Màscara funerària de Tutankamon, que es troba al Museu Egipci del Caire.
Corel - B. Burch
George E.S.M. Herbert, comte de Carnarvon, morí de manera inexplicable el 6 d’abril de 1923, al Caire. Presentava un estrany quadre de fatiga, amb mal de cap, insuficiència respiratòria i adenopaties diverses d’ençà que una sobtada pneumònia bilateral l’obligà a abandonar l’excavació de la tomba de Tutankamon, pocs dies després d’aquell emocionant 17 de febrer de 1923, data en què fou desclosa la intacta cambra mortuòria del faraó. Altres personatges que participaren en l’obertura de la tomba també moriren poc després, afectats de malalties no aclarides. Inevitablement, es consolidà la creença que havien estat víctimes d’una venjança d’ultratomba: com explicar, si no, semblant coincidència?
La tomba de Tutankamon no fou la primera a ser oberta. Al contrari: més aviat era l’única que encara no ho havia estat. De la sistemàtica profanació de totes les altres ja no quedava ni el record, i per això fou la que concentrà totes les fantasies. Al capdavall, les morts inexplicables de lord Carnarvon, mecenes de l’arqueòleg Howard Carter, que havia descobert la tomba intacta l’any 1922, i dels altres egiptòlegs que l’havien visitada eren un fet sense retop.
De fet, una de les activitats més remuneradores a Egipte, des de temps arcaics, fou la de saquejador de tombes. Per aquesta raó, els arquitectes funeraris dels faraons de l’Imperi Nou abandonaren la idea d’aixecar sepulcres monumentals i es decantaren per fer-los hipogeus. Així nasqué la fabulosa Vall dels Reis, en un intent de camuflar les tombes i, sobretot, les seves entrades. Res a fer: els arqueòlegs moderns van trobar poques restes de valor a les tombes subterrànies de la Vall dels Reis, perquè gairebé totes havien estat profanades i saquejades. Sembla que les indicacions de membres corruptes del sacerdoci imperial facilitaven la tasca dels professionals del saqueig. La perversió era tan estesa que sorgiren moviments per tal de protegir, si més no, els cossos embalsamats dels “déus encarnats”: així, hom arribà a trobar pietosament aplegades en una sola tomba les mòmies de fins a quaranta faraons!
En tot cas, la tomba de Tutankamon restà pràcticament intacta perquè el jove faraó fou enterrat precipitadament en un hipogeu improvisat (morí als 18 anys, probablement assassinat) sobre el qual, pocs anys després, es construïren les cabanes dels obrers que treballaren en la preparació de la tomba de Ramsès VI. Tutankamon veié d’aquesta manera inviolada la seva tomba hipogea, plena de riqueses, però els esperits supersticiosos atribuïren la preservació a una maledicció faraònica: les morts dels excavadors de la tomba bé semblaven confirmar-ho.
Pel novembre del 1955, a Sud-àfrica, l’epidemiòleg britànic Geoffrey Dean atengué un membre del servei geològic de Rhodèsia que estudiava la possibilitat d’emprar com a adob els grans dipòsits de guano dels rats-penats cavernícoles. Cinc setmanes abans havia entrat en unes coves de la reserva natural d’Urungwe i de llavors ençà desenvolupà un greu quadre clínic de pneumònia bilateral. Dos dies després fou ingressat, i el coronel Alexis Surgey exposà al doctor Dean la misteriosa mort, trenta anys abans, de dos seus ajudants que havien desafiat una “m’tagati”, maledicció que queia sobre qualsevol persona que entrés a les coves sense ser “njanga”, és a dir, bruixot (o aprenent). El ritu d’iniciació dels aspirants a bruixot consistia precisament a entrar en les coves i passar-hi un cert temps. Molts aspirants morien misteriosament, però als sobrevivents se’ls reconeixien poders màgics i capacitat de curació, i era provat que mai més no emmalaltien per causa de la “m’tagati”.
En el seu treball de recerca sobre aquests fets sorprenents, Dean també obtingué informació de la desgràcia soferta per alguns membres d’una malastrugada organització espeleològica del Transvaal: alguns exploradors havien mort a causa d’una misteriosa malaltia que cursava com una pneumònia i que fou anomenada “mal de les coves” pel metge que la diagnosticà. Altrament, havia estat descrita una malanança semblant entre espeleòlegs d’Arkansas i de Veneçuela. Què hi havia en comú en tots aquests casos de pneumònia, inclosos els relacionats amb la famosa maledicció de Tutankamon? Era evident, però ningú no hi havia caigut: piles d’excrements de rats-penats.
Tant a les coves com a la tomba de Tutankamon, després d’haver estat oberta, era freqüent la presència de rats-penats i, sobretot, de munts dels seus excrements. Durant segles, la tomba del faraó havia romàs closa gairebé hermèticament per una porta de pedra, però des del novembre del 1922 en què se’n començà l’excavació fins a l’abril de l’any següent la pedra fou substituïda per una reixa que impedia el pas dels lladres, però no pas el dels rats-penats. La tomba oberta de Tutankamon, doncs, féu d’aixopluc per als muricecs irreverents. Una cova amb excrements de quiròpter, com les sud-africanes, nord-americanes o veneçolanes.
Però aquesta constatació no fa més que traslladar el misteri del domini faraònic a l’escatològic. L’explicació autèntica és encara una altra. Passa que sobre el guano sec de rat-penat creix un fong oportunista, les espores del qual són les vertaderes causants de les misterioses pneumònies: Histoplasma capsulatum. Aquest fong, propi sobretot de països càlids, creix sobre sòls polsosos on hi ha excrements de gallines, coloms, estornells o rats-penats. La malaltia, histoplasmosi, es contreu espontàniament per inhalació de pols que contingui espores del fong i cursa en forma de pneumònies d’instauració subtil, però potencialment letals; pel torrent circulatori, pot instal·lar-se també al fetge, la melsa o les glàndules adrenals, on causa trastorns funcionals i metabòlics. La malaltia es manifesta en tos, dolor toràcic, insuficiència respiratòria, tremolors i fatiga, és a dir la misteriosa simptomatologia que acompanyà lord Carnarvon fins a la mort . En la seva forma més lleu, i més freqüent, la histoplasmosi és benigna i immunitza el malalt, tal com comprovaren els aprenents de “njanga” d’Urungwe i Howard Carter que havia treballat prèviament (i havia de treballar encara) a moltes altres tombes subterrànies.
Així que, tal com Dean establí, fou una histoplasmosi, i no pas cap misteriosa maledicció d’ultratomba ni tampoc cap “m’tagati” de fetiller, l’assassí d’egiptòlegs i espeleòlegs. Una histoplasmosi lligada als excrements dels rats-penats cavernícoles. És més lògic. Però no tan fascinant, tanmateix.