (les quals, en rigor, no en són sinó una prolongació mar enllà). Les muntanyes diàniques, en efecte, representen el sector terminal del Sistema Bètic. Constitueixen un conjunt geogràfic de primera magnitud, netament diferenciat de les planes alluvials que interrompen o dels relleus ibèrics que deixen al NW (territori serrànic). El territori que ajuden a tipificar, doncs, està marcat pel component montuós i per les valls i petites planes que duu associades.

El riu Xúquer, fins al pantà de Tous, i la Serra d’Enguera delimiten el territori pel N; al S, ho fan les Serres de Sant Cristòfol, Castalla i Maigmó, i el riu Sec; el límit oriental és la línia de costa, i l’occidental, molt estret, els confins del territori considerat. El conjunt pren l’aspecte d’un rombe que comprèn les comarques de la Costera, les meitats meridionals de la Ribera Alta i de la Ribera Baixa, la Vall d’Albaida, la Safor, el Comtat, la Marina Septentrional i la Marina Meridional, l’Alcoià i la meitat septentrional de l’Alacantès.

Fisiografia

Les muntanyes diàniques, calcàries en llur totalitat —excepte la Serra de Corbera— i molt sovint carstificades, es disposen en tres rengles vagament paral·lels, orientats d’W a E (o de SW a NE), fet que determina, com en els Pirineus, uns acusats contrasts solell-obac, car hi ha vessants sencers enterament orientats al N i d’altres orientats completament al S; entre aquests relleus i contraforts, resten algunes petites planes en forma de cubeta tancada, anomenades ‘foies" en la terminologia local.

Les muntanyes septentrionals, d’altitud mitjana i relativament desordenades quant a la seva disposició, fan un front costaner amb les Serres de Corbera (la Mola, 625 m), Buixcarró-Mondúver (841 m), Gallinera (la Safor, 1013 m) i Montgó (753 m), front que envolta una plana litoral prou àmplia i que es continua devers l’W amb les Serres de Benicadell (1104 m) i Grossa (893 m). L’eix orogràfic central, molt més alterós, és constituït per les Serres de Bèrnia (1129 m), d’Aitana (1558 m, el punt culminant de tot el conjunt diànic), de la Serrella i la Xortà (la Mallada del Llop, 1361 m), de Mariola (el Montcabrer, 1390 m), del Carrascar d’Alcoi (1352 m), de les Fontanelles (1061 m) i de Sant Cristòfol (758 m); la foia d’Alcoi n’és la plana interior més remarcable. Finalment, existeix un tercer conjunt, meridional, del qual fan part el Puigcampana (1410 m) i les Serres de Cabeçó (el Tossal, 1205 m), del Maigmó (1296 m) i de l’Arguenya (la Replana, 1228 m), al peu de la qual s’obre la foia de Castalla. De tota manera, totes aquestes serres i llurs contraforts s’encavalquen i entreteixeixen, de manera que els tres arrengleraments no resulten sempre evidents.

La xarxa hidrogràfica és constituïda per diverses rambles mediterrànies que sovint malmereixen el nom de riu amb què se les denomina: els rius d’Alcoi, de Gorgos i l’Algar (o Guadalest), que baixen del nucli central Aitana-Mariola, i l’Amadòrio i el Sec (o de Montnegre), que s’alimenten dels relleus meridionals; al Xúquer, el gran termenejador septentrional, desguassen per la dreta el riu d’Albaida i el seu afluent, el Cànyoles.

Bioclima

Tots els climes del territori són declaradament xerotèrics, com és d’esperar atesa la latitud. Però l’accidentada i rigorosa orografia introdueix modificacions importants en els condicionaments climàtics, de manera que les terres diàniques resulten en conjunt força més humides que totes les que les envolten, sobretot que les més meridionals (territori lucèntic); això no obstant, ni les més elevades cotes —i això que moltes superen els 1300 m— presenten climes de tipus submediterrani. La disposició E-W de la majoria de les grans serralades, altrament, té conseqüències bioclimàtiques importants, car l’efecte d’orientació de vessant ateny una elevada significació.

