L’explotació, la gestió i els conflictes ambientals de la insularitat

Les mil cares de les illes

Semblants i dissemblants alhora les unes de les altres, les illes defugen tota classificació rigorosa. N’hi ha de tropicals, temperades o àrtiques; de grans i de petites; de poblades i de despoblades. Però, en realitat, la dificultat principal d’una classificació de les illes no rau tant en la tria dels criteris que les diversifiquen, sinó més aviat en el risc de perdre de vista allò que cada una té de singular en el temps i l’espai. Comprendre les illes i explicar-les exigeix romandre fidel a allò que té de particular cada una. I encara més quan es tracta de l’aprofitament i la gestió dels recursos de les illes pels humans: el medi i el paisatge de cada illa han estat determinats en bona part per la cultura de les comunitats que la poblen.

Molts científics cauen en el parany de considerar les illes com uns laboratoris en els quals la interacció entre els humans i el medi resulta més fàcil de copsar mercès a les dimensions reduïdes de l’espai on tenen lloc. És un miratge que, fet i fet, prové de l’astorament de Darwin en enfrontar-se amb la realitat de les illes que, en el seu temps, s’anomenaven encara Encantades. El 8 d’octubre de 1835, en ocasió de la seva visita a l’arxipèlag de les Galápagos en el curs del viatge de circumnavegació del “Beagle”, va escriure al seu diari: “Aquest arxipèlag és un petit món que es referma en ell mateix (...). La història natural d’aquestes illes és molt singular i mereix molta atenció”. El parany era parat.

Els paradisos i els inferns insulars

La imatge de les illes com a paradís, vinculada a la llunyania i l’accés problemàtic, ha estat àmpliament explotada per la literatura i el llegendari de tots el pobles riberencs. El fet és que les poblacions insulars combinen l’arrelament amb el desig de fugir de la seva illa. Les trajectòries vitals dels illencs són teixides d’anades i vingudes, més per raons de vivència que de supervivència. Rarament els illencs s’acomoden a una simple supervivència sense fer l’esforç d’accedir als béns que sap abundosos més enllà del seu horitzó. Certament han d’arriscar-se: la mar i l’ultramar imposen la seva realitat que no sempre és de somni.

Els antics grecs ja parlaven d’unes illes paradisíaques situades més enllà de les Columnes d’Hèrcules, cap a occident. Les anomenaven illes Afortunades i eren habitades per herois als quals els déus havien concedit el do de la immortalitat. Segles després, un monjo irlandès, Brandan, en el decurs del viatge que efectuà cap a l’occident, va trobar-hi entre altres, una illa extraordinària que anomenà “la terra promesa dels sants”. Entre les illes paradisíaques no es pot oblidar Antilia, “l’illa de les set ciutats”, on set bisbes portuguesos s’haurien refugiat en el temps de la invasió de la península Ibèrica pels àrabs. Antilia, les Illes Afortunades i l’illa de Sant Brandan van figurar durant molt de temps a les cartes de navegació de l’Atlàntic. El mateix Cristòfor Colom hauria trobat a les Canàries i Madeira persones que li haurien assegurat haver-les vist amb els seus ulls i, de fet, els navegants les buscaren fins al segle XVIII. I encara dins del somni, quina és l’agència turística que no ens proposa avui viatjar a un paradís insular “verge”, però amb les comoditats modernes?

