Els boscos boreals eurasiàtics de coníferes
Els boscos de coníferes de la taigà eurasiàtica es distribueixen per un cinturó circumpolar just per sota del cercle polar àrtic, aproximadament entre els 50 i els 70° de latitud N. Formen una franja llarga i estreta que va des de la península Escandinava fins a Sibèria. Limiten al N amb el bioma de la tundra i al S amb les estepes centreasiàtiques o amb les boscanes decídues d’Europa i l’W d’Àsia. Tot i que es tracta d’una massa boscosa contínua, no és pas completament homogènia, ja que en un territori tan extens (de més de 700 milions d’ha) en anar de N a S i, sobretot, d’E a W, s’observen diferències climàtiques considerables. Així, per exemple, se sol diferenciar entre la taigà septentrional, en contacte amb la tundra, la taigà central, per sota l’anterior, i la meridional, ja al límit amb les estepes o els boscos caducifolis. També les grans unitats morfològiques del relleu determinen l’existència de diferents tipus de taigà. Una distinció molt clara, per exemple, l’estableix la serralada dels Urals, que separa la taigà europea de l’asiàtica.
Idem, a partir de fonts diverses
La zona de la taigà s’estén per l’àrea septentrional eurasiàtica, des de l’oceà Atlàntic fins al Pacífic en una ampla franja que ocupa un territori immens, més de 700 milions d’ha, un 85% del qual, aproximadament, es troba a la Federació Russa. A la latitud del cercle polar àrtic, aquesta zona s’estén al llarg de més de 7 000 km, d’occident a orient, i si es mesura la seva llargada al paral·lel 60°N, abraça més de 8 000 km. L’extensió mitjana de la zona de la taigà en sentit latitudinal és de prop de 1 000 o 1 200 km, però en algunes regions, per exemple entre els rius Ienissei i Lena, pot ser gairebé una vegada i mitja més gran. La taigà eurasiàtica inclou els boscos de coníferes de terra baixa de l’Europa oriental i la depressió de la Sibèria occidental, i la taigà muntanyenca, que ocupa extenses àrees a l’Europa nord-occidental i a la Sibèria central i oriental.
És difícil traçar amb precisió els límits meridional i septentrional del bioma, perquè sempre hi ha zones de transició. Al N, els boscos boreals termenegen pertot arreu amb la tundra. En alguns punts, el contacte es dóna en una frontera clarament definida, però normalment el bosc de coníferes sembla desenvolupar-se encara en illots dins de la tundra; aquest ecotò, l’àrea més gran del qual es troba a la Sibèria central i oriental, s’anomena bosc tundra o tundra arbrada. Els confins meridionals de la taigà, per la seva banda, termenegen, normalment, bé amb boscanes decídues bé amb estepes.
La taigà a l’Europa septentrional
A Europa, l’amplada latitudinal de la zona de la taigà és d’uns 700 a 800 km i comprèn una gran part del territori de Noruega, Suècia i Finlàndia, i també la part europea septentrional de Rússia. Pel S, la taigà europea termeneja amb el bioma de les boscanes decídues, amb una franja força extensa de boscos mixtos de coníferes i planifolis que sovint s’anomena taigà meridional. La taigà meridional es distribueix per algunes àrees del S d’Escandinàvia, per les septentrionals d’Escòcia, pels països bàltics, per algunes zones de Polònia i Bielorússia i per les regions centrals de la Rússia europea. Sovint, a causa de l’heterogeneïtat del substrat, la vegetació de la taigà meridional presenta una disposició en mosaic en la qual alternen fragments de boscos de coníferes amb fragments de boscanes. En conjunt, es pot considerar que la frontera meridional del bioma de la taigà pròpiament dit coincideix aproximadament amb el límit septentrional de l’àrea de distribució del roure pènol (Quercus robur).
La taigà de la façana atlàntica de la península Escandinava té característiques singulars. L’estreta franja de taigà dels vessants occidentals de les muntanyes escandinaves, entre els 62 i els 66°N, allà on es localitza es distingeix de la resta de zones de taigà per un clima oceànic suau i humit. A les muntanyes cauen fins a 2 000 mm de precipitacions, amb un màxim a la tardor i a l’hivern, de manera que durant el període fred es forma una gruixuda capa nivosa. El període de temperatures positives i sense glaçades comprèn de 5 a 6 mesos; els estius, tanmateix, solen ser frescos i la temperatura de mitjan juliol no arriba als 15°C. A les àrees septentrionals de la península Escandinava els boscos boreals de coníferes creixen amb èxit més al N del cercle polar.
Més a l’E, la barrera de les muntanyes escandinaves fa disminuir sobtadament la quantitat de precipitacions (que passen a caure principalment a l’estiu), creix l’amplitud tèrmica anual i el clima esdevé típicament boreal, continental moderat i fins i tot temperat. La podzolització es manifesta ben clarament com a procés de formació de sòls, el permafrost pràcticament no existeix, i les torberes, bé que nombroses, no són tan desenvolupades com a la Sibèria occidental. En la coberta vegetal dominen absolutament els boscos de pícees, amb una presència significativa de bedolls. Aquí, hi són ben representades les tres subzones latitudinals: la taigà septentrional, central i meridional. En comparació amb altres àrees, les zones de boscos boreals de l’Europa oriental són les més poblades.