Les planes i terres baixes litorals presenten un clima xerotèric marítim més aviat sec i calorós, malgrat les relativament elevades precipitacions totals (550-700 mm/any), a causa d’un període estival àrid o peràrid que dura tres mesos i més; l’hivern és tèrmicament suau, amb cap mes hivernal o subhivernal, i l’estiu és càlid (temperatures mitjanes tot l’any per sobre dels 10°C, fins per sobre dels 20°C durant quatre mesos estivals). A les muntanyes hom troba un clima de baixa muntanya marítima, més eixut i fresc: de dos a cinc mesos subhivernals i de dos a quatre mesos estivals, els quals mesos estivals són, a més, àrids o peràrids; les precipitacions totals són de 450-700 mm/any. Finalment cal esmentar el cas de les foies, normalment una mica continentalitzades: un mes hivernal fins i tot (temperatures mitjanes per sota dels 5°C) i només un parell de mesos estivals, tanmateix peràrids, amb precipitacions escasses (400-500 mm/any); el diagrama ombrotèrmic d’Alcoi recull clarament aquesta darrera situació.

Dominis de vegetació

La distribució potencial de la vegetació a les muntanyes i planes diàniques és relativament simple: carrascars a les primeres i màquia litoral a les segones. Però el límit d’uns i altres no ha estat encara establert amb detall. Altrament, existeixen d’altres dominis potencials, poc importants en superfície però rics en significació biogeogràfica.

El domini de la màquia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum) s’estén per una ampla banda litoral, de molts quilòmetres d’ample, que s’enfila pels solells fins als 300-500 m d’altitud, i més amunt i tot en zones càrstiques, o si més no això és el que hom diria a la vista de les restes que en queden. Per sobre d’aquestes cotes, es passa al domini del carrascar amb gatosa (Quercetum rotundifoliae ulicetosum), domini que puja fins a les màximes altituds i que, disjuntament, perfora també la banda litoral de la màquia, a l’empara dels nuclis muntanyosos (Montgó, Corbera, Buixcarró-Mondúver); és ben possible que aleshores es tracti del domini del carrascar amb margalló (Rubio-Quercetum rotundifoliae). Aquesta distribució altitudinal és remarcable, car significa que les formes més eixutes del carrascar ocupen en aquestes muntanyes meridionals nivells que als Pirineus corresponen a l’estatge montà de les rouredes i fins de les fagedes. L’observació és pertinent, car permet de ressaltar que no és l’altitud, sinó el clima que relativament se li associa, allò que determina la zonadó altitudinal. Tanmateix, en el cas d’aquestes muntanyes diàniques, no és únicament el bioclima xerotèric imperant allò que porta a la instauració dels carrascars o a llur sèrie de degradació, sinó també la natura del sòl, edificat sovint esquelèticament sobre calcàries carstificades.

Les altes carenes ventoses (Aitana, Mariola) no pertanyen, però, al domini dels carrascars, sinó al domini de les brolles d’eriçó (Erinacetalia), vegetació oromediterrània que en aquest territori presenta ja moltes connexions amb la de les altes muntanes bètico-magribines. Altrament cal dir que als obacs alterosos de les Serres del Carrascar d’Alcoi i de Corbera, arriba a implantar-se la més meridional de les penetracions de l’alzinar litoral, el domini de l’alzinar amb carrasca (Quercetum ilicis galloprovinciale genistetosum patentis).

Vegetació actual

L’esquerpor del relleu fa que extenses zones d’aquest territori romanguin cobertes per un mantell de vegetació espontània. L’agricultura, certament, no ha afectat els pendissos rostos ni els vessants encimbellats, alhora que les implantacions humanes, lligades històricament a l’activitat agrícola, també s’han limitat a les planes litorals, a les foies de l’interior o a les fondalades protegides i relativament humides. Això no obstant, la vegetació espontània dista molt de la imatge climàcica teòrica: els incendis forestals i l’explotació secular del bosc s’han encarregat de separar-la’n. De fet, la major part del territori diànic no conreat és una immensa bosquina, interrompuda ça com lla per bosquetons clarers de pi blanc o per retalls de carrascar, formacions forestals suficients, però, per a donar al territori, juntament amb la teatral espectacularitat del relleu, valors paisatgístics molt remarcables. Les instal·lacions turístiques del litoral, molt nombroses, han representat un nou element modificador de l’entorn, d’ençà dels anys seixanta.

