L’aprofitament dels recursos vegetals i animals als boscos nebulosos

La collita espontània

Els boscos nebulosos són l’origen de moltes espècies vegetals útils que satisfan necessitats locals o es destinen al comerç internacional. Fustes, aliments, plantes medicinals i una multitud d’altres recursos vegetals naturals es troben dins les àrees muntanyenques de boscos nebulosos avui en retrocés arreu del món.

Les falgueres arborescents i les orquídies

Un grup de plantes que és especialment ben representat als boscos nebulosos de l’Amèrica Central i als d’altres llocs és el de les falgueres arborescents. Moltes espècies de les famílies de ciateàcies i dicksoniàcies es troben en el sotabosc dels boscos nebulosos, freqüentment als congostos. Un dels principals usos de les falgueres arbòries ha estat l’aprofitament de la matèria fibrosa de l’arrel que cobreix els troncs com a mitjà per fer créixer les orquídies en jardineria i floricultura. Tradicionalment, la demanda nord-americana d’aquest material procedent de falgueres arborescents era satisfeta en gran mesura per les exportacions de països de l’Amèrica Central com Costa Rica i Guatemala. Costa Rica ja no n’exporta i el comerç interior també està prohibit en aquest país. Guatemala n’exporta encara, aproximadament, 60 m3 per any.

Els usos locals de les falgueres arborescents són molts i variats. Un cas ben curiós és el dels àpexs de l’espècie Cibotium barometz, que estan coberts de llargs fils daurats i que, si es tallen amb les fulles tendres sense descloure, semblen pans d’or. A les Cameron Highlands, als confins entre Pahang i Perak, a la península de Malaca, aquests àpexs es recullen i es venen com a elements ornamentals. Una empresa francesa ha arribat a aconseguir 100 kg anuals de fils daurats de Cibotium barometz que, per altra banda, també tenen aplicacions terapèutiques. Dins de la seva àrea natural, les falgueres arborescents s’utilitzen també, esporàdicament, com a font d’aliment, sobretot els rebrots tendres, si bé cal bullir-los prèviament per a eliminar-ne l’alt contingut de sapogenina.

Les orquídies epífites són un altre grup de plantes especialment abundant i valuós als boscos nebulosos i tenen una gran varietat d’usos. Diplocaulobium solomonense s’ha utilitzat tradicionalment a les illes Salomó i a Bougainville per a fer teixits. Les fibres de la tija d’aquesta espècie, fortes i resistents, prenen un color groc brillant quan s’assequen. De les fibres se’n fan braçalets decoratius, cistellets amb significat cerimonial i serveixen també per a embellir llances, maces i altres armes cerimonials. També es lliguen a alguns tipus de pintes decoratives que es porten com a talismans de bona sort.

La coca, les quines i altres plantes medicinals

La coca (Erythroxylum coca), un arbust de la família de les eritroxilàcies, de 2 a 3 m d’alçada, és una espècie medicinal originària de les selves tropicals de terres altes i boscos nebulosos. Fa segles que els indis dels Andes i de l’alt Amazones la masteguen en els rituals religiosos, com a estimulant, i per mitigar la gana. Els inques tenien aquest arbust en gran estima i proveïen de fulles les tombes dels nobles. Avui dia la planta es cultiva extensament a les terres altes dels Andes, i la població rural de Perú i Bolívia sovint s’aturen per a fer la cocada o pausa per a mastegar coca.

L’ingredient actiu de la coca, la cocaïna, és un alcaloide que fou aïllat per primera vegada a la dècada de 1840-50, i esdevingué un ingredient freqüent dels tònics, tant elixirs com en pols. Més tard fou utilitzat com a anestèsic local, i actualment encara es fa servir en algunes modalitats quirúrgiques, però sobretot ha proporcionat un model per a la síntesi d’altres anestèsics locals, com la procaïna, la novocaïna i la lignocaïna. Lamentablement, la cocaïna ha esdevingut també, juntament amb els derivats opiacis, la base per a la preparació de nombroses drogues, i és alhora una droga activa en ella mateixa, aspirada directament per via nasal, manera concentrada de prendre-la molt allunyada de les dosis modestes en què tradicionalment la pren la població local. El “te de coca”, de fet, és una beguda tonificant d’ús corrent i no pas més excitant que una tassa de cafè carregat.

Les cincones (Cinchona) són un altre gènere de plantes medicinals molt important dels boscos nebulosos dels Andes. La seva escorça és la quina, de la qual s’extreu la quinina. Durant segles la quinina s’ha utilitzat com a medicament contra la malària i més recentment s’ha utilitzat per a produir un medicament que regula el ritme cardíac. Fins a mitjan segle XX la major part de la quinina s’extreia de l’escorça de cincones silvestres, però actualment el 90% de la producció de quinina natural procedeix de quina de plantació. La quinina és encara un tractament important per al paludisme, si bé des dels anys trenta del segle XX s’han anat descobrint remeis sintètics prou eficaços (cloroquina, mefloquina, etc.).

