Molta gent per a poca terra
El poblament humà dels boscos nebulosos difícilment pot tractar-se separadament del dels estatges altitudinals immediats, inferiors o superiors. La seva situació topogràfica, les seves discontinuïtats a causa de les irregularitats del relleu, la freqüent complementarietat dels seus recursos amb els dels altres estatges, fan que sovint els seus pobladors colonitzin també espais d’altres estatges, o bé que siguin poblacions establertes preferentment en altres estatges les que colonitzin els boscos nebulosos.
L’ocupació humana dels boscos nebulosos
La història de l’ocupació d’aquests boscos, per altra banda, ha començat generalment en dates més tardanes i sovint ens és menys coneguda que la de les terres baixes veïnes. Ja hem esmentat l’exemple de Nova Guinea; allí es coneixen testimonis d’implantació humana a les àrees costaneres d’uns 50.000 anys d’antiguitat però, en canvi, a les terres altes no se’n coneixen de més de 26.000 anys enrere. Així doncs, si fou tardana la colonització de les selves plujoses de terra baixa, sembla que ho fou més la dels boscos nebulosos.
En canvi, a partir de la seva ocupació pels humans, els espais ocupats per boscos nebulosos han tingut un paper ambivalent. Per una banda, unes condicions climàtiques característiques i peculiars els han fet menys insalubres ecològicament que les terres baixes, i per poc que el relleu ho hagi permès (petits replans, valls recollides), han afavorit una explotació agrícola particularment productiva. Per una altra banda, per contra, tant la dificultat d’accés a aquests indrets com la facilitat per a trobar-hi punts de defensa o amagatalls també n’ha propiciat el paper de refugi de grups humans en retrocés davant d’invasions d’altres grups més ben equipats, més avançats tècnicament o més bel·licosos. Així, per exemple, si per una banda podem localitzar en els límits entre el que avui és l’àmbit de les selves plujoses i el dels boscos nebulosos del nord de Tailàndia un dels testimonis més antics conservats del començament del complex neolític del sud-est d’Àsia, en canvi, l’alta muntanya del centre de Malaca és encara avui el darrer refugi dels caçadors-recol·lectors semang.
La diversitat i els contrastos als boscos nebulosos africans
La població humana de l’àmbit dels boscos nebulosos és molt diversa, tot i que, en bona part, els seus pobladors tenen molt en comú amb les poblacions veïnes de les selves plujoses. Als boscos nebulosos de l’Àfrica centre-oriental trobem representats, per exemple, alguns dels africans de més baixa estatura al costat d’alguns dels més alts. Així, a les muntanyes de l’est del Zaire, de Rwanda i de Burundi, i als contraforts del mont Kenya (de les millors terres dels quals foren desplaçats pels kikuiu, els ogiek o dorobo), hom pot trobar grups de pigmoides twa. Aquests grups de pigmoides s’han originat a partir d’un mestissatge entre poblacions pigmees i poblacions bantus (especialment els del nord-est i centre-est d’Àfrica) i altres de veïnes, fins al punt que alguns autors suggereixen l’estudi del gradient de l’estatura mitjana entre les poblacions pigmoides per tal de revelar el seu grau de mestissatge amb les poblacions veïnes.
Els twa viuen a les àrees muntanyoses de l’est del Zaire (Kivu), de Rwanda i de Burundi i, mentre que les poblacions zaireses mantenen en general formes de vida semblants a les de les altres poblacions de pigmeus (encara que són de talla una mica més crescuda), a Rwanda i a Burundi, en canvi, s’han sedentaritzat i constitueixen una exigua minoria (entorn d’un 1% de la població) que es dedica fonamentalment a diferents oficis artesans, sense excloure la cacera i, en alguns casos, la cria de bestiar petit, principalment ovelles, animal que cap altre grup social d’aquests països no menja si no és en cas d’extrema necessitat. Al contrari dels twa, els tutsi constitueixen una de les poblacions d’estatura mitjana més elevada del món (175-180 cm). Són, a més, extremament esvelts, amb pesos entorn dels 60 kg per a les alçades indicades. Com altres poblacions d’origen nilòtid, tenen el cap més allargat del que és habitual entre els altres africans, les extremitats i el coll també allargats, el nas estret i els llavis molsuts. Els tutsi han integrat majoritàriament, sembla que com a mínim durant els darrers quatre cents o cinc cents anys, els “ubwooko” (o castes) superiors de Rwanda i de Burundi. Els “ubwooko” intermedis de les societats tradicionals d’aquests dos estats eren integrats majoritàriament per grups de l’ètnia hutu, que han constituït i constitueixen encara la majoria (més d’un 80%) de la població.