Els boscos

Els boscos són poc nombrosos al territori diànic, i limitats a les muntanyes interiors. Hi ha pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), sobretot en el quadrant nord-occidental, algunes pinedes de pinastre (P. pinaster) als relleus silícics de la Serra de Corbera, i restes sensibles de carrascar amb gatosa (Quercetum rotundifoliae ulicetosum) a les muntanyes centrals (Serres de la Carrasqueta i del Carrascar d’Alcoi, etc.), ben sovint als vessants obacs, els menys eixuts; a les muntanyes litorals també n’apareixen, de carrascars, aleshores amb un cert component d’espècies de la màquia, és a dir, constituint mostres de l’encara no prou ben tipificat carrascar amb margalló (Rubio-Quercetum rotundifoliae). A l’indret de la Font Roja, a l’obac de la Serra del Carrascar d’Alcoi, entre els 1000 i els 1300 m, i també a la Serra de Corbera, existeix un molt notable i relicte alzinar litoral amb carrasca (Quercetum ilicis galloprovinciale genistetosum patentis), la presència en el qual de diverses espècies caducifolies (freixe de flor, córner, etc.) confereix un toc especial a l’esclerofília general imperant. Aquestes espècies caducifòlies, i encara d’altres, arriben a constituir, en portells rocosos i fondalades ombrívoles, per damunt dels 900-1000 m, la remarcable freixeneda amb blada de fulla petita (Orno-Quercetum fagineae), que fa en aquestes muntanyes meridionals un paper comparable al de la teixeda en els massissos catalanídics.

Les bosquines i els prats

Les comunitats més difoses a les muntanyes i planes diàniques són les brolles de romaní i bruc d’hivern. Per damunt dels 400-500 m, coincidint més o menys amb el domini dels carrascars, es fa la brolla de romaní i bruc d’hivern amb pebrella (Helianthemo-Thymetum piperellae), normalment en la més eixuta de les seves variants, de la qual arriba a fer-ne part l’espart (subas, macrochloetosum tenacissimae); a altituds inferiors, és substituïda per la brolla de romaní i bruc d’hivern amb esteperola (Anthyllido-Cistetum clusii), la típica brolla caldcola del país de la màquia litoral, que en aquest territori, sobretot a les comarques més meridionals, es veu interpenetrada per espècies summament xèriques, pròpies de les timonedes que acabaran desplaçant-la en les terres més àrides del territori lucèntic (subas, sideritetosum tragorigani). Aquestes dues brolles, eixutes i esclarissades, entapissen dilatadíssimes extensions del territori diànic fins a constituir-ne el principal element paisatgístic.

No són, però, les úniques brolles de l’àrea. Al Montgó i rodalia, ocupant petits enclavaments molt sotmesos a la influència marina i clarament relacionats, biogeogràficament parlant, amb l’àmbit pitiúsic, apareixen les brolles de romaní i bruc i d’hivern amb garlanda (Erico-Lavanduletum dentatae) i amb farigola d’Eivissa (Erico-Saturejetum barceloi), posseïdors d’espècies remarcables, mentre que al Mondúver i muntanyes de l’entorn prospera la brolla de romaní i bruc d’hivern amb argelagó (Genisto-Anthyllidetum onobrychioidis). Altrament, a l’obac de la Serra de Mariola, es fa la brolla de romaní amb bruc valencià (Carici-Ericetum terminalis), en la qual no apareix bruc d’hivern i sí bruc valencià (Erica terminalis). Quant a les brolles, cal afegir, finalment, que als gresos de la Serra de Corbera, i associada quasi sempre a la pineda de pinastre, es fa la brolla silicícola d’estepes i brucs amb estepa crespa (Cisto-Pinetum pinastri ericetosum scopariae).