A l’extrem oposat de l’imaginari, la realitat ens recorda l’existència d’inferns insulars. L’illa de Gorée, davant de Dakar, al Senegal, el “magatzem” d’esclaus més important de l’Àfrica occidental, fou per a desenes de milers d’africans esclavitzats l’infern o si més no el seu vestíbul, abans de ser embarcats cap a les plantacions de les Amèriques i de les Antilles. Al costat oposat del continent negre, altres comerciants d’esclaus proveïen infatigablement d’africans els mercats d’orient des d’una altra illa: Zanzíbar. La dificultat d’evadir-se’n ha fet sovint de les illes llocs d’exili, de deportació i de reclusió, en efecte. La llista d’illes que des de l’antigor han fet de presó és molt llarga. Les Cíclades, a la mar Egea, van fer aquest paper a l’època romana. Patmos, al Dodecanès, és cèlebre per haver estat la presó on l’evangelista Joan escrigué l’Apocalipsi. Tant les Cíclades com les illes del Dodecanès foren usades novament cap al 1960 com a lloc de desterrament dels seus opositors pel règim grec dels coronels. L’illa de Pianosa, a l’arxipèlag Toscà, que fou la presó que el cèsar Tiberi assignà a Herodes Agripa, encara avui és una presó d’alta seguretat, destinada a terroristes i mafiosos. La majoria de les illes franceses han fet una hora o altra de presó: a l’illa de Ré, a les costes atlàntiques, prop de La Rochelle, eren aplegats els condemnats abans de ser deportats a la Guaiana i a l’illa del Diable. També l’illa Nossy-bé, al costat de Madagascar, petit paradís per a turistes selectes, va ser també una presó a l’època del protectorat francès.

Els riscos de la insularitat

Per a la gent de les illes, la natura pot ser una madrastra. Certament, als vessants de molts volcans insulars la terra és fèrtil, i això ha atret des de sempre els illencs, aventurers per naturalesa, però sovint ho han pagat a un preu molt alt. Fet i fet, és arriscat viure en una petita illa, però l’amenaça del perill no sembla preocupar gaire les poblacions que hi viuen. Així, per exemple, els anys trenta del segle XX, el govern italià havia ofert, sense èxit, als habitants de Stromboli, traslladar-los a terra ferma abans que el volcà entrés en erupció. La terrible erupció del Mont Pelé, a l’illa de la Martinica, va destruir el 1902 la població de Saint Pierre en pocs minuts i va provocar la mort de 33 000 persones. Avui dia, als habitants de la regió no els inquieta gens la proximitat del volcà. És veritat que s’ha construït un observatori volcànic per poder donar l’alarma a temps si s’escau. La famosa erupció del Krakatau, al 1883, fou un daltabaix terrible a les nombroses illes de l’estret de Sonda, a causa sobretot de gruixudes capes de cendres, que colgaren els conreus. A Santorí, a les Cíclades, les emanacions sulfuroses de la gran erupció del 1866 tingueren un inesperat resultat positiu: exterminaren l’oïdi que fins llavors causava seriosos danys a les vinyes. Els illencs d’Ambrym, a Vanuatu, encara tenen el costum, per apaivagar les perilloses erupcions del seu volcà, de llançar ofrenes al cràter. Al capdavall, no s’intentava a Sicília deturar la lava de l’Etna amb el vel de santa Àgata, patrona de Catània?

Els ciclons són també un flagell endèmic de les illes tropicals, particularment per als atols i les illes de baixa altitud. Són illes perilloses però continuen habitades. Darrerament, aquestes nombroses illes es troben en estat d’alarma a causa de l’escalfament global de la Terra per l’efecte hivernacle, que amenaça amb elevar el nivell del oceans i escombrar-les sota les onades. Les organitzacions internacionals, com el PNUMA i la Comissió Oceanogràfica Internacional de la UNESCO, han posat a la seva disposició sistemes molt sofisticats i extremament precisos per controlar el nivell de la mar gràcies a satèl·lits especialitzats. Preveure el perill és un pas imprescindible per a afrontar-lo.

Les limitacions i les oportunitats del medi insular

A part les catàstrofes naturals i les provocades pels humans, hi ha encara altres problemes quotidians com l’abastament d’aigua, l’eliminació dels residus, la dependència en materia energètica, econòmica i política, que són limitacions que posen constantment en joc les possibilitats de desenvolupament a llarg termini de les illes. Sense oblidar l’educació i la sanitat, sectors que afecten directament la qualitat de vida.

