Com vivien els primers humans?

La reconstrucció de l’evolució humana és cada vegada més una tasca d’equip, complexa, on conflueixen nombroses disciplines. Ja són lluny els temps en què les restes fòssils es recollien a l’atzar o es compraven en farmàcies xineses (com és el cas de diverses peces dentals dels voltants de Pequín). Actualment és una de les tasques més interdisciplinàries de la ciència moderna, en la qual intervenen des de la física o la química fins a diverses ciències biològiques, geològiques o socials.

La paleoantropolgia, o ciència que estudia els humans antics, ha deixat d’interessar-se només en l’aspecte físic dels nostres avantpassats. Actualment se n’intenta reconstruir el tipus de vida i el comportament, els hàbits alimentaris, l’entorn natural en què vivia, les condicions de vida, les malalties, etc. Es pretén tenir, doncs, una visió paleoecològica.

La reconstrucció de l’ambient físic en què determinants grups humans visqueren pot assolir-se a través de diversos estudis. Per exemple, a través de l’anàlisi dels sediments es pot reconèixer l’erosió que hi hagué, relacionada amb la temperatura i les condicions climàtiques. L’anàlisi i la determinació dels grans de pol·len que han quedat dipositats en el sediment permeten reconstruir la vegetació de l’època, ben correlacionadaamb les condicions climàtiques. I també les restes animals poden ser-ne bons indicadors, com per exemple, la típica fauna de climes freds que poblà Europa durant l’última glaciació.

La reconstrucció de la dieta s’està aconseguint a partir d’indicadors molt diferents i interessants, com les restes d’ossos d’animals, especialment quan presenten marques d’haver estat descarnats o cuits (amb marques de foc). No sempre, però, el resultat és clar, ja que a vegades es fa difícil destriar l’activitat humana en l’acumulació i la manipulació d’ossos de la que tenen determinades espècies de carronyers. És difícil, a més, reconèixer la importància relativa del consum de carn, ja que les restes vegetals rarament s’han conservat en els jaciments. I de fet sabem, per estudis d’antropologia cultural, que els vegetals són una part molt important de la dieta dels grups de caçadors-recol·lectors. Per això cal recórrer a altres tipus d’evidències. Per exemple, el desgastament dentari, i molt especialment el tipus de marques que es troben en la part interior de les peces dentàries.

Diverses anàlisis de contingut de determinats elements molt poc freqüents (anomenats oligoelements; especialment l’estronci, el zinc i el coure) en els ossos, han demostrat que difereixen considerablement segons si la dieta de l’individu era vegetal o animal, o fins i tot entre animals terrestres i marins. Prenent com a patró casos de dietes conegudes, s’ha intentat calcular la importància relativa de la carn en el conjunt de la dieta. Els resultats, però, són confusos i no prou aclaridors. L’anàlisi del contingut de diversos isòtops d’alguns elements té més possibilitats d’èxit en la tasca: a través del contingut de nitrogen-15 i de carboni-13 no sols es pot distingir entre carnívors i herbívors, sinó també saber si un carnívor menjava peix o carn o si un herbívor menjava herbes o plantes llenyoses. El contingut de nitrogen-15 és més elevat en els carnívors que en els herbívors, i més encara en carnívors que mengen altres carnívors a causa d’una metabolització diferent de l’isòtop més corrent. I la proporció dels isòtops dels carboni és afectada per l’entorn en què viu una planta o el tipus de fotosíntesi.

Hi ha molts paràmetres demogràfics que es relacionen amb l’estructura i la dinàmica de la població i que es poden estimar en les societats antigues, des del nombre d’individus o la densitat de població fins a detalls de la natalitat, la migració o la mortalitat. Qualsevol d’aquests paràmetres proporciona un coneixement de la manera de viure, de l’organització social o de les condicions sanitàries. L’estimació de la dimensió d’una població pot fer-se des de perspectives molt diferents. Per exemple, se’n pot aconseguir una idea aproximada prenent com a referència les societats actuals amb una economia semblant a les pretèries (usualment es compara amb les de caçadors-recol·lectors, únic moldel social fins a l’entrada del Neolític). IIndicadors aproximats s’aconsegueixen amb models basats en l’exploració de recursos i la capacitat de sustentació d’un ecosistema determinat. També amb dades arqueològiques, sovint es poden fer diverses estimacions més preceses, basades en el nombre i dimensió dels llocs d’habitació, residus alimentaris, nombre d’enterraments, etc.

La durada de la vida ha anat canviant al llarg de la història dels humans. L’eina de partida per a calcular l’esperança de vida de les societats antigues és l’estimació, a partir de les restes òssies, de l’edat que tenia l’individu en morir. En el transcurs de la nostra vida hi ha diversos canvis que es produeixen en l’esquelet, especialment suuccessives soldadures de sutures entre els ossos que permeten fer una estimació de l’edat aconseguida per l’individu. Si tinguéssim una mostra representativa del conjunt d’una població, seria senzill calcular l’esperança de vida o altres paràmetres demogràfics. De fet, però, les estimacions d’edats individuals són imprecises i la majoria de jaciments donen una mostra de restes esbiaixada, a vegades a causa del feet que els esquelets d’adults es conserven millor que els infantils i altres per diferents rituals d’enterrament segons l’edat. De fet, l’esperança de vida no augmenta clarament en tota la història de la humanitat fins a la industrialització. Cal notar que els grans canvis socials que acompanyaren l’inici de la producció d’aliments en el Neolític, amb més disponibilitat d’aliments i més densitat de població, no anaren lligats a canvis demogràfics a escala individual.