En aquest mapa s’han marcat els conflictes armats més importants esdevinguts des del final de la Segona Guerra Mundial. En cada cas s’esmenta el nom més corrent, juntament amb els anys d’inici i acabament formal de les hostilitats. Solament es consignen les guerres pròpiament dites, entre bàndols estructurats i amb una certa entitat reconeguda deixant de banda, per tant, nombrosos fets violents, cops d’estat, guerrilles, terrorismes i revolucions que han marcat aquesta època, malgrat que hagin pogut ocasionar mals seriosos. Els períodes indicats són els de més activitat, que en alguns casos estan precedits, o seguits, per èpoques de conflicte armat d’intensitat menor.
La guerra, un fenomen persistent en el curs de la història, ha martiritzat intensament la humanitat durant tota la segona meitat del segle XX. A les seves causes històriques s’han sumat qüestions molt complexes. Una és la no consolidada reordenació dels antics territoris de l’imperi Otomà, que afecta greument els Balcans i la regió del golf Pèrsic. D’altra banda, la descolonització, el repartiment del poder polític, la guerra freda i la lluita per controlar els mercats i les primeres matèries, especialment el petroli, van provocar una onada de conflictes armats. Mentre que la dissuasió nuclear evitava l’esclat de la tercera guerra mundial entre els Estats Units i la Unió Soviètica, les tensions entre aquestes dues potències van fer esclatar guerres regionals, algunes de gran intensitat, com les de Corea i la Indoxina, que semblaven capaces de multiplicar el conflicte a escala mundial.
Algunes regions, com ara els països propers al golf Pèrsic, han acumulat un enorme bel·licisme sota la confluència de diversos problemes socials, econòmics, nacionals i religiosos, engrandits primer per la rivalitat entre Anglaterra i Rússia i després entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Altres indrets, com l’Amèrica Llatina i l’Àfrica subsahariana, viuen en una situació de misèria i inestabilitat política i social que generen contínues situacions de violència, molt sovint no classificades com a guerres, malgrat que mantenen la població immersa en un confús i sagnant conflicte armat. El nombre de conflictes armats el 2002 ha estat el menor des del 1998.
La guerra tecnològica
La guerra tecnològica es basa en la idea que l’acció tecnològica militar pot derrotar un enemic que disposa de mitjans de combat inferiors. Els seus antecedents es remunten a les teories sobre el poder aeri posteriors a la Primera Guerra Mundial, que van ser parcialment aplicades, amb un èxit escàs, a tots els conflictes posteriors.
Una gran coalició internacional, presidida pels Estats Units, va encapçalar la guerra del Golf Pèrsic de 1990-1992 contra l’Iraq, el qual posseïa un armament nombrós però antiquat. L’aviació i els tancs nord-americans, per contra, van disposar d’uns mitjans molt superiors a un enemic que plantejava un conflicte de tipus tradicional. La superioritat de les direccions de tir, els sistemes de visió nocturna, les bombes “intel·ligents”, els bombarders invisibles, els míssils tàctics i els avions de les últimes generacions van privar de tota capacitat de reacció les tropes iraquianes. L’experiència va fer pensar a diversos polítics nord-americans en la possibilitat que les guerres futures fossin resoltes per la superioritat tecnològica i gairebé sense pèrdua de vides humanes en el propi bàndol. Tanmateix, malgrat la precisió de les noves armes, també hi va haver víctimes entre la població civil, designades ara com a danys col·laterals per excusar-ne la responsabilitat moral.
Aquesta doctrina es va portar a la pràctica encara més intensament en els atacs de l’OTAN a Kosovo i sobretot en la guerra de l’Afganistan, en què el 72% de les bombes utilitzades eren de les anomenades “intel·ligents”. En la guerra de l’Iraq del 2003, totes les bombes van ser d’aquest tipus i llançades des de bases i submarins o vaixells de guerra molt allunyats dels objectius militars. Les tropes de terra van ocupar el territori emparades per una enorme superioritat tecnològica, basada en el millor armament i en les telecomunicacions i la logística més avançades. Els resultats van ser demolidors per als iraquians, incapaços de reaccionar militarment.
La guerra revolucionària
La guerra revolucionària és una tècnica de conquesta violenta del poder, teoritzada per primer cop per Mao Zedong i que es basa a combinar la propaganda política amb tres formes de lluita armada prèviament conegudes: el terrorisme urbà, la guerrilla camperola i la guerra oberta. Utilitzada inicialment pels comunistes xinesos contra el govern del Kuomintang i posteriorment contra els invasors japonesos, més endavant es va aplicar a les lluites de descolonització. Intensament aplicada en les guerres de la Indoxina i Algèria, se li van oposar el contraterrorisme militar i les accions de l’extrema dreta. La guerra del Vietnam i el castrisme van popularitzar la guerra revolucionària i els mètodes de reacció, teoritzats sota el nom de Doctrina de Defensa Nacional. Durant les dècades del 1960 i del 1970, la pugna entre aquests principis va produir nombrosos moviments terroristes, guerrilles, dictadures militars i accions de “guerra bruta”, que van esmorteir-se posteriorment sense arribar a desaparèixer mai.