Els deserts i subdeserts freds al món

Els deserts i subdeserts freds de l’Àsia central

Les latituds temperades d’Àsia són una de les zones amb més extensió de deserts de tota la Terra: integren gairebé tota l’Àsia central i el Kazakhstan, entre els 36° i els 48°N, ocupant una superfície d’uns 2 800 000 km2, és a dir, més de la meitat del territori. Són formats per paisatges molt diferents, però hi dominen els deserts de sorra, de distribució irregular i extensió desigual.

L’espai desèrtic centrasiàtic

L’Àsia central és una de les regions més antigues de l’escorça terrestre, amb una prolongada i complexa història geològica que es reflecteix en la seva estructura. S’hi troben grans serralades, altiplans formats per sediments cretacis i planes al·luvials recents profundament transformades per l’erosió eòlica. Les peculiaritats del relleu, amb extenses i profundes depressions (Tarim, Tsaidam, la regió meridional de l’altiplà d’Ala Shan), envoltades pels elevats massissos muntanyosos de Tian Korum, Kunlun, Altun i Nan, determinen l’accentuada sequedat del clima ja que aquestes serralades es troben molt aïllades de les masses d’aire humit provinents dels oceans Pacífic i Atlàntic.

L’Àsia central és un conjunt de conques endorreiques. Només a l’extrem oriental, el riu Groc (Huang He), que desemboca a la mar de la Xina oriental, en drena una petita part. La resta de rius, com el Tarim, el Txertxen i altres, desemboquen a llacs o a lleres seques. Una gran part del territori és mancada de desguassos superficials. Només a les planes situades als peus de les muntanyes es percep la influència dels rius, ja que, quan aquests creixen, les depressions entre dunes s’omplen temporalment d’aigua i les reserves d’aigües freàtiques augmenten. Aquestes reserves són força importants, perquè les extenses planes de l’Àsia central retenen pràcticament tota l’aigua procedent dels aiguavessos de les serralades que les envolten, i no es troben a gaire profunditat, tot just entre 6 i 10 m.

Els deserts de l’Àsia central, separats entre ells per massissos muntanyosos, ocupen en conjunt una àrea considerable. A la zona occidental predominen els deserts de sorra, mentre que a la part central destaquen els de pedra i els de sorres grolleres (“gobis”). El tret més característic de tot aquest conjunt de deserts consisteix en la unitat de la seva formació. Els elevats territoris dels deserts d’Ordos, Bei Shan i Gashun, el Gobi mongol i altres “gobis” i el Tsaidam occidental, al llarg de tota la seva rica història geològica han estat regions d’abrasió de les formes de relleu i de transport dels productes de l’erosió més enllà de les seves pròpies fronteres. Es tracta de deserts activament arranats i denudats. Els deserts de sorra d’Ala Shan, Takla Makan, Jungària i el Tsaidam oriental, en canvi, són àrees que, d’ençà del Cretaci, han anat acumulant materials procedents de l’erosió de les zones muntanyoses que els envolten.

Els deserts de l’Àsia central són situats a la zona temperada, amb hiverns freds i estius calorosos. La seva part oriental, fins al desert de Bei Shan, rep una lleugera influència dels monsons de les mars de la Xina, i per això la majoria de les precipitacions cauen durant l’estiu. La zona occidental (Jungària, la depressió del Tarim) es troba sota la remota influència dels vents atlàntics, i les precipitacions es distribueixen de manera més equilibrada al llarg de les estacions.

El desert de Takla Makan

Els deserts freds de l’Àsia central ocupen una extensió de prop de 3 milions de km2, i es caracteritzen per hiverns freds i estius calorosos i secs, tal com mostren els diagrames ombrotèrmics de quatre localitats ben separades: Khotan, al S del desert de Takla Makan, Ürümqi, a prop de la conca de Jungària, Dalanzadgad, al desert d’Ala Shan, i Golmud, a la conca de Tsaidam. A la part més septentrional d’aquesta vasta regió les pluges es distribueixen de forma més o menys regular al llarg de tot l’any, mentre que a la zona meridional, de temperatures més elevades, plou sobretot a la primavera i a l’estiu. Les precipitacions també mostren una disminució en sentit E-W, des d’Ordos a la depressió de Lob Nor, ja que la regió oriental rep la influència dels monsons de les mars de la Xina.

IDEM, a partir de fonts diverses

El desert de Takla Makan és un dels deserts de sorra més grans, no sols de l’Àsia, sinó de tot el món. Ocupa uns 270 000 km2 i és situat a la conca del Tarim, entre els 37 i els 42°N de latitud i els 76 i els 88°E al territori de Kashgària amb altituds que oscil·len entre els 800 i els 1 500 m. Els grans sorrals del desert s’estenen d’E a W al llarg d’un miler de quilòmetres i en fan fins a 420 d’amplada. Aquest desert és format per dipòsits al·luvials i la seva superfície és coberta per una capa de sorra fina que pot assolir fins a 300 m de gruix. Les grans fileres de dunes mòbils en forma de mitja lluna (barkhanes) sovint fan de 30 a 150 m d’alçada i de 250 a 500 m d’amplada, amb una separació entre fileres que pot oscil·lar entre 1 i més de 4 km. Per damunt del relleu de les barkhanes s’eleven encara fins a 200 o 300 m més algunes dunes piramidals. A les zones perifèriques del desert predominen les sor-res pràcticament fixades, que alternen amb àrees argiloses.

La zona central del desert és la regió asiàtica més inaccessible, àrida i deshabitada (“takla makan” significa en uigur ‘lloc sense retorn’). Durant l’estiu, les precipitacions tot just assoleixen valors d’entre 50 i 75 mm, i en alguns llocs no sobrepassen els 9 mm. La temperatura mitjana oscil·la al gener entre –11,0 i –6,8°C i al juliol entre 24,4 i 27,3°C. Les temperatures extremes són de 37°C a l’estiu i de –27°C a l’hivern.

El Takla Makan és una regió endorreica. El riu Hotan, que neix de la confluència d’un gran nombre de braços que neixen al N del Tibet, es divideix novament en diferents braços al curs inferior i s’alenteix, però amb el temps acaba per aplegar les aigües que li resten amb les del riu Aksu per formar el riu Tarim. Hi ha altres rius, que baixen de les muntanyes i reguen les planes de pediment i fins i tot els sorrals. Els rius de la conca del Tarim porten aigua abundosa a l’estiu, durant el període de la fosa de la neu i de les geleres de les altes muntanyes. Proporcionen així mateix reserves d’aigua freàtica força importants. L’abundància de calor i de llum, els sòls rics de “loess” i el proveïment d’aigua de reg provinent dels rius de les muntanyes, són factors essencials per al desenvolupament de l’agricultura a les zones perifèriques del Takla Makan.

