Fauna i art magdalenians

L’expressió artística és una de les innovacions que apareixen a Europa amb l’arribada dels humans actuals. Des de l’inici del Paleolític superior, fa uns 30 000 anys, durant els darrers mil·lennis de la glaciació del Würm, els humans han començat a deixar testimoni de la seva capacitat de representar símbols o imatges de la realitat que els envoltava, si bé l’etapa de la màxima esplendor de l’art paleolític, el Magdalenià, se situa cronològicament entre els 19 000 i els 11 000 anys enrere i es manifesta de manera gairebé exclusiva en una àrea geogràfica relativament restringida de l’Europa sud-occidental.

Els humans del Paleolític superior erern pobles caçadors amb una cultura material alhora característica (frabricació d’instruments de sílex de mida més aviat petita, ampli ús de l’os i la banya de ren per fer tota mena d’instruments, en particular puntes d’arpó i agulles) i diversificada, amb moltes variants tant regionals com cronològiques. Petxines i pedres perforades —tal vegada destinades a ornament personal— amb marques arrrenglerades en seqüències o ordenades més o menys regularment són els testimonis més antics d’expressió plàstica. Però ja des del començament de l’Aurinyacià, uns 27 000 anys enrere, alguns humans comencen a deixar, a diverses coves europees, siluetes de mans humanes en negatiu, dibuixos de figures geomètriques o de siluetes d’animals fets sobre argila tova amb el dit o amb un bastó, de vegades amb els contorns reforçats amb alguna mena de pigmentació, i gravats sobre la pedra de figures geomètriques o zoomorfes, també sovint reforçats amb alguna pigmentació. Al mateix temps els objectes més diversos, des de propulsors a agulles passant per supostas botons i bastons de comandament, comencen a ser ornats pels seus artífexs amb gravats, relleus o petites escultures, que cada cop més sovint representen animals. També són d’aquesta etapa, entre els 27 000 i els 20 000 anys enrere, les petites figures femenines anomenades “venus”, sovint esculpides en banya de ren o marfil de mamut, amb atributs sexuals exageradament desenvolupats mentre la resta del cos és tractada més sumàriament (cap tret facial, braços reduïts a esbossos que sovint reposen sobre els immensos pits, etc.), i que han estat trobades en nombroses localitats europees des de la Garona (venus de Lespugue) fins al Don (venus de Borodino i de Kostenki-Borshevo).

Les pintures, els gravats, els relleus i les escultures que han deixat els humans magdalenians a desenes de coves de la serralada cantàbrica, dels Pirineus i d’algunes regions properers són veritables meravelles. Perquè els caçadors magdalenians no es limitaren a fer, com els humans que els havien precedit, instruments utilitaris que els ajudessin a satisfer les seves necessitats més peremptòries, com ara alaimentar-se o defensar-se dels depredadors i del fred inclement de l’Europa de la darrera gran glaciació. També són els autors d’unes expressions artístiques encara avui colpidores malgrat la distància temporal i cultural que ens separa d’ells i la nostra incapacitat de copsar plenament el sentit que tenien per a ells les pintures, els gravats i les escultures que feien a les coves o els petits objectes esculpits o decorats característics de la seva cultura.

Sembla que els caçadors magdalenians visqueren, durant un període que aniria entre els 16 500 anys enrere i els 11 000, en una àrea relativament restringida de l’Europa occidental que comprendria la façana atlàntica europea lliure de gels en aquell temps, és a dir, des de la Península Ibèrica fins a Bèlgica i el sud de Gran Bretanya i un rerepaís que aniria des de les costes mediterrànies de la Península Ibèrica i d’Occitània fins a la vall d’Elba. La màxima concentració de coves amb pintures va d’Astúries, al N de la Península Ibèrica, fins al Perigord, a l’W d’Occitània, i el País de Foix, a la capçalera de la Garona. Més a l’E, altres pobles caçadors de cultura probablement semblant a la magdaleniana caçaven sobretot mamuts i construïen cabanes enmig de les gelades estepes amb els ossos i les pells d’aquests animals. Al S dels Urals, a la cova de Shugan-Tash (més coneguda pel seu nom rus de cova de Kapova), a la riba dreta del riu Belaia, a Baixkíria, a 5 000 km de la cova més propera de l’Europa occidental, altres humans si fa no fa contemporanis dels magdalenians també deixaren testimoni de la seva expressió artística.