Aquesta separació en castes socials (“ubwooko”) de base ètnica, en la qual els twa ocupaven els rangs inferiors, els hutu, predominantment agricultors, els intermedis i els tutsi, principalment ramaders, els superiors, fou aprofitada i encara accentuada pels colonitzadors. Tant Burundi com Rwanda eren ja dos estats feudals organitzats abans de la colonització europea (primer alemanya i després belga). Tot i que, certament, a les antigues aristocràcies, els llinatges tutsi ocupaven un lloc predominant, ni tots els tutsi eren senyors ni tots els hutu estaven sotmesos a servitud i, encara que no eren excessivament freqüents, els casaments entre tutsi i hutu havien assegurat un cert mestissatge. Tutsi i hutu han viscut junts en el mateix espai al llarg de més de mig mil·lenni, barrejats en un context d’hàbitat rural dispers i parlant els uns i els altres la mateixa llengua (el kirundi a Burundi i el kinyarwanda a Rwanda), però els enfrontaments socials entre una aristocràcia predominantment, però no exclusiva, tutsi i una població camperola majoritàriament hutu, accentuats per una política colonial discriminatòria a favor dels primers, sobretot a Rwanda, ha conduït, després de la independència, a greus enfrontaments entre les dues ètnies a tots dos països.
A les terres altes de l’est de Kivu, on també viuen grups esparsos de twa caçadors-recol·lectors, s’havien format igualment petits reialmes amb una economia mixta basada en l’agricultura intensiva i la ramaderia però sense les diferències socials tan acusades de Rwanda i de Burundi (de nord a sud: Hunde; Haavu, que ha donat nom a la ciutat de Bukavu; Nyabungu; Fuliiro i Bembe, a l’extrem nord-occidental del llac Tanganyika), més al sud encara, les terres altes de les ribes katangueses del llac són explotades pels mateixos pobles predominantment pastors de les terres baixes (holoholo i taabwa). Tots aquests pobles, fins i tot els membres dels seus llinatges aristocràtics, són més semblants físicament als cònguids de la selva zairesa o als hutu que no als tutsi.
A l’est dels grans llacs africans, a les terres altes de Kenya i de Tanzània i a les del sud-oest d’Etiòpia, les poblacions humanes presenten tipologies molt diverses: hi ha grups que es caracteritzen per una pell molt fosca, originaris del Sudan oriental; altres grups de la conca del riu Zambezi, com els primers, solen parlar llengües bantus, i tenen una pigmentació menys fosca; hi ha també individus d’aspecte nilòtic, semblants als tutsi, sovint assentats en terres més baixes, i també alguns d’origen etíop, que barregen els trets típics dels melanoafricans (pell fosca, pilositat reduïda, cabells crespos i llavis gruixuts) amb altres de propis de leucoderms (nas prim, mentó fort i ulls no protuberants), també majoritàriament habitants de terres més baixes.
Mestissatge a les Amèriques
Tant a les Antilles com a l’Amèrica Central el poblament humà de l’àmbit dels boscos nebulosos és extremament barrejat i, de fet, generalment no pot diferenciar-se del de les terres veïnes. A les Antilles (Sierra Maestra i altres àrees del sud-est de Cuba, muntanyes del centre de la República Dominicana i Jamaica, del nord de Trinidad i d’altres illes menors), la primera terra americana colonitzada pels europeus a Amèrica, pràcticament no queda rastre de les poblacions ameríndies, i els pobladors actuals són majoritàriament d’origen africà o, secundàriament, europeu o del subcontinent indi. A l’Amèrica Central el component amerindi és més important, però hi predomina sobretot la població mestissa, barrejada amb altres poblacions americanes o amb europeus mediterrànids.