A causa de les escasses precipitacions, el desert del Takla Makan està quasi totalment desproveït de vegetació. Als pendents rocallosos es fan petits poblaments arbustius amb l’efedràcia Ephedra przewalskii, la cariofil·làcia Gymnocarpos przewalskii i diferents quenopodiàcies (principalment dels gèneres Sympegma i Anabasis) i zigofil·làcies (principalment del gènere Zygophyllum), al contacte entre els rius i els sorrals una vegetació psammòfila pobra i a les terrasses dels rius i als deltes una vegetació halòfila formada principalment per quenopodiàcies anuals (Salsola, Suaeda, Halogeton), o arbustives (Halostachys, algun rar exemplar d’Haloxylon ammodendron, el zaisan), tamarius (Tamarix) i la zigofil·làcia Nitraria schoberi. Només a les planes d’inundació dels rius recents i als oasis de les regions perifèriques es dóna una rica vegetació mesòfila arbòria. Uns boscos de ribera molt semblants als “tokai” de les ribes de l’Amu-darià, amb pollancres (Populus diversifolia, P. pruinosa) i oms de Sibèria (Ulmus pumila), ocupen aquesta àrea.

El desert d’Ala Shan

El desert d’Ala Shan és una altra de les depressions desèrtiques de l’Àsia central. Ocupa una àrea d’aproximadament 170 000 km2 a l’interior d’un altiplà de 800 a 1 200 m d’altitud, delimitat a l’E per la serralada d’Ala, a ponent del riu Groc; a l’W pel riu Ruo Shui, que desguassa al llac Gashun i el separa del desert d’aquest nom, i al S la Gran Muralla de la Xina, que el separa del corredor de Gansu. Les seves coordenades geogràfiques se situen aproximadament entre els 39 i els 40°N de latitud i els 101 i els 107°E de longitud. La major part del desert d’Ala Shan és ocupada per sorrals amb nuclis més o menys separats de barkhanes mòbils. La sorra no està gaire fixada i el relleu és pla o suaument ondulat per les barkhanes, que en alguns llocs poden arribar a fer de 200 a 250 m d’alçada. A les regions central i septentrional del desert predominen els “gobis”. En alguns llocs, entre les planes de pedruscall sorrenc i les barkhanes s’alcen petites elevacions de roca.

El desert d’Ala Shan és fet d’un conjunt de conques endorreiques sovint riques en aigües freàtiques; aquestes es troben molt a prop de la superfície a les fondalades, on de vegades alimenten petits llacs temporals i a dotzenes de metres de profunditat allà on hi ha elevacions d’origen tectònic. Hi ha una gran quantitat de llacs, tant d’aigua dolça com de salada, i a les muntanyes existeixen moltes fonts d’aigua dolça.

El clima està exposat a les influències de les masses d’aire fred de Sibèria i les tèbies del S de la Xina. Durant el període fred de l’any predominen els anticiclons siberians i els vents constants del NW. A l’estiu, en canvi, dominen els vents del SE, que porten la humitat dels monsons de les mars de la Xina. La gran majoria de precipitacions (el 90%) cau durant l’estiu. La part occidental és més eixuta i calorosa que l’oriental, i la pluviositat mitjana disminueix de 219 mm a l’E fins a 68 mm a l’W. La temperatura mitjana anual és de 8°C, amb una màxima extrema a l’estiu de 40°C i una mínima extrema a l’hivern de –22°C.

La planta més difosa a les barkhanes és la zigofil·làcia Nitraria schoberi, de vegades acompanyada per quenopodiàcies del gènere Kalidium i solanàcies del gènere Lycium. A les zones més humides, abunden alguns pelaguers, com Stipa [=Lasiagrostis] splendens, Phragmites australis [=P. communis] i Typha minima. A les riberes, s’hi troben restes de boscos del pollancre Populus diver-sifolia i d’om de Sibèria (Ulmus pumila). A les acumulacions d’al·luvions de riu, hi ha també bosquines de sacsaül negre (Haloxylon aphyllum) i als sòls pedregosos hi creixen mates de l’efedràcia Ephedra przewalskii, de la poligonàcia Calligonum mongolicum, de la convolvulàcia Convolvulus fruticosus, de les rosàcies Prunus [=Amygdalus] mongolica i Potaninia mongolica, de la cariofil·làcia Gymnocarpos przewalskii i de la papilionàcia Ammopiptanthus mongolicus.

El desert de Bei Shan

El desert de Bei Shan ocupa una àrea total d’uns 150 000 km2 d’un extens però relativament poc prominent altiplà format per sediments del Carbonífer i del Cretaci situat a ponent del suara evocat desert d’Ala Shan, aproximadament entre els 40 i els 42°N de latitud i els 91 i els 100°E de longitud. El relleu presenta una combinació desordenada de muntanyes que assoleixen fins a 2 000 m d’altitud, turons amb innombrables depressions, plenes de terregalls, intercalades. La superfície pedregosa, la forta insolació i la manca de vegetació fan que les capes inferiors de l’aire s’escalfin intensament i intensifiquin els processos de meteorització i la formació de pedruscalls petits i grans. El vent arrossega les partícules de sorra cap als deserts veïns de Takla Makan i Ala Shan, mentre que porta les partícules més petites (llims) cap al S, on s’acumula el “loess”. A Bei Shan roman la grava, que permet la formació d’un desert de pedra del tipus hamada.

A Bei Shan no es deixa sentir la influència dels monsons provinents de l’E de la Xina ni la de les masses d’aire de l’Atlàntic, i la quantitat anual de precipitacions, la majoria de les quals es donen a l’estiu, no passa en total d’uns 40 a 80 mm. La temperatura màxima extrema de l’estiu és de 39°C, i la mínima a l’hivern de –24°C.

Al desert de Bei Shan no hi ha rius, i les fonts són molt escasses. D’aigua, pràcticament no n’hi ha, i només es troben alguns pous d’aigua potable repartits escadusserament, de vegades separats per distàncies de desenes de quilòmetres. Aquests pous determinaren, a l’antigor, les rutes de les caravanes, i actualment subministren aigua a l’escassa població local.

La vegetació del desert de Bei Shan és formada per diferents arbustos del desert, comuns a l’Àsia central: efedràcies del gènere Ephedra, zigofil-làcies dels gèneres Nitraria i Zygophyllum, poligonàcies dels gèneres Calligonum i Atraphaxis, solanàcies del gènere Lycium, papilionàcies del gènere Caragana, quenopodiàcies dels gèneres Haloxylon, Salsola i Anabasis, tamaricàcies dels gèneres Tamarix i Reaumuria o compostes del gènere Artemisia.

El desert d’Ordos

El desert d’Ordos ocupa un extens altiplà, d’altituds compreses entre 1 100 i 1 500 m, al NW de la gran recolzada del riu Groc. Al S d’aquest altiplà s’estén la Gran Muralla de la Xina, que separa els sorrals amb barkhanes del desert d’Ordos de les estepes de l’altiplà de “loess” de Shaanxi. El desert ocupa una àrea d’uns 95 000 km2. La major part de l’altiplà és coberta de sorrals i dunes.

El clima és clarament continental amb un hivern fred (la temperatura mitjana de gener és de –13,5°C, amb una mínima absoluta de –21°C) i un estiu calorós (amb una màxima absoluta de 42°C). La pluviositat mitjana varia entre 150 i 300 mm. De juny a setembre, els monsons del SE porten una gran abundància de pluges.