La insuficiència de la superfície i dels recursos humans sovint no permeten aprofitar totes les oportunitats geo-estratègiques que ofereixen algunes illes, per exemple el seu emplaçament o la zona d’explotació pesquera de 200 milles marines a partir de la costa, que garanteixen les lleis de la Mar de les Nacions Unides. Tanmateix, encara que les illes, sobretot les més petites i els petits estats insulars, tenen sempre un assortiment limitat d’opcions disponibles per a allò que avui s’anomena desenvolupament sostenible, la feble extensió no ha estat obstacle perquè determinades illes traguessin avantatges de la seva localització, bé sota el punt de vista de la localització estratègica, bé pel clima.

A la literatura científica recent sobre les illes sovint es parla de fragilitat o de vulnerabilitat. Són conceptes estranys als illencs, testimonis d’una idealització, potser d’arrel darwiniana, dels sistemes insulars com a sistemes autosuficients, refermats sobre ells mateixos. És oblidar que els illencs actuen sobre entorns que no es limiten a l’espai físic de l’illa. Sovint les illes no són, per als homes i les dones que les habiten, sinó una etapa en la qual una o diverses generacions d’un grup humà es deturen per tornar a marxar allà on la conjuntura del moment ofereixi noves oportunitats. Els illencs són dels humans que menys somien, miren de lluny l’esdevenidor i, d’entre les diferents possibilitats que ofereixen els esdeveniments, seleccionen la més rendible a curt o a mitjà termini, bo i assumint els riscos que resulten de l’especialització i del monocultiu. En qualsevol cas, hom roman a l’illa quan la conjuntura és profitosa i hom n’emigra quan ho deixa de ser, deixant enrere els més febles.

Es podrien multiplicar els exemples d’especialització i monocultiu com a arrel de les crisis cícliques dels sistemes ecosocials insulars i de la seva fragilitat i vulnerabilitat. Es podria insistir sobre les conseqüències que aquestes especialitzacions tenen sovint sobre la flora i la fauna insulars. Per exemple, la degradació de São Tomé i Príncipe pels monocultius successius del cafè i el cacau. Les pèrdues de terres fèrtils abandonades quan l’un i l’altre d’aquests conreus entra en crisi a causa de la caiguda dels preus internacionals. També l’especialització turística ha deixat cicatrius profundes allà on s’ha produït massivament. I encara cal fer esment del cas extrem de Nauru, una petita illa del Pacífic meridional en la qual l’explotació a cel obert dels rics jaciments de fosfats és a punt d’eliminar tot el sòl fèrtil de l’illa, deixant al descobert el substrat rocós. Fins l’any 1995, límit estimat de la vida útil dels jaciments, aquesta activitat haurà proporcionat treball a la gent de Tuvalu i Kiribati —petits estats insulars veïns—, però sobretot ha enriquit els habitants de Nauru, que han invertit massivament els seus capitals a ultramar, considerant que podien viure tranquil·lament en altres països amb les rendes de l’explotació minera. Aquest tipus de desenvolupament és marcat, però, per la destrucció completa del medi terrestre de l’illa. Aquest és el preu que han de pagar els habitants de Nauru, convertir-se en rendistes a l’estranger sense preocupar-se pel futur de la seva illa, esdevinguda un tros de roca inhabitable.

Tanmateix, quan hom parla d’illes, les coses no són pas sempre tan senzilles. Cada vegada són més les que fonamenten el seu desenvolupament a llarg termini, no sols en la seva situació estratègica, sinó en els avenços dels transports i de les noves tecnologies de la comunicació. Els casos més brillants, a Àsia, són els de Singapur, Hong-Kong i Taiwan, que han reeixit a adaptar-se meravellosament a la competència internacional diversificant la seva activitat productiva en sectors tan punters com l’electrònica, la informàtica i els serveis financers (“off-shore banking”), i que han assolit així una remarcable estabilitat, amb un impacte ambiental relativament controlat i un nivell d’independència considerable. Bahrein, al golf Pèrsic, ha sabut adaptar la seva antiga vocació d’escala del comerç de Mesopotàmia i de l’Iran cap a l’orient i cap a Àfrica en un paper ben modern de plaça financera i comercial de primer ordre.

