Les biotes illenques actuals
Totes les illes perdudes al mig dels oceans hostatgen faunes i flores delicades, sovint úniques. En major o menor grau, són només el testimoni de la riquesa que trobaren els primers navegants. Atesa la història d’extincions que han sofert, el risc que corren i el valor intrínsec que representen, han de ser considerades com a prioritats de conservació.
Els testimonis d’un passat puixant
Avui dia resta poc del que foren paradisos, els quals coneixem de manera fragmentària mercès als testimonis que s’han conservat dels primers viatgers, a les exploracions paleontològiques puntuals, i a l’estudi, encara força insuficient, de les espècies i ecosistemes supervivents. Per exemple, Santa Helena ha sofert un procés de destrucció generalitzat tan intens que la majoria dels tàxons endèmics descrits al segle passat només es poden trobar en uns pocs museus. L’estudi de jaciments fossilífers ha permès la descripció de cinc espècies d’ocells dels quals no hi havia cap testimoni, però que amb tota certesa s’extingiren amb l’arribada dels primers pobladors. Una situació semblant és la del conjunt de Polinèsia, on les espècies d’ocells vivents i les seves distribucions tenen molt poc a veure amb la riquesa que precedí l’arribada dels humans. Una conclusió evident és que no es pot fer cap anàlisi biogeogràfica sense tenir en compte aquests descobriments. L’illa de Pasqua, actualment coberta per un gramenet molt pobre, ho estava per un bosc divers i altament endèmic quan hi arribaren els colonitzadors polinesis.
L’efecte devastador de la presència humana és molt acusat a les illes més aïllades, precisament perquè tenen més acusades les característiques que fan de les illes sistemes molt sensibles. Lliures de depredadors naturals, les espècies insulars no temen els humans ni saben respondre a les agressions, de manera que poden ser caçades amb facilitat fins a l’extermini. Tant les modificacions ambientals com la desforestació que practiquen els pobladors són sempre profundes i quasi mai suportables per la biota local, molt especialitzada en unes condicions pròpies. Els cargols terrestres són un bon exemple d’organismes que depenen de la vegetació autòctona, i que desapareixen a un ritme alarmant juntament amb ella. La feina d’extermini la completen els animals introduïts amb els humans: rates, porcs, gossos, gats, mangostes, mones, conills, ratolins, cavalls, ases, cabres, tenrecs, serps, cargols carnívors i formigues s’encarreguen de completar el cicle d’extincions que s’ha produït en quasi totes les illes remotes.
Fins i tot illes amb una naturalesa generalment considerada prístina es poden haver vist afectades per la presència dels humans en èpoques passades. Un cas paradigmàtic és el de l’illa Henderson, del grup de les Pitcairn, al Pacífic central. Fou habitada pels polinesis entre el 1100 i el 1500, els quals l’abandonaren després d’haver-ne explotat els recursos durant quatre-cents anys. Com a resultat d’aquesta ocupació es van extingir entre dues i cinc espècies d’ocells marins i tres espècies endèmiques d’ocells terrestres. Un exemple dramàtic i recent és el de la introducció del cargol carnívor Euglandina rosea, originari de Florida, a la Polinèsia francesa el 1977. Hom el dugué amb la intenció, ara considerada incauta i ingènua, que fos un control biològic del cargol gegant africà Achatina fulica, el qual havia estat introduït anteriorment per a la seva cria en captivitat, però que com en moltes altres illes havia esdevingut un flagell important en multiplicar-se en llibertat alguns exemplars fugits de les granges de cria. Lluny de controlar el flagell, el carnívor acabà amb totes les espècies endèmiques de Partula. Mercès a un esforç admirable, s’aconseguí salvar-ne una bona part de l’extinció mitjançant un programa de cria en captivitat. En moltes altres illes del Pacífic les espècies endèmiques més petites de cargols terrestres han estat eliminades per les formigues introduïdes, en aquest cas involuntàriament, pels humans.
La desaparició dels superdepredadors
Antigament es pensava que les faunes insulars estaven mancades dels nivells tròfics més elevats de les piràmides ecològiques. Actualment sabem que no és exactament així. Les faunes naturals insulars contenien sovint aquests depredadors, bé que d’ençà de la seva colonització pels humans molts han desaparegut.