A Colòmbia, els kogi o els ika de Sierra Nevada de Santa Marta, els barí de la serra de Perijá, els pijao o els páez de les serralades interiors de la Cordillera Central, a la vall del Magdalena, mantenen encara en algunes àrees marginals les formes de vida tradicionals, però l’espai dels boscos nebulosos ha estat posat en conreu majoritàriament per pagesos criolls o mestissos que hi conreen sobretot cafè, i és en aquest àmbit que s’han establert algunes de les principals ciutats del país. Més al sud, la “ceja” peruana i boliviana té un poblament en el qual predominen totalment els amerindis d’origen andí, descendents dels pobladors de l’altiplà.
Muntanyesos de l’Índia, el sud-est asiàtic i Nova Guinea
Als boscos nebulosos de les cotes elevades dels Ghats occidentals i de Sri Lanka trobem sensiblement els mateixos pobladors que a les selves plujoses de terra baixa. En canvi, als del nord-est del subcontinent indi, el que actualment és Bhutan, predominen les poblacions descendents dels pobladors de l’onada expansiva del focus neolític del sud-est asiàtic. Com els bhutanesos, també ho són els grups de l’Arunachal Pradesh, muntanyesos de Myanmar, de Tailàndia o d’Indo-xina, fins i tot els senoi de l’interior de Malaca. A la resta del sud-est d’Àsia, tanmateix, també són freqüents les morfologies associades amb els descendents de l’expansió neolítica, que són les dominants a la terra baixa. A les terres altes de Nova Guinea i d’altres illes de melanèsia —com a les baixes— la població és gairebé exclusivament melanèsida.
Densitats elevades
Com a característica comuna a la majoria d’àrees del món que corresponen a l’àmbit dels boscos nebulosos es pot esmentar l’elevada densitat de població. Alguns casos extrems, per comparació amb les àrees de terra baixa veïnes, es troben a Nova Guinea on, en contrast amb les terres baixes, de població molt escassa i esparsa, algunes àrees de les terres altes assoleixen densitats que superen els 500 habitants per quilòmetre quadrat, encara que estiguin fragmentades en multitud de petites comunitats separades per barreres lingüístiques i culturals importants: a Nova Guinea es parlen prop d’un miler de llengües —el 20% de totes les del món— que pertanyen a una cinquantena de famílies lingüístiques. Aquest estrany fenomen s’ha produït en indrets on hi ha hagut aïllament de poblacions des de temps remots.
A les illes de l’arxipèlag malai es donen diverses situacions; es troben densitats tan elevades o encara més que les que hem esmentat de Nova Guinea en illes com Luzon, Java o Bali, mentre que en altres, com Borneo o Cèlebes, les densitats són molt inferiors. En aquells casos, però, sovint les terres baixes veïnes són també densament poblades (sovint encara més que les muntanyenques) a diferència del que succeeix a Nova Guinea. Aquesta seria també la situació de moltes àrees muntanyenques del sud-est d’Àsia, que són en general ben poblades però sense les densitats considerables que allí assoleixen les terres baixes.
També són molt elevades les densitats de població dels estats interlacustres de l’Àfrica centre-oriental, principalment Burundi i Rwanda, que apleguen en conjunt més de 12 milions d’habitants en un territori de menys de 55.000 quilòmetres quadrats, és a dir, més de 200 habitants per quilòmetre quadrat. A les terres altes de Kenya, de Tanzània i del sud-oest d’Etiòpia, potser sense arribar als nivells de Burundi i de Rwanda, les densitats de població també són elevades. Així, per exemple, les terres altes dels vessants sud-occidentals del mont Kenya, habitades tradicionalment pels kikuiu i les meridionals i orientals del mateix massís, habitades pels embu i els meru respectivament, que foren el pinyol de la colonització britànica de Kenya, amb l’establiment de nombroses plantacions de cafè i de te, experimenten avui problemes de superpoblació que forcen a l’emigració una part dels seus habitants.