I encara entre les plantes medicinals originàries dels boscos nebulosos hi ha també Prunus africana, un arbre de la família de les rosàcies. La regió de Kilum, a les remotes terres altes de Bamenda, a l’oest del Camerun, és famosa per la quantitat de plantes medicinals que conté, per l’hàbil ús que en fan els oku, i també per la producció de talles de fusta i mel. Tradicionalment el poble oku considera la selva la font d’on surten aliment, medicina, riquesa i artefactes culturals i religiosos. Per tenir una font d’ingressos, els oku recullen l’escorça medicinal de P. africanum, que es fa servir per a produir un medicament que ajuda a controlar els problemes urinaris associats a la inflamació de pròstata. L’escorça és processada i comercialitzada per empreses farmacèutiques internacionals. En total, el Camerun exporta a França aproximadament 200 t d’escorça cada any. L’extracció de l’escorça és controlada pel govern del Camerun, però la sobreexplotació ha provocat problemes a la regió de Kilum. Per desenvolupar un programa d’utilització sostenible, s’ha replantat P. africana de viver, i s’ha introduït una regulació estricta de les tècniques de recollida.

Els boscos nebulosos de Sri Lanka tenen també una gran riquesa de plantes medicinals i d’espècies. Entre les primeres es poden destacar la rubiàcia roja índia (Rubia cordifolia), un cinnamom (Cinnamomum ovalifolium), la rutàcia Acronychia pedunculata, la simplocàcia Symplocos spicata, la valerianàcia Valeriana mooni, l’ericàcia Gaultheria rudis i l’anacardiàcia Semecarpus coriaceus. Als boscos nebulosos de Horton Plains hi ha, a més, varietats silvestres de plantes cultivades, com el pebrer (Piper), el guaiaber (Psidium), el tabac (Nicotiana) i el cardamom (Amomum).

Els arbres fusters

Entre les fustes de les selves de muntanya cal esmentar les de diferents espècies de coníferes del gènere Podocarpus de les terres altes de l’Àfrica oriental i del Camerun. Les selves muntanyenques de l’Àsia sud-oriental produeixen també fustes valuoses de diferents coníferes dels gèneres Podocarpus i Dacrydium. També hi ha boscos de Podocarpus a Colòmbia, Perú i Veneçuela, però se n’han tallat grans àrees.

A les selves muntanyenques de Sri Lanka no hi ha coníferes, i el gènere Podocarpus, característic de les selves plujoses muntanyenques de l’Àsia sud-oriental, no hi té representació. Tot i això, les selves muntanyenques sri lanqueses tenen altres arbres útils per la seva fusta, com la magnoliàcia Michelia nilagirica, la gutífera Calophyllum walkeri, la rubiàcia Canthium montanum i l’ericàcia Vaccinium symplocifolium.

Entre les fustes de les selves nebuloses d’Amèrica Central hi ha la del “copey” (Quercus copeyensis), una fagàcia endèmica de Costa Rica i Panamà. Es diu que les selves originals d’aquesta espècie, limitades a altituds de més de 2.000 m, havien ocupat prop de 2.000 km2, gairebé un 4% de la superfície total de Costa Rica. La construcció de la carretera panamericana, que havia de travessar pel mig els boscos de “copey”, facilità la ràpida explotació de la fusta en àrees que havien estat fins llavors inaccessibles. A mitjan aquest segle, tres quartes parts dels “copey” accessibles ja havien estat tallats. La fusta es feia servir principalment per a les obres ferroviàries i per a la construcció en general. Actualment no és permès talar “copey” a Costa Rica i només es pot utilitzar la fusta dels arbres que cauen al bosc. Aquesta fusta es fa servir per a la producció de carbó vegetal.

Les plantes cultivades

Els conreus són relativament escassos a l’àmbit dels boscos nebulosos, tant per raons climàtiques com orogràfiques, si exceptuem el cas dels cafetars. Solen limitar-se a petites parcel·les de subsistència o a conreus de plantes llenyoses que demanen poca atenció agronòmica, com fóra el cas de les plantacions de coca (legals o clandestines). I tanmateix, és de la selva nebulosa que provenen algunes de les espècies més cultivades en altres àrees. Per exemple, i com a casos més significatius, el blat de moro i el cafè.

També la patatera (Solanum tuberosum) fou domesticada a les terres altes del Perú i Bolívia a l’època pre-colombina, i de les diverses espècies diferents, els camperols andins en reconeixen avui en dia 5.000 varietats diferents. Però encara que segons totes les probabilitats el seu conreu s’originà en alguna vall andina ocupada per boscos dels anomenats de “ceja de monte”, la patatera és tractada en el volum 9 d’aquesta obra perquè avui és la base de l’agricultura dels altiplans i l’alta muntanya andina, i perquè és allí on s’ha diversificat més i ha tingut la seva màxima expansió abans dels temps moderns.

