La diòcesi de Vic, dependent de Narbona, consolidà la seva restauració entre el final del segle IX i l’inici del X, quan assolí la seva emancipació i es convertí en una seu amb més autonomia (907). El seu creixement general en aquesta etapa suposa també l’ampliació dels seus arxius i biblioteca, que posen les bases d’una futura escola catedralícia i d’un escriptori propi, que se suposa en funcionament ja abans que s’acabés el segle IX. Sembla que les atribucions del primer obrador degueren de ser força limitades i dependents de la tutela narbonesa. Aquest fet no és obstacle per considerar que, amb el temps, les influències franques s’enriquirien amb els valors d’una cultura peninsular original que atrauria també grans personalitats a la mateixa seu osonenca, entre les quals hi hauria el monjo Gerbert d’Aurillac, que visità el Bisbat entre el 967 i el 970 i que més tard es convertí en el papa Silvestre II. Pel que fa a Girona, la Seu i la col·legiata de Sant Feliu són els principals centres susceptibles d’haver engendrat una tasca artística important. Malauradament, els manuscrits il·lustrats vinculables amb tota seguretat a la ciutat són encara escassos. Tot i així, els problemes de la miniatura gironina s’acosten als dels manuscrits rossellonesos i enceten un debat en què s’impliquen també centres empordanesos, com el monestir de Sant Pere de Rodes.
L’escriptori de Vic a l’època d’Ermemir
Les notícies sobre la composició de la biblioteca vigatana són molt boiroses, però s’admet que l’escriptori de Vic hauria desenvolupat una activitat notable ja en temps del bisbe Ató, l’amfitrió de Gerbert, amb la producció de textos per a ús propi i el de la diòcesi. A aquest moment correspondrien les vuit pàgines d’una bíblia, escrita amb minúscula Carolina, que s’integren en el ms.255 de la Biblioteca Capitular i que mossèn Miquel dels Àngels Gros situa a mitjan segle X. La il·lustració presenta capitals dominades per entrellaçats en graella dels quals esporàdicament neixen caps zoomòrfics. A partir del segon quart del segle XI, la dinàmica de l’escriptori se’ns aclareix una mica gràcies a la personalitat del canonge Ermemir Quintilià, al voltant del qual sembla girar l’activitat del taller catedralici. La seva figura, estretament associada a les tasques notarials i de l’escriptori, focalitza durant quaranta anys les realitzacions vigatanes i fins al març del 1081, data de la seva defunció. Se li atribueix l’Acta de Consagració de la catedral d’Oliba (1038), amb una inicial i dos caps zoomòrfics molt pròxims a Ripoll (Museu Episcopal de Vic-MEV), el Sacramentari del bisbe Oliba, del 1038 (MEV, ms.66), els textos isidorians copiats el 1064 (MEV, ms.44) i el Martiriologi d’Ató, del 1061 (MEV, ms.128b.). Aquest és un grup força coherent de manuscrits que s’amplia tenint en compte els Paralipòmens, del 1066 (MEV, ms.6) i la majoria de les il·lustracions de VEvangeliari (MEV, ms.15).
A Vic arribaren també alguns dels manuscrits il·lustrats a Ripoll, com el Sacramentari, ms.67 de la Biblioteca Episcopal vigatana (cap al 1050). És clar que la relació entre els dos centres degué ser molt intensa en el moment en què Oliba era a la vegada abat de Ripoll i bisbe de Vic. Tanmateix, aquesta arribada de llibres del monestir veí no va impedir que Vic pogués crear un escriptori propi que va tenir un dels seus millors moments en temps d’Ermemir. A Vic, com a Ripoll, hi hagué lloc per a un gran desenvolupament dels entrellaçats de llunyana ascendència francosaxona, però en l’escriptori catedralici aquests motius no arribaven a dominar sobre els temes vegetals que, prodigats en l’etapa carolíngia, arrelaren a Vic amb una gran força, jugant amb certes variants arrodonides d’una llunyana fulla d’acant. A Vic les decoracions fitomòrfiques ja gaudeixen d’una intensitat molt especial, carnosa i tendra malgrat el seu linealisme, que arriba a suplantar o bé a metamorfosar els estrictes entrellaçats geomètrics. Aquesta orientació, només en part distinta de la que imperava a Ripoll, ens permet de considerar la cultura vigatana permeable a certs models italians o francoitalians que, amb algun punt de partida en la cultura carolíngia, s’embranquen paral·lelament per les regions umbroromanes.
