El terreny s’esfondrà estrepitosament, i allà on abans hi havia hagut un camp de pomeres quedà un sot d’uns 40 m de diàmetre i 7 m de fondària, que s’omplí d’aigua amb rapidesa. Era la nit de l’11 al 12 de novembre de 1978, i la persona que, solitàriament, vivia en un mas immediat a l’estanyol tan sobtadament aparegut, abandonà la casa i els camps per sempre més. Es comprèn: ningú no vol córrer el risc de negar-se en terra ferma Perquè el cas és que el fet, a la regió de Banyoles, a Catalunya, no era del tot excepcional.
Aquest petit llac, des d’aleshores conegut amb el nom d’Estanyol Nou, es formà, en efecte, de la mateixa manera que els seus germans del sistema lacustre de Banyoles. Són estanys que es troben en una zona de calcàries sulfatades, a través de les quals l’aigua es filtra ràpidament, tot exercint-hi una funció erosiva mitjançant fenòmens de dissolució superficial i subterrània. La dissolució dels guixos continguts en les margues de les capes més superficials, per l’ascens de les capes subterrànies, forma grans cavitats que acaben causant esfondraments com el reportat. Les cubetes que s’originen d’aquesta manera, amb forma de cons capgirats, configuren una disposició lacustre no gaire freqüent enlloc més del món.
Però de tots els llacs que constitueixen el sistema de Banyoles, l’Estanyol Nou no és el més notable. El més singular és l’estanyol de can Cisó, una petita cubeta gairebé semisfèrica de tan sols 25 m de diàmetre i 8 m de fondària, afectada per uns espectaculars canvis estacionals en el color de les capes superficials de l’aigua. A l’hivern, certament, el Cisó esdevé d’un color bordeus intens, i és que, a l’estiu, l’aigua de la superfície està més calenta que la del fons, i el llac presenta una estructura estratificada, mentre que a l’hivern les aigües es barregen per efecte del vent i la columna d’aigua adopta una estructura uniforme. Per què afecta això el color de l’aigua? Els responsables són els bacteris vermells del sofre que hi viuen.
La quantitat de matèria orgànica disponible en el Cisó és tan gran que els organismes descomponedors exhaureixen completament l’oxigen del medi en oxidar-la, mentre que els organismes reductors de sulfat, que viuen en el sediment, produeixen una gran quantitat de sulfhídric durant tot l’any. A l’estiu, aquests processos tenen lloc a la part inferior; a l’hivern, però, es donen per tota la massa d’aigua, i l’estanyol esdevé completament anaerobi. La manca d’oxigen és la causa que els organismes dominants siguin anaerobis (bacterioplàncton fototròfic i alguns ciliats), bé que hi ha també alguns organismes aerobis que toleren baixes concentracions de sulfhídric en l’estreta capa aeròbica de la superfície. Això explica que en el Cisó no hi hagi peixos. La llum i la temperatura són també factors molt importants que determinen la composició de les comunitats microbianes planctòniques. Hi ha una correlació entre l’activitat fotosintetitzadora dels seus components i la profunditat a què se situen.
El bacterioplàncton constitueix, sens dubte, la major part de la biomassa que es troba al Cisó. Comprèn principalment organismes pertanyents a dues famílies: cromatiàcies (bacteris vermells del sofre) i clorobiàcies (bacteris verds del sofre). Són microorganismes amb un metabolisme fototròfic i anaeròbic, és a dir, capaços de fer la fotosíntesi en absència d’oxigen, talment els primers organismes fotosintetitzadors que hi havia a la Terra primitiva. Aquests bacteris del sofre utilitzen el sulfhídric (de manera comparable a com els organismes fotosintetitzadors aeròbics utilitzen l’aigua) en presència de llum i el converteixen primer en sofre i després en sulfat. Altrament, entre els components de la comunitat microbiana del Cisó es poden trobar protists fototròfics (algues unicel·lulars i alguns ciliats i flagel·lats) que també mengen bacteris, bacteris productors primaris, bacteris que ataquen i devoren d’altres bacteris, i organismes de diferents grups que conviuen tot formant associacions simbiòtiques, comensalístiques o parasítiques.
L’estratificació vertical de les poblacions de bacteris fototròfics trobada en el Cisó s’ajusta a les normes de la teoria ecològica general. La llum té un paper molt important en l’organització vertical: és en la zona fòtica on se situen els productors primaris; per sota, hi ha els organismes heterotròfics.
La distribució vertical de diverses variables biològiques i físico-químiques (que en el cas del Cisó són principalment l’oxigen i el sulfhídric) causa un gradient d’oxidació-reducció. L’estratificació que es dóna en l’estanyol és equivalent a la distribució vertical dels organismes que es pot veure en les selves tropicals, i també en els tapissos microbians. Les diferències entre cadascun d’aquests ecosistemes és donada principalment per les dimensions de l’hàbitat. En els boscos, per exemple, la capa fotosintetitzadora s’estén al llarg de bastants metres, mentre que en les comunitats planctòniques estratificades, com les del Cisó, aquesta capa fa només uns quants centímetres o uns pocs metres, i en els tapissos microbians, únicament uns quants mil·límetres.
Com a resultat dels diversos tipus d’interaccions bacterianes que es donen en el Cisó, s’estableix un ecosistema microbià anaeròbic molt peculiar, que recorda allò que devia ser un ecosistema a l’eó Arqueà (entre 3 800 i 2 500 milions d’anys enrere). En aquella època, l’oxigen era un element estrany a l’atmosfera de la Terra i els microorganismes procariòtics n’eren els únics habitants; els principals productors primaris eren bacteris fototròfics anaeròbics i, tal com passa al Cisó durant gran part de l’any, els bacteris reductors de sulfat tancaven el cicle del sofre. Per tant, aquest estanyol és un excel·lent model per a interpretar les relacions ecològiques que s’establiren entre els diversos microorganismes dels ecosistemes aquàtics que hi havia a la Terra fa uns 3 000 milions d’anys. Al mateix temps, és un model per a l’estudi dels llacs càrstics sulfatats en què coincideixen la presència de llum, la manca d’oxigen i l’abundància de sulfhídric. Tota una relíquia de temps i ecosistemes pretèrits, una joia biològica que, tanmateix, no basta per a convèncer el solitari habitant de les terres inundades per l’Estanyol Nou de tornar a casa seva !