La tomaquera (Lycopersicon esculentum) també té un origen controvertit perquè, tot i que el centre de diversitat del gènere és la muntanya andina, no hi ha testimonis de domesticació d’aquesta espècie a l’Amèrica del Sud, fins al punt que ni tan sols té nom especial en cap llengua sud-americana. En canvi, no es coneixen possibles progenitors silvestres a l’àrea mesoamericana, que és on es creu que es produí la domesticació, i on el fruit rebé en llengua nàhuatl el nom (“tomatl”) que s’ha fet universal. Recentment s’ha descobert a Panamà una varietat de tomaquera cultivada pels indis “choco”, tal vegada emparentada amb una espècie silvestre (L. humboldti) del nord de Veneçuela, que podria ser una de les antecessores de la tomaquera cultivada. En qualsevol cas és important conservar les espècies i les varietats silvestres de tomaquera ja que han estat fonamentals per a la multiplicació de les varietats cultivades. La destrucció dels seus hàbitats, però, està fent minvar la reserva silvestre de gens.

Els centres de diversitat i de domesticació

Excepte el cafè, originari de l’Àfrica, totes les plantes amplament cultivades originàries dels boscos nebulosos són oriündes de l’Amèrica Llatina. La regió andina tropical és un centre de diversitat genètica de plantes cultivades particularment important. En aquesta regió de desenvolupament agrícola antic, diferents cultures han ideat sofisticades tecnologies agrícoles orientades cap a la preservació del sòl i dels recursos hídrics. Quan els castellans arribaren al Perú per primera vegada, els inques cultivaven unes vuitanta espècies alimentàries diferents. La regió mesoamericana, on s’encavalquen els àmbits dels boscos nebulosos i d’altres biomes més secs de la “tierra templada”, és un altre gran centre de domesticació d’espècies cultivades, i s’hi conserva una sorprenent diversitat genètica de moltes d’aquestes espècies (blat de moro, mongetera, amarants, tomaquera, etc.).Des dels orígens de l’agricultura als Andes i a l’Amèrica Central, les espècies de plantes s’han intercanviat per totes les terres altes de l’actual Amèrica Llatina. A partir de la colonització, però, s’hi han introduït primer alguns dels conreus dominants als països d’origen dels colonitzadors i més tard alguns altres destinats a l’exportació, en la majoria dels casos originaris d’altres continents. El cafè, per exemple, és ara el principal producte d’exportació de països com Costa Rica o Colòmbia.

Juntament amb la regió andina tropical, Etiòpia és un dels centres de diversitat d’espècies cultivades més important del món, encara que moltes no s’han difós gaire fora de la seva àrea d’origen. La més coneguda i difosa és certament el cafè, si més no la primera i més important de les seves espècies cultivades (Coffea arabica), oriünda del sud-oest del país. Tanmateix, no totes les espècies cultivades originàries d’Etiòpia procedeixen de les àrees de selva nebulosa del sud-oest. Així, per exemple, el tef (Eragrostis tef), que és el cereal més important d’Etiòpia, sembla que es domesticà a les terres altes septentrionals, probablement a partir de l’espècie E. pilosa, i actualment s’hi cultiva en condicions ecològiques molt variades fins a altituds de 2 800 m, però fora d’allí només es cultiva al Iemen. A Etiòpia el tef es fa servir principalment per a fer un pa anomenat “injera” i també farinetes i begudes alcohòliques; la palla es fa servir de pinso per al bestiar i, barrejada amb fang, serveix per a arrebossar les parets de les cases. El nug (Guizotia abyssinica), un altre dels conreus clàssics d’Etiòpia, i la planta oleaginosa més important del país, sembla que fou domesticada a les terres altes centrals d’Etiòpia i tampoc és un conreu gaire estès fora d’aquest país, tot i la qualitat del seu oli.

L’alvocater, els llegums i els grans

L’alvocater (Persea americana) ha estat un aliment important a l’Amèrica Central durant milers d’anys, i fou en aquesta regió on es domesticà originàriament uns 5.000 anys enrere. El nom del fruit ve de la paraula nàhuatl “ahuacatl”, que significa testicle. És un arbre de la família de les lauràcies d’uns 10 a 15 m d’alt, perennifoli i amb les fulles i l’escorça aromàtics. El fruit, de forma ovoide o piriforme, té una polpa verdosa, de consistència suau i greixosa, semblant a la mantega, no gens dolça i amb una proporció de greixos (20%) i de proteïnes (2%) netament superior a qualsevol altre fruit, a la qual s’han atribuït propietats afrodisíaques. A l’època de la conquesta espanyola, el seu conreu s’havia estès cap al sud i arribava fins al Perú. La fama del seu exquisit sabor i la brama de les seves propietats afrodisíaques expliquen la seva presència a nombrosíssims jardins de l’Europa mediterrània ja des del segle XVI. Tant el fruit com les fulles i l’escorça de l’alvocater tenen propietats medicinals i actualment la indústria cosmètica en fa un ampli ús, ja que és ric en proteïnes, greixos, vitamines B i C i minerals, per a fabricar sabons, cremes i altres productes cosmètics. P. americana continua existint com a espècie silvestre en àrees reduïdes de Mèxic i de l’Amèrica Central; se’n troben, per exemple, a Costa Rica, a la selva nebulosa de Monteverde, el parc de Corcovado i la reserva de La Selva.

