Els conflictes de gestió i els problemes ambientals de l'alta muntanya

La delicada marginalitat de l’espai muntanyenc

Les regions de muntanya es poden definir com a marginals. Ho són econòmicament i políticament (sobretot quan són frontereres entre estats), i també ecològicament: el clima extremat i els pendents abruptes fan sovint molt delicat l’equilibri entre les activitats humanes i els processos ecològics. Al llarg de mil·lennis la presència dels humans ha modificat grans extensions del medi montà. Sovint, aquestes modificacions s’han fet atenent les estrictes limitacions que, per a un assentament estable a llarg temini, comporten factors com el relleu, els sòls, l’aigua i el clima, però quan els muntanyencs no han tingut en compte aquestes limitacions, han posat en perill la seva vida i la dels seus i, a vegades, fins i tot la vida i la subsistència d’aquells que viuen a la vall o a la terra baixa. Normalment les raons per a prescindir de les limitacions ambientals no provenen de la mateixa societat muntanyenca, sinó que són determinades per pressions econòmiques i polítiques que obliguen els muntanyencs a sobreexplotar el medi. Molts dels canvis importants que han afectat les muntanyes, per altra banda, no són obra de les comunitats que hi viuen, sinó de les que hi passen només períodes breus i en volen aconseguir el màxim profit a curt termini.

El malmetement dels recursos hídrics

L’aigua és, possiblement, el recurs més preuat de la muntanya i un dels que exigeix la màxima cura en la gestió, no tan sols en l’ús a la muntanya mateix, sinó també com a font d’abastament a la terra baixa. Gairebé tots els grans rius del món neixen a les muntanyes, i les grans civilizacions s’han nodrit de l’aigua i dels nutrients dels rius. Mentre que la força de les grans civilitzacions es fonamentava al capdavall en l’aigua per a l’agricultura, molts grans nuclis urbans depenen d’una altra força de la muntanya: l’energia hidroelèctrica.

Als Alps suïssos, qualsevol rabeig de riu adequat per a construir-hi una central hidroelèctrica ha estat aprofitat. A moltes valls de les muntanyes espanyoles s’han construït pantans, que sovint han obligat a desplaçar les poblacions que vivien a la zona. A les Muntanyes Rocalloses del Canadà i dels Estats Units s’han creat immensos llacs a força de represar grans rius. A l’Amèrica del Nord, però, és poc probable que es construeixin més preses, gràcies a la creixent valoració dels impactes negatius que s’hi associen, com la pèrdua d’hàbitat per a peixos i altres animals salvatges, la pèrdua de nutrients per als pobles de la plana i per l’anegament i la inutilització de terrenys fèrtils per al conreu. En canvi, a moltes regions de muntanya de països en desenvolupament, de l’antiga Unió Soviètica i fins i tot del sud d’Europa, tot i que en coneixen l’impacte ambiental i humà, encara s’estan projectant i construint grans preses per a proporcionar electricitat i aigua de reg, i també per al control de les inundacions.

Un cop plens els embassaments, els fins materials que servien per a fertilitzar els camps se sedimenten i s’acumulen al fons, de manera que redueixen la capacitat d’emmagatzemar aigua i alhora poden fer malbé les turbines per a generar l’electricitat, problemes que s’agreugen quan tampoc no s’ha previst una bona gestió de la vegetació i dels sòls dels terrenys que s’inunden. Així, per exemple, en un cas extrem però no pas atípic, la capacitat de l’embassament d’Anchiya, als Andes colombians, es va reduir, en dotze anys, de cinc milions a un milió de metres cúbics. Si es tenen en compte els diferents impactes negatius dels embassaments de muntanya, tant riu amunt com riu avall, s’arriba a la conclusió que la gran despesa econòmica que comporta la seva construcció no s’arriba a rendibilitzar, com podria semblar en una primera aproximació.

La regressió de la fauna

Tant per als humans com per als animals, les muntanyes han tingut un paper ambivalent. Per als humans, han estat bressol i refugi de pobles, mentre que per a la fauna han estat centres de diferenciació i naixement d’espècies, però també darrer refugi d’aquelles a les quals la competència o la depredació empenyen rostos amunt. Per això, no és gens estrany que els darrers supervivents de moltes espècies de grans mamífers quaternaris –l’extinció dels quals en temps prehistòrics, i fins i tot històrics, cal atribuir a una caça fora de mida– trobessin el seu últim refugi, abans de desaparèixer, a les terres més fredes de l’Àrtic o als estatges alpins de les muntanyes. Els rinoceronts llanuts (Coelodonta) que durant el Magdalenià primerenc vivien prop de Las Caus (o Lascaux), al Perigord, es refugiaren als Pirineus abans d’extingir-se; de la mateixa manera, els bisons (Bison bonasus) que caçaven els pintors d’Altamira a la serralada Cantàbrica abans de la seva extinció, han perdurat en petit nombre fins als nostres dies en serralades més extenses, com la del Caucas.

