“Les capturen en els boscos i les engabien en una canya buida. Les hi mantenen tancades, tot alimentant-les fins que n’han de menester el verí. Aleshores enfilen els pobres animals amb un branquilló per la boca fins que els surt per una de les potes. El sofriment fa que la bestiola suï molt, sobretot per l’esquena, la qual queda recoberta d’escuma blanca: aquesta és la metzina desitjada, amb què unten les puntes de les fletxes, les quals conservaran el seu poder destructor durant un any. Sota de l’escuma es fa un oli groguenc també metzinós, que conserva la seva activitat mortífera durant quatre o cinc mesos. D’un sol animal s’obté prou verí per a emmetzinar una cinquantena de fletxes”. Vet aquí el relat de l’explorador britànic Charles Stuart Cochrane, que viatjà per la selva colombiana, recollit en el seu llibre “Journal of a Resience and Travels in Colombia during the years 1823 and 1824”. Un relat que no resultaria sorprenent, si no fos que aquests animals terribles als quals feia referència no eren cap serp verinosa o cap temible aràcnid. Ben al contrari, es tractava d’unes bestioles menudes i d’aspecte simpàtic, boniques com joguines de colors: les granotetes dendrobàtides.
La pràctica d’emmetzinar dards de sarbatana amb curare es troba molt difosa entre els indis amazònics; l’habilitat descrita per Cochrane, no pas. De fet, només els indis chocoes que viuen a les conques pacífiques dels rius San Juan i Saija en són experts. Els chocoes del riu San Juan recorren a Phyllobates bicolor i a P. aurotaenia, en els termes exposats per Cochrane; els del riu Saija, es limiten a fregar les puntes de les fletxes per l’esquena de P. terribilis, i es comprèn perquè el verí d’aquesta espècie, tanmateix d’un color groc ben viu, és vint vegades més actiu que el de les altres dues, ja prou fulminants. La qüestió és: què és aquesta temible substància tòxica? I també: quina mena de granotes són els dendrobàtids?
Els dendrobàtids són una família d’anurs exclusivament centre i sud-americans, propis dels boscos nebulosos i també de les selves plujoses de la terra baixa, menuts (2-5 cm) i molt bonics. Se n’han descrit quatre gèneres, amb més d’un centenar d’espècies. Les més tòxiques pertanyen al gènere Phyllobates, que en té només cinc (P. aurotaenia, P. bicolor, P. lugubris, P. terribilis i P. vittatus), trobades únicament en l’arc muntanyós que va de Costa Rica a Colòmbia. El gènere Dendrobates disposa d’una cinquantena d’espècies prou tòxiques, de repartició geogràfica més àmplia i, com les del gènere anterior, de colors molt vius i contrastats: D. lehmanni és vermella i negra, D. auratus és d’un negre i verd metal·litzats, D. tricolor és vermella i blanca, D. tinctorius és negra amb taques i ratlles grogues i blaves, D. azureus és completament blava però amb un delicat voraviu blanc i negre, D. reticulatus, potser la més vistent de totes, presenta un reticle ventral i lateral blanc i negre, mentre que el cap i l’esquena són d’un vermell encès, etc. Per contra, la seixantena d’espècies del gènere Colostethus són de colors marronosos discrets i, a més, la majoria no presenten cap mena de toxicitat.
Aquesta coincidència de toxicitat i colors llampants no és pas casual. És un cas exemplar de coloració advertidora: els possibles depredadors, alertats inequívocament pel senyal de perill, solen estar-se d’atacar. De fet, la toxicitat sola no és suficient, car no es tracta d’emmetzinar el predador un cop se t’ha menjat, sinó d’evitar que et devori. Com sempre passa en aquests casos, determinades espècies no tòxiques s’aprofiten de la situació presentant coloracions enganyoses que confonen els predadors: Eleutherodactylus gaigeae, per exemple, és un inofensiu leptodactílid desconcertantment semblant a Phyllobates aurotaenia i a P. lugubris. En tot cas, no són rares les situacions de polimorfisme cromàtic; Dendrobates pumilio, una espècie de Panamà, hi excel·leix, car es presenta sota tots els colors imaginables, del vermell al blau passant pel blanc i el negre.
Els verins produïts pels dendrobàtids tòxics són alcaloides, substàncies més lligades al món vegetal que no pas a l’animal. Pot tractar-se d’alcaloides piperidínics, amb un anell de cinc àtoms de carboni i un de nitrogen, que són els compartits per totes les espècies del grup, o bé d’esteroalcaloides, les anomenades batracotoxines, que són exclusives dels Phyllobates. Els alcaloides piperidínics actuen sobre la placa terminal de les cèl·lules nervioses bloquejant la transmissió de l’estímul sobre els músculs, tal com fa el curare, de manera que produeixen una mena de paràlisi; les batracotoxines, que es compten entre les toxines no proteiques més poderoses que es coneixen, fan permeables al sodi les membranes de les cèl·lules nervioses, la qual cosa les despolaritza i altera la transmissió d’impulsos, fet que es tradueix en arítmies, fibrilacions i insuficiència cardíaca. Tot plegat, ben desagradable, mortal en molts casos.
Els dendrobàtids són animals diürns i renouers, que defensen amb decisió el seu territori piulant i esbufegant de manera característica, fins al punt que els seus raücs constitueixen un permanent teló de fons sonor en les selves montanes i fins de terra baixa on viuen. Són animals forestals, en efecte, no pas fauna de bassa i aiguamoll com la majoria dels altres anurs. Ponen els ous fora de l’aigua, en racons humits i relativament frescals, a vegades dalt dels arbres, a les fitotelmes de les bromeliàcies, per exemple. Això els obliga a tenir-ne cura i a fer-se càrrec dels renocs així que es produeix l’eclosió: el mascle o la femella que se n’encarrega —segons l’espècie— els situa a la seva esquena humida, on resten adherits en una massa gelatinosa adient, i els hi transporta durant unes hores o uns dies, fins que els diposita en algun rabeig per tal que completin el seu desenvolupament; a vegades, els renocs són alimentats per la “granota dida” precisament amb ous no fecundats de la mateixa espècie!
Tot plegat configura un comportament singular que s’accentua en les espècies que viuen als “inselbergs” o illes de selva muntanyosa situades enmig d’altres ambients, com els “tepuys” de la conca orinòcica veneçolana, on els dendrobàtids es veuen relegats o fins substituïts per altres anurs igualment singulars, com Centrolenella duideana, Dischidodactylus colenolloi o diverses espècies de Stefania i Oreophrynella, que són granotes de desenvolupament directe, és a dir sense renocs en el seu cicle biològic. Sovint passa que cada “tepuy” és un món faunístic i florístic independent, amb espècies exclusives, com les reinetes del gènere Tepuihyla, amb una espècie endèmica de cada “tepuy”, gairebé. És el fascinant univers de les granotes arborícoles de la selva.