Entre les primeres obres que mostren aquest cert interès per les palmetes i fulles de contorns arrodonits, fetes d’una dinàmica tova i flexible, cal esmentar el Llibre dels Reis i dels Macabeus (MEV, ms.5) decorat amb diverses capitals il·luminades amb tonalitats verdoses, d’un vermell ataronjat i de blau i groc sobre un dibuix perfilat en tintes fosques o marrons. Combinats amb els temes vegetals, també compareixen tímidament elements d’entrellaçat geomètric i testes zoomòrfiques que sovint vomiten noves tiges fitomòrfiques. El Sacramentari del bisbe Oliba (MEV, ms.66) ofereix una decoració senzilla, però d’orientació similar a la del ms.5. Tot i l’austeritat figurativa del llibre, el fet que es pugui datar del 1038 li atorga un protagonisme molt especial. Aquesta data es pot deduir de la inscripció del foli 100v, per la qual sabem que el manuscrit fou fet per ordre d’Oliba amb motiu de la consagració de la nova seu vigatana. El Sacramentari resta, d’una banda, associat a l’abat Oliba i, de l’altra, apareix com a punt de partida de la tasca d’Ermemir Quintilià al davant de l’escriptori de la catedral osonenca. Del període d’activitat d’Ermemir és també el ms.43, amb obres de sant Isidor, Alcuí i sant Jeroni que, datat del 1056, sobresurt per la presència d’una atractiva «A» i d’una figura humana implorant davant un curiós enquadrament en el qual és visible una dextera domini que sobrevola una espècie de formació rocosa. M. Eugènia Ibarburu proposa la seva identificació amb la imatge del pecador que suplica per la seva ànima, segons suggeriment del context textual isidorià, tot i la utilització d’un clixé que apropa la imatge a Moisès que rep les taules de la llei al mont Sinaí i que mossèn Gudiol suggeria per a una possible identificació del tema. L’estil entretallat i nerviós d’aquestes miniatures, que combinen certes tonalitats vermelles i tinta marró en una estricta correspondència amb la coloració textual adjacent, fa pensar en la sintonia, si no identitat, del pintor amb els cal·lígrafs. Observació que portaria a atribuir al canonge Ermemir una responsabilitat bàsica i generalitzada sobre els textos sorgits de l’escriptori de Vic, però també la supervisió i possible intervenció en les tasques d’il·lustració. En el ms.6, datat del 1066 –versió dels Paralipòmens segons sant Jeroni–, novament s’hi fa constar el protagonisme d’Ermemir. La imatge més destacada d’aquest còdex l’ofereix una franja vertical cosida a una de les seves pàgines en la qual es representa un sintètic Davallament de la creu i una sirena marina de sentit negatiu. La imatge posa en relleu el protagonisme de Crist que, penjat de la Creu, recorda el pal al qual fou lligat l’heroi Ulisses enfrontat al perill i temptació que irradiava de les sirenes. Convertida en el costat negatiu del fet carnal, la sirena, com a font del pecat, s’oposa gràficament al Crist home que, després de morir a la creu, allibera la humanitat d’una mort eterna que neix del món pagà. La il·lustració basada en el dibuix emparenta aquesta imatge amb els usos ripollesos i vigatans del segle XI, però ja abans de confirmar una data de realització cap al 1066, hem de ser conscients del problema de l’artificiosa associació al ms.6 d’aquesta imatge que apareix encapçalada per un text: «Gregorius isto sermone omnïbus necessarius», sense lligam amb la resta del llibre (segons Pere Bohigas). La diferenciació del seu estil del de les caplletres que compareixen en diversos folis (2v. , 3 o 4v), ben ancorades en la tradició vigatana dels temps d’Ermemir, pot justificar una data lleugerament posterior per al Davallament.