L’activitat humana durant el Paleolític i el Neolític tingué una gran incidència en la composició i les característiques de la fauna de muntanya, especialment pel que fa a les espècies més grans. A partir de l’establiment de la transhumància des de la muntanya cap a les planes, possiblement a l’edat del bronze, les visites dels pastors a l’alta muntanya es repetien cada estiu. La ramaderia ovina i caprina, que va néixer amb la domesticació del mufló asiàtic (Ovis orientalis) i del pasang (Capra aegagrus) a les muntanyes d’Anatòlia, dels Zagros o del Caucas, s’anà estenent cap a altres sistemes muntanyosos: a Europa i Àsia primer, a l’Amèrica del Sud després, i finalment a Àfrica. Tot i que a l’Amèrica del Nord i Austràlia s’inicià ja a partir dels models europeus, la ramaderia ha contribuït a l’extinció de la gran caça autòctona en igual, o potser més gran mesura que en els altres continents.

En qualsevol cas, la limitada producció de les zones altes, nutritiva però limitada a uns pocs mesos de l’any, no pot mantenir grans poblacions de megaherbívors, com les que hi havia a les grans planes d’Amèrica del Nord, o les que encara hi ha actualment a les sabanes africanes. Els grans herbívors formen a l’alta muntanya poblacions residuals, sovint en vies d’extinció, concentrades en alguns punts molt acotats de determinades cadenes muntanyoses. Aquest és el cas de la vicunya (Vicugna vicugna) als Andes, dels goril·les (Gorilla gorilla beringei) a les muntanyes de Shaba, al Zaire, i a les veïnes de Rwanda i Burundi, del iac salvatge (Bos grunniens) als Himàlaies o el bisó (Bison bonasus) al Caucas.

A partir de l’edat mitjana, l’increment de la població i la necessitat de terres per a l’agricultura i la desforestació que en resultava afectaren singularment les espècies més vinculades al medi forestal, però també en patiren les conseqüències les d’alta muntanya, ja que foren destruïts els seus refugis hivernals. Posteriorment, la desaparició dels boscos ha prosseguit i fins i tot ha augmentat amb el creixement de la ramaderia i la necessitat de noves pastures que en resulta, i a partir dels darrers temps, amb els requeriments de la indústria i del turisme. L’impacte actual sobre la fauna de muntanya als països desenvolupats s’ha apaivagat parcialment a causa del despoblament de les zones muntanyoses, la disminució de la ramaderia i la creació d’àrees de reserva. De fet, llevat de la ramaderia i de la caça, les altres activitats humanes afecten poc els recursos animals de la muntanya. La pesca fluvial, per exemple, es practica majoritàriament en el curs mitjà i baix dels rius, fora ja de la muntanya. Tanmateix, també els cursos alts d’alguns rius, per exemple els de molts rius nord-americans de la costa del Pacífic, han estat escenari de la pesca de salmònids, però fins i tot allí ha representat una activitat marginal limitada a una breu època de l’any. Actualment, les aigües de muntanya s’aprofiten en molts països per a la pràctica de la pesca esportiva, sovint amb espècies introduïdes i en un medi profundament modificat però, com en el cas de la caça, amb reglamentacions estrictes.

Tanmateix, la població d’ungulats muntanyencs pateix un fort decrement, ja que moltes de les seves espècies són valuoses peces cinegètiques. És el cas dels cérvols mesquers (Moschus) de l’Altai i l’Himàlaia, del cérvol tibetà (Cervus albirostris), dels huemuls dels Andes (Hippocamelus), del mazama nan (Mazama chunyi), del pudu xilè (Pudu puda), de l’orango o antílop tibetà (Pantholops hodgsoni), dels gòrals (Nemorhaedus) i dels tars (Hemitragus) de les muntanyes asiàtiques, dels “duikerboks” (Sylvicapra) i niales (Tragelaphus) muntanyencs d’Etiòpia i Tanzània, dels isards (Rupicapra rupicapra) i cabres salvatges (Capra) de les muntanyes europees, i del porc senglar (Sus scrofa).

Altrament, com a conseqüència de l’aprofitament de les pastures alpines per alimentar el bestiar, els ungulats muntanyencs es veuen sotmesos a una competència intensa i perjudicial amb les espècies domèstiques, i es veuen relegats a les zones més inaccessibles. La baixa producció de les muntanyes només pot mantenir una biomassa molt limitada d’herbívors, per això, diverses espècies que en el passat ocupaven extenses àrees de muntanya, avui tenen les seves poblacions fragmentades i molt disminuïdes a gairebé totes les serralades de les zones temperades. És important conèixer com suporten aquestes pastures una determinada càrrega ramadera, com afecta l’herba el trepig i els fems aportats pel bestiar, i quin és el nivell de competència per un mateix recurs que s’estableix entre el bestiar domèstic i els ungulats salvatges muntanyencs, si es vol evitar que siguin aquests qui en pateixin les conseqüències més greus. Cal remarcar que moltes de les espècies domèstiques que pasturen a la muntanya (ovelles, cabres, iacs, llames) han estat seleccionades a partir de formes salvatges, algunes de les quals encara es troben avui en dia en certes zones muntanyenques, per aconseguir millorar el rendiment de la seva producció de llana, de pèl o de carn.