Per a acabar amb aquestes illes afortunades del nostre temps cal esmentar l’illa d’Inousses, a la mar Egea, una petita illa com tantes altres d’aquesta regió, desertitzada per generacions de cabres. Els seus 450 habitants són avui dia principalment armadors i capitans; les seves oficines són a Londres i les seves flotes solquen totes les mars. El medi d’aquests illencs no s’atura a la platja de l’illa sinó que s’estén al món sencer. Skinoussa és el centre de decisió on s’elaboren les seves estratègies, el centre simbòlic on es fan i es renoven les aliances mitjançant inversions o casaments. El turisme no és benvingut a l’illa. El fax i el tèlex són els seus instruments de poder.

El recurs del turisme

El més recent dels monocultius practicat per moltes illes, i també per molts sectors litorals dels continents, molt particularment a la Mediterrània, és el turisme. L’elecció de les illes com a residències temporals i de lleure no és pas recent. Capri, al golf de Nàpols, és cèlebre per la vil·la que hi va fer construir l’emperador Tiberi. Les famílies patrícies romanes seguien l’exemple dels seus emperadors a les illes properes a les costes italianes. Al segle XIX, la societat elegant i adinerada d’Europa no deixà de seguir aquest exemple, aprofitant l’avantatge d’uns transports marítims relativament confortables i eficaços. Hom se n’hi anava de “villeggiatura” en l’època de l’any que hi havia un clima més favorable per a la salut; a l’hivern, a la Mediterrània, a l’estiu a les illes bàltiques o atlàntiques on es podia gaudir d’un microclima afavorit pel corrent del golf. Hom passava de grat l’hivern a Mallorca, Ísquia o Capri o, sobretot els anglesos, a Madeira, també anomenada “la flor de l’oceà”. A l’estiu, els anglesos més rics preferien l’illa de Man, a la mar d’Irlanda, o l’illa de Skye, a Escòcia. Els alemanys preferien Gotland, a la mar Bàltica, i començaven a descobrir les Canàries.

Entre les dues guerres mundials s’accentuà el fenomen de turisme insular. Els americans descobrien el Carib, Cuba, les Bahames i les Bermudes, que tenien pràcticament a la porta de casa; els japonesos les illes Izu, al sud de la badia de Sagami, i els australians fugien de les seves ciutats tòrrides cap a Tasmània. A la Mediterrània la moda de certes illes incorporava l’atractiu històric i arqueològic: les Balears, certament, però també Sicília, Malta i Rodes, un centre d’estiueig freqüentat feia temps a l’estiu pels egipcis rics. Tot plegat es tractava encara d’un turisme relativament elitista que aportava beneficis certs a les illes, i en diversificava les activitats tradicionals.

Tot va canviar durant els anys cinquanta. Els països industrialitzats començaven a conèixer un creixement econòmic considerable, i alhora es produïa una expansió del transport aeri. Rodes, per exemple, que ja tenia bons hotels i aeroport, va ser el blanc dels primers xàrters escandinaus. Mallorca, Sicília i Malta, que gaudien de la infrastructura apropiada, van ser les primeres illes que conegueren un flux massiu de turistes dels països rics del nord d’Europa, sempre assedegats del mític sol de la Mediterrània. La caixa de Pandora era oberta. Els turistes de les tres esses (“sol, sorra i sexe”) es multiplicaren, fent de la Mediterrània la primera destinació turística del món. Envaïren les platges i les illes dels països riberencs, per als quals el turisme anava esdevenint el sector econòmic principal. Hotels, discoteques i altres infrastructures turístiques augmentaren exponencialment mentre, afavorit pel creixement econòmic dels anys seixanta i primers setanta, el turisme de temporada esdevenia massiu. Els poders públics dels països afectats donaven suport polític i financer a la tumultuosa expansió del sector turístic.

