Copacabana, Flamengo, Botafogo: platges famoses arreu del món, abans al costat de les frodosíssimes laurisilves atlàntiques, estan ara acompanyades per gratacels, carrers asfaltats i passeigs marítims de la ciutat de Rio de Janeiro. Zones de selva atlàntica ocupades per indústries químiques, de ciment, de paper, de vidre i alimentàries, que formen el segon centre industrial més important del Brasil. I és que, gradualment, l’asfalt uniformitza els biomes d’arreu del món.
Rio de Janeiro, des de la seva fundació el 1565 per Estacio de Sá, ha anat menjant-se la laurisilva atlànntica que abans envoltava completament el sud de la badia de Guanabara, tot introduint així una discontinuïtat antropogènica al bioma de les laurisilves. L’autopista estatal US41, a Florida, Estats Units, uneix la costa est i la costa oest de l’estat. Aquesta via de comunicació fou construïda sobre els aiguamolls dels Everglades, un immens sistema hidrològic que quedà tallat per aquesta autopista, de manera que el seu flux d’aigua natuural en resultà greument pertorbat; un altre cas, entre mil, en què l’asfalt substitueix fragments de bioma.
Arreu del món, en els diferents biomes que componen la biosfera, el formigó i l’asfalt introdueixen discontinuïtats i talls, és a dir, ciutats i vies de comunicació. De carreteres, ja en tenien els romans, i de ciutats, n’hi ha hagut des de la revolució agrària del quart mil·lenni aC, però la construcció de totes dues i el seu impacte sobre el medi féu un salt qualitatiu important quan a Anglaterra, a mitjan segle XIX, sota l’empenta irresistible de l’emergent revolució industrial, s’inicià la fabricació del ciment pòrtland, del qual derivà més tard el formigó, i quan l’any 1902, Guglieminetti inventà a Mònaco l’actual tècnica de l’asfaltat. Aquests dos materials han tingut una repercussió enorme pel que fa a la modificació humana de parts, sovint grans i importants, dels biomes.
Al començament del segle XIX, només les ciutats de París i Londres superaven el milió d’habitants. Al principi del segle XX, Nova York i Londres ja en tenien més de cinc milions, i París i Berlín superaven els dos milions i mig. Actualment, moltes ciutats del món superen aquestes xifres: Tòquio amb 17 milions d’habitants, Nova York amb 16 i Los Angeles amb 11 són les ciutats més grans dels països industrialitzats, mentre que al Tercer Món, Ciutat de Mèxic i São Paulo, amb 16 milions d’habitants, Xangai amb 12 i Buenos Aires amb 11 són els nuclis urbans més grans. Actualment, aquestes ciutats del Tercer Món són les que estan experimentant un augment de població més fort, que per cert no comporta un increment de les veritables condicions urbanes de vida.
Totes aquestes grans ciutats, sobretot les dels països industrialitzats, necessiten unes vies de comunicació que els puguin subministrar aliments, combustible, etc. Així, entre les grans àrees urbanes repartides en un país qualsevol, hom troba tot de carreteres, autopistes, vies de tren i aeroports, que serveixen d’unió entre elles, i entre elles i el medi no urbà. El resultat final és una xarxa vial amb uns nusos d’origen i destí (les ciutats) que modifica en un grau molt alt el paisatge, tot introduint les discontinuïtats i els talls en els biomes que s’han esmentat abans. L’asfalt, doncs, ha acabat essent un nou factor ecològic.
Si l’ecologia en general és una ciència molt recent, l’ecologia urbana encara ho és més. En els darrers anys, aquesta especialització de l’ecologia ha anat prenent cos, fins al punt que ja s’ofereix com a programa d’estudi en algunes universitats i que ja n’hi ha alguns estudis i balanços prou complets per a ciutats com Barcelona, Frankfurt o Hong Kong.
I és que les ciutats funcionen com a veritables ecosistemes. Es pot dir que tenen una part biòtica (jardins, parcs i humans, principalment) i una part abiòtica (clavegueres, carrers, edificis, etc.). Hom pot parlar també d’un flux de nutrients i d’un flux d’energia. Així, en una ciutat, la vegetació de parcs, jardins, i arbres del carrer, i l’enorme massa de la població humana constitueixen la major part de la massa de l’ecosistema. Els nutrients de què disposa la ciutat es troben en forma d’aliments a les àrees rurals circumdants, o a vegades a l’estranger, i en forma de productes manufacturats, no fabricats dintre de la mateixa ciutat. Les vies de comunicació que en surten (carreteres, autopistes, vies fèrries) constitueixen les “arrels de la ciutat”. Però contràriament a un bosc, per exemple, la majoria de l’energia consumida no és d’origen solar, sinó fòssil. Això és així en ciutats desenvolupades, on el consum d’energia extrasomàtica per càpita és molt més gran que la despesa somàtica. En canvi en ciutats tercermundistes això és al revés: el consum d’energia somàtica és més alt que el d’energia exosomàtica.
Les ciutats, a diferència dels ecosistemes naturals, no tenen in situ una elevada producció primària per a donar suport a la producció secundària; hi dominen els heteròtrofs, i la producció primària queda transferida a les àrees rurals que els subministren els aliments: el transport horitzontal, recurs tan típic dels animals, es veu exaltat fins al límit en l’ecosistema urbà (que és un invennt d’una criatura zoològica, al capdavall...). Finalment, cal remarcar que mentre que en un ecosistema “natural” els nutrients són reciclats en part dins del mateix ecosistema i hom parla de cicle de nutrients, en una ciutat els nutrients no són reciclats i hom hauria de parlar de flux de nutrients i no de cicle. Tothom coneix les enormes quantitats de deixalles indigerides que qualsevol ciutat genera, i que constitueix un dels problemes més greus del nostre temps.
De la mateixa manera que l’orografia i els sòls introdueixen variabilitat dintre dels grans biomes, fet que obre les portes als biomes azonals, l’home fa el mateix paper en construir les ciutats. Les ciutats, per això, podrien ésser considerades com un nou bioma, azonal, en efecte. El paisatge no hi és determinat per la vegetació sinó per les estructures que constitueixen els edificis fets pels humans. I el clima, semblantment, hi és determinat localment per la mateixa ciutat, i per això hom parla correntment d’illa de calor o cúpula tèrmica que arriba a crear una modificació en les condicions meteorològiques semblant en totes les ciutats. Tot i que les ciutats variïn les unes amb les altres, i recordem que els biomes també presenten molta variabilitat interna, hom pot definir unes característiques comunes entre totes elles d’acord amb el concepte de bioma. Hom podria, per tant, tractar-les com a nou bioma azonal, en conjunt gran, però distribuït arreu de la biosfera en forma de petites taques.