L’esclat de la cervesa anglosaxona i del vi i del champagne francès (i la història del cava català) iniciat al darrer terç del segle XIX inclou una peça bàsica: els taps de suro que es fabriquen especialment a tres comarques catalanes: la Selva, el Gironès i el Baix Empordà. La cervesa, el vi, el xampany i el cava es venen, viatgen i es conserven de la manera que ho fan gràcies, en bona part, als taps de suro catalans. Amb la cervesa hi hagué un canvi: el tap de suro desaparegué, substituït per un tap metàl·lic amb un disc de suro a l’interior.
Alzines i empreses
L’alzina surera era, a l’inici del segle XX, un arbre essencialment mediterrani occidental. La major part de la producció mundial de suro corresponia a Portugal, Extremadura, el Marroc, Algèria i Tunis, i menys, als estats francès i italià. Les plantacions de sureres a altres àrees de clima mediterrani (Califòrnia o Crimea) no van funcionar.
El 1894, Marçal de la Trinxeria de Bolòs proposà la creació d’un mercat comú del suro entre els dos estats ibèrics: la Lliga Duanera Hispanoportuguesa. Aquest petit precedent de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer no funcionà per l’oposició d’un sector portuguès. Però, alguns surers catalans s’instal·laren a Portugal. Per exemple, el 1906, els Mundet, que havien emigrat als Estats Units i Mèxic, on esdevingueren uns grans industrials del sector de begudes no alcohòliques, i mecenes, van crear a Portugal l’empresa surera Mundet & Cia. Ltda, amb fàbriques a Seixal, Amora i Montijo, que arribarien a ocupar uns 4 000 treballadors.
L’àrea de la producció de taps de suro, en canvi, era molt reduïda: la major part de la producció mundial es generava a tres comarques catalanes: la Selva, el Gironès i el Baix Empordà. De fet, la fabricació havia començat al segle XVIII en poblacions com Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell, Palamós i Caçà de la Selva. Els mercats de suro eren a França, Alemanya, les illes Britàniques i els Estats Units. Les exportacions tenien com a destí les grans regions productores de cervesa i de vi (i de xampany). El 1861, Tomàs Brugada (de Sant Feliu de Guíxols) tenia delegacions a Sevilla, Lisboa i Nova York. El 1870, l’empresa de Francesc Forgas i Esteve Roura tenia oficina a Londres i delegacions a Cadis, Algesires, Edimburg, Liverpool, Hamburg, Magúncia, Yokohama i Austràlia. Aviat, però, alguns surers catalans es posaren a fabricar a fora. Per exemple, el 1892, Francesc Oller i Martinet a Reims i Épernay, a la regió de la Xampanya.
Les empreses taperes serien, sovint, empreses mixtes de capital germanocatalà, o anglocatalà, o nord-americà i català. Per exemple, Miquel Vincke & Meyer de Palafrugell, fundada el 1900, tenia dues filials: Cork Import Corp. a Nova York, i Cork Products Ltd. a Londres. La Crown Cork and Seal de Baltimore tenia una fàbrica amb més de 3 000 treballadors a Palamós. L’alemanya H.A. Bender, de Frankenthal (Baviera), associada amb Joan Miquel de Sant Feliu de Guíxols des del 1851, tingué una fàbrica a Palafrugell, amb un miler d’operaris. El 1925, Pere Codina posà en marxa la Chicago Cork Co. a prop del gran mercat consumidor de cervesa que era Chicago, terra d’acollida de l’immigració alemanya als Estats Units. El mateix 1925, també a Chicago, J. Jubert i Carbó va acceptar la proposta de l’empresa Luse Stevenson de bastir una fàbrica que havia d’elaborar suro aglomerat: fou la Reliable Cork Co., que va tenir la seu a Caçà de la Selva, i que, a causa de la depressió de l’economia dels EUA, cercà mercats a Anglaterra, el Canadà, Nova Zelanda, Austràlia i Sud-àfrica.
El 1928, una de les grans empreses del suro català, Miquel Vincke & Meyer, fou comprada pel gegant del suro dels Estats Units, Armstrong Cork Co., amb seu a Lancaster, Pennsilvània. La fàbrica Armstrong de Palafrugell esdevingué un senyal d’identitat de la vila.
L’operació empresarial més ambiciosa fou la realitzada per Francesc Cambó i Manuel Pereña i Salvatella, que, el 1929, crearen la Companyia General del Suro. Aquesta empresa multinacional amb seu a Barcelona, basada en la compra de la Compagnie Industrielle de Liège, que M. Pereña tenia a Brussel·les, va participar en vint empreses sureres de diversos estats europeus (França, Itàlia, Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Holanda, Suècia), més una empresa dels Estats Units (Johnson & Turner, de Filadèlfia) i centres de producció al Marroc i Algèria (Compagnie Africaine du Liège). La depressió iniciada el 1929, i les dificultats polítiques i econòmiques que seguiren, van obstaculitzar la seva marxa.
Taps exportats
Dels 2,6 milions de taps de suro exportats en total el 1908, més de dos milions tenien com a destí els països de l’Europa central, els països que, setanta anys després, havien de configurar l’Europa dels dotze. El 1908 Catalunya exportà 257 396 taps a Alemanya, 68 474 a Àustria, 63 251 a Bèlgica, 714 675 a França, 401 375 a la Gran Bretanya, 659 318 a Itàlia, 16 413 a Suïssa. A la resta de països europeus, menys de deu mil taps.
Les exportacions a països americans eren també importants. En pessetes, l’import de les vendes era: Estats Units, 3.669.000; Xile, 704.000; Argentina, 174.000; Uruguai, 11.000. A la resta d’Amèrica: Cuba, 329.000; Colòmbia, 91.000; Brasil: 41.000; Veneçuela, 12.000; Panamà, 12.000; Mèxic, 9.000, i quantitats inferiors a Bolívia, Costa Rica, El Salvador, Guatemala i la República Dominicana.
Cal esmentar també dos països més, amb un alt nivell de consum relatiu dels sectors benestants, però sense vinyes, ni tradició cervesera: Cuba, amb 21.988 taps de suro comprats a Catalunya, i el Japó, amb 22.500. Amb una exportació de més de cent mil pessetes, calia afegir-hi les Filipines i el Marroc.
La “Generalitat dels taps de suro”
Després de l’afusellament, el 15 d’octubre de 1940, del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, Josep Irla i Bosch n’esdevingué president. Des del mes de gener del 1939, J. Irla, d’una família d’industrials del suro de Sant Feliu de Guíxols, vivia exiliat a Ceret. El 1941, ell i els seus germans crearen una fàbrica a Cogolin, prop de Niça. Durant força anys, fins a la seva dimissió el 1954, el president de la Generalitat de Catalunya i la seva família van viure gràcies al seu treball de fabricants de taps de suro.
Les cinc mediterrànies
Una empresa selvatana centenària, Rich-Xiberta, el RX Goup, que celebrà el seu 125è aniversari el 1997, ha esdevingut una multinacional del suro amb instal·lacions a les cinc àrees del món amb clima mediterrani: Califòrnia, la zona central de Xile, la conca de la Mediterrània, Sud-àfrica i el sud d’Austràlia. La seva producció està directament connectada amb les produccions de vi i de cava d’aquestes àrees, en les quals cal notar igualment la presència d’algunes grans empreses catalanes d’aquest sector, com, per exemple, Miquel Torres, Codorniu o Freixenet.