Tanmateix, aviat es van començar a qüestionar les conseqüències del turisme de masses a les petites poblacions: la droga, la prostitució i la marginació social començaven a ser freqüents, i més a les illes. Els impactes ambientals eren catastròfics: zones humides d’elevat valor ecològic i paratges i paisatges en altre temps magnífics, eren simplement coberts de formigó; l’arquitectura tradicional era reemplaçada per edificis fets en sèrie. El patrimoni de les illes estava en perill. Al final dels anys vuitanta es va començar a dubtar molt seriosament dels beneficis econòmics reals del turisme de masses. La indústria hotelera depenia totalment dels grans majoristes del nord, que rebentaven els preus per sota del llindar de rendibilitat. A Malta, Mallorca i les illes gregues començaren a tancar-se hotels. Fins aquí la crisi afectava tant les illes mediterrànies com la resta de zones turístiques, però altres fenòmens més complexos feren pensar als observadors i els professionals que, pel que fa a les illes, hom havia arribat a un perillós llindar d’alerta.

A les illes més petites la competència per un recurs escàs i preciós, l’aigua, esdevenia dramàtic durant els mesos d’estiu, quan la població pot arribar a quadriplicar el nombre d’habitants. A Formentera, a les Balears, de 4 500 habitants estables es passava a 25 000 estadants durant l’estiu. La pressió sobre aquest recurs penalitzava els residents i els agricultors, sobretot perquè els turistes tenien uns hàbits de consum d’aigua molt superiors als dels illencs. La sobreexplotació de fonts i d’aigües freàtiques conduí a la salinització dels pous. L’abocament d’aigües residuals a pous morts contribuí, per altra banda, a contaminar les aigues freàtiques. Aquesta situació va castigar molt els illencs, especialment aquells que vivien de l’agricultura. La solució seria la construcció d’una costosa planta potablitzadora d’aigua de mar. Un cop feta, els turistes i els residents urbans en pogueren gaudir, però no els agricultors, per als quals l’aigua potabilitzada els encaria massa els costos de producció perquè els seus productes poguessin ser competitius amb els importats del continent. No els tocava altre remei que abandonar la seva activitat tradicional per a esdevenir assalariats de la indústria turística.

Ara a Formentera tot és importat i molt car. Els preus, que resulten accessibles per als turistes que passen dues setmanes a l’illa, són per als illencs totalment desmesurats. Resulten així penalitzats per aquest joc econòmic pervers, acompanyat d’una inflació que els obliga, per a sobreviure, a acceptar els múltiples inconvenients del monocultiu turístic. Els preus del sòl, per a aquells que voldrien dedicar-se a l’agricultura i ampliar la seva explotació, són massa elevats a causa de la demanda de sòl del sector turístic i a l’especulació que això implica. Aquest fenomen, generalitzat a la Mediterrània, es dóna també en altres indrets on ha arribat el turisme massiu.

L’especialització turística, a més, és molt sensible als esdeveniments conjunturals. Conflictes com la guerra del Golf, la de l’antiga Iugoslàvia o actes terroristes han tingut i tenen conseqüències devastadores a les illes especialitzades en el turisme de les regions afectades (i paradoxals conseqüències positives en destins turístics allunyats dels conflictes). Fins i tot les Seychelles van veure reduïda a no res la seva temporada turística del 1991 a causa de la guerra del Golf. Més enllà d’aquests fenòmens purament conjunturals, per altra banda, s’ha de tenir en compte que la demanda turística està canviant radicalment: la gent ja no en té prou amb bronzejar-se, els forts corrents verds associats a una revalorització dels valors ètics promouen, als països industrialitzats, una ideologia que valora la natura i les cultures. Fins i tot en països i illes que s’havien dedicat al turisme de masses sense preocupar-se d’altra cosa que del calaix, avui es parla d’ecoturisme o de turisme cultural. Tant els visitants com la població que els acull es proposen a partir d’això tenir un paper més actiu. Els mateixos grans majoristes han copsat el perill del canvi qualitatiu i estructural de la demanda d’oci. Així, han començat a imposar als seus contractistes clàusules amb relació a la qualitat “ecològica” dels seus establiments com ara dutxes, aixetes i llums amb controls de temps que permeten estalviar aigua i energia. S’imposen també els tractaments ecològics per a eliminar els residus, i es proposen a la clientela jocs i activitats complementàries cada vegada més respectuosos amb la natura i la cultura insulars.