Entre les plantes alimentàries menys familiars dels Andes tropicals hi ha el “tarwi” o “chocho”, els amarants i la quinua. El “tarwi” (Lupinus mutabilis) és un llegum originari de l’oest de l’Amèrica del Sud, sobretot de les valls andines del Perú. Els pobles pre-incaics domesticaren l’espècie fa més de 1.500 anys. Ara sovint es cultiva en rotació amb les patates. La llavor té un alt contingut de proteïna i oli, però la planta també conté alcaloides verinosos. En l’agricultura tradicional, els indis treuen avantatge del verí, plantant “tarwi” als límits dels camps per repel·lir les plagues. La toxicitat de la planta s’elimina deixant els sacs de “tarwi” uns dies en remull en aigua corrent.

Els amarants (Amaranthus) són amarantàcies productores de gra comestible que es pot moldre en forma de farina amb la qual es poden fer farinetes, preparar pastes de sopa, “tortillas” i, sobretot, un cop endolcida, petits entreteniments de reposteria. Les fulles tendres també són comestibles i poden aprofitar-se com a amanida o com a verdura. Cultivats des de fa almenys 6.000 anys, algunes espècies com A. cruentus o A. hypochondriacus, anomenats “huautli” en llengua nàhuatl, eren un conreu tan important com el blat de moro durant l’apogeu de l’imperi asteca. A més de les aplicacions alimentàries més generals, hom preparava amb farina de “huautli” i mel de maguei (Agave) una pasta anomenada “tzoalli” amb la qual es feien, en segons quines festivitats, unes figures que representaven diferents divinitats asteques, que en determinades cerimònies es trossejaven i es distribuïen als assistents perquè se les mengessin. Aquesta pràctica fou considerada pels colonitzadors una befa de l’eucaristia i un signe de pervivència del paganisme i per això perseguiren el conreu dels amarants. Actualment aquest, que mai no desaparegué del tot, es torna a promoure. La “kiwicha” (Amaranthus caudatus) ha tingut una importància més restringida però és encara un conreu important als Andes. Té les mateixes aplicacions i els mateixos usos que els amarants mesoamericans, i actualment se’n promou el consum en forma de flocs tal com es consumeixen molts cereals, ja que presenta sobre aquests la seva riquesa més gran de proteïnes i aminoàcids.

La quinoa (Chenopodium quinoa) és un dels conreus més importants per als camperols andins, tant de les valls com de l’altiplà, el més important després del blat de moro. Els inques el consideraven sagrat i l’anomenaven el “gra mare”. El gra es pot bullir com l’arròs, la seva farina serveix per a fer pa, galetes i farinetes, i es pot fermentar per produir una varietat de “chicha”. Les tiges serveixen de menjar per al bestiar. La farina de quinua és molt nutritiva, amb un elevat contingut d’aminoàcids (el doble de lisina que la de blat, per exemple), però la presència de saponina li dóna un gust amargant en moltes varietats.

Malgrat la seva importància històrica i el seu ús encara avui dia, cap d’aquests grans no té, però, la transcendència de l’únic cereal d’origen americà: el blat de moro.

El blat de moro

De tots els conreus esmentats, en efecte, el més important és el blat de moro (Zea mays). És el cereal predominant a tota Amèrica i avui difós arreu del món, que tant serveix per al consum humà, sobretot en moltes comunitats rurals amb economies d’estricta subsistència, com per a fabricar pinso per al bestiar o altres derivats a partir de la producció a gran escala en altres llocs més ben proveïts.

El blat de moro, també anomenat moresc, panís o dacsa, és una planta herbàcia i fistulosa anual, de 2 a 4 m d’alt, amb una tija o canya dreta, massissa, cilíndrica, acabada en un plomall anomenat cima o fletxa, que és la inflorescència masculina. Dels nusos, molt marcats, surten unes fulles lanceolades, embeinadores, d’un verd intens, una mica ondulades al marge i amb una pilositat blanquinosa que les fa aspres al tacte. A l’axil·la d’una o dues de les fulles de la part mitjana de la tija (més rarament tres), neixen les inflorescències femenines o panotxes. Les flors femenines, dotades d’un llarg estil penjant, es disposen en un cert nombre de rengles paral·lels al llarg d’un eix anomenat espigot. El conjunt dels estils forma l’anomenada cabellera de blat de moro, la qual és usada per a alleujar el mal d’estómac i els dolors ocasionats pels càlculs renals i biliars. D’aquestes flors aplegades a la panotxa resulten els grans del blat de moro, un dels aliments bàsics d’una part considerable de la humanitat al llarg de molts segles i encara avui.

L’origen i les varietats

Domesticat originàriament a l’Amèrica Central, la regió andina tropical n’és un centre de diferenciació secundari important però més tardà. Descobert per Colom a l’illa de Cuba durant el seu primer viatge, ell mateix en portà les primeres llavors a Europa, des d’on molt ràpidament es difongué arreu del món (el 1555 ja es cultivava a la Xina meridional a partir de llavors arribades des de les Filipines; el 1560 ja era conegut a Egipte i el 1565 al Japó). Els més antics “Llibres d’Herbes” renaixentistes europeus, com el de Hieronymus Bock (1539) o el de Leonhard Fuchs (1542) ja l’esmenten i en donen dibuixos, tot i que la ràpida difusió del seu conreu creà la confusió que encara perdura en els noms vulgars de la planta en diferents llengües europees (blat de moro en català, “grano turco” en italià, etc.). Avui el blat de moro es cultiva extensament a totes les regions temperades i tropicals del món i cada any se’n produeixen en total més de 300 milions de tones.

