Les polítiques de recerca i desenvolupament (R+D) o de recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I) han pres un particular protagonisme els darrers anys en molts estats com a instruments importants de creació de riquesa i de millora de la qualitat de vida dels ciutadans. Aquest protagonisme recent explica en part les moltes llacunes d’informació, ja que les estadístiques directes sobre indicadors d’aquestes polítiques són encara escasses i manquen en molts estats, fins i tot en alguns dels més desenvolupats.
Aquest mapa sintetitza dues variables significatives de l’atenció que cada Estat dedica a les seves polítiques de recerca i desenvolupament: la inversió en recerca i desenvolupament en percentatge sobre el PIB i el nombre de científics i enginyers que treballen en R+D per milió d’habitants.
De fet, com tantes altres variables que es relacionen més o menys directament amb el PIB per capita de cada Estat, la primera sembla una aplicació directa del principi de Sant Mateu (vegeu el text adjunt). Generalment, són els estats més rics els qui esmercen més recursos (tant econòmics com humans) a procurar-se’n encara més. Els Estats Units són al capdavant i, a continuació, els segueixen el Japó i els països més avançats d’Europa. En un segon terme hi ha la resta d’estats de la Unió Europea, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda, Israel, Corea, Singapur i Rússia. Uns pocs estats grans del Tercer Món s’esforcen a seguir la petja d’aquests (Turquia, Iran, Índia, Egipte, Sud-àfrica, Brasil, Argentina, Xile); dels petits, només dos, El Salvador i Togo, sembla que presenten dades que els acosten als països més desenvolupats. Tant de bo fossin certes.
La segona variable referma i matisa la impressió de la primera. En aquest cas, el Japó i els països escandinaus superen els Estats Units en nombre de titulats superiors per milió d’habitants que treballen en R+D, una prova de l’aposta que fan per la innovació (Islàndia i Suècia, per exemple, són els països del món amb un percentatge més elevat de la població amb connexió a Internet, vegeu el mapa Internet), però a continuació hi ha novament els països més desenvolupats de la Unió Europea, el Canadà, Austràlia, els anomenats “tigres” asiàtics, Rússia i alguns dels estats que formen part de la Comunitat d’Estats Independents (CEI).
El principi de Sant Mateu
El 1968, en un article de la revista “Science”, el sociòleg i historiador de la ciència nord-americà Robert K. Merton (1910-2003) aplicava al desenvolupament de la recerca científica el que ell mateix anomenà principi (o efecte) de Sant Mateu. Era la traducció en termes profans de la coneguda paràbola dels talents que els Evangelis (no tan sols el de Mateu sinó també el de Marc) posen en boca de Jesús (en la versió de Mateu, 25, 29: “A tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però a qui no té, li prendran fins allò que li queda.”). En l’àmbit de la recerca científica, per a Merton l’efecte de Sant Mateu es manifesta en un reconeixement més gran (i una facilitat més gran per a publicar) dels científics que ja gaudeixen d’una gran reputació davant dels novençans i, entre aquests, una probabilitat d’èxit més gran en funció del reconeixement de què gaudeixin els seus padrins.
El principi de Sant Mateu ha trobat aplicació en molts altres àmbits, en les ciències socials, per exemple, i, fins i tot, en la interpretació de l’ecòleg Ramon Margalef, a tota interacció entre dos sistemes. Segons Margalef, quan dos sistemes interactuen, la informació augmenta relativament més en aquell que ja era més complex (és a dir, que disposava de més informació), el qual sembla alimentar-se del més simple i fins i tot el pot assimilar.
Això és el que succeeix entre dos sistemes de recerca que interactuen. El que ja és més desenvolupat i acumula més capital humà, més infraestructures i més coneixements, gaudeix de més possibilitats d’adquirir-ne més, sovint a costa d’aquells que pateixen carències més o menys importants. El qui té més, pot oferir condicions més satisfactòries als joves investigadors i incrementar així el capital humà, pot atreure més fàcilment inversions per a les infraestructures, i les seves línies de recer-ca poden ser més avançades o agosarades. El qui té menys, sempre fluctua entre l’esperança d’una anomalia que li permeti créixer per damunt del previsible i l’assimilació pel veí més ben dotat. Només una política voluntarista, encertada i sostinguda pot combatre aquesta tendència.
Els parcs científics
Els darrers anys una part no negligible de la recerca de la majoria dels països més desenvolupats s’ha concentrat en els anomenats parcs científics o cientificotecnològics, uns espais, normalment d’una certa amplitud, en els quals es desenvolupen conjuntament activitats de recerca públiques i empresarials aprofitant la sinergia que facilita la proximitat i l’ús de serveis comuns amb l’objectiu d’afavorir la generació i la transferència de coneixements en una o diverses àrees, a partir de la integració d’interessos científics, tecnològics i industrials.
Els parcs científics es configuren com a instruments de suport a la indústria del seu entorn, que faciliten la relació entre universitats i empreses i, d’aquesta manera, ajuden a millorar el nivell competitiu conjunt d’unes i altres, i a incrementar la riquesa de la comunitat promovent la cultura de la innovació i la competitivitat de les empreses i de les institucions generadores de coneixement instal·lades al parc o que hi són associades.
Gairebé la meitat dels parcs científics i tecnològics existents arreu del món han estat creats durant els anys noranta del segle XX i, prop d’un 20%, durant els tres primers anys del segle XXI. Al començament del 2003 hi havia al món més de 250 parcs científics, en els quals treballaven més de 300.000 persones.