Tradicionalment, d’una manera simplista i errònia, hom ha tendit a atribuir als grans rèptils del Mesozoic les característiques dels rèptils actuals. Així, hom havia mostrat uns dinosaures molt poc actius, de moviments lents i ineptes per a regular la seva pròpia temperatura. Alhora, se’ls atribuïa una capacitat mental exigua que acabava per convertir-los en una mena de criatures gegan- tines beneites i gansoneres. Avui dia, les coses es veuen d’una altra manera.
L’atribució d’un fòssil a un grup no pot presumir mai que totes les característiques que el configuren s’hagin d’avenir amb les dels membres moderns que el componen. Així, els dinosaures, que mostraven en conjunt còrpores enormes i característiques anatòmiques i morfològiques singulars, distintes de les dels rèptils actuals (potes sota del cos, banyes i cuirasses externes en alguns casos), no haurien pas d’ésser necessàriament peciloterms, com ho són el llangardaix o la sargantana actuals, ni desplaçar-se amb totes quatre potes o arrossegant la cua. Si bé el bipedisme d’alguns gèneres de dinosaures ja és a hores d’ara un fet demostrat, la qüestió del control de la temperatura corporal, en canvi, encara roman oberta. De fet, si en poguéssim conèixer els sistemes circulatori i respiratori disposaríem de la clau per a esbrinar-ne el metabolisme i, a partir d’aquest, el grau d’homeotèrmia. Però, no essent així, cal recórrer a vies indirectes.
L’any 1964 es produí un descobriment important prop de la ciutat de Bridger, Montana, Estats Units: aparegueren les restes fossilitzades del rèptil que fou batejat com a Deinonychus, un dinosaure relativament petit (uns 80 kg només), carnívor, que es devia desplaçar amb la cua alçada, recolzat només sobre de les extremitats posteriors. La presència d’una urpa temible en un costat del peu i tota l’estructura anatòmica del cos el presentava com un depredador molt actiu, ben adaptat per a la cursa ràpida, amb un equilibri i una agilitat impensables en qualsevol dels rèptils actuals. Tot plegat suggeria l’existència d’un ritme metabòlic elevat. Per això hom proposà per a Deinonychus no una endotèrmia com la dels ocells i els mamífers actuals sinó una homeotèrmia, és a dir, la capacitat per a regular internament o externa la temperatura corporal. Per alguns paleontòlegs, l’extensió d’aquesta característica a tot el grup permetria d’explicar més fàcilment, no sols l’èxit prolongat en el transcurs de desenes de milions d’anys, sinó fins i tot la seva extinció. D’altra banda, i segons Robert Bakker, la reduïda proporció de restes de carnívors amb relació a la d’herbívors farien “necessària” l’endotèrmia, ja que, en cas contrari, la proporció de carnívors peciloterms amb relació a la dels herbívors dels quals s’haurien alimentat fóra superior. És ben clar, però, que aquest raonament no té en compte les irregularitats i l’atzar que imperen sovint en el registre fòssil ni tampoc la possibilitat que el depredador es nodrís de preses petites que potser no haurien deixat rastre.
Les diferències entre ectoterms i endoterms disminueixen així que n’augmenta la mida, simplement pel fet que un cos amb una massa gran manté la temperatura força constant. En el cas dels dinosaures convé tenir present que els més petits serien encara més grans que un 80% dels mamífers actuals, d’entre els quals només un 2% supera les dues tones; aquest pes, segons les estimes, hauria estat superat per més de la meitat dels dinosaures. Una massa corporal tan gran havia d’impedir variacions gaire grans de la temperatura corporal entre el dia i la nit. D’altra banda, és versemblant que devien defugir les temperatures extremes. Tot plegat permet pensar que els grans dinosaures adults podrien haver tingut temperatures estables, encara que potser inferiors a les nostres (de 5 a 10°C per sota). O el que és el mateix: una fina homeotèrmia s’hauria pogut mantenir amb una feble endotèrmia (despesa interna d’energia). En el cas dels grans herbívors que habitaven àrees d’intensa fluctuació estacional l’escassetat de l’aliment i la davallada de les temperatures es podrien haver resolt mitjançant la migració a través de centenars de quilòmetres. Hi ha encara una troballa reveladora a favor d’alguna modalitat d’homeotèrmia. L’esquelet de Stegosaurus mostra unes plaques dorsals pentagonals molt vascularitzades que podrien haver funcionat com a dissipador de calor. Vet ací un indici que, si més no en ocasions, devien necessitar refrigerar la sang. A més, les troballes relativament recents de restes (empremtes, sobretot) de dinosaures en jaciments polars afegeixen complexitat a la polèmica de la termoregulació. Els dinosaures d’aquestes zones
relativament menuts en comparació als de latituds més baixes, haurien habitat, si més no durant el cretaci, els cercles polars àrtic i antàrtic. Tot i així, si bé hom pot estar segur que existiren, en canvi no hi ha una certesa absoluta que haguessin hagut de suportar els freds rigorosos que en l’actualitat hi imperen.
La diversitat dins dels dinasaures al Mesozoic ha estat molt sovint comparada amb la dels mamífers al Cenozoic. Certament, aquests animals que existiren durant força més de cent milions d’anys, degueren produir formes molt variades, des de carnívors petits, bípedes i ràpids, fins a vegetarians lents i quadrúpedes. La informació que en tenim és, probablement, ben minsa. Pel que fa a la temperatura no hi devia haver tampoc una estratègia reguladora simple, comuna a tots els grups. Més aviat cal pensar que grups diversos devien posseir diferents mecanismes de control de la temperatura i fins diferent temperatura corporal. Les faunes que corresponen al Juràssic i al Cretaci, sense anar més lluny, són netament distintes.
Reconstrucció de l'ornitisqui, Iguanodon bernissartensis, dinosaure trobat a diferents jaciments del Cretaci de Morella (Ports), que visqué fa uns uns 130 milions d'anys a Europa.
Jordi Corbera
Hom ha investigat la mecànica de la locomoció dels dinosaures a partir de les seves restes esquelètiques i de les distàncies i la profunditat que es poden mesurar en les petjades fossilitzades. Les petges conservades dels grans dinosaures semblen indicar que es desplaçaven caminant. Moltes empremtes de dinosaures petits, en canvi, assenyalen que aquests altres podien córrer. Les petges més ràpides corresponen a un bípede trobat a Texas, que pesava poc més de mitja tona i que, quan va deixar l’empremta corria a una velocitat d’uns 12 m per segon (més de 40 km/h). Mc Neil, d’altra banda, ha bandejat la creença mantinguda durant molt de temps segons la qual el gran sauròpode Diplodocus, d’esquelet força gràcil, hauria quedat confinat a la flotació dins l’aigua, incapacitat com se’l creia per a la locomoció terrestre. La investigació també suggereix que l’imposant Apatosaurus, popularment conegut com a brontosaure, hauria aconseguit l’agilitat d’un elefant, capaç de córrer amb lentitud, bé que no d’anar al galop ni de saltar.
Els dinosaures segurament foren força àgils, carnívors o herbívors, segons els casos, i termoregulats. Un èxit evolutiu que desparegué de cop, juntament amb moltes altres formes de vida, per raons no prou ben establertes encara.