Els múltiples aprofitaments dels llacs

Els usos que hom ha fet al llarg de la història de l’aigua dels llacs i dels seus recursos són incomptables. Des dels usos directes d’aprofitament de l’aigua o dels peixos i altres organismes que hi viuen fins als indirectes, d’obtenció de recursos per a fins allunyats dels ambients aquàtics. Tanmateix, els recursos que els humans han aprofitat dels llacs, encara que la manera de fer-ho hagi variat, han estat molt similars al llarg de la història. El llac és una reserva d’aigua utilitzable per a diversos fins, a més d’una font d’aliment i una via de transport. Per altra banda, també és un element de primer ordre en el paisatge, susceptible d’atreure activitats de lleure i d’esdevenir símbol cultural.

L’activitat pesquera

Les canoes fetes de "totora" (Scirpus californicus tatora) dels habitants del llac Titicaca, a l'altiplà andí, són una mostra de les embarcacions característiques que gairebé cada cultura, per no dir cada llac d'una certa superfície, ha desenvolupat. Els llacs, sobretot els més grans, inicialment podien significar una barrera geogràfica que dificultés la comunicació i les rutes de transport. Ben aviat, però, es van convertir, com les mars interiors, en camins per a transportar materials i gent, amb els avantatges de poder portar més càrrega i abreujar les distàncies. Actualment, a les embarcacions destinades al transport i la pesca s'han afegit les destinades al lleure, des de les piragües a les planxes de "windsurf". A les regions on els llacs es glacen a l'hivern, la superfície de vegades s'aprofita per a fer-hi passar carreteres (i fins ferrocarrils) provisionals que escurcen els trajectes notablement. De manera més modesta, el glaç també s'aprofita per a patinar, allà on el fred és intens però les nevades escasses.

Corel - Jack Parsons

La pesca va ser probablement una de les primeres activitats humanes d’explotació dels recursos lacustres. Anualment, entre llacs i cursos fluvials, es pesquen al món més de 10 milions de tones de peixos d’aigua dolça, és a dir, un 15% de la pesca total. En proporció a l’extensió de les masses d’aigua, la pesca d’aigua dolça contribueix més a l’alimentació de la humanitat que no pas la marina. D’alguns dels llacs més grans, com ara el Baikal, a Sibèria, o el Tai Hu, a la província xinesa de Jiangsu, prop de Xangai, se’n treuen unes 15 000 tones anuals de peix. En molts llacs també són explotats els bivalves, especialment del gènere Corbicula. Del llac Biwa (Japó) se n’han arribat a treure més de 8 000 tones anuals, encara que amb l’eutrofització la producció ha baixat gairebé un ordre de magnitud.

En alguns llocs, en particular en alguns països asiàtics, s’ha intentat fer compatibles els interessos contraposats d’explotació i conservació, de regulació i fluctuació. Bung Boraped, per exemple, és un embassament construït entre el 1926 i el 1930 a l’extrem meridional d’una antiga plana d’inundació de dos rius tailandesos, el Mae Nam Nan i el Mae Nam Ping. En èpoques d’aigües altes arribava a cobrir 600 km2, i durant els períodes secs era una plana coberta d’herba amb basses i aiguamolls disseminats. Després de la construcció de la presa, ha quedat un llac permanent d’uns 100 km2, que en èpoques de crescuda arriba a cobrir-ne 300. El llac es va convertir en la font de pesca més important del centre de Tailàndia (800 000 tones de peix anuals), amb captures molt superiors a les dels llacs grans de nivell constant. La població dels voltants, inicialment es dedicava a la pesca i l’agricultura; però l’economia de l’àrea s’està orientant també cap al turisme i l’aqüicultura, encara que es manté com una reserva on no es permet la caça.