Un port més dens i atapeït tenen la singular boixeda amb galzeran (Buxo-Ruscetum hypophylli), comunitat que apareix només al Montgó, entorn dels 600 m i als obacs, i la màquia de teucri groc i violeta roquera (Teucrio-Hippocrepidetum valentinae), també de les muntanyes de l’àrea de Dénia, però de repeu de cingle calcari obac, al domini de la màquia litoral; es tracta de comunitats posseïdores d’endemismes i/o espècies notables que, juntament amb algunes de les brolles anteriorment esmentades, fan del Montgó i contraforts un massís botànicament molt interessant. També al món de les màquies o de les grans bosquines pertany, naturalment, la pròpia màquia de garric i margalló (Querco-Lestiscetum asparagetosum stipularis), la dominadora teòrica de la banda diànica litoral, però molt minvada en la seva actual presència: ha estat substituïda arreu, en efecte, per brolles calcícoles, i sembla que hagi hagut de refugiar-se, esparracada i empobrida, als més ingrats solells càrstics de la zona.

A les cotes altes de les Serres d’Aitana i de Mariola, entre els 1000-1100 i els 1400-1500 m, sempre a les carenes ventejades, es desenvolupa amb puixança la brolla d’eriçó amb argelaga pubescent (Erinaceo-Genistetum longipedis), comunitat xeroacàntica oromediterrània que s’instal·la permanentment en els crestalls i que pot estendre’s amb facilitat a les zones veïnes. Es presenta en una variant especialment diversa en espècies i ben constituïda (subas, genistetosum), als punts més alts d’Aitana, o bé en una altra dominada per l’eriçó (subas, salvietosum), a cotes més baixes. Als replans ombrius més protegits, la brolla xeroacàntica és desplaçada per diversos gramenets embosquinats d’eriçó (Daphno-Festucetum capillifoliae, comunitat encara oromediterrània, o bé Festuco-Avenetum filifoliae, comunitat intermèdia entre les pròpiament oromediterrànies i les timonedes de baixa cota).

Les menys xeròfiles de les bosquines de la zona són la bardissa amb arç blanc d’espina curta (Rubo-Crataegetum brevispinae), que apareix en algunes fondalades relativament humides del domini de la màquia o fent partions en àrees agrícoles del domini del carrascar, i l’atípica jonceda de llistó amb sàlvia (Bufonio-Salvietum lavandulifoliae), de les Serres de Mariola, del Maigmó-Arguenya, etc., gramenet embosquinat que ja marca el trànsit cap a les comunitats pròpiament herbàcies. Els prats, tanmateix poc freqüents en àrea tan eixuta, queden reduïts a les formes més xeròfiles del prat d’albellatge (Hyparrhenietum hirto-pubescentis stipetosum parviflorae), al llistonar amb iva borda (Teucrio-Brachypodietum retusi), i a ben poca cosa més.

La vegetació aigualosa, de ribera i litoral

Cap bosc de ribera digne d’aquest nom no apareix al territori diànic, bé que existeixen algunes plantacions de pollancres o d’àlbers en els rius de curs més constant i que poblaments esparsos d’oms i de salzes no són rars a les barrancades obagues del nucli orogràfic diànic; la mateixa freixeneda amb blada de fulla petita, suara comentada, no deixa d’ocupar hàbitats vagament riparis, a vegades. A totes les rambles, per contra, és corrent el baladrar (Rubo-Nerietum oleandri), al costat del qual, en valls més o menys encaixades i al domini de la màquia litoral, apareix a vegades el murtar amb margalló (Calicotomo-Myrtetum chamaeropetosurri). A les desembocadures o sobre sòls de riberal salats no és rar de trobar el tamarigar (Tamaricetum canariensis).

