Aquest mapa localitza els estats dotats d’una estructura territorial composta (estats federals i regionals), així com els de caràcter unitari que presenten alguns elements de descentralització administrativa (no municipal). En termes generals, el federalisme es refereix a l’organització territorial d’una comunitat política en la qual existeixen dues esferes de govern que combinen els principis d’autogovern i de govern compartit. La idea bàsica és que diferents col·lectivitats polítiques s’uneixin a través de l’establiment d’un pacte (el terme federalisme deriva del terme llatí foedus, que significa ‘pacte’).
A partir de l’establiment de la primera federació contemporània (Estats Units, 1787), la forma federal d’organitzar territorialment el poder polític s’ha estès als cinc continents del planeta, principalment durant el segle XX. El federalisme ha estat una organització reeixida, especialment quan s’ha combinat amb la democràcia liberal. Si bé al segle XIX tan sols hi havia uns quants estats federals (els Estats Units, Suïssa, el Canadà, Alemanya i alguns estats llatinoamericans), al començament del segle XXI al voltant d’un 40% de la humanitat viu sota sistemes federals o gairebé federals. Internament, però, aquests estats difereixen força entre ells.
La història de les federacions, tanmateix, també ofereix alguns fracassos, més enllà dels casos habitualment esmentats d’alguns estats socialistes que, com Txecoslovàquia o l’antiga Iugoslàvia, només eren federals en la forma, però no pas a la pràctica. Així, per exemple, el federalisme presenta a l’Àfrica èxits com els de Sud-àfrica o Etiòpia al costat d’experiències fallides (Senegàmbia) o que presenten problemes de consolidació (Nigèria, Comores). Al continent americà, el federalisme presenta moltes variants internes, des de federacions molt consolidades i descentralitzades com són els Estats Units i el Canadà fins a altres molt més centralitzades, com ara Mèxic, que presenten grans variacions internes (Argentina, Brasil), o d’altres en què la lògica federal ha quedat suspesa a la pràctica (Veneçuela). En el cas d’Àsia, els casos més notables són els de l’Índia, Malàisia i el Pakistan, i a Oceania destaquen Austràlia i els Estats Federats de Micronèsia.
Tipus d’acords federals
La política comparada actual identifica quatre tipus bàsics d’acords federals: les federacions, els estats regionals, les federàcies i les confederacions. Altres varietats menys freqüents d’acords federals són les lligues, els condominis o les agències funcionals amb tasques compartides. Els principals tipus d’acords federals es poden caracteritzar de la manera següent:
- Federacions. En general, s’acostuma a admetre que les federacions comprenen cinc característiques:
- 1. L’existència d’un doble nivell de govern, cadascun dotat de poders legislatiu, executiu, judicial i fiscal;
- 2. L’existència de procediments de participació de les parts federades en el nivell federal (per exemple, una segona cambra territorial);
- 3. Algun àrbitre institucional per a resoldre conflictes (per exemple, un Tribunal Suprem o un Tribunal Constitucional);
- 4. La reforma constitucional requereix normalment el consentiment tant de les institucions de la federació com de les de la majoria de les entitats federades;
- 5. Procediments de comunicació i cooperació entre el nivell federal i les entitats federades.
Les federacions poden, a més, ser de caràcter simètric (Estats Units) o asimètric (Bèlgica), segons si les relacions entre els poders territorials i el poder central són de tipus homogeni o heterogeni. Les raons per a adoptar aquestes asimetries són variades, però sempre es basen en diferències de caràcter geogràfic, històric, demogràfic o cultural entre les col·lectivitats de la federació.
- Estats regionals. En els estats regionals, el doble nivell d’organització territorial és el resultat d’un procés de descentralització política, garantit constitucionalment, d’un Estat prèviament unitari. Aquest procés de descentralització política normalment no afecta totes les regions de l’Estat. A més, la regionalització només acostuma a afectar els poders legislatiu i executiu, mentre que no sol fer-ho amb relació al poder judicial, a la fiscalitat i als processos de reforma constitucional. N’és un exemple Itàlia. Hi ha alguns estats que presenten alhora trets de caràcter federal i regional (Espanya).
- Federàcies (i estats associats). Ambdues pràctiques federals vinculen un territori normalment petit a un altre de més gran, respectant un alt grau d’autogovern en el primer a canvi que aquest tingui una influència molt restringida en els afers del segon. La diferència està en el fet que mentre que en les federàcies –per exemple, l’acord entre Puerto Rico i els Estats Units– aquest pacte no es pot dissoldre sense el consentiment de les dues parts federades, en els estats associats, com és el cas de Mònaco i França, qualsevol dels signants pot cancel·lar l’acord unilateralment, sempre que es respectin els procediments establerts a aquest efecte quan es va signar l’acord.
- Confederacions. S’estableixen per mitjà d’un pacte inter-nacional entre estats independents que decideixen dur a terme alguns objectius específics de manera comuna (per exemple, una integració econòmica més gran o el reforçament de la seguretat militar). A diferència del que acostuma a succeir en les federacions en relació amb les subunitats federades, els estats membres de les confederacions sempre poden sortir del pacte confederal si així ho decideixen, respectant també els procediments establerts amb aquesta finalitat. Un exponent d’aquest sistema és la Comunitat del Carib.