La taigà a Sibèria
Tant les boscanes decídues com les mixtes, com la taigà meridional amb planifolis desapareixen gradualment a mesura que el clima esdevé més continental, i a les àrees situades a l’E dels Urals ja pràcticament no se n’hi troben. Allí, a la part meridional de la plana deprimida de la Sibèria occidental, la taigà fa frontera, directament, amb l’estepa. A la zona de transició es forma una franja de bosc estepa i de boscos primaris de bedolls i trèmols. L’amplada de la zona de taigà es redueix a uns 600-650 km, ja que, a mesura que s’allunya de la càlida influència de l’Atlàntic, el seu límit septentrional es desplaça cap al S i el meridional cap al N; això es deu a la gran ariditat del clima i al fet que els estius són més calorosos. En la configuració climàtica tenen un important paper les freqüents irrupcions de masses d’aire àrtic i l’anticicló siberià d’hivern. L’acció conjunta del relleu pla i altres factors han fet que el procés de formació de torberes tingui aquí unes dimensions colossals. Les torberes han cobert sovint completament totes les depressions i el bosc ha sobreviscut només als pendissos. Les principals espècies que formen el bosc boreal a la Sibèria occidental són la pícea siberiana (Picea obovata) i el pi siberià (Pinus sibirica).
A la Sibèria central, entre el Ienissei i el baix Lena, el límit septentrional de la taigà torna a acostar-se al cercle polar i, en alguns llocs, el travessa i tot. A l’E de la península de Taimir es troben els boscos més septentrionals del món: uns boscos de làrixs de la conca del riu Khatanga que es troben a 72°23’N de latitud. El límit meridional, al seu torn, davalla fins als 52°N, és a dir, una latitud a la qual a les planes de la Sibèria occidental domina l’estepa. L’amplada de la zona de la taigà a la Sibèria central arriba així a assolir els 1 500 km. L’explicació d’aquest fenomen no es troba tant en l’elevació de l’altiplà de la Sibèria central com en la severa continentalitat del clima; la temperatura mitjana de l’aire a l’estiu augmenta, circumstància que permet que la taigà penetri més cap al N que a la Sibèria occidental; el gruix de la capa de neu, a l’hivern, és menor, i això fa que l’extensió del permafrost sigui més gran; a l’estiu, aquest permafrost proveeix els arbres d’humitat complementària i dóna als boscos la possibilitat de créixer en regions més meridionals del que és habitual. Com ja s’ha dit, en condicions de clima continental, la taigà siberiana central i oriental és representada fonamentalment per coníferes clares, sobretot per boscos de làrixs, tot i que les pinedes també en són molt característiques, especialment a les regions meridionals de la Sibèria central.
A la Sibèria oriental el clima assoleix una continentalitat extrema (la diferència entre les temperatures mitjanes al juliol i al gener arriba a superar els 60°C), i la zona de taigà és encara més ampla, fins a uns 1 600 km. Això no obstant, l’alt grau de continentalitat determina precisament l’aparició d’enormes claps no forestals a la zona. Si a la Sibèria occidental els boscos alternen amb les torberes, a l’oriental, a causa de les altes temperatures de l’estiu i la insuficiència de precipitacions, apareixen claps d’estepa. Aquests claps destaquen especialment a les depressions del relleu, als vessants meridionals de les muntanyes i a les elevacions àrides de la terra baixa de la Iacútia-Sakha central, i es distribueixen tant en el si de la taigà pròpiament dita com en les àrees més septentrionals de bosc tundra. Precisament a la Sibèria oriental es troba la zona de permafrost més gran del món. El procés de podzolització gairebé no es manifesta i, en canvi, dominen els sòls congelats de la taigà. A diferència de l’Europa oriental i de la Sibèria occidental i a causa del relleu abrupte i de la poca quantitat de precipitacions, la formació de torberes és comparativament baixa.
La taigà a l’Extrem Orient
A l’Extrem Orient, la taigà assoleix latituds força més meridionals que en altres regions d’Euràsia. El seu límit septentrional se situa per sota dels 60°N, a la zona de contacte entre la terra baixa del Djugdjur i l’altiplà de Kolima, mentre el meridional assoleix els 49°N a la conca de l’Amur mitjà i latituds encara més baixes a Sakhalin i a les illes septentrionals del Japó. Al llarg de les muntanyes orientades longitudinalment, la taigà penetra també en regions encara més meridionals de la Xina nord-oriental i de la península de Corea. A les muntanyes del Japó, la franja de taigà, gairebé ininterrompuda, comença al N de Hokkaid¯o, al nivell de la mar, i s’enfila fins als 2 500 m al centre de Honsh¯u, on assoleix els 36°N.