Els superdepredadors continentals foren principalment tigres de dents sabre (Machairodus, Smilodon), llevat d’Austràlia, on uns varànids gegants, ja extingits, (Megalania prisca), de fins a 7 m de llargada, ocuparen aquest nínxol. A les illes oceàniques i paraoceàniques, en canvi, aquest paper l’exerceixen principalment ocells, i més rarament rèptils o mamífers. Entre aquests darrers, cal considerar com a superpredadors la fossa de Madagascar (Cryptoprocta ferox i l’extingida C. spelaea), la civeta de Cèlebes (Macrogalidia musschenbroekii) i la guineu de les Malvines (Dusicyon australis). La guineu de les Malvines, extingida al segle XIX, havia estat l’únic mamífer a assolir aquestes illes abans dels humans i s’havia especialitzat a caçar pingüins.
Entre els rèptils, els dos superdepredadors insulars més característics han estat el cocodril terrestre de Nova Caledònia (Mekosuchus inexpectatus) i el dragó de Komodo (Varanus komodoensis), aquest darrer encara vivent a les illes de Komodo, Rintja, Padar i Flores, i en el passat també a Timor. Antigament, a les illes de Flores i Timor, aquests grans varànids podien haver depredat sobre les cries dels estegodonts nans. També es poden considerar com a superdepredadors algunes boes de les Antilles (Epicrates) i algunes serps de Madagascar.
Sense cap dubte, però, els depredadors per antonomàsia dels vertebrats insulars han estat els ocells de presa, diürns i nocturns. Entre els nocturns, cal destacar els extingits mussols i òlibes gegants de les Antilles. Entre els diürns, les àguiles vertaderes (Aquila), foren els superdepredadors a les illes mediterrànies on vivien mamífers autòctons de mida mitjana o gran. A les illes mancades de mamífers els superdepredadors han estat sovint àguiles marines (gènere Haliaeetus). Altres superdepredadors insulars són l’àguila caçadora de mones de Filipines (Pithecophaga jefferyi), en perill d’extinció, i l’àguila de Haast de Nova Zelanda (Harpagornis), l’àguila coronada africana (Stephanoaetus coronatus) i el falcó buteoní gegant de les Antilles (Titanohierax), totes tres en perill d’extinció.
Les extincions en massa
Els humans i els seus acompanyants (fauna domèstica i comensal, i espècies assilvestrades al·lòctones) han estat veritables àngels exterminadors per a la fauna i la flora de les illes. La devastació feta pels humans ha estat enorme. Així, per exemple, a les illes mediterrànies, d’unes quaranta-cinc espècies de mamífers que hi vivien, totes s’extingiren en èpoques prehistòriques excepte dues o tres musaranyes. A les Antilles s’estima que s’han extingit més del 80% dels mamífers terrestres que hi havia abans de l’arribada dels humans, la majoria ja en mans dels indis, abans de l’arribada de Colom. A Nova Zelanda, entre l’arribada dels maoris i la dels europeus ja s’havia extingit la meitat de la fauna ornítica i de la fauna d’amfibis.
Les extincions d’espècies no han estat aleatòries. Els grups més afectats per l’acció humana han estat: les espècies de mida gran, els superdepredadors insulars i els ocells no voladors, és a dir, les espècies més especialitzades. Les pèrdues han afectat la comprensió del que havia d’ésser la biodiversitat natural del planeta. Han desaparegut tipus faunístics i ecològics mancats de paral·lels que puguin il·lustrar sobre la seva forma de vida i la seva coevolució amb altres espècies al si dels sistemes insulars. Prop del 30% dels mamífers terrestres i probablement molt més del 50% dels ocells s’han extingit a les illes des de l’arribada dels humans.
Les fràgils biotes lacustres
Les taxes més altes d’extinció de vertebrats per unitat de superfície (o més precisament, de volum) no s’han produït a les illes, sinó als llacs. S’estima que només al llac Victòria s’han extingit més de dues-centes espècies de cíclids endèmics en el transcurs de la darrera dècada. Aquest és probablement l’esdeveniment més gran d’extincions entre vertebrats durant aquest segle. També s’han donat taxes d’extinció molt elevades en molts altres llacs antics.