A la part oriental del desert, gràcies als monsons, hi ha un nombre considerable de rierols, que desemboquen al riu Groc. Aquest travessa les planes de “loess” al·luvial i arrossega moltes substàncies llimoses, provinents del gruix de “loess” dels territoris que l’envolten, a les quals deu el color i el nom.

El clima de l’altiplà esdevé més àrid del SE cap al NW i, consegüentment, canvia també la vegetació: des del desert pròpiament dit fins a la vegetació de praderia de les depressions amb sòls humits. A la primera, amb un recobriment que no supera el 20 o el 25% de la superfície, predominen la tamaricàcia Reaumuria soongorica, la caragana o acàcia de Rússia (Caragana tragacanthoides), que és una papilionàcia, la zigofil·làcia Zygophyllum xanthoxylon i les quenopodiàcies Salsolalaricifolia i S. passerina; a la segona, el predomini és de les gramínies, com l’agrostis blanca (Agrostis alba), Arthraxon hispidus i altres.

La conca de Tsaidam

La conca de Tsaidam (o Qaidam) és una depressió d’alta muntanya, envoltada per elevats massissos. Situada a altituds que van dels 2 600 als 3 100 m i envoltada pel N per les serralades d’Altun i de Nan i pel S per la de Korum, ocupa una superfície d’uns 1 050 km2. La part septentrional és una conca endorreica, en part argilosa i en part de pedruscall sorrenc, amb alguns turons escampats. La part central és una plana baixa, fortament salina (“tsaidam” és el nom que es dóna en aquesta part de l’Àsia central a les depressions humides i salines), amb alguns solontxacs extensos i mancats de vegetació.

El clima és marcat per l’altitud: l’estiu és relativament fresc, amb una temperatura màxima absoluta de 30°C. L’hivern és fred: la temperatura mitjana al gener és de –10 a –15°C, amb un mínim absolut de –31,7°C. La quantitat anual de precipitacions varia de 50 a 250 mm.

La conca de Tsaidam és regada amb abundància pels rius que baixen de les muntanyes que l’envolten però la coberta vegetal és pobra, principalment a les zones pedregoses, a les muntanyes perifèriques i als pediments, així com també als sorrals amb barkhanes, on el recobriment de la vegetació no supera el 5 o el 7%. Només a la part oriental, a les zones més irrigades del desert, la vegetació resulta força més abundosa als sòls sorrencs, i és representada per comunitats d’artemísies (Artemisia arenaria, A. xerophytica) i barrelles (Salsola laricifolia, S. paulsenii), amb un recobriment que pot assolir el 70-80%.

El desert de Gobi i altres “gobis”

Els deserts del tipus “gobi” ocupen un territori força considerable a l’Àsia central. Són paisatges de relleu pla o ondulat, superfície pedregosa, sòls guixencs i vegetació pobra i esclarissada. Solen estar mancats d’aigües superficials, però són sovint rics en aigües subterrànies. A l’W es troben els “gobis” de Gashun, Jungària i Trans-Altai, i a la part central i a l’E hi ha el “gobi” mongol (el desert de Gobi pròpiament dit). En conjunt s’estenen d’W a E al llarg de 1 750 km, amb una amplada d’uns 600 km, entre els 40 i els 47°N i els 98 i els 118°E.

El més característic i conegut és el ja esmentat “gobi” mongol o desert de Gobi pròpiament dit. Aquest desert és un altiplà d’una altitud mitjana d’uns 1 000 m, bé que varia entre els 700 i els 1500 m. El relleu és totalment pla o lleument ondulat, dissecat per valls seques. La superfície del sòl és coberta de pedruscall i els sorrals ocupen només àrees molt limitades. Els sòls salins i de guix hi són ben distribuïts.

Tot i que el desert de Gobi no es troba excessivament allunyat de l’oceà Pacífic (les seves regions més orientals es troben a menys de 1 000 km de la mar de la Xina) les cadenes muntanyoses que el limiten per l’E impedeixen l’entrada de les masses oceàniques d’aire humit i per això la quantitat anual de precipitacions és molt escassa, només de 50 a 200 mm segons la zona. Això no obstant, les aigües subterrànies són força abundants i molt poc mineralitzades. Es troben a poca profunditat i alimenten els petits llacs i les fonts. El desert de Gobi és un dels més freds de l’Àsia central. A l’hivern, les gelades són intenses, seques i sense núvols. La temperatura mínima a l’hivern pot arribar a ser de –40°C. L’estiu, tanmateix, és molt calorós, amb una màxima extrema de 45°C. No es formen capes de neu duradores, tot i que la neu pot arribar a cobrir entre el 40 i el 80% de la superfície en forma de claps més o menys extensos, si bé a causa de la intensa insolació, s’evapora sense fondre’s. La primavera és seca, i la vegetació tot just comença a desenvolupar-se a l’estiu, amb les primeres pluges.

A les parts centrals i occidentals del desert de Gobi la coberta vegetal és molt pobra. Només a les rambles, on hi ha bassals d’aigua temporals, es poden desenvolupar algunes plantes. La regió oriental del desert de Gobi és un subdesert més ric en vegetació, que, cap al N i l’E, es tranforma en estepa. Als sòls pedregosos de les regions àrides centrals i occidentals, hi creix principalment el sacsaül negre (Haloxylon ammodendron), que apareix en forma de matoll baix, d’1,5 a 2 m d’alçada. La capa de vegetació és tan escassa que, a les parts més baixes, en una àrea de 100 m2 tot just es poden trobar una o dues plantes. Hi creixen solament les quenopodiàcies Nitraria sphaerocarpa i Nanophyton erinaceum, el famós “tar”, una mata espinosa de creixement en forma de coixí, o l’efedràcia Ephedra przewalskii. A la regió oriental, més humida, sovintegen les quenopodiàcies Salsola passerinai Anabasis brevifolia. S’hi troben també zigofillàcies com Reaumuria soongorica i Zygophyllum xanthoxylon, convolvulàcies com Convolvulus gortschakovii, rosàcies com Prunus [=Amygdalus] pedunculata, i fins i tot gramínies com Stipa gobica i alguna del gènere Cleistogenes, compostes com Artemisia scoparia i altres plantes pròpies de l’estepa.

Els deserts i subdeserts freds de l’Àsia interior i el Kazakhstan

La zona desèrtica i subdesèrtica de l’Àsia mitjana i el Kazakhstan, en forma d’un massís compacte, abraça un extens territori des de la costa de la mar Càspia, a l’W, fins al peu de l’Alatau de Jungària, la serralada de Tian i el conjunt Pamir-Alai, per l’E i el SE. La frontera septentrional del desert pròpiament es pot dir que transcorre aproximadament al voltant del paral·lel 48°N mentre que la meridional coincideix amb els pediments de la serralada de Köpet i el Paropamisus.

