El mapa mostra el volum dels efectius militars de cada Estat tot indicant també els que tenen vigent el servei militar obligatori. Aquesta prestació respon a tres tipus fonamentals de reclutament: l’universal, que recluta tots els ciutadans o tots els homes; el parcial, que obliga únicament un grup humà, generalment ètnic, i el selectiu, que crida els ciutadans al servei militar per sorteig o segons una tria de criteris prefixats. Tots els exèrcits obligatoris disposen d’un conjunt de forces professionals o voluntàries, que solen integrar les unitats d’elit. La resta dels exèrcits són professionals.
Complementen les unitats actives les anomenades reserves, formades per antics militar, que són mobilitzats en els casos previstos per les lleis, com en situació d’alarma de guerra o grans catàstrofes. Molts estats disposen de forces de policia militaritzada, que no són considerades militars, malgrat que poden desenvolupar tasques tant militars com policíaques; aquest és el cas de la Guàrdia Civil espanyola, de la Gendarmeria francesa i de moltes policies de fronteres. L’organització i les característiques dels exèrcits són molt diverses, i actualment, la tecnificació, d’una banda, i la desaparició de la Unió Soviètica, de l’altra, han impulsat la reducció dels efectius humans dels exèrcits més importants. Alguns estats, com Panamà, l’Afganistan i l’Iraq, han perdut el dret de tenir exèrcit arran de la invasió nord-americana que els n’ha imposat la dissolució. D’altra banda, l’exèrcit més gran del món és el de la Xina, amb 2.310.000 persones, i el més petit el de Barbados, amb 610 persones.
El servei militar obligatori es va popularitzar després de la guerra Francoprussiana. Just acabada la Segona Guerra Mundial existia pràcticament a tots els estats. El 1957, la Gran Bretanya el va suprimir, i després de la guerra del Vietnam els Estats Units van substituir el servei militar obligatori selectiu per un sistema professional. La majoria dels estats europeus occidentals van mantenir el servei obligatori fins que la crisi del pacte de Varsòvia i l’esfondrament de la Unió Soviètica van fer creure que ja no existia perill de guerra massiva, i alguns d’aquests països van implantar l’exèrcit professional.
De totes les antigues aliances militars, que van ser nombroses, només ha sobreviscut l’OTAN, que agrupa les forces armades dels Estats Units, el Canadà i els principals estats europeus. La Unió Soviètica va intentar impulsar una Comunitat d’Estats Independents (CEI), que va tenir escassa vitalitat (vegeu el mapa Les organitzacions internacionals).
L’evolució dels exèrcits
Durant l’absolutisme, els reis disposaven de tropes de súbdits contractats i mercenaris estrangers, a més de les anomenades reserves territorials que no anaven a la guerra i guardaven el territori. La Revolució Francesa va inventar la figura del soldat ciutadà, reclutat forçós, mal pagat o sense cap paga. La Restauració va tornar a l’antic sistema professional, fins que l’exèrcit prussià de reclutament obligatori va dominar els camps de batalla i derrotà els francesos el 1871. L’exèrcit obligatori es va posar de moda al continent mentre Anglaterra i els Estats Units conservaven els soldats professionals. Més endavant, els estats colonialistes van necessitar contractar soldats indígenes, dirigits per oficials metropolitans.
En una llarga polèmica, els partidaris del servei obligatori argumentaven que els soldats professionals no serveixen l’Estat sinó qui els paga, per la qual cosa són políticament insegurs; d’altra banda, un exèrcit que obliga tots els ciutadans de la mateixa manera és socialment més just que un altre de mercenaris que recluta el personal entre les classes més pobres. Els seus adversaris replicaven que la suposada igualtat del servei obligatori no era certa en la pràctica, que l’Estat no pot obligar ningú a matar en cas de guerra i que l’exèrcit britànic és el més professional del món i no ha protagonitzat cap revolta des del segle XVIII.
Suïssa, la neutralitat armada
Basant-se en la seva tradició, els suïssos tenen armes a casa. No qualsevol arma, sinó l’autèntic armament de guerra amb les municions corresponents. Com que no és un país costaner no té marina de guerra, i l’aviació pertany també a l’exèrcit. Les dones estan excloses del servei militar, i tots els homes, entre els 19 i 20 anys, fan obligatòriament 15 setmanes d’entrenament militar bàsic. Seguidament abandonen el servei actiu convertits en reservistes. Durant els 22 anys següents, estan obligats a tornar a l’exèrcit per un total de 10 períodes d’entrenament de tres setmanes cadascun. Tots els reservistes, als 42 anys d’edat passen a una situació de reserva amb períodes de servei més curts. Mentrestant mantenen a casa tot l’equip militar i l’armament.
Malgrat que és un país fabricant d’armes, Suïssa és neutral i s’ha mantingut al marge de les guerres mundials; no forma part de cap aliança militar ni és membre de les Nacions Unides. Tanmateix, però, cedeix observadors a les forces de l’ONU per al manteniment de la pau.
L’objecció de consciència
La negativa als serveis armats va tenir les primeres manifestacions a l’Anglaterra de la Primera Guerra Mundial, quan alguns ciutadans argumentaren raons religioses i morals. Alguns d’ells van acceptar integrar-se als serveis sanitaris mentre d’altres es negaven a tota col·laboració amb l’exèrcit.
La Segona Guerra Mundial, la bomba atòmica i la guerra del Vietnam impulsaren el creixement de l’objecció de consciència, que va prendre gran volada al final dels anys seixanta. Quan alguns estats van legalitzar l’objecció tot permetent substituir-la per un servei civil, part dels objectors van acceptar la figura, i d’altres, sota la denominació d’insubmisos, també van negar-se a la prestació social substitutòria.
Israel, el conflicte permanent
L’exèrcit israelià és també un exèrcit ciutadà, però no en el sentit neutral sinó que està destinat a garantir la superioritat militar. Les forces armades són constituïdes per 163.500 homes i dones, la major part de reclutament obligatori. Tots els ciutadans jueus i drusos tenen el deure de servir militarment. Els cristians, circassians i musulmans no hi estan obligats, però tenen la possibilitat de servir voluntàriament. Els reservistes poden estar adscrits a unitats operatives, que són mobilitzades ràpidament en cas de guerra.