Les comunitats d’hidròfits són, semblantment, irrellevants: alguns poblaments de llentilles d’aigua (Lemno-Azolletum) i creixenars (Apietum nodiflori) en rabeigs o tolls, i l’omnipresent canyissar comú (Typho-Schoenoplectetum glauci) a qualsevol vora d’aigua més o menys permanent. Sobre sòls humits de la terra baixa, arriben a fer-se algunes jonqueres amb lletsó d’aigua (Peucedano-Sonchetum aquatilis).

A les platges sorrenques, es fan les clàssiques comunitats de jull de platja i de borró (Agropyretum mediterraneum, Ammophiletum arundinaceae) o de crucinel la marina a les reraplatges, en aquest cas en una variant esclarissada i posseïdora d’espècies meridionals (Crucianelletum maritimae launaeetosum); a les reraplatges ruderalitzades es troben les comunitats de cascall marí característiques (Hypochoerido-Glaucietum flavi, Sporobolo-Centauretum seridis). Als marjals costaners, que no són gaire abundants, s’hi fan salicornars (Salicornietum emerici, Arthrocnemetum fruticosi) i jonqueres halòfiles (Schoeno-Plantaginetum crassifoliae). Dels roquissars litorals, importants als caps de Sant Antoni, la Nau i Ifac, ha estat descrita una comunitat de limòniums i fonoll marí (Crithmo-Helichrysetum decumbentis).

La vegetació rupícola

Existeix un nombre considerable de cingleres i rocallisos al territori, seu potencial de vegetació rupestre. La meridionalitat de l’àrea fa que aquests hàbitats petrosos es vegin poblats per diverses plantes singulars, algunes d’elles endèmiques del migjorn valencià o rodalia, de manera que les comunitats rupícoles diàniques no són pas la cosa menys destacable de la zona.

Les comunitats fissurícoles de roca calcària són les més importants, fins al punt que ha estat creada una aliança especial (Teucrion buxifolii) per a agrupar-les. N’apareixen a tots els conjunts orogràfics, però especialment a les Serres de Bèrnia-Ifac, de Mariola, de Montgó i de Corbera. Les dues més destacables són l’Hippocrepido-Scabiosetum saxatilis, pròpia dels cingles obacs de les serres litorals, per sota dels 600 m d’altitud, i el Jasonio-Teucrietum bwcifolii, que arriba fins als 1200 m i prefereix les muntanyes interiors, tant al domini de la màquia com al del carrascar. En aquests indrets més interiors, fins a 1500 m, a les Serres de Mariola i d’Aitana, més aviat es fan, però, comunitats d’una altra aliança més septentrional (Jasionion foliosae), concretament el Jasionieutum foliosae.

A les codines i a les pedrusques prospera una vegetació menys notable. En el primer cas es troben el Saxifragetum cossonianae i l’Anomodonto-Polypodietum cambrici, pròpies dels dominis del carrascar i de la màquia respectivament, però sempre mal constituïdes i escasses. En el segon hi ha el comuníssim Andryaletum ragusinae, a tots els codolars fluvials del territori, i les comunitats més pròpiament glareícoles, que ja resulten més remarcables. Són, en efecte, exclusives de la zona, o quasi, diverses comunitats de pedrusca, sigui a les muntanyes interiors (Resedetum valentinae), sigui als relleus litorals (Valantio-Crucianelletum latifoliae, Scrophulario-Arenarietum intricatae).

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

Certament, el relleu accidental no afavoreix l’activitat agrícola en el territori diànic, particularment a les terres interiors, les més muntanyoses. En línies generals hom pot dir que la majoria dels conreus són al país de la màquia litoral, sobretot els de regadiu; a les foies i planes de l’interior hom troba secans, més que cap altra cosa. Al litoral comprès entre el Xúquer al cap de la Nau (costa septentrional), és on es concentren la majoria dels regadius i on resulten abundants, per tant, l’horta i els conreus de cítrics. A la costa meridional, per contra, abunden sobretot els garroferars, els vinyets i els camps de cereals. Una mica pertot, especialment a l’interior, apareixen olivets i ametllerars, i també campets d’arbres fruiters diversos (pruneres, cirerers o nesprers a la Marina Meridional).