La transformació dels estocs faunístics
Les manipulacions de la nostra civilització estan modificant profundament totes les característiques de les aigües epicontinentals i de la seva vida. Les introduccions i, sobretot, les extincions d’espècies han sovintejat en rius i llacs de tot el món. Els més amenaçats són els antics llacs extensos, com els de l’Àfrica oriental, que contenien eixams d’espècies veïnes, com a fruit d’una evolució extraordinària, els resultats de la qual desapareixeran abans d’haver estat coneguts. Faunes que probablement eren encara més antigues, en els llacs Tanganyka, Malawi i Baikal es troben igualment amenaçades.
És fàcil transportar (aclimatar) espècies de bona part de la fauna d’aigua dolça, facilitat que va unida a una fragilitat excepcional de les formes autòctones. Avui, a qualsevol país europeu, el nombre d’espècies introduïdes de peixos exòtics s’apropa o excedeix el d’indígenes. I tot aquest procés ha estat vist amb indiferència, probablement perquè s’ha acomplert en una època en què qualsevol introducció es veia com a lloable, abans de l’actual consciència més conservadora. Els efectes han estat reforçats com a conseqüència de l’eutrofització, i fins de la contaminació, que ha afavorit les espècies més agressivament invasores. Per dissort, els exemples no són escassos: en el llac Lanao, la introducció del gòbid Glossogobius giurus, entorn dels anys seixanta, va acabar amb ciprínids i gambetes endèmics; en el Titicaca, els interessants ciprinodòntids endèmics del gènere Orestias són amenaçats per diverses introduccions de salmònids i ciprínids. Diverses introduccions i les activitats pesqueres són una amenaça per a la gran riquesa d’endemismes, molts representats per espècies de comportaments complicats i lligades a territoris definits, que evolucionaren en els grans llacs africans (Tanganyika, Malawi). El llac Ukerewe o Victòria és uns dels centres d’especiació del gènere de peixos cíclids Haplochromis, i es diu que de més de 123 espècies registrades en estudis fets en 1978-79, cap al final de la dècada dels vuitanta n’havien desaparegut unes 80, versemblantment sota la pressió de la perca del Nil (Lates niloticus), introduïda per a explotació pesquera. És evident que, en les condicions actuals, moltes de les faunes més aviat arcaiques i molt diversificades presents en alguns llacs han sofert ja un procés d’empobriment irreversible. Un plany que es va repetint arreu.
En diverses localitats, principalment en les regions tropicals sense llacs extensos, la pesca abusiva i destructiva per tal d’aconseguir exemplars per als aquariòfils ha estat un factor negatiu equivalent al que en altres llocs ha estat el desenvolupament pesquer. És dificil projectar i, sobretot portar a terme, programes de conservació.
L’eutrofització
El terme eutrofització es fa servir per a descriure un increment de la producció biològica de les aigües, especialment de llacs i embassaments, induït per l’entrada forçada de nutrients, generalment fòsfor i nitrogen. L’estat tròfic dels llacs mostra tota una gradació de producció creixent, des dels clarament poc productius, anomenats oligotròfics, fins als més productius, els eutròfics. Els termes són més relatius que absoluts, ja que cada llac té una naturalesa particular, però ajuden a acotar les seves característiques, sobretot a efectes pràctics. De natural els llacs varien d’estat tròfic depenent de múltiples factors, però fonamentalment de les aportacions de nutrients des de la conca i del volum d’aigua de què disposen per a diluir aquestes aportacions. Quan va començar a haver-hi consciència, els anys seixanta, de l’augment generalitzat de la fertilitat dels llacs, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OECD) va encarregar diversos estudis destinats a quantificar el problema. Es va demostrar que el fòsfor era la peça clau per a entendre l’eutrofització, com havia mantingut la comunitat científica.