L’espai desèrtic mediasiàtic

Les àrees desèrtiques i subdesèrtiques fredes de l’Àsia interior i el Kazakhstan comprenen des de zones pedregoses i àmplies planes de “loess” fins a vastes extensions de sorra, com les del Kizilkum (‘sorres roges’), a l’Uzbekistan, i el Karakum (‘sorres negres’), al Turkmenistan, els dos deserts més importants de la regió. Altres deserts menys extensos són el de Muiunkum, al S del Kazakhstan, i el de Barsuki, al N de la mar d’Aral. Els quatre deserts citats es troben a latituds força elevades, de manera que, com que no hi ha cap barrera que els aïlli de les regions àrtiques, els hiverns són freds i els estius abrusadors. La neu corona els cims de les muntanyes cada hivern, i els vents forts provoquen incòmodes tempestes de sorra i sal. Les pluges en aquesta regió són extremament escasses i els rius poden quedar completament secs durant centenars d’anys. D’altra banda, a l’altiplà de la regió afgano-iraniana es troben dues grans àrees desèrtiques, una de septentrional, que comprèn el Dasht-e Kav¯ır (‘desert de sal’), i una de meridional que comprèn el Dasht-e L¯ut i el Dashti-Margo. La primera és una plana de sal completament inhòspita i deshabitada, mentre que la segona, amb sorres i pedruscall, hostatja una diversitat biològica més gran. Ambdues, però, mostren un clima semblant, amb pluges escasses i una amplitud interanual de temperatures de fins a 80-90°C.

IDEM, a partir de fonts diverses

Els deserts de l’Àsia mitjana i el Kazakhstan es caracteritzen per un clima continental rigorós: estius secs i hiverns freds. La humitat atmosfèrica els arriba bàsicament de les masses d’aire mediterrànies i atlàntiques, no dels monsons orientals com en alguns deserts d’Àsia central. Climàticament s’hi poden distingir dues zones: la septentrional (aralo-caspiana) i la meridional (irano-turaniana), ambdues amb precipitacions escasses, però mentre als deserts septentrionals les precipitacions es distribueixen de manera més equilibrada al llarg de tot l’any, als meridionals plou, habitualment, a la primavera i l’hivern. La frontera entre les dues zones assenyalades passa, aproximadament, pel paral·lel 45°N. Als deserts meridionals l’estiu és més calorós que als deserts tropicals perquè el dia és més llarg. La temperatura mitjana al juliol se situa entre 26 i 32°C, mentre que als deserts tropicals sol fer-ho entre 24 i 28°C. Als deserts septentrionals del Kazakhstan la calor de l’estiu no és tan intensa, però l’hivern és més llarg i rigorós i les neus hi duren de 3 a 4 mesos, a diferència dels meridionals, on la capa de neu no és duradora.

La xarxa fluvial d’aquests deserts és molt limitada. L’aigua dels nombrosos rius que baixen de les muntanyes es destina a la irrigació, i una part s’infiltra al sòl. Alguns rius, com el Xu, el Sarisu, el Zeravshan, el Murgab i el Tedjen, s’assequen i formen deltes eixuts. Només dos dels rius més grans, l’Amu-darià i el Sir-darià, travessen el desert durant més de 1000 km i aboquen les seves aigües a la mar d’Aral. Actualment, però l’Amu-darià comparteix la sort de la majoria dels altres rius d’aquests deserts: a causa de l’aprofitament excessiu de les seves aigües per al reg, quan arriba a l’Aral està pràcticament sec; això ha fet que el nivell de les aigües de l’Aral hagi disminuït catastròficament. Dos altres rius importants del Kazakhstan, l’Ile i el Karatal, que neixen a les muntanyes d’Alatau, travessen el desert i desemboquen al gran llac Balkaix.

Els deserts de Karakum, de Kizilkum i altres deserts de sorra

Els deserts medioasiàtics es caracteritzen per una gran heterogeneïtat de materials parentals on es formen els sòls. Així el territori queda fragmentat en paisatges desèrtics diferenciats. A les planes d’arena de l’antic al·luvial es troben els deserts sorrencs, que ocupen més del 40% de tot el territori.

El desert de Karakum (en turcman i en kazakh “karakum” vol dir ‘sorres negres’) és el desert de sorra més meridional i extens d’aquesta regió. Ocupa 350 000 km2 d’una immensa plana que s’estén entre la mar Càspia i l’Amu-darià a una altitud compresa entre els 100 i els 500 m. Al territori del desert s’han conservat les lleres de nombrosos rius assecats. La més gran de totes és el curs sec de l’Uzboi, que limita el Karakum pel NW. L’Uzboi és un antic canal fluvial de l’Amu-darià, que amb una llargada de 500 km arriba fins a la mar Càspia. A la zona SE del Karakum existeix també el llit d’un antic canal fluvial, l’Uzboi Kelif, actualment ocupat, en gran part, pel canal de Karakum. A la part més elevada del Karakum meridional hi ha dipòsits deltaics dels rius Tedjen i Murgab, que baixen de les muntanyes i moren en lleres dessecades a les arenes del Karakum. El relleu del desert és dominat per arrengleraments de dunes, entre els quals hi ha terrenys argilosos, majoritàriament takirs. Gran part de les arenes estan fixades gràcies a la vegetació, nomésel 5% de la superfície és ocupada per sorres mò-bils. Les aigües subterrànies estan molt mineralitzades, però als llocs on les aigües dels rius Amudarià, Murgab, Tedjen i els que són prop de la serralada de Köpet penetren a l’arena, existeixen aigües subterrànies lleugerament salines.

El clima del Karakum és extremament àrid. L’estiu és molt calorós i eixut, la temperatura mitjana anual de l’aire a la regió de la reserva natural del Repetek és de 16,6°C; la mitjana durant el mes de juliol és de 32°C, i les temperatures màximes extremes a l’estiu arriben als 50°C. L’hivern és relativament suau, amb gelades poc intenses, i una temperatura mitjana al gener de 0,8°C; sense neus persistents. La tem-peratura mínima extrema a l’hivern és de –35°C. Les precipitacions es donen a l’hivern i, sobretot, a la primavera. La pluviositat mitjana anual és de 70 a 100 mm.

La distribució de precipitacions del Karakum, a diferència d’altres deserts de sorra, fa que la vegetació del Karakum es distingeixi per tenir una alta productivitat durant la primavera, representada, fonamentalment, per efímeres. En aquesta estació, quasi tota la superfície es cobreix d’una catifa verda, on predominen la ciperàcia Carex physodes, crucíferes, papilionàcies i quenopodiàcies. A les sorres cobertes de vegetació, s’hi desenvolupen el sacsaül blanc (Haloxylon persicum) i el sacsaül negre (H. aphyllum). El sacsaül blanc pot arribar a fer 3 o 4 m d’alçada, amb troncs que poden assolir els 35 cm de diàmetre. Pel que fa als arbustos més característics, són la fabàcia Ammodendron conollyi i les poligonàcies d’una trentena d’espècies del gènere Calligonum.