La comunitat de bolitx bord i boixac de camp (Calendulo-Chrysanthemetum paludosi), al litoral septentrional, i la comunitat de leteresa de camp (Diplotaxietum erucoidis euphorbietosum segetalis) dominen en els secans, mentre que als tarongerars prosperen la comunitat de pa-de-cucut (Citro-Oxalidetum pes-caprae) i la comunitat de poa i arabidopsis (Poo-Arabidopsietum thalianae), aquesta darrera també en d’altres fruiterars. A l’horta no manquen les clàssiques comunitats de cerreigs i panissoles (Setario-Echinochloetum colonae), ja molt afeblides en aquestes terres meridionals.

La vegetació ruderal es presenta amb la banalitat que sol caracteritzar-la arreu: bleterars als llocs més nitrifícats (Amarantho-Chenopodietum ambrosioidis, Chenopodietum muralis), i herbassars i cardassars de vorada de camí (Asphodelo-Hordeetum, Lavatereíum ruderale, Centaureo-Cynaretum cardunculi); als deixius, es fan comunitats de ripoll (Oryzopsio-Ballotetum hirsutae). Particularment singulars resulten les comunitats d’anuals que, en anys de pluges, poden fer-se als ermots i camins transitats (Moricandio-Carrichteretum annuae), o els herbassars embosquinats, nitrohalòfils, propis de llocs transitats i salats (Soncho-Salsoletum vermiculatae).

Recorregut Alcoi-Gandia

Els poderosos relleus diànics han suposat sempre un obstacle seriós per a les vies de comunicació. Així, els grans eixos viaris voregen la costa i, malgrat la marrada, eviten de travessar de dret el nucli muntanyós interposat; només la carretera Alacant-Alcoi-Xàtiva-València opta per la via directa, cosa que la duu a vèncer no pas pocs passos de muntanya. Però un recorregut representatiu d’aquest territori no pot estalviar-se el nus orogràfic, raó per la qual ha estat triat un itinerari per rutes de segon ordre, plenament incorporades als relleus diànics i també a la plana litoral. Hom parteix d’Alcoi (518 m), al si de la foia corresponent, per a remuntar la vall del riu de Penàguila i davallar la del Guadalest fins a Callosa d’En Sarrià (247 m), havent salvat el port d’Ares (960 m); aquest primer tram W-E discorre entre la Serra d’Aitana i les Serres de la Serrella i de la Xortà. Després hom pren la direcció S-N, tot tallant els darrers contraforts diànics per Tàrbena (560 m) i Parcent (295 m), fins a atènyer la plana litoral a Pego (82 m) i no abandonar-la fins a arribar ja a Gandia (22 m). Abans de començar pròpiament el recorregut, hom fa una incursió a l’indret de la Font Roja (1300 m), a la Serra del Carrascar d’Alcoi.

Panoràmica esquematitzada de la foia d’Alcoi (Alcoià), des de la font Roja, 1300 m: 1 alzinar litoral amb carrasques i (V) amb caducifolis a les raconades, 2 pineda de pi blanc, 3 brolla d’eriçó amb argelaga pubescent, 4 brolles de romaní i timonedes, 5 albereda, 6 plantacions d’arbres de ribera, 7 olivets i ametllerars o (7’) olivets sols.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de la foia de Xixona (Alacantí). des del coll de la Carrasqueta, 1000 m (a baix): 1 pineda de pi blanc, 2 brolla de romaní i bruc d’hivern amb esteperola i (2’) timonedes, 3 ametllerars.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Efectivament, la incursió a la Font Roja, a l’obac de la Serra del Carrascar d’Alcoi, és molt interessant i quasi obligada. Permet de contemplar el més meridional dels nostres alzinars litorals, un alzinar amb carrasques prou ben constituït i conservat, ric en caducifolis diversos: roures, freixe de flor, corners, etc. Altimètricament parlant, hom constata els efectes de la meridionalitat sobre una àrea plenament mediterrània a 1300 m d’altitud. Altrament, la panoràmica sobre la Serra de Mariola i la foia d’Alcoi és remarcable (vegeu visió esquematitzada adjunta). Per sota de l’alzinar, tanmateix, s’estén una banda poblada per denses pinedes de pi blanc.