Els conflictes forestals i pastorals

A tots els continents hi ha exemples de diferents maneres en què una gestió inapropiada de boscos, conreus i pastures han afectat tant la gent de la muntanya com la gent de la terra baixa aigües avall. Al voltant de la mar Mediterrània, des de l’antiguitat, l’ús de la fusta com a combustible i com a material de construcció de cases i vaixells conduí a una extensa desforestació a les àrees de muntanya. Després, un cop desapareguts els arbres, l’acció brostejadora de les cabres i les ovelles ha continuat despullant-les de vegetació herbàcia i arbustiva. A molts llocs, al final, després d’anys repetits de pluges fortes tardorals, els sòls han estat arrossegats deixant la roca nua que encara caracteritza moltes muntanyes costaneres, com les de Velebit, a Croàcia. Més recentment, la demanda de fusta i de carbó de llenya durant la revolució industrial estengué la desforestació per totes les muntanyes d’Europa, allà on era possible el transport dels troncs pels rius o construir-hi carreteres. Avui dia, la majoria dels boscos d’Europa comencen a recuperar-se de manera espontània o bé artificialment, però són pocs els boscos de muntanya naturals que resten, excepte a les zones més inaccessibles.

Però fora d’Europa, en els últims anys, l’alta muntanya és un dels principals focus de desforestació a escala mundial. A moltes regions de muntanya, a mesura que la població creix es van talant cada vegada més arbres per proveir combustible, per obtenir terra de conreu i per incrementar la superfície de pastures disponibles per al bestiar. Es repeteix la història que els muntanyencs novells no s’adonen que la desforestació incrementa l’erosió del sòl, quan les fortes pluges cauen directament sobre terrasses inestables i camps de conreu, de manera que es perd sòl fèrtil a la muntanya mentre augmenten les inundacions a les planes. La situació, però, no sempre és tan senzilla quan s’estudien a fons tots els factors.

Per superar el desequilibri estacional de disponibilitat de pastures, es procedí des d’antic a la desforestació i l’esclarissament de les masses forestals de moltes muntanyes de la Terra. Cal recordar que el bosc té un reciclatge lent i estabilitzador, mentre que la pastura, en accelerar els cicles, permet mantenir-hi una biomassa animal molt superior. D’altra banda, les rompudes i el conreu de vessants marginals es féu amb finalitats agrícoles, però també ramaderes, ja que els rostolls, els guarets i les restes agrícoles s’incorporaven a l’espai pastoral en moments clarament deficitaris en pastures. La desforestació implicà que el foc fos un element de gestió habitual en molts ecosistemes de muntanya, tal i com succeeix a la conca mediterrània. En aquest sentit, caldria destacar el descens altitudinal del nivell superior del bosc per tal d’afavorir l’expansió de les pastures estivals i, d’aquesta manera, poder incrementar la cabanya ramadera i retardar la sortida del bestiar. Actualment, hom sap per dades palinològiques que a partir del segle XI als Pirineus s’anà eliminant la zona superior del bosc de tal manera que ara existeix una banda de 400 a 600 m de pastures subalpines corresponents a l’estatge superior del bosc.

Tanmateix, cal destacar que en algunes zones de muntanya el bosc esclarissat ha estat considerat com un recurs pastoral de gran importància. L’associació entre herbàcies i espècies arbòries resulta molt interessant perquè ofereix una diversitat de recursos complementària, en la mesura en què l’oferta és disponible a diferents èpoques del cicle anual i perquè, en afegir-hi fulles i nous rebrots, la possibilita d’una dieta més completa. Per altra banda, arbres i arbustos protegeixen les plantes de la radiació solar i els animals de les inclemències del temps. De la mateixa manera, les arrels dels arbres porten nutrients des de les capes més profundes del sòl cap a la superfície, tot millorant la fertilitat i l’oferta de pastura. Finalment, cal tenir en compte que algunes espècies, com ara els freixes i els roures en algunes muntanyes europees, es consideren arbres farratgers, i són sotmesos a podes periòdiques per al consum de les seves fulles pel bestiar en dies climàticament desfavorables o durant l’estació en què les pastures són més pobres.