La majoria dels districtes més poblats de Colòmbia corresponen a l’àmbit dels boscos nebulosos. En canvi, més cap al sud, al Perú o a Bolívia, encara que més poblades que les de l’àmbit de les selves plujoses veïnes, les àrees de l’àmbit dels boscos nebulosos tampoc tenen densitats de població gaire remarcables. A Mesoamèrica es donen les dues situacions extremes; allí on el bosc ha estat transformat en cafetars o altres conreus, sovint les densitats de població són força altes però subsisteixen extenses àrees de bosc ben conservat, sobretot a Hondures i a Costa Rica, pràcticament despoblades.
Salut i malaltia a l’àmbit dels boscos nebulosos
Una de les raons de les elevades densitats de població que s’enregistren a moltes de les àrees d’aquest àmbit és que el risc de malalties transmissibles és molt inferior que a les terres baixes adjacents. En particular la malària, flagell important de les regions tropicals de tot el món, hi és molt menys corrent, si no absent del tot. I el mateix passa amb la febre groga i altres malalties transmeses per mosquits.
A banda aquesta incidència menor d’algunes de les malalties infeccioses més corrents, no es poden assenyalar diferències notables respecte de les terres baixes immediates pel que fa a la salut dels humans. Potser l’única malaltia que ha estat descrita únicament d’un territori d’aquest àmbit és el “kuru”, afecció neurològica causada per un prió. Els prions són unes partícules infeccioses que inicialment s’havia suposat que eren virus (hom els anomenava virus lents a causa de les característiques de les malalties que causaven i els llarguíssims períodes de incubació), però des del 1982 se sap que es tracta en realitat de partícules exclusivament proteiques, sense àcids nucleics, que s’assemblen molt a proteïnes característiques de la membrana de les neurones. Els prions, per un mecanisme encara no aclarit, poden reproduir-se i ocupar el lloc de les proteïnes normals de les membranes neuronals que se’ls assemblen i són causa de diverses malalties degeneratives del sistema nerviós central de diverses espècies de mamífers, entre les quals la humana. En els humans, a més del “kuru”, són causa de la malaltia de Creutzfeld-Jakob, que es caracteritza per la pèrdua progressiva de memòria, transtorns visuals i incoordinació motora i la de Gertsman-Sträussler-Scheinker, d’evolució més lenta i caracteritzada per una incoordinació motora progressiva i demència. Se sospita que els prions podrien tenir alguna relació amb altres quadres degeneratius més freqüents com ara l’esclerosi lateral amiotròfica, la malaltia de Parkinson o la d’Alzheimer.
El “kuru” només es coneix d’una població d’uns 30.000 papús, els foré, de la serralada Bismark, al centre-nord de Papua Nova Guinea, en una regió en la qual cap europeu no havia posat el peu abans del 1932. Es manifesta primer, després d’una llarga incubació que pot durar de 5 a 25 anys, per una manera de caminar característica, vacil·lant, seguida de tremolors de mans, braços, cap i tronc (la paraula “kuru”, en llengua foré, significa precisament “tremolors de fred i de por”) acompanyats de malestar general, mal de cap, dolors musculars i articulars, però no febre; al cap d’un període d’un a tres mesos, durant el qual els tremolors van creixent, apareix una incoordinació motriu que pràcticament impossibilita al malalt mantenir-se de peu dret; s’afegeixen a això nous transtorns neurològics (dificultats per articular la paraula, per seure, per empassar, moviments oculars anormals) i la malaltia evoluciona cap a un desenllaç fatal en un període de tres a sis mesos, rarament un any, generalment per desnutrició. Avui raríssima, la malaltia afectava sobretot dones i nens, i per això, quan fou descoberta, hom pensà primer en una malaltia congènita. No fou fins més tard que es descobrí que la transmissió de la malaltia anava associada a certes pràctiques de canibalisme ritual dels foré d’acord amb les qual dones i criatures consumien el cervell del difunt mentre que els homes menjaven només massa muscular. L’abandó del canibalisme per part dels foré a partir del 1955 ha conduït a la pràctica desaparició de la malaltia que era transmesa, com ja s’ha dit, per un prió.