Un mite cosmogònic maia conta que els déus progenitors van fer diferents intents de crear els éssers que els havien de servir a la Terra a partir de diferents materials. Tanmateix, els seus esforços havien resultat inútils quan havien provat de fer-los de fang o de fusta. Un dia alguns animals (l’ocelot, el coiot, el corb i la cotorra) els van assabentar que al “paxil”, el paradís del panteó maia, hi havia unes panotxes grogues i blanques, de gust exquisit. Els déus les van anar a buscar i amb la massa que van fer amb la farina que resultà de moldre’n els grans van reeixir a crear els humans i els van dotar d’una gran fortalesa. Aquest és un de tants mites que les milenàries cultures mesoamericanes que tingueren en el blat de moro la base de la seva alimentació (olmeca, tolteca, teotihuacana, zapoteca, maia i asteca), consagraren a aquesta planta, que tenien per sagrada, com a originadora de la vida, aliment suprem i matèria constitutiva del cos dels humans. El seu origen era també mític: segons els maies hauria estat el déu del tro i de pluja, Txaak, qui hauria fet rebentar la roca dins de la qual s’amagava la planta, i així l’hauria posat a l’abast perquè servís d’aliment.

No és pas estrany que al blat de moro se li atribuís un origen misteriós i amagat. Encara avui subsisteixen algunes incògnites sobre això, ja que el blat de moro actual, l’espècie Zea mays, no existeix més que cultivada, i la qüestió de quina va ser l’espècie o les espècies espontànies de la quals es va originar encara és sotmesa a controvèrsia. Diferents espècies de teosinte o “teocintle” (el nom nàhuatl de diferents gramínies dels gèneres Euchlaena, Tripsacum i Zea emparentades amb el blat de moro, derivat de “teotl”, que vol dir déu, i “centli”, que significa blat de moro) podrien estar implicades en un complicat joc d’hibridacions i mutacions que hauria originat el blat de moro cultivat, espècie ja del tot incapaç de multiplicar-se pels seus propis mitjans sense intervenció humana. En tot cas, el que no ofereix dubte és que el blat de moro és un producte cultural resultat del treball intel·ligent i pacient de moltes generacions d’americans que des de fa uns 7.000 anys pel cap baix, data aproximada dels testimonis arqueològics més antics coneguts, és un element important en l’alimentació dels habitants de l’Amèrica Central i posteriorment d’una gran part del continent americà, des de l’estuari del riu Sant Llorenç fins a Chiloé.

Les varietats actuals del blat de moro, desenvolupades al llarg de segles de conreu, són, doncs, molt diferents dels seus avantpassats silvestres i no poden sobreviure fora de conreu. La millora del blat de moro s’ha aconseguit utilitzant la variació genètica de la mateixa planta i, particularment al llarg del segle XX, el desenvolupament de varietats de blat de moro híbrid ha representat increments de producció extraordinaris, i per això la qüestió de l’origen dels blats de moro actuals i la conservació de la variabilitat genètica associada és una de les més apassionants de l’agronomia i la genètica contemporànies.

Els orígens del blat de moro

Editrònica, a partir de fonts diverses

Àrea de distribució del teosinte (Zea perennis), un dels possibles parents silvestres més primitius coneguts del blat de moro cultivat (Zea mays). Hom va creure durant molt temps que s’havia extingit en estat natural, probablement perquè l’aspecte de les espigues és completament diferent, fins que va ser redescobert el 1977 a les muntanyes del sud de Guadalajara, a Mèxic. A la vora també hi descobrí una nova espècie, Z. diploperennis, que alguns creuen l’autèntic avantpassat silvestre del blat de moro. No hi ha cap altre conreu que hagi infligit canvis tan dràstics sobre la planta originària. Les branques laterals del teosinte acaben en una espiga de flors masculines, mentre que en el blat de moro, acaben en una estructura femenina, que és la que dóna la panotxa. Es tracta d’un canvi controlat per hormones, que pot haver estat iniciat a causa d’un fong, un virus o un canvi de clima; un cop aparegudes les flors femenines, donaren lloc a granes nues, que probablement captaren l’atenció dels humans recol·lectors. Per protegir els parents silvestres del blat de moro cultivat, el govern mexicà creà el 1988 la Reserva de la Biosfera de Sierra de Manantlán, els vessants més alts de la qual són cobertes de bosc nebulós. Les comunitats locals s’han compromès estretament en la gestió de les selves i els seus recursos naturals, i la recerca etnobotànica ha redescobert el coneixement de les plantes locals medicinals, i alhora ha estimulat un nou interès per espècies alimentàries oblidades, de manera que la recollida de fruits i plantes silvestres ha començat una altra vegada.