Des d’Alcoi fins a Callosa d’En Sarrià hom circula pel territori del carrascar; només al final del tram, quan hom abandona la direcció W-E per a prendre la direcció S-N, es penetra marginalment al domini de la màquia. Es tracta de terres relativament boscoses (pinedes de pi blanc, amb sotaboscs rics en gatosa, i retalls de carrascar) als vessants obacs, o bé dilatadament cobertes de brolles de romaní amb pebrella, i fins i tot òrfenes de sòl —i per tant de vegetació— en els solells encimbellats; aquest darrer és el cas, ben patent, de tota la rodalia del Port d’Ares, el punt més alt del recorregut (Font Roja exclosa). A les foies i petites planes sovintegen els conreus, sobretot d’ametllers i oliveres, bé que quan hom entra en contacte amb els riberals del Guadalest —altrament resseguits per prou arbres de ribera— apareixen les hortes, els tarongerars i els singulars camps de nesprers, predominants a Callosa; és a destacar, precisament, que la requesta del producte fa rendibles les feixes de coster, les quals no solament no es troben en l’estat d’abandó que les caracteritza arreu del nostre país (excepte als vinyets del Vallespir), sinó que fins s’incrementen modernament, construïdes amb una tècnica de margenades molt pròxima a la tradicional. El relleu és imponent en tot aquest tram del recorregut: les visions sobre Aitana, sobre la Mallada del Llop i sobre els espectaculars rocallisos del Puigcampana resulten certament notables.

Panoràmica esquematitzada de la vall de Tàrbena (Marina Meridional), pujant al coll de Rates, 520 m: 1 màquia de garric i margalló sobre rascler càrstic, reduïda (V) a brolla esclarissada a l’obac, 2 carrascar mesclat (2’) amb brolla de romaní i bruc d’hivern amb esteperola, 3 pineda de pi blanc, 4 olivet, 5 ametllerar mesclat (5’) amb cirerers, 6 vinyet.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de la vall de Bolulla (Marina Meridional), 250 m: 1 brolla de romaní i bruc d’hivern amb pebrella, 2 pineda esclarissada de pi blanc, 3 baladrar, 4 canyar, 5 ametllerar, 6 olivet, 7 verger de tarongers, 8 verger de nesprers.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Entre Callosa i Parcent, hom continua fonamentalment al domini del carrascar, però es travessen relleus més assuaujats i orientats altrament. A les parts inicials del tram i fins a l’alçada de Bolulla, continuen els conreus de cítrics i de nesprers als riberals, mentre els costers es presenten força desforestats, portadors de brolles o de roca nua; les rambles s’ornen de baladrars i de canyars (vegeu visió esquematitzada corresponent). Processos avançats de carstificació creen, a l’alçada del coll de Rates, una penetració important del domini de la màquia, que apareix sota les esclarissades formes que la caracteritzen en aquesta mena d’hàbitats; des d’aquest mateix indret hom pot constatar els conreus obacs (cirerers) i els secans solells (olivets, ametllerars) de Tàrbena, així com els relleus de la Serra de Bèrnia-Ifac, atresoradors de la singular vegetació rupícola a què ja hem fet referència (del paisatge d’aquesta àrea, s’adjunta una visió esquematitzada prou eloqüent). Passat el coll de Rates hom penetra progressivament al domini de la màquia litoral, ocupat per brolles i pinedes de pi blanc al coster i per secans al raiguer.

El tram final, de Parcent a Gandia, és eminentment agrícola. Els secans són substituïts a la plana per tarongerars i horta, amb olivets esparsos. Altrament, les petites elevacions litorals apareixen magrament recobertes per timonedes molt esclarissades, en clara oposició als vessants més o menys embosquinats dels costers deixats enrera.