L’afany per augmentar la pesca, en alguns casos ha portat a la introducció d’espècies exòtiques, amb resultats generalment imprevisibles i sovint adversos. Molts dels estanys originats per l’acció de les glaceres a l’alta muntanya, per exemple, no tenien peixos, perquè l’accés a través dels rius és impossible. Ja al començament del segle XVI, l’emperador Maximilià I d’Àustria va organitzar expedicions “per donar vida” als estanys de muntanya del Tirol i, en l’actualitat, hom ha introduït pràcticament en tots els estanys europeus d’alta muntanya espècies d’interès per als pescadors esportius. A l’altre cap de món, a Nova Zelanda, el koaro (Galaxias brevipinnis) havia estat un recurs alimentari important per als maoris que vivien al voltant del llac Taupo, però ha esdevingut una espècie rara després de ser desplaçada, en part per competència i en part per depredació, per truites de l’hemisferi nord (Salmo trutta, S. gairdneri), que hi van ser introduïdes primordialment per satisfer els desitjos dels pescadors esportius que les tenen en més estima com a trofeu: les llicències a l’àrea del llac van augmentar de 5 000 els anys quaranta a 70 000 al final dels setanta.

La piscicultura

En aquells llacs que no tenen una xarxa tròfica basada en detrits, la producció de peixos és al voltant d’un 1% de la producció primària. En principi, caldria esperar un increment de les poblacions de peixos associat a l’increment de la producció que es dóna en la majoria de llacs del món, a causa de les aportacions de nutrients per les activitats humanes a les conques d’alimentació però rarament és així, ja que l’eutrofització limita la concentració d’oxigen a les aigües profundes i redueix així l’espai habitable per als peixos.

Per això, en comptes de refiar-se del problemàtic aprofitament de l’eutrofització, s’ha provat d’incrementar la producció mitjançant la piscicultura en aigües naturals o en estanys artificials. Així, per exemple, a la llacuna litoral Song Khla, al sud de Tailàndia, soma i eutròfica, la producció de peixos, de natural ja prou elevada, s’ha incrementat artificialment amb la introducció d’exemplars joves del centropòmid Lates [=Luciolates] calcarifer en gàbies, tancades per xarxes, que es treuen de l’aigua un cop els peixos tenen una mida adequada per a la comercialització. En altres casos s’han creat de manera artificial petites badies separades de l’estany principal per dics i s’hi han introduït peixos planctonívors, els quals permeten augmentar la producció. Aquest és el cas del llac Dong Hu, a la riba dreta del riu Groc, prop de Wuhan, a la província xinesa d’Hubei; allí, utilitzant carpes planctnonívores nord-americanes (Hypophthalmichthys molitrix, Aristichthys nobilis), s’ha quadruplicat el rendiment. Aquest sistema genera una acceleració de l’eutrofització que, quan es vol fer un ús múltiple del llac, porta força problemes. En el cas del Dong Hu, per exemple, va produir un decrement molt significatiu de la vegetació submergida, amb un efecte sobre la diversitat de gasteròpodes, insectes aquàtics i peixos, i l’aparició esporàdica de masses de cianobacteris, amb problemes de males olors, saturació dels filtres dels sistemes de depuració i molèsties als banyistes i els visitants.

La piscicultura en estanys artificials construïts expressament també té una llarga història. Xina en té la primacia des de temps molt antics i, amb prop de 30 000 km2 d’estanys, produeix al voltant de 250 000 t anuals de peix. A Europa, la piscicultura es va estendre a partir del segle XIV, sobretot impulsada per monestirs i reforçada pels preceptes relatius a l’abstinència de carn. Els peixos, sobretot tenques, carpes, anguiles i barbs, es feien créixer en basses que havien romàs seques durant uns mesos, durant els quals podien donar una collita de cereals o de llegums. Els països de l’est lideren la piscicultura europea. La carpa comuna (Cyprinus carpio) és el peix que més es cria, però també hi ha altres espècies apreciades, com ara la carpa xinesa (Ctenopharyngodon idella i altres congèneres), la carpa argentada (Hypophthalmichthys molitrix) i la de cap gros (Aristichthys nobilis).