El pastoralisme de muntanya està canviant, de manera més o menys ràpida, a totes les zones muntanyenques, a causa de les fortes pressions econòmiques, socials i ecològiques que arriben de l’exterior. La intensificació de l’activitat agrícola a les planes veïnes, l’arribada massiva de turistes a la muntanya, el desenvolupament de plans agrícoles sobre àrees tradicionalment ramaderes, la creació de reserves i parcs naturals, els plans de reforestació a vessants marginals, la industrialització d’algunes valls i la dedicació exclusiva de conques senceres a la regularització i la producció d’aigua són canvis recents que tenen greus conseqüències per a la ramaderia.

Actualment, el pasturatge nòmada com a forma de vida i activitat econòmica es practica a molt pocs llocs del món i es troba en vies d’extinció. L’increment de la pressió poblacional, els avenços tecnològics i les restriccions polítiques incrementen les dificultats per unir zones de pasturatge. La transhumància també es troba amb dificultats molt variades generalment associades a la intensificació de l’ús de la terra a les àrees de terra baixa (urbanització, industrialització, augment del nombre de vies de comunicació, creació de regadius a extenses superfícies) amb la subsegüent disminució i encariment de les pastures i la pèrdua de moltes rutes utilitzades tradicionalment en els desplaçaments. Així doncs, els grans desplaçaments transhumants i el mateix ofici de pastor travessen una profunda crisi. Als Alps i als Pirineus només es manté l’ascensió estival a les pastures supraforestals. A l’Himàlaia la transhumància es troba en decadència, tant per l’expansió de l’agricultura de subsistència, que utilitza camps que abans eren dedicats a farratge, com per l’augment de la cabanya ramadera, vinculat al turisme, que incrementa la competència per les pastures. El pastoralisme tradicional dels Andes també experimenta profunds canvis a causa de la sobtada irrupció de l’economia de mercat dels darrers decennis, que ha alterat l’organització cultural, social i econòmica de les societats camperoles. La introducció i expansió del bestiar oví ha tingut fortes conseqüències sobre l’ambient i sobre la ramaderia autòctona.

A moltes àrees de muntanya les races autòctones han estat substituïdes, o ho estan essent, per altres de més selectes, amb major rendiment en canal i més exigents pel que fa al consum de pastures. Això es tradueix, en el paisatge de muntanya, en la degradació progressiva de les pastures i en la utilització discriminada de l’espai, amb intensificació de les àrees més fèrtils (sovint conreades amb prats) i subutilització i abandonament d’extensos vessants. En general, tot i que amb major incidència a les muntanyes tropicals i subtropicals, els importants canvis econòmics i socials impliquen degradacions ambientals severes. Moltes de les poblacions que mantenien pràctiques ecològiques adaptades a l’aprofitament sostingut dels recursos s’han vist obligades a abandonar-les en favor d’enfocaments més economicistes i menys conservacionistes. El futur del pastoralisme de muntanya és també el futur de moltes cultures tradicionals. Siguin quines siguin les noves estratègies d’ús, s’hauria d’arribar a un compromís entre estabilitat ambiental i productivitat utilitzable, cosa que sembla difícil d’aconseguir si no hi participen tots els grups directament involucrats.

De la marginalitat a la integració

Tot i que la muntanya ha estat quasi exclosa de moltes economies nacionals al llarg de la història, les regions de muntanya han estat la font d’aigua, de primeres matèries i d’efectius humans per a les economies d’altres llocs. En moltes zones, aquesta demanda externa, especialment de fusta i de minerals, ha fet molt mal a l’ambient de muntanya. En altres regions l’aparició de noves fonts de beneficis ha contribuït al col·lapse de l’economia local, especialment quan aquesta s’ha adaptat a produir un sol producte o s’ha basat en la venda d’algun producte que complementava els guanys de l’agricultura.

De vegades, la millora de la xarxa viària comporta la pèrdua dels mercats d’alta muntanya, ja que és més econòmic importar productes de zones allunyades que no aconseguir-los en les zones muntanyoses de la pròpia regió. Un exemple extrem es troba a l’estació suïssa de Bettmeralp, on tots els xalets “suïssos” han estat construïts per treballadors finlandesos i amb fusta finlandesa, tot i que sota mateix de l’estació hi havia boscos que necessitaven urgentment una aclarida i que haurien pogut proveir tota la fusta necessària. La raó era purament econòmica: la fusta i la mà d’obra suïsses sortien més cares. Els interessos a curt termini prevalgueren sobre els interessos a llarg termini. Avui en dia, el govern suís subvenciona la silvicultura per protegir els pobles de muntanya, les carreteres i els ferrocarrils que queden per sota dels boscos. Però els bosquerols vénen cada estiu d’Itàlia mentre la població local decreix.