Entre els manuscrits més rics de Vic cal al·ludir també al Textus Evangeliorum, ms.15, associat a la Seu. La seva decoració és fruit de diverses intervencions. Les més antigues corresponen al segle XI i ens acosten al període en què Ermemir dirigí l’escriptori. La primera intervenció es manifesta a partir del foli 18 en què, a la part inferior de la plana, compareix la Maiestas Domini amb l’orbe i un llibre, emplaçada entre dos àngels. Pensem que, quan es realitzà aquesta imatge, potser encara no era prevista la inclusió dels símbols dels Evangelistes a l’inici dels seus textos, ja que l’encapçalament de l’Evangeli de Sant Mateu, al qual correspondria el símbol de l’home o l’àngel, potser entrevist en la precedent Maiestas crucifera, es decora tan sols amb una inicial «L» (foli 21), de configuració similar a la lletra «F» del foli 98v. Més endavant, però, en els folis 67v, 98 i 147v es van deixar espais per situar els símbols de Marc, Lluc i Joan. Tots tres són acompanyats de caplletres en sintonia estilística amb el que es feia a Vic. Ens trobem davant un tetramorf incomplet en què la recerca de la variatio és evident. Els símbols de Lluc i Joan són flanquejats per parelles angèliques desiguals que, encara que recorden la imatge de la Maiestas del foli 18, presenten un tractament pictòric, de coloració més densa i empastada. El mateix s’aprecia en el lleó alat de sant Marc que, en solitari sota una arcada vegetal, sembla dissociat pictòricament de la caplletra que l’acompanya. De fet, en la decoració de les grans inicials, també es poden advertir diverses intervencions, encara que aquest grup de miniatures pugui néixer d’un mateix cercle actiu a Vic al segle XI. La imatge que se separa més de tot el que hem vist fins ara compareix en el foli 8v. Es tracta d’una Crucifixió amb sant Joan i Maria als peus de la creu i el sol i la lluna encerclats a la part alta del foli. La composició és dominada per efectes cromàtics de gran densitat i per la pesantor dels personatges. L’autor de la Crucifixió ens acosta a un moment que ja podríem imaginar dins el segle XII, distant dels esquemes i claus formatives dels primers miniaturistes de l’Evangeliari; pel que fa al dibuix, permet d’evocar alguna de les miniatures de l’Apocalipsi de la Bíblia de Rodes. El seu estil obliga a tenir en compte l’evolució de la pintura monumental, i el disseny del seu emmarcament fa pensar en alguns teixits. Més difícil sembla la datació absoluta de les pàgines dels Cànons d’Eusebi, en què la tradició del segle XI podria combinar-se amb el treball d’un colorista més tardà que acosta la seva gamma a la del Mestre de la Crucifixió. El tema del Calvari, integrat en la inicial «V» del Vere dignura (foli 2v), és el principal motiu gràfic de l’anomenat Missale parvum (MEV, ms.71) que mossèn Gros proposa de considerar obra de l’escriptori de Girona (cap als anys 1075-1100). El dibuix i el tractament cromàtic parcial d’aquesta miniatura i d’altres del ms.71 són les habituals en la tradició catalana del segle XI, que aproparia Girona a l’herència de Ripoll i Vic.
