Aquest mapa vol representar un dels reptes bàsics de les societats contemporànies: el diàleg entre la identitat i la diversitat. Les polítiques culturals públiques es poden entendre com el conjunt de programes, accions i intervencions que les instàncies de govern (les que han de vetllar per l’interès general: ajuntaments, estats, organitzacions internacionals...) porten a terme, en la intersecció de la identitat i la diversitat, per a respondre a les necessitats culturals dels ciutadans.
S’ha cartografiat el grau de ratificació dels tres principals convenis culturals de la UNESCO, l’organització de les Nacions Unides dedicada a l’educació, la ciència i la cultura. El Conveni per a la protecció de béns culturals en cas de conflicte (1954), el Conveni per a prohibir i impedir la importació, l’exportació i la transferència il·lícita de béns culturals (1970) i el Conveni per a la protecció del patrimoni mundial (1972), constitueixen marcs imprescindibles per a vetllar per la identitat dels pobles del món. El 1999 els convenis havien estat ratificats, respectivament, per un 90%, un 54% i un 55% dels estats. Cal destacar que estats com Libèria, Moldàvia, Singapur, Trinitat i Tobago i el Txad, per exemple, no havien ratificat cap dels tres convenis. Els monuments i les obres d’art (el patrimoni tangible), però també les llengües, els costums o les pràctiques tradicionals (el patrimoni intangible) són elements imprescindibles en l’articulació de la identitat de les comunitats locals, els països i la humanitat en general. Aquests tres convenis constitueixen peces angulars de les polítiques culturals contemporànies, que té en la Declaració Universal de la UNESCO sobre la Diversitat Cultural (2001) la seva formulació més recent. Aquesta declaració entén la “diversitat cultural com a patrimoni comú de la humanitat”.
Una altra variable que mostra el mapa són les ciutats que han estat designades “capitals culturals”. La idea de realitzar un programa de capitals culturals sorgí a Europa l’any 1985, a partir d’una idea de l’actriu i ministra de Cultura grega, Melina Mercuri, que rebé el suport de la Unió Europea. Cada ciutat designada anualment com a capital cultural o “ciutat europea de la cultura” s’encarrega d’organitzar diversos actes relacionats amb la cultura de tot Europa, amb la finalitat de posar de manifest els elements comuns dels pobles d’Europa i contribuir al seu acostament i la seva entesa. Les ciutats designades no pertanyen tan sols als estats membres de la Unió Europea i no totes són capitals d’Estat.
Semblantment, des de l’any 2000, els països americans tenen també una capitalitat cultural. La iniciativa s’ha dirigit a les ciutats d’estats membres de l’Organització d’Estats Americans (OEA), amb l’objectiu de fomentar la integració interamericana, contribuir al coneixement mutu dels pobles americans, respectar-ne la diversitat i remarcar-ne el patrimoni comú. Per altra banda, entre Europa i Amèrica, la Unió de Ciutats Capitals Iberoamericanes nomena anualment, des del 1994, una capital iberoamericana de la cultura.
Amb la designació de “capital cultural”, les ciutats organitzadores aconsegueixen una gran mobilització de tota la societat civil, una renovació de les infraestructures culturals i una important projecció nacional i internacional. En un entorn de creixent importància del paper de les ciutats en el panorama internacional, l’etiqueta de “capital cultural” és molt cobejada per les estratègies de regeneració urbana, creixement turístic (vegeu els mapes El turisme cultural i El Patrimoni de la Humanitat) i atracció d’inversions, tant públiques com privades, que sol comportar. En algunes ocasions, la capitalitat aconsegueix de generar un debat ric i viu sobre la importància de la cultura com a dimensió essencial de la ciutat: les influències històriques, les relacions amb la resta de ciutats del món, els models per a la construcció del futur, i la possibilitat que cada ciutadà obtingui de la cultura els elements que li permetin desenvolupar la seva personalitat.
Diversitat cultural i drets humans
El diàleg entre identitat i diversitat és un dels principals reptes del segle XXI. Aquest diàleg es produeix tant en l’escala individual com en la col·lectiva. Individualment, el diàleg entre identitat i diversitat destaca la necessitat de desenvolupar la capacitat expressiva de cada individu, l’existència d’esperit crític, el caràcter evolutiu de la personalitat al llarg de la vida i el desplegament de lligams amb la societat i el territori com a elements bàsics d’una ciutadania plena. En termes col·lectius, el joc entre identitat i diversitat es revela com una eina necessària per a construir, des de la multilateralitat, una nova governabilitat mundial que tingui en compte la pertinença a una mateixa comunitat humana i l’existència de “cultures” o models dinàmics de relació entre societats i territoris.
Les polítiques culturals es plantegen d’articular aquest diàleg entre identitat i diversitat, tant en termes individuals com col·lectius. Els treballs realitzats en la Dècada Mundial sobre Cultura i Desenvolupament (1988-1997) van fonamentar el Pla d’Acció adoptat per la UNESCO en la Conferència Intergovernamental sobre Polítiques Culturals per al Desenvolupament (Estocolm 1998). Més recentment, la Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural, adoptada per unanimitat a la 31a conferència general de la UNESCO, l’any 2001, amplia les bases que permeten articular les polítiques culturals contemporànies. La Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural assenyala que “la diversitat cultural és tan necessària per al gènere humà com la biodiversitat per als éssers vius [...] i ha de ser reconeguda i afermada en benefici de les generacions actuals i de les generacions futures”. La Declaració també assenyala que “els drets culturals formen part dels drets humans, que són universals, indissociables i interdependents.
L’expansió d’una diversitat creativa exigeix la plena realització dels drets culturals tal com estan definits en l’article 27 de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i en els articles 13 i 15 del Pacte Internacional Relatiu als Drets Econòmics, Socials i Culturals (1966). D’aquesta manera, “cap persona no pot invocar la diversitat cultural per atemptar contra els drets humans garantits pel dret internacional, ni per limitar-ne l’abast”.
La UNESCO promou la diversitat cultural com a font d’intercanvis, d’innovació de creativitat, és a dir, com un factor de desenvolupament, entès “no solament com a factor de creixement econòmic, sinó també com a mitjà perquè els individus i els grups accedeixin a una existència intel·lectual, afectiva, moral i espiritual més satisfactòria”.