El despoblament és una característica típica de moltes muntanyes: la gent de la muntanya marxa perquè no veuen manera de sobreviure, o perquè la vida a la ciutat els sembla més fàcil. L’emigració contribueix a empitjorar els problemes de gestió ambiental. La gent jove marxa i els vells no poden mantenir els sistemes d’irrigació, les terrasses i els boscos, que són essencials per a la dinàmica de les muntanyes. Arriben immigrants, seduïts per la bellesa de les muntanyes o, potser, obligats per lligams familiars. Però rarament aquesta gent té l’interès i l’experiència necessaris per a conservar els mateixos paisatges que els atrauen i que són tan essencials per a la vida de la plana. Això fa que comencin a treballar en el turisme, que esdevé imprescindible per a l’economia rural. Altres, que compren cases de segona residència, hi viuen poques setmanes l’any i per això contribueixen molt poc a l’economia del poble. Alhora, les autoritats han de construir i mantenir infrastructures per al tractament de l’aigua i per proveir d’energia durant els pics de població de les temporades altes del turisme.

A les muntanyes dels països en desenvolupament, els problemes de gestió són, de fet, els mateixos que té la resta del país: les altes taxes de creixement de la població respecte de les poques inversions tant de capital com de poder polític, però, es troben agreujats per factors exclusius de la muntanya. En primer lloc, les possibilitats de produir aliment suficient o béns valuosos per a sobreviure en un ambient tan difícil. En segon lloc, la marginació política, especialment en aquelles muntanyes que són poblades per minories ètniques amb poca influència a les capitals i que, fins i tot, poden tenir una llengua diferent de l’oficial.

Avui en dia, moltes regions muntanyenques semblen estar perdent aquesta marginalitat. L’accés per carretera i ferrocarril és cada cop millor, i els vells costums i les llengües desapareixen o, com a mínim, canvien amb l’arribada de turistes i de gent de les zones baixes. Però, per a la majoria dels governs i de les institucions internacionals, les muntanyes no són pas prioritàries. No ha estat fins l’any 1992 que la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament (CNUMAD-UNCED), celebrada a Rio de Janeiro, ha reconegut la seva importància global. Cal esperar, però, que aviat creixerà la consciència que els problemes de la muntanya no afecten tan sols la muntanya, sinó que la seva resolució és crucial per al conjunt dels ecosistemes del món.

Els estralls de la mala gestió

La mala gestió ambiental en l’àmbit de la muntanya ha provocat estralls territorials en molts indrets del món. Alguns casos paradigmàtics poden ser posats com a exemples, especialment significatius en determinats dominis conceptuals. La relació de casos, però, podria ser molt llarga.

El cas del Nepal: mites i dilemes

La vall del Khumbu discorre al peu de l’Everest (conegut localment com a Sagarmatha o Chomolungma), la muntanya més alta del món. En els últims quaranta anys, la població ha crescut força i s’ha incrementat enormement (de 0 a 8 000) el nombre de turistes anuals. Un i altre increment repercuteixen en una demanda creixent de llenya com a combustible per a la cuina i la calefacció. Tanmateix, estudis detallats que comparen fotografies dels anys seixanta i dels vuitanta demostren que en realitat l’àrea de bosc ha canviat molt poc durant aquest període. I, igualment, sembla que la pèrdua de sòl de les àrees forestades o de les zones obertes ha estat també moderada.

El cas de les terrasses nepaleses és semblant. Turistes i periodistes han parlat molt de l’erosió de les terrasses provocada pels esllavissaments de terres durant el monsó; els interpreten com el resultat d’una gestió agrícola inadequada deguda a la necessitat d’aprofitar qualsevol terreny per a obtenir aliment per a una població creixent. Tanmateix, si es torna al mateix lloc uns anys més tard, hom pot trobar camps de blat de moro en terrasses allí on hi havia el pedruscall de l’esllavissament. I si es pregunta als pagesos sobre els “danys”, hom s’adona que no van ser pas precisament el resultat d’una negligència. De fet, sovint els pagesos condueixen l’aigua del monsó cap a les terrasses per tal de transformar la terra improductiva en útil per a l’agricultura.

Aquest exemple no implica, però, que els pagesos nepalesos tinguin un control perfecte de les seves terres i mai no s’equivoquin. Massa sovint hi ha esllavissades deliberades que fugen de control i són causa de veritables catàstrofes que afecten camins, carreteres o canals d’irrigació. Ni tampoc s’ha de pensar que les pràctiques o les tendències són les mateixes a tot arreu. Al Nepal mateix, a les muntanyes centrals, on el creixement de la població ha estat molt alt, l’àrea de bosc ha disminuït considerablement durant la segona part d’aquest segle. Un factor important d’aquesta tendència va ser la nacionalització dels boscos, esdevinguda el 1957, que va llevar la responsabilitat de la seva gestió a les poblacions locals, que al llarg de segles havien respectat unes normes de protecció dels seus boscos. El 1978, el govern va promulgar noves lleis per les quals tornava la responsabilitat de la gestió forestal a les comunitats locals. Gràcies a això i a l’assessorament que proporcionen el govern i les organitzacions internacionals, molts pobles han tornat a ocupar-se de la gestió dels seus boscos. Així i tot, l’elevat creixement de la població, l’arribada d’immigrants procedents de terra baixa, la forta demanda de fusta com a combustible i la manca de fonts d’energia alternatives són factors que mantenen una forta pressió sobre els boscos del Nepal i d’altres regions muntanyoses dels països en desenvolupament d’Àsia.