Els usos tradicionals

L’aprofitament primordial del blat de moro a Mèxic i a gran part d’Amèrica consisteix en la preparació de “tortillas” petites, coques rodones i primes fetes amb una massa de farina de blat de moro humida, pastada amb la mà i cuita sobre un plat de terrissa escalfat en un fogó. Tradicionalment els grans de blat de moro es deixaven una nit en maceració amb aigua i salnitre o calç, l’endemà es bullien, s’espellaven i es rentaven, abans de moldre’ls sobre el “metate” (una pedra rectangular amb tres peus) amb una mà cilíndrica (el “metlapil”). La massa que s’obtenia així era la que servia per a pastar les “tortillas” a base d’agafar-ne una petita bola i treballar-la amb els palmells de les mans fins a donar-li la forma rodona i la grandària i el gruix apropiats. Actualment, el procés s’ha mecanitzat i a les ciutats i en moltes comunitats rurals prou grans hi ha “tortillerias” que proveeixen d’aquest article. La “tortilla” fa avui a diferents països americans, com ha fet històricament, tant el paper de pa com el de cobert per dur-se l’aliment a la boca i serveix també per a embolicar o servir de suport a diferents plats cuinats. A Mèxic és component indispensable de prop de 200 receptes culinàries i pràcticament no es pot concebre un àpat sense “tortillas”.

El blat de moro té encara altres aplicacions. Amb massa diluïda en aigua, que es deixa bullir fins que el líquid pren la consistència volguda, es fa l’“atole”, una beguda que ja usaven els asteques i els maies i que serveix de base a múltiples preparacions, la més apreciada de les quals és l’“atole champurrado” que és dolç i barrejat amb xocolata, llet i canyella. Amb gra de blat de moro fermentat es preparen diferents begudes alcohòliques, com ara, a Mèxic, el “pozol”, el “tesguino” o, en determinades àrees de l’Amèrica del Sud, algunes variants de “chicha”.

Del gra dur torrat i molt en sec se’n feia (i se’n fa) el “pinole”, una mena de farina de galeta que es conserva molts dies i es pot menjar directament o bé diluït amb aigua en forma de farinetes. Fàcil de transportar i poc alterable, havia estat útil en el passat en els grans desplaçaments a peu o en campanyes militars. Una preparació tradicional que encara té vigència és el gra torrat i rebentat, que els asteques anomenaven “momochtli”. Ells el comparaven amb la calamarsa i el menjaven tant sec com en sopa. Avui les rosetes de blat de moro són un aliment popular a tot el món. A Mèxic, fins el carbó del blat de moro (Ustilago maydis), un fong paràsit força corrent, era aprofitat com un requisit refinat, tot i que el seu nom nàhuatl, “cuitlacoche”, significa “excrement adormit”.

L’ús en la indústria agroalimentària

En qualsevol cas, actualment el blat de moro s’ha estès per tot el món i ha esdevingut el tercer cereal mundial per la seva producció. Una part considerable de les collites dels grans productors va destinada a la indústria agroalimentària, principalment per a la fabricació de pinsos però també per a l’obtenció de diferents productes com midó, oli, dextrina, dextrosa, alcohol, hidrolitzats de proteïnes del gluten i encara altres.

Per altra banda els seus usos a l’alimentació humana no es restringeixen als que ha tingut tradicionalment a Amèrica. Des de les rosetes ja esmentades fins a les preparacions de cereals per a esmorzars, tant de tradició europea com nord-americana, que es fan amb les fraccions grolleres de la molturació del gra de blat de moro, passant per les sèmoles i les farines, bases de preparacions de menjucs no pas moderns, com el “gofio” de les illes Canàries o la “polenta” italiana.

El cafè

Planta de cafè.

Corel

El cafè és la planta productora d’estimulants més estesa del món, en correspondència amb la difusió del consum del cafè. En realitat no es tracta d’una única espècie, sinó que sota el nom de cafè s’aplega una quarantena d’espècies del gènere Coffea (família de les rubiàcies). A més de C. arabica, espècie originària dels boscos nebulosos abissinis a la qual pertany el 80% del cafè cultivat, també són espècies molt importants l’anomenat cafè del Congo o robusta (C. canephora [=C. robusta]), originari de l’Àfrica central i occidental i de Madagascar, i el cafè de Libèria, anomenat també libèrica o abeokuta (C. liberica), oriünd de l’Àfrica occidental. Totes les espècies de cafè són petits arbres de 7 o 8 m (encara que en conreu generalment se’ls tracta de manera que mantinguin un port arbustiu, sense ultrapassar els 4 o 5 m) de fulla fosca i lluent per l’anvers, amb preferència per les localitats càlides i humides, a recer d’una mitja ombra, com correspon a plantes de les muntanyes tropicals.