Els Moralia in Job, de sant Gregori de l’Arxiu Capitular de Vic (ms.26) ofereixen també una rica il·lustració fonamentada en caplletres de teixit antropomòrfic. Una «Q» construïda per tres figures ha estat apropada per M. Eugènia Ibarburu al conflicte entre vicis i virtuts de la Psicomaquia de Prudenci. Les constants gràfiques d’aquest manuscrit porten a un dibuix segur que tensa les formes toves i flonges de la vegetació d’altres manuscrits vigatans. Les imatges poden ser eventualment pintades amb tons grocs i ataronjats. Sobre aquesta base general creiem factible de percebre diferències en el dibuix que evoquen la participació de més d’un il·luminador. També s’apropen a l’obrador osonenc un Evangeliari procedent de la Seu de Manresa i que es conserva a Terrassa (Basílica del Sant Esperit. Biblioteca Soler i Palet), amb una il·lustració del Crist viu a la Creu inscrita en el text, i un Calvari d’un Missal de Tarragona. No així el ms.16 de l’Arxiu de la catedral de Lleida que, procedent de Roda d’Isàvena, és considerat procedent de l’escriptori de la Seu d’Urgell. Es tracta d’un Pontifical caracteritzat per la seva il·lustració i escriptura com a obra típica de la cultura catalana de les primeres dècades del segle XI que integra una imatge simbòlica de Crucificat que apareix com a vencedor de la serp que, entesa com a disfressa del maligne, genera el primer dels pecats entre els homes.
Girona i els obradors de la Catalunya Nord
Des de molt aviat la ciutat de Girona degué situar-se entre les productores de manuscrits. Al segle X, les personalitats de grans bisbes com Gotmar II (944-954), Arnulf (955-970), Miró Bonfill (970-984), Gotmar III (984-994) i Odó (995-1010) donaren vida a una etapa brillant, que coincideix amb l’activitat del prevere Riquer, encarregat de la còpia del Martirologi d’Adó (Arxiu Capitular de Girona, ms.3) situable entre el 965 i el 990. La Collectio Canonum Hispana (Arxiu Capitular de Girona, ms.4) presenta una pàgina decorada amb un arc de ferradura que inclou entrellaçats i fullatges de gran interès pel que fa al seu desenvolupament posterior en els tallers de Ripoll i Vic. Alguns temes ornamentals podrien comparar-se amb certs motius que apareixen, paral·lelament o, fins i tot, en temps posteriors, en obres aquitanes, ja que la datació considerada per al manuscrit gironí és prèvia al 983 (segons Anscari M. Mundó).
Com hem vist, es relaciona amb Girona l’anomenat Missale parvum (MEV, ms.71) i també un Homiliari de Beda del segle XI de la col·legiata de Sant Feliu que es troba ara al Museu d’Art (Girona) i del qual el Museu de Vic conserva un fragment en què apareix Crist adult que predica els seus ensenyaments assegut en el tron. La concepció d’aquesta imatge recrea un entorn que no imaginem com el que correspondria estrictament al dels seus deixebles, sinó més aviat amb aquells moments que incorporen la referència a les disputes amb jueus, o amb els savis i doctors de l’Antiga Llei. És la producció d’un il·lustrador que s’ha relacionat també amb les miniatures de la Bíblia de Ripoll i amb altres de la Bíblia de Rodes. Consideracions que porten a insistir en aquest cas en els vincles entre Girona i Ripoll. El miniaturista principal es fa ressò de les formes austeres de l’ornamentació catalana del segle XI, amb una utilització de tintes negres, grogues i vermelles. La imatge de la Maiestas del foli 134 apareix retocada amb una tinta groga que sembla voler donar a la figura una consistència daurada de la qual no participen els seus acompanyants. Situada sobre el globus, la imatge recorda tant models italobizantins com algunes obres assimilades a la tradició franca. Les figures tenen una consistència geomètrica ben travada en un estil en què les mans grans acusen certa desproporció i els convencionalismes del vestuari fan pensar en les primeres formalitzacions romàniques d’aquella indumentària que tenen interessants aplicacions en el món anglès. Es tracta de pintures que donen cos a les figures, lentes i estàtiques, i que no ens poden ocultar certes llunyanes fonts clàssiques que endolceixen altres solucions d’un traçat molt més dur i sec, molt més enèrgiques, com les que s’havien donat en els Moralia in Job, de sant Gregori, adscrits a Vic.