Aquests exemples demostren que en aquesta mena de problemes ambientals sempre cal analitzar-ne tots els aspectes, incloses les pràctiques agrícoles, les tecnologies i les fonts d’energia disponibles i els sistemes de propietat i tinença de la terra i dels recursos. També cal tenir sempre present que el context històric és molt important, i que els ambients de muntanya són molt dinàmics: allò que hom veu avui pot ser molt diferent del que hi havia ahir, o en una altra estació o en un altre any. És cert que hi ha algunes tendències que són irreversibles en la gestió dels recursos de muntanya, com per exemple, quan tot el sòl ha desaparegut per erosió, o quan ja no hi ha cap possibilitat de reconstruir el bosc.

El cas de Colorado: de la mineria a l’esquí

La gent que prové de famílies arrelades al llarg de generacions a les muntanyes tenen, per experiència viscuda i per tradició, un bon coneixement del seu medi. Per això mateix solen evitar les zones perilloses i no construeixen en corredors d’allaus, o en zones que s’inunden fàcilment quan es fonen neus a la primavera. També saben com construir: fan les cases amb les teulades prou inclinades perquè la neu llisqui i utilitzen materials que suporten bé els canvis extrems de temperatura i d’humitat. A les àrees on el foc és freqüent, utilitzen la pedra en comptes de la fusta i netegen la vegetació dels voltants dels habitatges. La llarga experiència els permet construir cases que es mantenen incòlumes davant l’ambient hostil de la muntanya.

Tanmateix, tot i que les lliçons dels usos del sòl i de l’arquitectura tradicionals són a la vista de tothom que les vulgui mirar, sovint són ignorades per la gent que només va a la muntanya per fugir del brogit de la ciutat o, fins i tot, pels que esperen beneficiar-se amb el turisme. No és estrany, llavors, que en algunes regions de muntanya, oblidada l’experiència dels antics, moltes edificacions modernes es perdin cada any sota les allaus o resultin greument malmenades al cap d’uns quants anys de nevades intenses amb sobtades i importants fluctuacions de temperatures per haver estat fabricades amb materials inadequats. El cas de les muntanyes de l’estat nord-americà de Colorado proporciona un bon exemple d’un de tants casos que revelen la manca de coneixement ecològic de la majoria de la gent que va a les muntanyes o que hi construeix centres turístics.

El 1860, aquestes muntanyes eren cobertes de boscos. En els següents trenta anys, pràcticament la meitat dels boscos (si més no en les àrees colonitzades) van desaparèixer a causa del foc. Els miners no solament talaven els millors arbres, sinó que a més deixaven el bosc ple de branques i branquillons, que s’encenien fàcilment amb els llamps, amb puntes de cigarreta llençades amb imprudència o amb qualsevol espurna. També s’incendiaren algunes àrees amb l’objecte de deixar a la vista la roca subjacent, per facilitar la prospecció minera. Una llei federal, per altra banda, permetia a tothom extreure fusta morta dels terrenys públics, és a dir, de la major part del territori. Certament era una llei que havia estat aprovada per gent de l’est humit dels Estats Units, on el foc no és un procés ecològic dominant com a les muntanyes de Colorado. El fet és, però, que a Colorado es permetia que qualsevol, sense violar la llei, pogués començar intencionadament un foc que, encara que matés els arbres, deixava prou llenya per a fer funcionar una serradora. Al començament del segle XX, la major part dels boscos de Colorado havien estat protegits pel govern, i la febre de la mineria s’havia acabat. Al llarg de quinze anys, les activitats principals del servei forestal eren el control i la prevenció del foc. Però els incendis van començar altra vegada a ser freqüents, i aquest cop no pas a causa dels llamps, sinó perquè l’explotació del bosc com a espai de lleure havia passat a ser general. L’increment de la circulació de cotxes particulars, combinat amb les carreteres construïdes pel servei forestal per a controlar el foc, facilitaven cada vegada més l’accés al bosc en un cercle viciós sense deturador.

A partir de la Segona Guerra Mundial, els boscos de Colorado han esdevingut cada vegada més importants per a tot l’estat i també per als estats veïns. Protegeixen les conques fluvials que abasteixen d’aigua milions de persones de les ciutats a l’est de les muntanyes.