El Kizilkum (en uzbek i en kazakh “kizilkum” significa ‘sorres vermelles’) és de característiques molt semblants a les del Karakum. Es tracta d’una extensa plana d’uns 300 000 km2, amb algunes depressions i un cert nombre d’elevacions isolades, situada entre els rius Amu-darià i Sir-darià. El tret més característic del desert de Kizilkum és justament la presència, a les parts centrals i al SW, d’aquestes muntanyes baixes i aïllades, restes d’antigues serralades prolongació occidental de les actuals cadenes de muntanyes del conjunt Pamir-Alai. Les planes de la major part del Kizilkum tenen una superfície de gres i argila, que per meteorització donen sorra grollera i còdols. La major part del desert de Kizilkum és coberta, però, per bandes de sorra. El clima és lleugerament més fresc que al Karakum, amb una temperatura mitjana anual de 13,4°C; la mitjana de juliol és de 30°C, i la de gener de –4,1°C; la màxima extrema durant l’estiu és de 45°C, i la mínima extrema a l’hivern de –42°C. La pluviositat és superior, entre 130 i 200 mm. La vegetació és semblant a la del desert de Karakum.

El Karakum i el Kizilkum són els deserts de sorra més grans de l’Àsia mitjana, però als límits d’aquestes regions hi ha encara altres enclavaments de sorrals més petits, dispersos per un territori amb diferents materials parentals. La majoria es troben més al N, dins dels límits del Kazakhstan. D’aquests enclavaments sorrencs, els més significatius són els muntells i les dunes del Muiunkum, entre la serralada de Karatau al S i el curs inferior del riu Xu al N; el Karakum aralià, al NE de la mar d’Aral; el Gran i el Petit Barsuk, al NW i el N de la mar d’Aral respectivament, i els 50 000 km2 dels sorrals volgo-uralians de les ribes septentrionals de la mar Càspia (desert de Rin). Tots ells, majoritàriament, sotmesos a un clima menys rigorós que el Karakum o el Kizilkum, amb una pluviositat creixent a mesura que s’avança cap al N i cap a l’W gràcies a la influència cada cop més acusada dels ciclons atlàntics.

El desert de Betpak-Dala o l’estepa de la Fam i altres deserts de pedruscall i de guix

Entre altres formacions de la zona de deserts freds de l’Àsia mitjana i el Kazakhstan destaquen especialment els deserts de pedruscall i guix, que ocupen el 22% del territori. Els més grans es troben a l’extens i elevat altiplà d’Ustiurt i a l’ampla esplanada de Kazakhstan, el Betpak-Dala. L’altiplà d’Ustiurt ocupa uns 200 000 km2 i se situa entre la mar Càspia i la d’Aral, envoltat per totes bandes per penya-segats verticals de fins a 190 m d’alçada. El Betpak-Dala és situat a la part central del Kazakhstan (entre les latituds 44 i 46°N i les longituds 67 i 72°E) i ocupa una superfície de 75 000 km2.

Els sòls d’aquests deserts es caracteritzen per la presència d’acumulacions de guix a poca profunditat (normalment uns 25 cm, i com a molt de 80 a 90 cm), amb una concentració del 50%. A l’Ustiurt, sota un horitzó porós de guix, s’hi troben acumulacions de guix pur. La superfície del sòl és coberta de pedruscall. Les aigües subterrànies, generalment, reposen a una gran profunditat, inaccessibles a la vegetació. La quantitat anual de precipitacions, tant a l’Ustiurt com a l’estepa de la Fam, és poc significativa, de 70 a 180 mm. El guix absorbeix i conserva molt bé la humitat, per la qual cosa, les plantes segueixen actives fins i tot durant les èpoques de més secada. No obstant això, la capa de vegetació d’aquests deserts és extraordinàriament pobra, sovint cobreix només el 0,1% del territori. La vegetació dominant són les quenopodiàcies Salsola arbuscula i S. laricifolia, barrelles anomenades en rus “solianques”.

Els deserts de solontxacs i de takirs

A més dels sòls esquelètics de pedruscall i guix, a l’estepa de la Fam i l’Ustiurt, com també en altres zones mediasiàtiques, existeixen altres tipus de sòl, sobretot els solontxacs.

Els deserts i subdeserts salins d’argila són molt habituals a les costes de la mar Càspia (Kaidak, Mertvi Kultuk i altres), com també al N i el NW de les terres baixes de la Ciscàspia. Aquest darrer territori fa poc temps que va emergir de les aigües de la mar Càspia (fa entre 10 i 40 000 anys) i, malgrat que la posició actual dels nivells freàtics salins és relativament profunda (7 m o més), els sòls d’aquests subdeserts es caracteritzen per una forta salinitat. Això s’explica pel fet que durant el període de replegament de la mar Càspia, el nivell de les aigües subterrànies es trobava molt més a prop de la superfície i va permetre l’acumulació de sal en el sòl.

Els takirs es troben principalment en forma de clapes entre altres tipus de paisatges desèrtics. A la franja situada entre els peus de la serralada de Köpet i el Karakum n’hi ha una gran extensió. Els takirs es troben sobretot als antics deltes de rius (Amu-darià, Sir-darià, Murgab, Tedjen, etc), a les parts baixes de les planes de pediment i a les depressions planes dels deserts d’arena de Karakum i Kizilkum.

Els deserts de “loess”

Un tipus particular de desert medioasiàtic és el dels deserts de “loess” i de “loess” argilós, que reben el nom de deserts efímers a causa del predomini de plantes efímeres a la vegetació. Aquests deserts es troben predominantment a les planes situades al peu de les muntanyes de l’Àsia mitjana, per exemple, als peus de la serralada de Köpet. Les aigües subterrànies es troben a una gran profunditat, els sòls estan molt ben drenats i, per això, són fèrtils i no salins. A la primavera, quan es produeix el màxim de precipitacions (sovint, durant els mesos de març i d’abril, sol ploure cada 4 o 5 dies), aquests sòls queden força humits, fet que permet el desenvolupament d’una rica vegetació, representada gairebé exclusivament per efímeres. A la primavera, quan la capa de vegetació és més densa, aquest desert té l’aspecte d’un esplèndid prat florit. Però a partir del final de maig i al llarg dels 9 mesos següents, la vida vegetal s’interromp completament. Les espècies més destacades en aquests deserts són les típiques efímeres i efemeroides com ara la gramínia Poa bulbosa o la ciperàcia Carex hostii entre altres.

Els deserts i subdeserts freds de l’Àsia sud-occidental

Les terres altes dels altiplans de l’Iran i d’Anatòlia configuren una darrera àrea de deserts i subdeserts freds ja molt meridionals i en contacte amb els confins dels deserts càlids d’aquesta mateixa àrea geogràfica. La diferenciació, en aquest cas, és donada per l’altitud i el règim pluviomètric. Els altiplans del centre d’Anatòlia, situats a latituds compreses entre els 37 i els 41°N, es troben en conjunt a més de 900 m d’altitud i reben pluges d’hivern i primavera. Els de l’Iran (que es prolonguen per l’W de l’Afganistan i pels confins del Balutxistan), encara que es dilaten latitudinalment força més cap al S (entre els 27 i els 38°N) són encara més enlairats (una altitud mitjana de 1 000 m) i les escasses pluges que reben són també d’hivern, ja que les serralades paral·leles a les costes del golf Pèrsic i del d’Oman impedeixen que hi arribin els efectes dels monsons.

