Gaia era una divinitat de la mitologia grega, premiadora dels homes que respectaven les lleis de la natura i sancionadora dels transgressors. Era la benevolent deessa de la Terra. Una suggestiva figura ecologista “avant la lettre”.
Primera edició de Gaia, de James Lovelock.
Gaia fou el nom suggerit pel novel·lista i premi Nobel William Golding al biòleg britànic James Lovelock, per a designar la seva hipòtesi sobre el comportament orgànic de la Terra. Segons la primera formulació de Gaia, el conjunt de tots els éssers vius del planeta pot ser considerat com una única entitat vivent. Una unitat regulada homeostàticament, capaç de transformar l’atmosfera del planeta per a adequar-la a les seves necessitats globals. Una entitat amb facultats i poders que excedeixen de molt els que posseeixen les seves parts constitutives. En efecte, Gaia té poder, per exemple, per a regular o modular la composició dels gasos que provoquen l’efecte hivernacle, la temperatura i l’acidesa de l’atmosfera. Ja al segle XVIII, James Hutton, conegut com a pare de la geologia, avançà una idea semblant en parlar de la Terra com a superorganisme, el qual ha de ser estudiat segons principis fisiològics. Hutton comparava el moviment dels elements en el sòl i de l’aigua dels oceans cap als continents amb el moviment de la sang en el cos.La hipòtesi Gaia, totalment revolucionària, tingué el seu origen, segons explica el mateix Lovelock, en la contemplació per primera vegada del nostre planeta blau des de l’espai, i en les investigacions sobre atmosferes d’altres planetes, Mart i Venus.
En paraules del mateix Lovelock:
“La recerca de Gaia és l’intent de trobar la criatura vivent més gran de la Terra. [...] Si Gaia existeix, sabrem que els molts i diferents éssers vius que poblen aquest planeta, incloent-hi l’espècie humana, són les parts constitutives d’una vasta entitat que, en la seva plenitud, gaudeix del poder de mantenir les condicions gràcies a les quals la Terra és hàbitat adequat per a la vida.”
L’any 1965, i per encàrrec de la NASA, fou encomanada a Lovelock la tasca d’assessorar uns experiments de detecció de vida a Mart, els quals havien de ser realitzats per la sonda espacial “Viking”. Per sorpresa del personal de la NASA, Lovelock i el seu company de tasca, Dian Hitchcock, suggeriren que no calia anar a Mart per a determinar si hi havia vida o no. Només calia considerar la composició de la seva atmosfera, ja coneguda mitjançant telescopis i detectors d’infraroigs, per tal de detectar-la. Lovelock es preguntava per què les atmosferes de Mart i Venus són tan diferents de les de la Terra, i per què, en particular, aquesta última té una composició de gasos tan constant, quan aquests gasos (oxigen, diòxid de carboni, vapor d’aigua i metà) són molt reactius entre ells.
La Terra presenta una atmosfera amb molt oxigen, el 21%, i 1,5 ppm de metà. Hom sap que el metà i l’oxigen, en ser il·luminats per la llum del Sol, reaccionen entre si. Perquè ambdós gasos puguin coexistir en el seu estat actual a l’atmosfera, cal una aportació constant de més metà i de més oxigen. L’única explicació factible d’aquest fet, altament improbable segons les lleis de la química, és la seva manipulació diària des de la superfície terrestre. Cap reacció química no pot alliberar les immenses quantitats de metà i oxigen que això requereix i, per tant, hom pot concloure que l’agent manipulador és la vida. La significativa disminució d’entropia ja és per ella mateixa una prova evident de l’activitat biològica. Hom podria aplicar el mateix raonament a l’existència d’òxid nitrós i amoníac en estat de desequilibri químic. Seguint el mateix raonament, hom pot concloure també que a Mart i Venus, on els gasos atmosfèrics sí que estan en equilibri químic, no hi ha vida. Per a Lovelock l’atmosfera no és una part de l’entorn de la vida, sinó una part de la vida mateixa, una extensió de la biota.
Així, el 1969, en unes jornades científiques sobre els orígens de la vida a la Terra, celebrades a Princeton, Nova Jersey, Lovelock presentà la seva hipòtesi. La hipòtesi tingué poca acceptació, però Lynn Margulis, biòloga nord-americana, s’hi interessà. Per a justificar la seva hipòtesi, Lovelock es basà en tres grans fets. El primer és que des de l’aparició de la vida, fa 3 500 milions d’anys, fins ara, el clima ha variat poc: els canvis climàtics a la Terra des de l’aparició de la vida s’han produït dintre d’uns marges relativament estrets; i les grans glaciacions i períodes d’escalfament representaren uns canvis en la temperatura mitjana global relativament petits. El segon és la ja esmentada composició química en desequilibri de l’atmosfera terrestre. I el tercer, que en la llarga història evolutiva de la vida, la climatologia i la química terrestres semblen haver estat sempre dintre dels límits vitals acceptables. Des d’aleshores, ambdós científics han treballat conjuntament en l’elaboració de la hipòtesi Gaia, buscant proves i redefinint-la. Deu anys més tard aparegué l’ara famós llibre “Gaia, a new look at life on Earth” (1979). En aquest llibre, la hipòtesi ja es presentava redefinida. Gaia és una entitat complexa que comprèn el sòl, els oceans, l’atmosfera i la biota terrestre, el conjunt dels quals constitueix un sistema cibernètic autoajustat per realimentació que s’encarrega de mantenir en el planeta un entorn físicament i químicament acceptable per a la vida. La hipòtesi presentava també el terme homeòstasi’ per a descriure aquest manteniment d’unes condicions, fins a cert punt relativament constants, mitjançant control actiu.
És evident el constrast entre la hipòtesi Gaia i les posicions clàssiques, segons les quals la vida i les condicions planetàries van seguir camins separats i la primera s’adaptà a les segones. Això ha portat a un enfrontament, encara no resolt, amb els membres de la comunitat científica defensors de la teoria clàssica, segons la qual la vida s’adapta a un medi ambient determinat solament per les condicions físico-químiques. Aquesta part de la comunitat científica ha estat especialment crítica amb el determinisme que la hipòtesi comporta, en el fet que Gaia, més o menys conscientment, controli el seu estat. James Lovelock i Lynn Margulis continuen bastint la seva hipòtesi amb nous fets i descobriments, mitjançant els quals la hipòtesi va guanyant nous adeptes. En resposta a aquesta crítica han assenyalat fermament que Gaia no fa un control conscient, sinó que el conjunt d’organismes de la biota de la Terra formen uns mecanismes cibernètics capaços de detectar aspectes del medi ambient (oxigen, llum, temperatura, pH, camp magnètic, etc.) i respondre-hi amb diferents comportaments, canviant els colors, apartant-se nedant, hivernant, posant-se en un estadi diferent del cicle vital, etc., i creixent exponencialment. La suma del comportament, el creixement i el metabolisme dels organismes tendeix a modular el medi ambient de la superfície de la Terra. Però caldrà esperar temps per veure quina de les dues hipòtesis s’acosta més a la realitat.
La hipòtesi Gaia ha iniciat un nou tipus de pensament, de manera de veure la vida sobre la Terra. La concepció globalitzadora de la hipòtesi ultrapassa el terreny científic i entra dintre el terreny social, públic, transmetent un missatge d’unitat planetària, amb fonaments ecològics, el qual es fa atractiu a un nombre de persones cada vegada més elevat.