Luís Vaz de Camões (1525-80), el gran poeta èpic portuguès, escrigué en el cant desè d’“Os Lusiadas”:
“A les illes Maldives neix la planta que al fons del mar arrela sobirana, el qual fruit contra la urgent metzina és tingut per oportuna medicina.”
Es referia a una misteriosa planta pretesament submarina que obsequiava la gent de les illes Maldives, i de les costes malabars, singaleses i fins insulíndiques, amb uns fruits singularíssims: els cocos de mar. Varats a la platja, en efecte, uns cocos immensos i de forma suggestiva apareixien molt de tant en tant i com per art d’encanteri, procedents, segons les creences populars, d’alguna fantàstica palmera que per força havia de créixer en les profunditats oceàniques, atès que no se’n sabia la mena de cap terra coneguda. Cocos immensos dotats de virtuts sorprenents, entre les quals, les curatives evocades per Camões.
L’excepcionalitat de les seves arribades a la platja posaren els cocos de mar en peu d’igualtat amb el preciós ambre gris, ofrena de la mar singularment apreciada. Només els monarques maldívics, per exemple, tenien dret a apropiar-se els cocos de mar, entre altres raons perquè, ultra ser la closca mòlta un suposat antídot enèrgic, hom creia que les restes de polpa seca que solien dur adherides actuaven de poderós afrodisíac. Els pretesos poders afrodisíacs del coco de mar, certament, estaven prefigurats en la seva forma inequívoca: unes natges femenines emmarcadores d’un entrecuix evident. Una imatge reveladora i òbviament obscena, exaltada per restes fibroses amb aspecte de pilositat púbica, que entusiasmava i escandalitzava alhora.
Quan els navegants portuguesos conegueren les costes índiques, pogueren constatar que posseir un coco de mar era un senyal de poder. S’explica, d’aquesta manera, que els cocos de mar arribats a Europa fossin tinguts per veritables joies i acabessin essent encastats en montures d’orfebreria, com si fossin autèntiques pedres precioses. Així, l’emperador romano-germànic Rodolf II d’Habsburg (1552-1612), amant de les arts i de les ciències fins a ser protector dels astrònoms Tycho Brahe i Johannes Kepler, cobejà tota la vida un coco de mar, sense aconseguir-ne mai cap. Arribà a oferir als hereus de l’almirall holandès Wolfert Hermanssen la suma de 4 000 florins, una quantitat aleshores fabulosa, per un coco de mar obsequi del soldà de Bantam. Obsequi en absolut banal ofert pel soldà per una raó no gens fútil: Hermanssen havia alliberat Bantam, l’any 1602, del setge de la flota portuguesa. Un coco de mar, doncs, valia per tota una sobirania nacional.
Rars, cobejats i desconcertants, els cocos de mar foren un misteri de la natura fins que l’any 1768 l’expedició francesa de Marion-Dufresne descobrí la seva vertadera procedència: l’arxipèlag, aleshores deshabitat, de les Seychelles. En efecte, a l’illa de Praslin (llavors anomenada de Palme), milers d’exemplars d’una palmera fins aquell moment desconeguda sembraven el terra d’innombrables cocos de mar, i només alguns, enduts per les ones, arribaven a les costes maldíviques, malabars i insulíndiques. La sensacional descoberta féu que el mite i el valor del coco de mar s’esvaïssin tot d’una.
Alguns botànics tropicalistes de l’època, com Pierre Poivre o Pierre Sonnerat, s’ocuparen del coco de mar, però l’honor de batejar-lo científicament correspon a Philibert Commerson. Donà a la palmera corresponent el nom de Lodoicea maldivica, denominació encara actualment vigent. L’epítet específic, però, és ben desencertat, ja que la planta no viu a les Maldives, com hem vist, sinó que és endèmica de les Seychelles, concretament de només cinc de la quarantena d’illes granítiques de l’arxipèlag. Tanmateix, hi ha raons que expliquen aquesta exclusivitat.
Lodoicea maldivica és una palmera impressionant, de fins a 30 m d’alçària, amb unes fulles flabel·lades enormes, llargues de 6 m o més. És una planta dioica, és a dir amb exemplars masculins (que són els més alts) i exemplars femenins (que no passen de 25 m), els quals, segons la creença criolla, es fonen en una còpula furient les nits de tempesta La nul·la flotabilitat dels cocos viables (tots els que arriben a les Maldives o a la costa malabar ja són morts) i la necessitat de tenir si més no un peu masculí i un peu femení en vegetació simultània per a garantir l’establiment d’una nova població expliquen l’acantonament d’aquesta espècie en les illes d’on és oriünda. És el cas diametralment oposat del cocoter (Cocos nucifera), palmera monoica que ha colonitzat totes les costes tropicals gràcies al fet de disposar d’uns cocos suradors capaços de germinar a les platges després de viatjar setmanes i setmanes enduts per les ones. El coco de mar, doncs, té també, com la palmera de què procedeix, un nom ben impropi. El coco de mar mereixedor d’aquesta denominació seria l’altre, el coco comú: el coco de mar de les Seychelles és el coco de terra per antonomàsia!
Cada palmera femenina de coco de mar produeix un ram de fruits per any. Un ram gegantí, encara que habitualment només tingui entre quatre i vuit peces, perquè cada coco pesa entre 10 i 15 kg: són els fruits més grans del món, amb 30-50 cm de diàmetre! Uns fruits consumibles quan la polpa del coco encara és tendra, però venuts la majoria, actualment, com a elements decoratius. Uns elements decoratius menys apreciats que segles enrere, però prou valuosos, ja que la collita anual, rigorosament supervisada pel govern de les Seychelles, no ultrapassa els 3 000 exemplars. No és gaire, atesa la demanadissa. Però cal controlar l’explotació perquè els preciosos poblaments de Lodoicea són irreemplaçables. Un coco de mar triga tres anys a germinar, la palmera no és fèrtil fins als vint-i-cinc, i entre la fecundació i la maturitat d’un coco passen set anys més. Això sí, la palmera esdevindrà longeva, fins a 700 o 800 anys, fet més que notable entre les palmes.
Hi ha cinc espècies més de palmera a les Seychelles, i totes hi són endèmiques: un palmist (Deckenia nobilis) i quatre lataniers (Nephrosperma vanhoutteanum, Phoenicophorium borsigianum, Roscheria melanochaetes i Verschaffeltia splendida). En tot cas, Lodoicea maldivica, la palmera del coco de mar, és una espècie preciosa, símbol com potser cap altre de la insularitat. De les cinc illes en què es trobava inicialment (Praslin, Curieuse, Ronde, Saint Pierre i Juliette o Chauve Souris) només en tenen actualment poblaments, tanmateix importants, les dues primeres. Un valor patrimonial i històric de primera magnitud planetària.