Malauradament, la imatge de Girona com a capital de la il·lustració romànica és encara massa fosca tot i la importància de la ciutat als segles XI-XII i de les al·lusions a Sant Feliu i a la catedral com a centres productors. Els Comentaris pseudoagustinians a les Epístoles de sant Pau, de Florus de Lió (Roma, Biblioteca Apostòlica Vaticana, ms. Vat. lat.5730), amb 14 grans inicials figurades, va passar per Ripoll, ja que en el darrer dels folis en blanc es va copiar un document sobre les propietats del monestir (foli 233v), però, per la seva proximitat al Beat de Torí, també ha estat considerada obra vinculada a la Girona del segle XII. Mentre alguns autors intenten demostrar el seu origen ripollès, Joan Ainaud aportà arguments sobre una probable factura gironina. El taller utilitza colors empastats i densos per omplir les figures, completament pintades i de complexió rabassuda. Algunes adopten l’actitud d’atlants que sostenen les parts més pesants de la caplletra o juguen amb alguns dels seus elements. Són fórmules presents en la miniatura catalana, però que en el ms.5730 adquireixen una nova intensitat que ha estat acostada a les solucions escultòriques que renoven l’activitat artística ripollesa durant el segle XII. De tota manera, la seva complexió i característiques fan pensar en models italians molt directes.
El Beat mossàrab de Girona va ser traduït a un llenguatge romànic que va donar lloc al llibre que actualment es conserva a Torí i que probablement mereixeria ser qualificat com a veritable Beat de Girona. Obra de la fi del segle XI o de les primeres dècades del XII, decorada amb 106 il·lustracions, presenta un treball de dibuix segur, enriquit per una gamma àmplia poc habitual en les il·lustracions anteriors de Vic i Ripoll. Les seves miniatures ens acosten molt a les del ms. lat.5730 descrit anteriorment, i permeten una comparació relativa amb la tradició figurativa ripollesa, tot i que aquestes obres es considerin de vegades sorgides del mateix Ripoll. El Beat de Torí ha estat comparat també per Anscari M. Mundó amb un manuscrit de la Grassa (Nimes, Biblioteca Municipal, ms.36) definint una orientació cap als monestirs del Llenguadoc que té particular interès entrevista des de terres gironines i a la vista dels recorreguts lògics d’alguns mestres pintors i escultors. No oblidem que un exercici previ i que es podria equiparar al del Beat gironí sembla desenvolupar-se en l’Apocalipsi gascó de Saint Sever-sur-Adour (BNF, ms. lat.8878) datat del segle XI en temps de l’abat Gregori Muntaner (Williams, 1986).
A la Catalunya Nord, els centres més interessants per a la producció de llibres són Sant Miquel de Guixà i Santa Maria d’Arles del Tec, d’on sorgeixen el Missal d’Arles (Perpinyà, Biblioteca Municipal, ms.4) i l’anomenat Evangeliari de Cuixà (Perpinyà, Biblioteca Municipal, ms.1). Aquest darrer mostra clares afinitats amb creacions llemosines i amb algunes obres gironines. S’hi fa un desplegament figuratiu generós que decora les taules dels Cànons amb figures d’aus, peixos, mamífers i éssers humans, animades amb diverses tintes d’una gamma apagada però àmplia. També sobresurten les imatges apocalíptiques de Crist i sant Joan. Basades solament en el dibuix són les escenes de la vida de Crist i les imatges del Pantocràtor, la Trinitat, l’Adoració de l’Anyell i la Verge i el Nen rodejats de sants.
