Els animals no tenen una dependència de les condicions climàtiques tan marcada com els vegetals. Això no vol dir que no hi hagi una fauna característica de cadascun dels biomes, però en tot cas moltes espècies tenen una tolerància prou gran per a viure en àrees climàticament ben diferents.
Aquesta relativa independència de les condicions ambientals es fa més marcada en el cas dels animals anomenats “superiors”, que pertanyen als grups dels mamífers i els ocells. I és natural, perquè la seva homeotèrmia, és a dir, la seva capacitat de regular la temperatura corporal i mantenir-la més alta que l’ambiental, els permet suportar condicions tèrmiques molt diferents.
La capacitat de moviment dels animals és, òbviament, una característica fonamental per a evitar la rigorositat climàtica i per a accedir a recursos concentrats en determinats punts de l’espai. En el cas que aquest recurs sigui l’aigua, això suposa la capacitat per a sobreviure en medis on la disponibilitat hídrica és molt diferents i que presenten, per tant, una vegetació completament distinta. Però aquesta mateixa mobilitat els permet desplaçaments considerables, ja siguin diaris o estacionals, de tanta envergadura que poden arribar a representar viatges entre biomes diferents. La capacitat de migració té molta relació amb la talla dels organismes: els més grossos són els que tenen més mobilitat. Però la manera de desplaçar-se també hi té un paper considerable; es permet més mobilitat als que tenen capacitat de volar, en el cas dels organismes terrestres, i als nedadors actius en el cas dels marins.
Els mamífers, fins i tot els de grans dimensions, fan moviments importants, però en pocs casos arriben a dura terme migracions que els portin a biomes diferents. Els rats-penats o quiròpters, capaços de volar, poden efectuar desplaçaments d’alguns centenars de quilòmetres entre les àrees de cria i les d’hivernada. Molts herbívors de les sabanes africanes, com per exemple els nyus (Connochaetes), es desplacen també estacionalment entre zones del mateix bioma duent a terme migracions en el sentit N-S que els permeten evitar els períodes de secada i aprofitar pastures situades en àrees allunyades, associades a l’avanç progressiu de les pluges monsòniques. Alguns, com els ants (Alces alces) i els rens (Rangifer tarandus), fan migracions semblants quant a distàncies, però la seva posició a cavall de dos biomes els permet passar de l’un a l’altre: exploten les pastures de la tundra durant el curt estiu àrtic i passen l’hivern en la taigà, alimentant-se de líquens i branquetes d’arbres com els salzes (Salix) i els bedolls (Betula). Alguns mamífers marins duen a terme migracions de milers de quilòmetres com és el cas d’alguns cetacis o de la foca Callorhinus ursinus, que cria en la zona del mar de Bering i hiverna en les costes californianes, a uns 5 000 km de distància, la qual cosa posa de manifest la major mobilitat derivada de la manera de desplaçar-se.
Els animals voladors i els nedadors són els protagonistes de les grans aventures migratòries que omplen els tractats d’història natural i meravelles de la fauna. Un modest insecte com la papallona monarca Danaus plexippus de l’Amèrica del Nord fa migracions estacionals que la porten des de les zones temperades fins a les subtropicals, salcant distàncies de 6 000 km. Els ocells són, en conjunt, els migradors per excel·lència, els grans viatgers entre biomes diferents. En la regió Paleàrtica, de les 589 espècies d’ocells no marins que hi viuen durant l’estiu, al voltant d’un 40% hivernen en zones bioclimàtiques més meridionals. La biosfera està literalment cosida de rutes migratòries d’ocells, i no necessàriament els més corpulents són els més corpulents són els més viatgers, ja que la gran envergadura imposa moltes limitacions al vol. Les migracions més espectaculars tenen com a protagonistes ocells modestos com el territ tres-dits (Colidris alba), que cria en les tundres àrtiques i hiverna en una àmplia àrea que arriba a 8 000 km de distància de la primera, o el xatrac àrtic (Sterna paradisaea), que cria en les zones àrtiques i hiverna en l’hemisferi sud, i arriba a ocupar el territori antàrtic. Les limitacions imposades a les migracions dels ocells deriven, doncs, més de la mida del planeta que no pas de la seva capacitat de viatjar.
En els sistemes marins, tal com ja hem apuntat en esmentar algunes migracions de mamífers nedadors, trobem també viatges espectaculars del voltant de centenars i milers de quilòmetres. Aquest és el cas dels grans túnids, nedadors potents que es mouen en grans àrees i que tenen perfectament separades les zones de cria i d’hivernada. Molts peixos de mida més modesta aprofiten corrents marins, i d’altres es belluguen tot seguint o cercant àrees d’aliment abundant. En alguns casos les rutes migratòries adquireixen unes dimensions realment espectaculars, tal com passa en el cas de les anguiles europees (Anguilla anguilla), que passen la fase adulta en rius europeus i crien en la part occidental de l’Atlàntic, cosa que obliga les cries a emprendre un viatge de retorn d’una durada de 3 a 4 anys.
Alguns avantatges de la migració són evidents: explotar ecosistemes molt allunyats en l’espai assegura més estabilitat en la disponibilitat de recursos i per tant menys dependència de les possibles fluctuacions de cadascun dels ecosistemes explotats. D’altra banda, en termes generals, les àrees explotades durant l’època de cria són ecològicament menys madures i, per tant, més productives i fluctuants que les d’hivernada. En el cas, per exemple, de l’avifauna europea que hiverna en les zones africanes i cria en les latituds altes, la migració els permet d’explotar la producció d’aquestes àrees climàticament més fluctuants i alhora defugir la competència amb les espècies sedentàries africanes, que és suportable durant l’hivern però es torna crítica quan la cria fa augmentar les necessitats de recursos. L’excés de mortalitat associat a la migració pot ser compensat per l’augment de fertilitat que s’aconsegueix; però hi ha excepcions d’aquest esquema general, com és el cas de la tonyina Thunus thynus), que té l’àrea de cria en una mar poc productiva com la Mediterrània i precisament durant l’època estival, quan les aigües superficials són més pobres de plàncton. La migració pot comportar altres avantatges més subtils, com l’eliminació de paràsits, menys resistents als canvis climàtics o incapaços d’adaptar el seu cicle vital a aquesta desaparició periòdica del seu possible hoste.
Això no obstant, hi ha casos de comportament migratori que ara per ara resulten inexplicables, dels quals hom diria que s’acosten a l’absurd quan n’analitza els avantatges i els inconvenients; és el cas de les anguiles o els xatracs àrtics. Alguns d’aquests comportaments aparentment absurds poden ser relíquies del passat que sobreviuen en condicions canviades; així, podríem interpretar que els llargs viatges de les anguiles són el resultat d’una progressiva i lenta separació de les àrees de cria i hivernada a causa de l’eixamplament de l’Atlàntic.
En tot cas, i deixant de banda les possibles raons, els animals traspassen les fronteres entre els biomes i es fan una pàtria més àmplia, no limitada només per les condicions climàtiques.