El conreu del cafè s’inicià a les muntanyes del Iemen, ja que els àrabs hi tenien molta tirada. Des d’allí s’estengué primer de tot cap a l’orient, fins a la costa de Malabar, a l’Índia, i més tard, al segle XVII, fins a Sri Lanka i Indonèsia de la mà dels holandesos, que, quan se’n generalitzà el consum a Europa, no veieren amb bons ulls el monopoli exercit pels àrabs. Des de Java, diverses plantes de C. arabica foren transportades al jardí botànic d’Amsterdam l’any 1706, però només una hi arribà viva. Aquesta fou l’origen de tots els plançons que tot seguit foren duts al Carib, via París i Martinica, i que acabaren passant a la resta de l’Amèrica tropical, bé que més tard també hi hagué altres introduccions directament des del Iemen, passant per l’illa de la Reunió. Actualment, el cafè arabica representa més del 80% de la producció mundial, centrada a l’Amèrica tropical. El cafè robusta, cultivat sobretot a l’Àfrica equatorial, juntament amb el liberica, fou trobat pels primers exploradors europeus d’Àfrica ja en un estat de semicultiu i introduït a continuació al sud-est asiàtic al principi del segle XX (una vintena de peus zairesos plantats a Java l’any 1900). Allí esdevingué un substitut important dels conreus de cafè arabica, en part destruïts durant els darrers anys del segle XIX a causa de malalties.

El cafè és un arbust del sotabosc, de manera que el seu conreu exigeix una certa ombra a redós d’arbres que el protegeixin d’una insolació excessiva. La majoria de les plantacions s’estableixen en pendissos de muntanyes elevades dels tròpics, com és el cas típic dels cafetars colombians o mesoamericans. Aquestes dificultats orogràfiques, juntament amb la recol·lecció manual i selectiva de només els grans madurs, en fan en certa manera un conreu d’artesania, cosa que contrasta amb l’enorme extensió que ocupen els cafeterars, uns 100.000 km2 en tot el món. Actualment el cafè és un article molt important en el comerç mundial, només superat pel petroli des del punt de vista del valor econòmic. Els productors més importants de cafè arabica són els països d’Amèrica Llatina, sobretot el Brasil, Colòmbia, Guatemala, El Salvador, Costa Rica i Mèxic. Els productors principals de cafè robusta, en gran part destinat a la fabricació de cafè soluble, són els països de l’Àfrica equatorial, sobretot Costa d’Ivori, Camerun i Uganda.

La cacera, la pesca i la domesticació

Les condicions ambientals dels boscos nebulosos en fan uns hàbitats encara menys hospitalaris per als animals herbívors que els boscos plujosos de les terres baixes, i la diversitat i la biomassa de les espècies de vertebrats declinen uniformement amb l’altitud. Això es veu agreujat pel fet que, en haver-hi pocs mamífers, també hi ha pocs arbres que en depenguin per a dispersar les seves llavors i, per tant, molt pocs donen fruits atractius i alimentosos.

L’escàs rendiment cinegètic i pesquer

Comparats amb els boscos d’altituds inferiors, els boscos baixos, torbosos i plens de molses dels cims de les muntanyes tropicals i dels altiplans elevats, són habitats per molt pocs ocells i mamífers i encara menys rèptils, amfibis, peixos i artròpodes. La major part de les espècies endèmiques dels boscos nebulosos són animals petits i poc mòbils que no solen ser buscats pels caçadors. Això redueix considerablement l’oportunitat que tenen els humans d’explotar-ne la vida animal, però molts habitants de les muntanyes confien en els recursos animals per tal de satisfer les seves necessitats quotidianes.

En qualsevol cas, els grups indígenes que han viscut tradicionalment en els boscos nebulosos han desenvolupat estratègies molt complexes per resoldre els nombrosos problemes que els afecten. Generalment suplementen els aliments que obtenen dels seus conreus itinerants i dels diferents animals domèstics que crien amb la cacera i la pesca. Com que els efectius, ja escassos de bon començament, de les poblacions d’espècies grans per caçar ha minvat, es manifesta un canvi cap a la tria d’espècies més petites. Els petits mamífers són consumits per molts habitants de les regions montanes, per exemple els “tuco-tucos” (Ctenomys) i els conills porquins silvestres (Cavia). Els indis awa, del sud de Colòmbia i el nord de l’Equador, atrapen tota mena de petits rosegadors, fins i tot les casiragües o rates espinoses (Proechimys semispinosus i Hoplomys gymnurus) i tota una colla de mamífers més grans, ocells i rèptils. La pesca també es practica, però és menys important que a la terra baixa a causa dels terrenys acinglerats. Utilitzen una gran varietat de tècniques de pesca que inclouen trampes, estacades, xarxes, arpons i verins per a peixos.