Són sobretot les figures pintades d’animals, la majoria avui extingits, les que han fet famós l’art magdalenià. Són imatges, sovint d’un realisme tan gran i d’un sentit del detall i de l’observació tan fidel, que fa extremament simple la identificació de l’espècie representada: bisonts a Altamira, cavalls i braus a Las Caus, cérvols, mamuts, rinoceronts llanuts, rens, cabres i fins i tot ocells en diverses coves. Els humans magdalenians han servat el testimoni de la fauna que ells mateixos contribuïen a acabar d’extingir, culminant la tasca dels neandeteals que els havien precedit i reforçant els efectes del canvi climàtic de les acaballes de la glaciació sobre uns animals adaptats a uns hàbits que progressivament s’anaven modificant fins a quedar transformats del tot. El mamut, que ja havia sofert al llarg de mil·lenis l’atac dels caçadors neandertals i que es veia empès cap al N pel canvi climàtic, apareix representat en una sola cova ibèrica (la del Castillo, a Cantàbria, en la qual recentment s’han pogut fer dues de les primeres datacions absoluts —13 060 ± 200 i 12 910 ± 180— de pintures magdalenianes). Tot i amb això apareixen objectes de marfil de mamut i restes d’aquest animal fins pràcticament l’inici del neolític en localitats més septentrionals com ara el jaciment a l’aire lliure de Gönnersdorf, prop de Coblença, a Renània, datat d’entre 12 000 i 11 000 anys enrere, en el qual s’han trobat restes de mamut i també gravat sobre pissarres representant aquest animal, extingit a Euràsia fa uns 10 000 anys (la resta més recent coneguda, la de Kunda, a Estònia, està datada de 9 780 ± 260 anys enrere). També a Shulgan-Tash apareixen diverses representacions de mamuts, juntament amb cavalls i rinoceronts llanuts.

Curiosament el ren, que manifestament era un dels recursos bàsics per als humans magdalenians —n’aprofitaven els ossos i les banyes, a més de la carn i, versemblantment, la pell, de manera que sembla que era l’animal més caçat i perseguit per ells— és un dels menys representats a la pintura parietal magdaleniana. Per això la interpretació inicial d’Henri Breuil (1887-1961) de les pintures rupestres com a invocació màgico-religiosa adreçada a obtenir cacera abundant avui és majoritàriament rebutjada i, si bé no es descarta una interpretació màgico-religiosa, més aviat es pensa que pot estar relacionada amb algun aspecte de l’estructura social dels pobles en els quals es desenvolupà aquesta forma d’expressió artística. El ren, si bé no s’ha extingit totalment, avui ocupa uns territoris completament diferents dels que compartí amb els caçadors magdalenians, ja que durant les glaciacions els espais boreals on ara viu eren ocupats pel casquet polar àrtic.

Són més freqüents les representacions d’altres grans herbívors, abundants a l’Europa d’aquell temps i avui rars o completament extingits, com ara els bisonts (avui limitats a unes poques poblacions a Polònia i Bielorússia i a exemplars en parcs zoològics), els cavalls (dels quals, fora dels domèstics, només sobreviiuen unes poques poblacions a Mongòlia), els braus (dels quals només sobreviuen formes domesticades) i els cérvols (el cérvol gegant —Megaloceros giganteus— que probablement és l’animal representat pels pintors magdalenians, sembla que s’extingí al seu darrer refugi d’Irlanda en època medieval). Esporàdicament apareixen a les pintures magdalenianes rinoceronts llanuts (versemblantment extingits entre 14 000 i 12 000 anys enrere, tot i que alguns autors creuen que algunes poblacions residuals es mantingueren a Ucraïna i al sud de Rússia fins fa uns 3 000 anys) i, més rarament, alguns carnívors com ara óssos i felins. Excepcionalment apareixen ocells o peixos.

En contrast amb la fidelitat i el detallisme amb el qual es tracten generalment les figures animals, la figura humana és representada molt més rarament i de manera molt més esquemàtica pels pintors magdalenians: siluetes de mans en negatiu, gravats de caps humans, el suposat “bruixot” de la cova de Lo Tuc d’Audobert, al País de Foix. Aquestes representacions humanes, però, mai no superen en expressivitat les conegudes “venus” que les havien precedit.