Alguns Sacramentaris de l’entorn de Ponç de Monells, la Bíblia de Burgos i altres còdexs dispersos
La Biblioteca Nacional de París conserva un Sacramentari català (París, BNF, ms. lat.1102) conegut com a Sacramentarium Gerundense, ja que a partir del seu santoral es proposa el seu origen gironí, però també com a Sacramentari de Vilabertran, ja que alguns afegits medievals al text asseguren que almenys des dels segles XIV o XV aquest pertanyia a aquesta canònica empordanesa. Als seus folis 29v. i 30 mostra una Maiestas Domini i una Crucifixió de filiació romànica que admeten comparacions amb altres obres catalanes de la segona meitat del segle XII. La sèrie d’obres a què al·ludim configuren un corrent que qualifica tant produccions de pintura sobre taula (taules de Ribes, Esquius...) com altres manuscrits catalans que semblen recolzar-se sobre uns mateixos models i connectar, com les taules, amb centres propers o dependents del monestir de Santa Maria de Ripoll. Entre els darrers, el més significatiu podria ser un Sacramentari de Sant Joan de les Abadesses (J. Janini) que conserva l’Arxiu Capitular de Tortosa (ms.41) i que es data del temps de Ponç de Monells, abat del monestir des del 1140, que va promoure la construcció de l’església de Sant Joan, consagrada el 1150 i que, més tard, es va convertir en bisbe de Tortosa, del 1165 al 1193. Aquestes dates serveixen per situar d’una manera aproximada el Sacramentari de Sant Joan de les Abadesses, que hauria estat realitzat amb anterioritat al 1165 de la marxa de Ponç de Monells a Tortosa, un ante quem força antic per al manuscrit que connecta clarament amb el Sacramentari dit de Vilabertran. El llibre es podria relacionar hipotèticament i en alguna mesura amb la presència a Girona del germà de Ponç de Monells, Guillem de Monells, bisbe entre el 1169 i el 1175. Ambdues obres responen a un estil caracteritzat per un linealisme segur que utilitza el color de manera dosificada i on es demostra capacitat per a les síntesis i per a les concrecions plàstiques de certa contundència. Més sorprenents, però també immediates, són les similituds que es perceben entre algunes de les miniatures dels dos Sacramentaris i una de les dues mans principals que intervenen en la il·lustració de la Bíblia romànica de Burgos (Biblioteca Pública del Estado). Ens referim al miniaturista que decora la part inferior del foli 12v. de la Bíblia, que integra diversos temes posteriors a l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís i una imatge de la Maiestas Domini, mestre que sembla dirigir el taller que s’ocupa també d’algunes caplletres i de l’Epifania del foli 8v.
Les escenes del Pecat original i la Reprovació, situades a la part alta del mateix foli 12v. , són responsabilitat d’un altre il·lustrador que sobresurt per la seva ascendència anglesa i l’aplicació relaxada d’un estil que pot derivar del context que defineixen els Evangelis de Wedric, la Bíblia de Lambeth o bé el Saltiri d’Henri de Blois. Aquestes correspondències permetrien revisar les datacions de la Bíblia, per situar-la dècades abans del 1200, potser a partir del 1150. La transcendència del primer mestre esmentat en el marc burgalès es constata en un Leccionari cistercenc del Real Monasterio de Las Huelgas, i ens permet d’intuir la seva important radicació en terres castellanes, alhora que advertim el seu pas per Catalunya. Curiosament, els nexes entre les obres de Burgos i Vilabertran no es tanquen amb la versemblant atribució d’algunes de les seves miniatures a un mateix taller. Al Sacramentarí hi ha també dos folis, en els quals es repeteixen la Maiestas i el Calvari (desaparellades als folis 99 i 100v.) ja incloses, com hem vist, als folis 29v. i 30. Es tracta de dues excel·lents miniatures (folis 99 i 100v.) que, no tan isolades com s’ha dit, i, tot i no ser representatives de la tradició pictòrica catalana, creiem que haurien pogut exercir algun tipus