Els deserts i subdeserts dels altiplans iranià i afgano-balutx

Els Zagros a l’W i el SW, l’Elburz i les muntanyes del N del Khorāsān, frontereres amb el Turkmenistan, al N i la divisòria amb l’altiplà afgano-balutx a l’E, delimiten a grans trets l’extens altiplà de l’Iran. A l’E de la divisòria indicada, que va del centre del Khorāsān al Sarhad, i fins als contraforts de les mun-tanyes del centre i l’E d’Afganistan i del Balutxistan pakistanès, s’estén l’altiplà afgano-balutx.

Tret d’algunes àrees muntanyenques que reben pluviositats més generoses, la major part d’aquests altiplans són ben desèrtics, amb pluviositats inferiors als 200 mm, concentrades els mesos d’hivern o entre l’hivern i la primavera. Estan compartimentats en un seguit de conques endorreiques amb el fons ocupat per crostes salines (“kavir”), equivalents als takirs de l’Àsia mitjana, separades per divisòries poc elevades sobre la plana amb extensos pediments pedregosos (“dasht”). Els camps de dunes i les superfícies d’erosió completen els paisatges dominants.

Els dos deserts principals són el Gran Kavīr, que s’estén gairebé per tota la meitat septentrional de l’altiplà iranià, i el de Lūt, que ocupa la major part de la meridional. El de Margo, al SW de l’Afganistan, i el de Khārān, al NW de Balutxistan, fronterer entre l’Iran i el Pakistan, són els més remarcables de l’altiplà afgano-balutx. La vegetació predominant consisteix en timonedes i erms de pelaguers (Stipa) i altres gramínies amb presència d’herbes no graminoides que alguns autors han qualificat d’estepa (com ho han fet amb altres formacions eremítiques de la perifèria àrida de la conca mediterrània des de la depressió de l’Ebre a l’Àfrica septentrional a la regió pannònica) sense prou justificació. Segons els tipus de sòl (sorrenc, salabrós, pedregós) apareixen els tipus de vegetació característics dels deserts de l’Àsia mitjana, amb els quals comparteixen moltes característiques: tamarius al llarg de les lleres dels cursos d’aigua temporals, sacsaüls als sorrals, cirialeres i altres halòfits als sòls salabrosos, etc.

Els subdeserts d’Anatòlia

El centre d’Anatòlia és ocupat per una gran conca central, envoltada d’altes muntanyes, de clima rigorosament continental amb hiverns freds i prolongats i una acusada sequera estival. Les pluges, més que d’hivern (a l’hivern les precipitacions, en forma de neu, cauen preferentment a les muntanyes perifèriques) són de primavera i no ultrapassen els 350 mm. Les condicions climàtiques són, doncs, intermèdies entre les dels deserts mediasiàtics i les mediterrànies, i la vegetació així ho posa de manifest. Predominen els erms de gramínies i les timonedes que, quan són degradats per sobrepastura o trepig, deixen el lloc a gramenets esclarissats de poa bulbosa i artemísies, principalment Artemisia fragrans.

Els deserts i subdeserts freds de l’Amèrica del Nord

L’extensió dels deserts i subdeserts freds a Amèrica és menor que a Euràsia, i el seu aïllament de les masses d’aire humides oceàniques és també menor que a l’interior d’aquesta, més continental.

L’espai criodesèrtic nord-americà

A l’Amèrica del Nord, les àrees desèrtiques i subdesèrtiques fredes s’estenen entre les Muntanyes Rocalloses i la barrera formada per Sierra Nevada i la serralada de les Cascades, i comprenen els deserts de la Gran Conca, el del Gran Llac Salat i el Gran Desert de Sorra. Tota l’àrea està constituïda per una sèrie de depressions separades per cadenes muntanyoses més o menys altes, i aquí i allà hi apareixen llacs soms, com el Gran Llac Salat, alguns de permanents i altres de temporals. El clima és fred i sec, amb precipitacions escasses repartides de manera força uniforme tot al llarg de l’any i temperatures hivernals bastant baixes, a causa de les altituds elevades d’aquesta regió muntanyosa. Els deserts de la Gran Conca enllacen pel S amb el de Mojave, més càlid i sec, que fa de transició cap als deserts càlids de Sonora i Chihuahua.

IDEM, a partir de fonts diverses

A l’Amèrica del Nord, els deserts freds es troben a la regió W del continent. Centrat a la depressió de la Gran Conca, bé que excedint-la, aquest vastíssim territori, d’uns 1 060 000 km2 s’estén entre els 35 i els 47°N i inclou, a més de la Gran Conca pròpiament dita, una part significativa de l’altiplà de Colúmbia, que es prolonga cap al N fins al SE de l’estat de Washington a la plana del riu Snake, al S d’Idaho. S’estén per l’altiplà de Colorado, del SW de Wyoming al N d’Arizona i Nou Mèxic i els vessants de les Muntanyes Rocalloses. Aquesta regió és separada de l’oceà Pacífic per les serralades de Sierra Nevada i de les Cascades, que dificulten l’entrada de les masses d’aire humit provinents d’aquell oceà. Per això, a la Gran Conca i els territoris adjacents disminueix significativament l’activitat dels ciclons, lligada a aquest moviment atmosfèric; l’activitat ciclònica s’intensifica novament a les planes que s’estenen cap a l’E. Sobre els deserts de la Gran Conca predominen els anticiclons, que provoquen un actiu moviment cap a l’E de l’aire sec subtropical i amb ell forts vents, sovint acompanyats de tem-pestes de pols, que accentuen la sequedat.

Els deserts de la Gran Conca

El clima d’aquests deserts és continental i àrid, amb grans fluctuacions de temperatura tant estacionals com diàries. Tot aquest territori es troba entre muntanyes baixes o mitjanes, i per això les temperatures són inferiors a les que correspondrien a les seves latituds. La pluviositat oscil·la entre 100 i 200 mm, i arriba a valors d’entre 280 i 300 mm cap a l’E i, amb l’augment de l’altitud, a les zones de muntanya. Habitualment, l’estiu és calorós i sense núvols, i l’hivern, fred, amb boires freqüents. La temperatura mitjana al juliol va dels 20 als 25°C, amb una màxima absoluta de 41°C; la temperatura mitjana al gener va dels –4°C als 0°C, amb un mínim absolut de –14°C. Les precipitacions atmosfèriques varien poc d’una estació a l’altra, però la màxima quantitat (fins al 60%) cau durant l’estació freda. De l’octubre a l’abril, neva amb freqüència; a l’hivern, a determinats llocs, la neu pot assolir gruixos de 70 cm. Això no obstant, només es formen capes de neu persistents a les regions septentrionals, més fredes a l’hivern i frescals a l’estiu.