Des del final del segle XIX i la primeria d’aquest, ja començaren a manifestar-se, en grans llacs europeus i nord-americans tradicionalment d’aigües netes, casos de proliferació de pudors, mortaldats puntuals de peixos i creixements explosius de cianobacteris. L’associació amb els residus urbans no va trigar a establir-se, però sovint la solució fou derivar el problema cap a un altre riu, que anava cap a un altre llac. Així, en alguns llocs, com a Wisconsin, es va produir una eutrofització en cadena i successiva de llacs propers. No obstant això, el desviament de les aportacions de seguida va posar de manifest que la recuperació era possible. Més ràpidament o més lentament, s’observava un retorn cap a condicions més semblants a les inicials. Un fet definitiu, per al reconeixement social del fòsfor com a principal causant de l’eutrofització cultural, fou la polèmica entorn dels detergents amb fosfats originada i solucionada a l’Amèrica del Nord entre els anys seixanta i setanta. La polèmica ha reaparegut en altres països més recentment de manera anacrònica, a mesura que les restriccions en l’ús dels fosfats en els detergents es va estenent per les legislacions dels països industrialitzats.
És difícil que l’eutrofització deixi de ser un problema generalitzat: molts haurien de canviar les maneres de fer dels humans i les tendències demogràfiques. De fet, els darrers trenta anys, el problema s’ha incorporat a la gestió general del medi ambient. Fonamentalment es poden distingir dos grans grups d’accions possibles amb relació a l’eutrofització: les adreçades a reduir les seves causes i les destinades a gestionar ambients eutròfics, per tal d’evitar les situacions més adverses. Reduir l’entrada de nutrients a les conques hidrològiques significa gestionar amb aquesta intenció els usos dels sòls agrícoles pel que fa als tipus de conreus i a l’aplicació de fertilitzants, com també la ramaderia i els residus que produeix. Cal una atenció diferent per als compostos de fòsfor i de nitrogen, ja que en aquests darrers s’hi pensa més a efectes de toxicitat que en relació amb l’eutrofització.
La gestió d’abocaments puntuals, urbans i industrials, té com a punt fonamental la incorporació de l’anomenat tractament terciari; és a dir, a més de decantar el material groller i d’oxidar la matèria orgànica, s’afegeix una tercera etapa al procés de depuració, capaç d’eliminar els nutrients que queden en dissolució en l’aigua, sigui mitjançant mètodes químics, precipitacions amb ferro o altres metalls, sigui amb mètodes biològics utilitzant el creixement bacterià, d’algues, o de macròfits aquàtics. El tractament terciari és més costós i el sistema s’ha de pensar d’acord amb les característiques geogràfiques, físiques i econòmiques del lloc. Els mecanismes legislatius poden ser útils amb vista a reduir càrregues degudes a activitats generals de la comunitat; un exemple notable, amb clars resultats en alguns casos, és la prohibició de l’ús de fosfats en els detergents; un altre pot ser la regulació de les concentracions en els efluents industrials o en els d’aigües residuals municipals. En aquest sentit una directiva de la Comissió Europea fixa per al 1998 unes concentracions màximes d’1 mg/l de fòsfor per als països de la Unió Europea.
Un altre gran grup de mesures va encaminat a reduir la concentració de fòsfor dintre del llac. En general, es tracta de mesures costoses, o només viables sota condicions molt determinades. Una opció és diluir amb aigua de qualitat els efluents carregats de fosfats, i per això, cal disposar d’aigua en abundància, situació que no és gens general; això no obstant, hi ha alguns exemples en què ha donat bon resultat, sobretot per a llacs petits. És més general buidar l’aigua de les capes profundes dels llacs durant els períodes d’estratificació de la columna d’aigua. Això permet extreure els nutrients abans que retornin a les capes il·luminades i siguin utilitzats per les algues. Aquest mètode ha estat aplicat amb èxit força vegades, sobretot quan ha anat acompanyat d’un control paral·lel de les entrades. Una opció dràstica, tan eficaç com costosa, és l’extracció del sediment superficial, que es pot intentar en llacs poc profunds i no gaire grans, o en embassaments en períodes de cota baixa; un problema afegit en aquest tipus de gestió és on dipositar el sediment, que en molts casos té acumulats, a més del fòsfor —que podria utilitzar-se com a fertilitzant— determinats contaminants orgànics o metalls pesants. El primer cas en què va aplicar-se aquesta tècnica va ser, el 1970, al llac Trummen, a Suècia, en el qual havia resultat infructuós desviar les entrades a causa de l’elevada reserva interna de nutrients que el llac havia anat emmagatzemant durant molts anys.