Alguns casos exemplars

A l’Àsia sud-oriental els humans de terra baixa visiten rarament el bosc nebulós. Això es reflecteix, per exemple, en les mitologies de molts pobles caçadors-recol·lectors com ara els jah het, que viuen al peu del mont Benom, els quals creuen que els cims d’aquesta muntanya són habitats per fantasmes, macacos de cua de porc i esquirols gegantins que es multipliquen en matar-los. Tanmateix, com que les àrees de bosc tropical de les terres baixes es van reduint progressivament per fer lloc a l’agricultura, els boscos de muntanya queden com a refugis aïllats de vegetació natural, i són utilitzats pels pobles caçadors-recol·lectors que no tenen cap altre lloc on anar. Això accentua la pressió depredadora sobre les poblacions d’animals salvatges, que es troben ja al límit de la seva supervivència i poden arribar a l’extinció. Com a exemple podem citar la concentració de la cacera en els boscos nebulosos de l’àrea del mont Tawu, a Taiwan, a les àrees del mont Wuzhi i de Bawangling, a l’illa d’Hainan, a la Xina meridional, i a l’àrea del mont Makiling, a l’illa de Luzon, a les Filipines. En aquests casos la cacera excessiva és estimulada per la demanda de carn dels restaurants urbans, que cada vegada tenen menys fonts de proveïment. Els boscos montans tenen també una importància ecològica especial per a una colla d’espècies de mamífers i d’ocells d’alta mobilitat, comunes als hàbitats muntanyencs i als de plana, que a les terres baixes són importants per als humans. Per exemple, sembla que el senglar barbat de Borneo (Sus barbatus) utilitza els boscos de roures de grans altituds, que donen fruit en excés i regularment, en els quals, per tant, segur que hi troben menjar. Les poblacions de senglars els utilitzen com a base estacional abans de retornar a les terres baixes, on els humans els maten en gran nombre quan travessen els rius o quan brostegen als terrenys de caça comunals de les selves plujoses.

Els boscos nebulosos neotropicals, a diferència dels de l’Àsia sud-oriental, han estat habitats pels humans durant molt de temps i fins i tot foren ocupats per algunes de les civilitzacions pre-colombines més importants. Avui dia, les zones de terra alta continuen essent preferides per les grans concentracions humanes de l’Amèrica tropical i la cobertura forestal hi ha estat eliminada en gran part, ja que no sols han estat escollides per a la instal·lació dels nuclis urbans, sinó també per al desenvolupament de l’agricultura, especialment per a les plantacions de cafè. Entre les espècies cinegètiques més buscades dels boscos nebulosos americans es poden esmentar el coatí de muntanya (Nasuella olivacea), el tapir de muntanya (Tapirus pinchaque) i l’únic úrsid de l’Amèrica del Sud: l’ós d’ulleres (Tremarctos ornatus). Tant aquestes com algunes de les espècies més petites també estan amenaçades per l’escàs hàbitat de què disposen i per la persecució de què són objecte per part dels caçadors; en destaquen el pudu (Pudu mephistophiles), la paca de muntanya (Agouti [=Stictomys] taczanowskii) i la pacarana (Dynomis branickii).

Al continent africà, a les muntanyes situades a cavall de les fronteres entre Burundi, Rwanda i el Zaire es troba el goril·la de muntanya (Gorilla gorilla beringei), una subspècie adaptada a viure als boscos nebulosos, on entre els arbres troba grans clarianes herbàcies que li serveixen d’aliment. Abans aquests goril·les eren caçats regularment, però avui tenen més importància per a la gent de les terres baixes com a font d’ingressos ecoturístics. Això il·lustra una qüestió important per al futur dels boscos nebulosos africans i asiàtics: tot i ser hàbitats molt marginals, encara poden generar ingressos de manera sostenible si els humans canvien el tipus de demanda que els exigeixen. Un altre exemple és el dels boscos nebulosos de Kaua’i, a l’arxipèlag hawaià, on les últimes poblacions d’espècies endèmiques són més valuoses per atreure els turistes que no pas per fer-ne qualsevol tipus d’explotació.

Els animals domèstics

Els boscos nebulosos són ambients rigorosos i sembla que les espècies que s’hi han adaptat estan especialitzades tant pel que fa a l’alimentació com al comportament i fins la fisiologia. Això implica que ben poques poden tenir un valor com a animals domèstics a les terres baixes tropicals, bé que no es pot descartar la seva utilització en regions temperades. A més a més, hi ha la possibilitat que caràcters útils de les espècies montanes es puguin introduir en el material genètic dels animals domèstics i els confereixin atributs com ara una millor tolerància a la mala alimentació o al mal temps. Als boscos montans tropicals hi ha exemples d’espècies emparentades amb animals domesticats o semidomesticats. Sovint es tracta de poblacions relictes, a punt d’extingir-se per culpa de la desforestació i la caça.

El conill de Sumatra (Nesolagus netscheri) i la llebre de Hainan (Lepus peguensis hainanus) són dues espècies d’altituds elevades que podrien ser útils. També hi ha el rar “serow” (Capricornis sumatraensis) de Sumatra i Malaca, i els seu parent proper de Taiwan (C. crispus swinhoei). Per acabar, a les illes Visayas, a les Filipines, hi ha el cérvol del príncep Alfred o cérvol de les Visayas (Cervus alfredi), molt amenaçat, i a Hainan també el cérvol de Hainan (C. eldi hainanus). Aquest darrer ja es cria en captivitat per obtenir-ne ingredients per a l’elaboració d’un vi tònic destinat al mercat xinès.

Els conills porquins o cobais (Cavia porcellus) han estat criats durant 3.000 anys a les muntanyes d’Amèrica del Sud per tal d’aprofitar-ne la carn; el seu origen se situaria possiblement al Perú central. És un dels pocs animals domèstics originaris d’Amèrica i encara és molt corrent a les granges de l’Equador, del Perú i de Bolívia. També es cria en països temperats, però no com a aliment sinó com a animal de laboratori i també, en alguns casos, de companyia.