L’abastament hídric i hidroelèctric

Hi ha una utilitat òbvia dels llacs que és el subministrament d’aigua. Tradicionalment es distingeix entre l’ús domèstic, el de regadiu, l’industrial i el dedicat a producció d’electricitat. L’ús que se’n fa en un sentit o un altre varia segons el tipus de llac que s’explota, el clima local i la societat. La seva qualitat de dipòsits d’aigua a disposició dels humans és el que ha fet, per exemple, que la major part dels llacs australians hagin estat convertits en embassaments per al subministrament d’aigua, en un país en què són abundants els llacs soms, d’inundació temporal. L’aprofitament domèstic és gran en llacs que tenen grans ciutats al voltant, com els Grans Llacs nord-americans, europeus i xinesos.

L’ús principal dels llacs d’una certa superfície en països industrialitzats, però, és la generació d’electricitat. L’explotació hidràulica té dos vessants, un de productiu i l’altre de regulador; la facilitat amb què es pot variar la intensitat de producció fa que serveixi per a regular la càrrega de la xarxa elèctrica. D’altra banda, en els complexos que tenen turbines reversibles, permet emmagatzemar energia durant els períodes d’excés de producció d’altres sistemes de regulació més lenta, com ara el de producció d’energia nuclear. En alguns casos, l’aigua es fa servir per al sistema de refrigeració associat. Al començament dels anys vuitanta circulaven gairebé un milió de metres cúbics d’aigua per dia del llac Dong Hu en una planta d’acer. En la majoria de països, però, la refrigeració generalment es realitza amb embassaments construïts expressament. El cas potser més remarcable d’ús i dependència d’un llac per al subministrament d’aigua és el del llac Kinneret, o mar de Galilea, a Israel, el volum d’aigua dolça més important del país. L’any 1964 es va completar una gran conducció que transporta aigua des de la costa nord del llac fins al desert del Negeb, al sud del país, i subministra aigua a extenses àrees, força distants, per a usos domèstics, industrials i d’irrigació.

L’explotació turística

L’aprofitament dels llacs no ha estat solament econòmic, sinó que aquests poden tenir una gran significació com a símbol cultural. El llac Biwa al Japó, el Titicaca als Andes, o el llac Ness a Escòcia, entre tants altres, en són, per diferents motius, bons exponents. D’aquests mateixos valors, com dels naturals, se’n pot derivar una explotació turística, tant per gaudir de la proposta panoràmica, com per a admirar altres valors culturals.

Amb l’adveniment del turisme i les segones residències els llacs encara han estat més focus d’atracció. En molts casos l’increment de visitants ha hagut d’anar seguit d’un pla de planificació per fer compatibles els usos tradicionals, la conservació del medi i l’activitat recreativa, com en el cas exemplar del llac Tahoe (Estats Units d’Amèrica). La gestió per a una conservació de les condicions naturals s’ha desenvolupat amb més freqüència en indrets d’interès ornitològic, sobretot llacunes costaneres i aiguamolls. Malgrat tot, la protecció d’una zona lacustre pot afegir altres tipus de problemes al llac: la designació de Parc Regional de la zona del llac Waldsea, al Canadà, ha fet que es desenvolupés al voltant una xarxa de llocs d’acampada i esbarjo, carreteres i camins que han tingut poc respecte per la vegetació de la zona, mentre que el llac ha estat emprat principalment per a natació i vela, i a l’hivern, per a “snowmobiling”. Al Lake District, al nord d’Anglaterra, prop de la frontera amb Escòcia, el turisme ha tingut un efecte advers sobre l’ànec blanc (Tadorna tadorna) i sobre el cigne mut (Cygnus olor), ja que han deixat de criar-hi per manca de seguretat.