Actualment, les muntanyes de Colorado són plenes d’estacions d’esquí i de segones residències, que es troben enmig de boscos repoblats després de la febre minera. Aquests boscos, que començaren a créixer al final del segle XIX, han arribat a l’edat de ser susceptibles als atacs per insectes i a tota mena de malalties. Sota condicions que podríem dir-ne naturals, els arbres es moririen, i més tard o més d’hora algun llamp els cremaria. Els arbres estan adaptats a aquest cicle i el foc és essencial per a la regeneració del bosc; així, per exemple, les llavors de l’arbre dominant, el “lodgepole pine” (Pinus contorta), resten literalment segellades dins les pinyes per una resina que només es fon a 45°C. Davant d’aquesta situació, el servei forestal pot disminuir el risc d’incendis incontrolats sobretot usant el mateix foc com a eina de control en forma de contrafocs, que es cremen sota condicions controlades durant la primavera, quan els boscos encara conserven la humitat. Però no és una feina fàcil i, a més, no és gens popular, ja que implica contaminació per fums. Particularment difícil resulta disminuir el risc en àrees on hi ha cases i equipaments; en aquests llocs només es pot fer talant arbres, però quasi no hi ha mercat per a comercialitzar la fusta, de manera que els costos de construir carreteres i talar arbres s’han de subvencionar, generalment a costa dels impostos. I si al final els boscos es cremen, el contribuent acaba pagant també els costos de l’extinció. Tanmateix, a totes les muntanyes dels estats occidentals dels Estats Units, generalment es dedica més pressupost a protegir les cases que a apagar els focs amb rapidesa.

El cas de Hawaii: cabres, militars i turistes

Un dels exemples més extrems de malmetement d’un sistema muntanyós és el cas de l’illa de Hawaii, que es pot considerar la muntanya més alta de la Terra (9 100 m, mesurats de la base del Mauna Loa, a la plana abissal submarina, fins al pic més alt, 4 170 m sobre el nivell de la mar), però també com la més alterada.

El 1778, el capità Cook hi va introduir cabres com a font de carn fresca. Les cabres no tenien enemics naturals a l’illa, i van reproduir-se i augmentar la població ràpidament. Durant els dos segles següents, les cabres han canviat significativament la vegetació de la muntanya, i han estat la causa principal de l’extinció d’algunes plantes i de greu amenaça per a d’altres. També han tingut efectes secundaris, des dels derivats de l’erosió sobre els vessants desprotegits, fins al declivi de moltes espècies autòctones d’ocells. Tots aquests impactes han estat encara intensificats per l’extracció de fusta (en particular com a combustible per a la indústria del sucre de canya), com també per l’artigatge de noves terres agrícoles, la invasió de plantes exòtiques de creixement més ràpid que les autòctones, i la implantació de regadius. Tanmateix, quasi el 9% de l’illa de Hawaii està actualment protegida sota la figura legal de parc natural. S’han tret o s’han mort totes les cabres de l’àrea del parc, i fins i tot els porcs senglars són perseguits per mantenir-ne les poblacions més baixes possibles. També s’eliminen les plantes exòtiques per tal de permetre que les espècies autòctones puguin regenerar les seves poblacions, i que seguidament ho facin les dels animals que en depenen. Tot i així, fora dels parcs, els problemes de gestió ambiental són encara molt importants.

Les maniobres militars desenvolupades a les zones altes de la muntanya de l’illa fan moltes destrosses tant en els sòls com en la vegetació, i afavoreixen la introducció d’espècies exòtiques i l’extensió dels incendis. Moltes zones de selva plujosa de muntanya han estat talades il·legalment per plantar-hi marihuana (Cannabis sativa), que requereix molts fertilitzants i plaguicides i indueix canvis a les cotes inferiors. Aquesta activitat està lligada al creixement urbà i el desenvolupament de grans àrees d’habitatge, mentre ambiciosos projectes d’aprofitament de l’energia geotèrmica intenten proveir d’energia una població que creix a taxes altíssimes. Tot plegat pot afegir la contaminació del sòl per una banda i de l’aire per una altra a les pressions ja existents sobre els boscos autòctons. Les forces de canvi són fortes, i igual que passa en d’altres muntanyes (encara que sigui en una illa), la pressió econòmica i demogràfica és creixent i empeny inexorablement cap als límits superiors de conreus i assentaments humans.

El cas dels Sudets: la pluja àcida

L’amenaça més gran que tenen actualment les muntanyes d’Europa procedeix d’una nova font de problemes ambientals: la contaminació d’origen urbà i industrial. Evidentment no és un problema exclusiu d’Europa ni de les muntanyes, ja que la pluja àcida és també un flagell a Amèrica del Nord, tant a les muntanyes, especialment als Apalatxes, com a les terres baixes. En qualsevol cas, una de les situacions més extremes a les muntanyes europees es produeix a la frontera txeco-polonesa, on la majoria dels boscos dels Sudets i de la capçalera del Jizera, en particular les avetoses, han estat malmesos o destruïts per la pluja àcida procedent d’Alemanya, Polònia i la República Txeca. Milers d’hectàrees de bosc molt debilitat es troben indefensos davant l’atac dels insectes o bé, senzillament, han mort.