El relleu de la Gran Conca és especialment heterogeni. Aquest altiplà, situat a uns 1 200 m d’altitud, té nombroses cadenes muntanyoses de poca alçada (encara que els seus cims culminants poden assolir els 3 000 m d’alçada o fins i tot més), d’una llargada de 80 a 120 km i una amplada de 10 a 24 km, que s’estenen de N a S i s’alternen amb extenses depressions o conques que es relliguen les unes amb les altres a una alçada de 1 200 a 1 500 m. A banda d’això, als extrems de les cadenes, a alçades compreses entre els 1 500 i els 2 000 m, hi ha depressions més reduïdes, els anomenats “bolsones”, petites conques endorreiques que es caracteritzen per la presència de cursos d’aigua intermitents. Sovint, al centre d’aquestes concavitats hi ha depressions de solontxacs que després de les pluges es transformen en llacs temporals.

La part principal del territori de la Gran Conca és una immensa conca endorreica. El riu més important, el Humboldt, no té sortida a l’oceà. Només algunes zones perifèriques de la conca del Colorado i el sistema fluvial Snake-Colúmbia, que voregen el desert per l’E i pel N desemboquen a l’oceà. La superfície del desert és regada, sobretot, per torrents d’aigua temporals que flueixen normalment a l’hivern i moren a les depressions sense desguàs. Les fonts principals d’irrigació artificial són els pous artesians situats als extrems de les depressions. Les cubetes d’antics llacs ocupen les parts més baixes de la Gran Conca. Les més grans són formades per dipòsits argilosos dels antics llacs de Bonneville i Lahontan. En el Plistocè, durant els períodes interglacials, aquestes depressions s’ompliren d’aigua. La primera ocupava una superfície de 51.000 km2 i tenia una profunditat de 300 m. D’aquest antic llac s’han format actualment diferents llacs isolats, principalment el Great Salt Lake o Gran Llac Salat, el Utah i el Sevier. Actualment la profunditat mitjana del Gran Llac Salat és d’uns 4 m. La conca de Lahontan es va veure reduïda als petits llacs de Pyramid, Winnemucca, Honey, Walker i altres. Molts dels quals s’assequen periòdicament.

Els sòls, a causa de la gran complexitat geomorfològica del territori, es caracteritzen per una considerable heterogeneïtat. L’endorreisme ha portat a la formació de vastes zones de sòls salins que sovint s’estenen per les depressions, en una de les quals es troba el desert del Gran Llac Salat, que ocupa una àrea de 315 000 km2 i la superfície del qual és coberta per una crosta de solontxac de fins a 1 m de gruix composta de clorurs de calci, de magnesi i de sodi, de sal Glauber, de guix i d’altres sals. La sequedat creixent i les fortes oscil·lacions tèrmiques diàries i estacionals provoquen una intensa erosió mecànica, acompanyada per acumulacions de grans quantitats de material sedimen-tari, que forma ventalls al·luvials i corriments de terres que interrompen els cursos dels torrents muntanyencs i els transformen en rosaris de petits estanys. En aquestes condicions, són força comuns les colades de fang.

La vegetació és força pobra pel que fa al nombre d’espècies: només s’hi han identificat 142 gèneres de plantes. Les gramínies són el grup més diversificat, però herbes i arbustos anuals són també abundants. Al paisatge del desert predominen les comunitats de “sagebrush” (Artemisia tridentata i altres congèneres), unes compostes arbustives de més d’1 m d’alçada que disposen d’un vigorós sistema d’arrels, i les de la quenopodiàcia Atriplex confertifolia, una “saltsage” de la Gran Conca. Els monòtons matolls que formen aquestes plantes ocupen dilatats espais i s’estenen al llarg de desenes de quilòmetres. Amb l’augment de l’altitud i la disminució de salinitat als sòls, les zones poblades d’Atriplex confertifolia es redueixen, i als terrenys més elevats amb sòls esquelètics, dominen absolutament els matolls d’Artemisia tridentata. En altres condicions, es troben una vintena d’espècies de “sagebrush” i una dotzena de “saltsage”. Als sòls poc salins, hi creix Artemisia spinescens. A la regió oriental de la Gran Conca, als sòls fortament salins, s’hi desenvolupen Atriplex nuttallii i A. corrugata, plantes molt resistents a la sal. Abunden també les plantes d’altres gèneres. Als sòls feblement salins, hi ha nombroses mates de la quenopodiàcia Krascheninnikovia [=Eurotia = Ceratoides] lanata. A les depressions humides salines i els llits secs dels torrents, hi creix el “big greasewood” (Sarcobatus vermiculatus), una altra quenopodiàcia arbustiva que fa fins a un metre i mig d’alçada i té un sistema d’arrels que arriba als 2 m de fondària. Als solontxacs humits, hi creixen els halòfits com ara el “red saltwort” (Salicornia rubra), els “Utah glassworts” (Sarcocornia utahensis i altres). A les zones perifèriques dels solontxacs, s’hi troben les gramínies Distichlis spicata i Sporobulus airoides. A la part meridional del desert, als sòls pedregosos, s’hi formen poblaments purs de “black brush” (Coleogyne ramosissimus), una rosàcia arbustiva de fulles diminutes i sempre verdes que fa 60 cm d’alçada.

L’esclat vegetatiu intens té lloc a la primavera, al març i l’abril, després de la fosa de la neu i amb les primeres pluges primaverals. Durant aquest temps, els altiplans elevats del desert es cobreixen d’una espessa catifa d’anuals, entre les quals dominen les nictaginàcies del gènere Abronia, les crucíferes del gènere Lepidium, les papilionàcies dels gèneres Lupinus i Astragalus, les gramínies dels gèneres Bromus i Vulpia, com també les quenopodiàcies Halogeton glomeratus i Bassia hyssopifolia. Les depressions, que reben una quantitat inferior de precipitacions, es distingeixen per una coberta vegetal més esclarissada. Les zones de vegetació més pobra es troben a les parts més meridionals del desert. De juny a setembre, la vegetació pràcticament desapareix, i només a la tardor, a l’octubre, després de les pluges, la vida vegetal torna a reviure.

La substitució dels arbustos per l’herba, que és la vegetació bàsica que es troba a les praderies, marca les fronteres N i E del desert. En altitud, a partir dels 2 000 m, el típic “sagebrush” del desert és reemplaçat pels boscos esclarissats xeròfits de pi i ginebró, amb domini de dos pins productors de pinyons comestibles (Pinus edulis i P. monophylla) i de dos ginebrons (Juniperus utahensis i J. scopulorum). Més amunt, aquesta mena de bosquines es transformen en pinedes pròpiament dites de pi ponderosa (P. ponderosa), amb un dens estrat herbaci de tipus estepari, i, més amunt encara, en boscos mixtos de coníferes amb avet de Douglas (Pseudotsuga menziesii) i avet de Colorado o avet blanc americà (Abies concolor). Per damunt del límit superior del bosc (3 300-3 600 m) apareixen els rasos alpins.

Els deserts i subdeserts freds de l’Amèrica del Sud

A l’Amèrica del Sud, els deserts i subdeserts freds s’estenen entre els 40° i els 55°S, i ocupen una superfície d’uns 400 000 km2. Corresponen, bàsicament, a la vastíssima àrea de la Patagònia.