d’influència sobre l’autor dels primers folis miniats inicialment per al Sacramentari gironí (ms.1102). De fet, detectem aquesta ascendència en algunes de les caplletres de la Bíblia burgalesa, en què l’estil sec i segur del Mestre hispànic sembla entendrir-se a la vista de les suggeridores aportacions de l’autor dels folis 99 i 100. Aquests dos folis miniats del Sacramentari de Vilabertran són obra d’un creador sorprenent, capaç de donar monumentalitat a les figures, de tractar el color linealment o per grans superfícies i de crear imatges molsudes sense cap rigidesa. Per tant, no seria il·lògic admetre la prioritat cronològica del Sacramentari sobre la Bíblia, encara que no sigui fàcil determinar el grau i forma de la influència exercida sobre el Mestre dels folis 29 i 30 pel responsable dels folis 99 i 100v. Pere Bohigas va considerar el Mestre dels folis 99 i lOOv. actiu al segle XI, i amb una aportació comparable a les il·luminacions del Saltiri-himnari de Saint-Germain-des-Prés (BNF, ms. lat.11550) que Jean Porcher creu obra del monjo Ingelard. No discutirem ara aquestes apreciacions de Pere Bohigas, però és obvi que la història de tot aquest grup de manuscrits es complica quan advertim la relació entre produccions catalanes i obres com la Bíblia de Burgos, atès que en les inicials d’aquest còdex burgalès sembla quedar reflectida l’herència del Mestre dels folis 99 i 100v. El taller que analitzem descriu una trama certament intricada que oculta una història global que ha de reservar-nos encara nous capítols. Entre ells el que encapçalaria un De inventione rethorica, de Ciceró, de la Bodleian Library d’Oxford, classificat com a obra llenguadociana o del Nord italià. La il·lustració que coneixem d’aquest manuscrit, vinculat de forma directa amb un còdex conservat a Lucca (Walter Cahn), admet la comparació amb l’estil dominant a la Bíblia de Burgos, al Leccionari de Las Huelgas i als Sacramentaris catalans.
El manuscrit de Ciceró revela un nou moment estilístic del taller. Creiem que el seu autor hauria pogut ser permeable a alguns dels components estilístics de l’obra del Mestre del Pecat original de la Bíblia de Burgos, col·laborador seu al foli 12v. , per donar al seu art un nou gir que li atorga formes més fluïdes, que eviten certes simetries i rigideses anteriors. Sobre un esquema semblant al ja utilitzat abans, s’introdueixen noves formes de plegats i s’accentua l’expressivitat dels personatges, amb gestos més intensos que donen major moviment als cossos i als rostres. Analitzar les repercussions d’aquest corrent pictòric, que sembla guanyar terreny a partir dels anys 1140-50, és una tasca pendent que ajudarà a reordenar algunes idees i a omplir alguns dels grans buits de la miniatura catalana del segle XII. Llacunes que es fan més evidents si tenim en compte els processos pictòrics en altres terrenys, com els dels murals i les taules. El millor coneixement dels nexes entre alguns còdexs romànics de primer ordre vinculats a diferents centres de la geografia peninsular ens ajuden a reclamar l’atenció sobre el De inventione, de Ciceró, i a posar-lo en contacte amb els dominis de la il·lustració hispànica. Pel que fa a la formació d’aquests tallers actius a la Península creiem que cal encara una anàlisi aprofundida de la repercussió a Catalunya de l’escriptori de Citeaux configurat en les primeres dècades del segle XII. A partir de l’entorn d’Esteve Harding, mediador ideal amb la cultura figurativa anglesa i promotor de les seves branques continentals, queda per explorar un camí que ens porti fins al 1150. Tanmateix, no hem de passar per alt l’escenari històric que pot justificar perfectament alguns dels trajectes que hem descrit. Un argument de pes que caldrà tenir present són les bones relacions polítiques i familiars entre el rei Alfons el Cast, casat amb Sança de Castella, i Alfons VIII de Castella i, alhora, d’ambdós amb la monarquia anglesa.