Una opció alternativa, i aparentment més econòmica, és intentar la inactivació dels nutrients mitjançant el segellament de la superfície del sediment; això s’ha intentat amb materials plàstics, però resulta massa car i tècnicament difícil, i a més té problemes amb l’acumulació de gasos que no es poden difondre. Resulta més viable la precipitació de capes de calcita a la superfície del sediment, que pot induir-se per diversos procediments depenent de la duresa de les aigües. Un altre mètode, el de fer precipitar els nutrients utilitzant sals de ferro o alumini, ha resultat d’efectes efímers. La darrera opció per a reduir els nutrients és la recollida de biomassa, però el sistema només és efectiu quan una part significativa de la producció primària va a càrrec dels macròfits aquàtics. La retirada dels peixos és de valor molt limitat, ja que no solen representar més d’un 1% de la producció primària.
L’acidificació
Una solució de diòxid de carboni en aigua destil·lada a la pressió parcial de l’atmosfera té un pH de 5,6. Normalment, les aigües naturals tenen un pH més alt, perquè la meteorització química dels minerals de les roques normalment dóna un excés de bases sobre àcids forts, i això constitueix el que s’anomena la reserva alcalina de les aigües. Quan hi ha roques calcàries, l’alcalinitat encara és més alta i, per tant, la capacitat de les aigües per a tamponar àcids forts és més gran. En canvi, en zones de roques cristal·lines aquesta capacitat és força més reduïda, i les pluges àcides poden fer baixar el pH ben per sota de 5,6. La diversitat biològica decreix de manera molt marcada per sota d’aquest punt d’alcalinitat zero. De fet, els canvis en les comunitats d’organismes es comencen ja a notar clarament entre pH 6,5 i 6,0. Per als peixos, per exemple, aquest és el límit d’acidesa a què són capaços de reproduir-se. Per tant, des d’un punt de vista ecològic, l’acidificació de les aigües comença ben abans de la situació de reserva alcalina nul·la.
L’acidificació com a problema ambiental ha estat reconeguda molt més tard que no l’eutrofització. Tot i que va començar a afectar diferents ecosistemes fa un centenar d’anys, no s’han aplicat enlloc accions significatives, com la reducció de les emissions d’òxids de sofre, fins l’any 1980. La causa d’aquest retard és en part el fet que l’acidificació no és normalment un fenomen local ni restringit a les àrees urbanes i industrials, sinó que el problema esdevé ràpidament molt més estès geogràficament a causa de la ràpida difusió atmosfèrica. Avui en dia, és un problema d’abast global; les emissions a Àsia, per exemple, han augmentat de manera extraordinària els darrers anys.
Els anys que seguiren la Primera Guerra Mundial, es va començar a relacionar els increments de l’acidesa en llacs de Noruega amb canvis en les poblacions de peixos, però no va ser fins el 1959 que fou identificat clarament l’efecte de la pluja àcida sobre l’acidificació de les aigües. A l’Amèrica del Nord, els primers casos es van donar en àrees mineres, quan es va veure que les emissions àcides provinents de la Colúmbia Britànica, al Canadà, afectaven diferents punts de l’estat nord-americà de Washington, fronterer amb aquella província canadenca. Això va portar a l’establiment d’un tribunal internacional, que el 1941 va dictaminar sobre el primer precedent legal de contaminació transfronterera. Durant els anys cinquanta i seixanta, l’acidificació es va continuar estudiant com un fenomen local, lligat sobretot a la mineria. Fins al començament dels setanta no es va fer palès el transport a molt llarga distància. Observacions extensives de la química de les aigües als països escandinaus, que sempre s’han ocupat de l’estudi i el registre de les variables naturals, combinat amb mesures d’una xarxa per a l’estudi de la química de l’aire a Europa, va portar Oden a denunciar una “guerra química” entre els països europeus, que va desvetllar la inquietud pública i el debat científic, i va culminar amb l’estudi del cas en la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Humà a Estocolm el 1972. En pocs anys, es va veure que hi havia proves suficients de l’acidificació regional en àrees sensibles de l’escut pre-cambrià del Canadà i Escandinàvia. Immediatament s’iniciaren importants programes de recerca a Noruega i el Canadà. Amb relació als llacs, mereixen especial menció els programes de recerca fets a l’Experimental Lake Area (Canadà).