L’espai criodesèrtic sud-americà

Els deserts i subdeserts freds de l’Amèrica del Sud ocupen, bàsicament, l’àrea de la Patagònia, a la part meridional de l’Argentina. El seu caràcter àrid és donat per l’efecte d’ombra pluviomètrica que exerceixen els contraforts més meridionals dels Andes en deturar els vents predominants de l’W carregats d’humitat. Les precipitacions es concentren, sobretot, als mesos hivernals, d’octubre a març, i les temperatures mitjanes anuals són força baixes, cosa que, juntament amb els vents persistents de l’W que erosionen fortament el terreny, impedeixen el desenvolupament d’una coberta vegetal densa. Tanmateix, les condicions climàtiques no són pas homogènies a tota la regió, entre altres coses perquè en aquests deserts les altituds van des del nivell del mar, a la costa de l’oceà Atlàntic, fins a uns 1 000 m.

IDEM, a partir de fonts diverses

L’única àrea de l’Amèrica del Sud que pot ser qualificada de desert fred és la Patagònia, a la façana atlàntica dels Andes meridionals. Un desert fred, tanmateix, força atípic. Eixut, però amb l’oceà al costat i no a centenars o milers de quilòmetres, com passa a tots els altres deserts freds. Fred, però sense gelades extremes (–18°C és la temperatura mínima absoluta enregistrada), encara que freqüents i repartides gairebé al llarg de tot l’any. En definitiva, l’únic espai desèrtic costaner del món, constantment batut pels vents freds i eixuts que davallen de les carenes de la serralada dels Andes. En efecte, tot i que l’espai patagònic es considera un desert fred, la temperatura no fluctua tant com en altres deserts semblants de l’Amèrica del Nord i del continent asiàtic, ja que rep la influència de la mar. Potser la influència marítima més important són els forts vents de l’W que després de creuar els Andes els queda molt poca humitat i quan arriben als peus de les muntanyes, al desert de la Patagònia, ja s’han assecat del tot. Durant el segle XX, l’increment de l’ús de la terra, especialment per a la ramaderia ovina, ha afavorit l’erosió eòlica i la considerable expansió del desert.

L’espai criodesèrtic sud-americà

Els deserts de la Patagònia s’estenen al S de l’Argentina (amb alguna penetració en territori xilè a la regió magallànica), entre els contraforts de la serralada dels Andes i l’oceà Atlàntic. Resseguint els contraforts andins, remunten en alçada i davallen en latitud (aproximadament fins als 35°S) en una banda estreta entre “monte” a l’E i bosc subantàrtic i altres formacions montanes a l’W. A Rio Negro i a l’extrem NE de Chubut, les terres altes dels altiplans interiors són patagòniques, mentre que les terres baixes (llevat d’un petit enclavament patagònic a la península de Valdés) són encara de “monte”. A la regió magallànica i a la Terra de Foc, en canvi, el desert patagònic queda limitat a les terres baixes per sota dels 500-600 m. Dels Andes a l’Atlàntic, i de N a S, s’hi poden diferenciar els districtes de Payunia, l’occidental, el chubutià, el de Santa Cruz i el de la zona del Golf de San Jorge.

L’anomenat districte de Payunia és una estreta franja de límits incerts que ressegueix els contraforts andins de bona part de la província argentina de Neuquén i del S de la de Mendoza, entre el “monte” a l’E i la “puna” a l’W. Ha estat poc estudiat però sembla que es caracteritza per un predomini de les gramínies en “tussock” o “coriones” i el seu límit meridional amb l’anomenat districte occidental és incert.

El districte occidental, com el de la Payunia, és una zona de transició amb la vegetació andina, en una franja d’un centenar de quilòmetres d’amplada entre els contraforts andins i els altiplans patagònics, des del S de la província de Neuquén fins a l’angle NW de la de Santa Cruz, amb algunes extensions, més cap al S, fins a la costa septentrional del llac Argentino. El recobriment de la vegetació hi és feble, rarament superior al 60%, amb predomini de les gramínies, sobretot els “coirones” (Stipa, Festuca, Poa), acompanyades gairebé sempre per tres arbustos que sovint creixen en coixinet espinós: la umbel·lífera Mulinum spinosum, la fabàcia Adesmia campestris i la composta Senecio flaginoides.

Al districte chubutià, més al S, apareix el paisatge més típicament desèrtic de la Patagònia, principalment als planells enlairats i als turons per sobre dels 400 m. La coberta vegetal hi és tant o més esclarissada que al districte occidental. Hi predominen les mates arrodonides de “quilembai” (Chuquiraga avellanedae), una composta que pot fer fins a 0,5 m d’alçada, amb inflorescències grogues i fulles petites i coriàcies acabades en una punxa aguda que la defensen dels herbívors. Les motes dels “coirones” (Stipa speciosa, S. humilis, Poa ligularis), principalment el “coirón amargo” (Stipa speciosa i altres congèneres), i les petites matetes arrapades a terra del “colapiche” (Nassauvia glomerulosa), una altra composta, de fulles aplicades, que donen a les seves branques l’aspecte de la cua coberta d’escates d’un armadillo, ocupen parcialment les clarianes entre els “quilembais”. També hi ha alguns claps aïllats d’arbustos més alts que són aprofitats per les ovelles, i on es pot trobar l’“algarrobo” Prosopis denudans, la solanàcia Lycium ameghinoi i la berberidàcia Berberis cuneata. A la terra baixa de la vall del riu Chico i a la conca de Sarmiento es troba una vegetació semblant, bé que hi apareixen espècies halòfites, com les quenopodiàcies Atriplex lampa i A. sagittifolium, i la frankeniàcia Frankenia patagonica.

El districte de Santa Cruz, sovint aplegat amb el chubutià en un ampli districte central, és el més gran de tots. S’estén a l’extrem meridional del desert patagònic i en alguns punts va de la costa atlàntica als Andes. Els arbustos nans d’ambients subdesèrtics són les plantes més freqüents, tot i que rarament cobreixen més del 40% del territori. L’espècie predominant és el “colapiche” ja esmentat, associada amb la verbenàcia Acantholippia seriphioides, la composta Chuquiraga aurea, la umbel·lífera Mulinum microphyllum i diversos “coriones” (Stipa speciosa, S. chrysophylla). Els matollars, infreqüents, tan sols es troben a l’altiplà més baix prop de la costa atlàntica; són formats per mata negra (Verbena tridens) i per la composta Lepidophyllum cupressiforme.

Al voltant del golf de San Jorge, delimitat arran de costa per tres altiplans (la Meseta de Montemayor, la Pampa del Castillo i la divisòria entre el golf de San Jorge i el riu Deseado), i confinant amb l’extrem meridional del “monte”, s’estén el districte més petit i amb una coberta vegetal més densa del desert patagònic. Prop de dos terços de la coberta vegetal els integren dues espècies arbustives: la ramnàcia Trevoa patagonica i l’euforbiàcia Colliguaja integerrima; el 40% restant és format per herbàcies del gènere Stipa que floreixen sota la capçada de Trevoa.