En territori txec d’aquesta frontera s’han talat els arbres morts, hi ha el paisatge despullat, perquè no hi ha fons suficients per a la reforestació. En canvi, a Polònia, especialment al parc nacional dels Sudets (Karkonosce), s’ha optat per conservar en peu els arbres morts per tal de mantenir un cert microclima mentre es reforesta a base de plançons d’arbres autòctons. Tanmateix, es planteja el dubte de si cal reforestar novament amb avets o bé substituir-los per faigs. La vegetació natural de la major part d’aquesta zona havia estat la fageda, però els faigs van ser talats fa segles per a múltiples usos, en particular com a combustible per a la indústria del vidre. Hom plantà llavors avets, de creixement més ràpid i de fusta prou bona, per repoblar les àrees desforestades. Els avets, però, tendeixen a acidificar el sòl i són més sensibles a la pluja àcida. Actualment ja no és tan determinant decantar-se per l’avet o el faig, perquè, amb la fi dels règims comunistes, han estat tancades la majoria de les fàbriques de l’est d’Alemanya, que eren la principal font de contaminació, i passa el mateix amb les txeques i les poloneses. Tanmateix, passaran dècades abans no tornin a créixer boscos sans en aquestes muntanyes.

El cas dels Alps suïssos: el bosc protector i la protecció del bosc

Per a moltes persones, els Alps suïssos representen un món de paratges preciosos en què els humans i la natura semblen haver arribat a un equilibri consolidat. En contemplar-los, no és fàcil de reconèixer que el darrer segle va ser la culminació d’un període de desforestació massiva. Durant moltes dècades, els experts en boscos advertiren dels perills probables, però foren necessàries les grans inundacions del 1868, en què moriren 50 persones i que provocaren pèrdues de milions de francs perquè el govern adoptés una política de protecció i repoblació forestal de les muntanyes.

Una de les valls on la desforestació havia estat més severa és la de Davos. Des del segle XIV, la fusta dels seus arbres fou utilitzada no només per a l’agricultura i per a usos domèstics, sinó també per a la mineria. Posteriorment, com en la major part dels Alps suïssos, els habitants van començar a tallar els boscos més alts per tal d’estendre les pastures d’estiu. L’efecte del bestiar pasturant evitava que els arbres es regeneressin. D’aquesta manera, el límit superior del bosc va quedar de 200 a 300 m per sota de la seva altitud original. No fou fins a les inundacions del 1870, quan els habitants de Davos no es van persuadir de la necessitat de conservar els seus boscos.

En les dècades dels seixanta i els setanta, Davos va créixer ràpidament fins a esdevenir el centre turístic més important dels Alps suïssos. Els seus habitants, però, oblidaren novament la importància que tenia el bosc per a la seva supervivència. A l’hivern, estaven més interessats a explotar el turisme que a tallar fusta. El declivi constant de l’agricultura, juntament amb la disponibilitat de petroli com a combustible i de fusta barata d’importació per a la construcció, va conduir a una gran disminució de la demanda de fusta local. Tanmateix, la gestió dels boscos recobrà importància a partir de l’octubre de 1979, quan una intensa nevada va trencar 12 000 arbres que, plantats massa atapeïts el 1950 i a manca d’una bona gestió, havien crescut massa alts i prims en la seva competència aferrissada per la llum i els nutrients. Cinc anys més tard, després que les autoritats forestals promoguessin un programa d’educació ambiental, la gent de la vall va reconèixer finalment la importància dels seus boscos. Així es va iniciar un programa de gestió per assegurar que aquests serien gestionats segons l’interès públic, amb subsidis del turisme. Com a resultat, els boscos de Davos comencen (1994) a retrobar una situació estable.

Tot i que aquesta història pot tenir un final feliç, cal recordar que Davos no és una ciutat de muntanya típica. Davos és una ciutat rica, amb una economia fonamentada no tan sols en el turisme, sinó també en un sector financer molt important. La majoria dels assentaments humans de muntanya, fins i tot a Suïssa, no poden subvencionar la gestió dels boscos perquè el preu de la fusta és molt baix i els costos de la construcció de carreteres per transportar-la són alts. A la vista d’aquesta situació, el govern suís va aprovar una nova llei el 1992 per la qual se subvenciona la gestió dels boscos que són importants per a la protecció de carreteres, vies de ferrocarril i assentaments humans per tal d’evitar les catàstrofes naturals, com les allaus, les inundacions i els despreniments de roques.