El monsó d’estiu, que bufa de l’oceà Pacífic, acostuma a arribar acompanyat de pluges abundants. Als mesos de juliol i agost la pluviositat mensual supera els 100 mm, mentre que a l’hivern, com que aquest territori es troba dins de l’esfera d’influència de l’anticicló siberià, la temperatura és molt baixa i gairebé no hi ha precipitacions. La influència de l’oceà s’afebleix ràpidament cap a occident, fet que es veu afavorit per l’orientació longitudinal de les cadenes muntanyoses. La combinació d’un estiu molt humit i un hivern fred impedeix que la vegetació de la taigà es desplaci cap al N, però fa possible que les espècies de coníferes s’estenguin a bastament cap al S, fins a una latitud en què, a la part central del continent, es troba el desert. La zona de clima monsònic coincideix amb l’àrea on es distribueixen les dues espècies d’arbre principals de la taigà de l’Extrem Orient: la pícea de Hokkaid¯o (Picea jezoensis) i l’avet blanc siberià (Abies nephrolepsis). Al S de la zona de la taigà, a l’Extrem Orient, hi ha novament boscos de làrixs amb moltes espècies d’arbres, arbustos i lianes, sòls bruns forestals i una fauna molt rica i peculiar.
Els boscos boreals de coníferes nord-americans
A l’Amèrica del Nord, els boscos boreals de coníferes formen un arc d’uns 1 000 km d’amplada màxima per tota la part septentrional del continent, des d’Alaska a través del Canadà fins a les costes atlàntiques del Labrador. El seu límit N és constituït per la tundra, mentre que pel S limiten, a la part occidental i central, amb les praderies, i a la part oriental amb els boscos caducifolis. L’àrea de transició amb les praderies està també coberta de boscos, però ja no hi dominen les coníferes sinó el trèmol americà (Populus tremuloides). La transició amb els boscos caducifolis és constituïda per boscos mixtos de coníferes i caducifolis. En aquesta gran massa forestal contínua, força uniforme des del punt de vista fisiognòmic, s’hi poden diferenciar a grans trets dos tipus de bosc: el bosc boreal, tancat i espès, i el bosc boreal obert, d’arbres més petits i esparsos, que deixa pas a la tundra arbrada.
Idem, a partir de fonts diverses
La zona de boscos boreals de l’Amèrica del Nord té uns trets molt semblants als de la taigà eurasiàtica, amb la qual comparteix la majoria d’esdeveniments regulars que determinen la geografia i l’ecologia de la taigà. Ocupa gran part del S d’Alaska i constitueix el recobriment forestal dominant a tot el Canadà continental, particularment a l’escut canadenc, que s’estén fent un ampli arc de 6 300 km de llarg, des del N del territori de Yukon i el S de la badia de Hudson fins a Terranova, passant pel centre d’Ontàrio i el Quebec.
La peculiar distribució de la taiga nord-americana
Com a Euràsia, la zona de taigà de l’Amèrica del Nord s’estén formant una franja ininterrompuda que en alguns llocs supera els 1 000 km d’amplada en el sentit latitudinal, i que s’estén des de l’oceà Pacífic fins a l’Atlàntic. Tanmateix, la distribució en forma d’arc de l’espai nord-americà de bosc boreal és força diferent de la distribució E-W que es troba a Euràsia.
A l’Amèrica del Nord, la barrera topogràfica que constitueixen les serralades paral·leles a la costa occidental i orientades de N a S, la prolongació meridional de l’oceà Àrtic cap al S que representa la badia de Hudson (glaçada tot l’hivern) i, en canvi, l’absència de barreres topogràfiques transversals que s’interposin en el camí de l’aire tropical humit que ve del golf de Mèxic, donen com a resultat l’establiment d’una zona de contacte relativament estable entre una massa d’aire tropical i una de polar. La influència d’aquesta particularitat del clima nord-americà en la distribució del bosc boreal resulta tan important que fa que la zona de transició entre bosc boreal i tundra, al N del bosc obert amb líquens, coincideixi amb la posició mitjana estival del front polar, mentre que el límit meridional del bosc boreal coincideix amb la seva posició mitjana hivernal.
La zonació latitudinal
Aquest bosc boreal s’acostuma a dividir en dues subregions: la del bosc tancat de coníferes, que és el bosc boreal pròpiament dit (amb pícees, pins, làrix americà, avets, trèmol i bedolls), i la del bosc obert (amb líquens, pícees i làrix americà). Més al S, entre el bosc boreal de l’Ontàrio meridional i el Quebec i el bosc temperat caducifoli del S i el SE del Canadà, s’intercala un ecotò de boscanes mixtes, amb un mosaic de coníferes (pícees, avet americà, pi blanc americà i pi roig americà) i arbres de fulla caduca (roures, aurons, freixes i faigs) que molts autors inclouen encara entre els boscos boreals. Com a la taigà eurasiàtica, a la de l’Amèrica del Nord hi ha també molts terrenys pantanosos, però en aquests, a diferència dels de Sibèria i Europa, creixen també espècies de coníferes fosques, sobretot la pícea negra americana (Picea mariana). A banda d’això, comparteixen una flora molt semblant.
El bosc boreal d’Alaska es troba en terra baixa, des de la serralada de Brooks cap al S, fins a les muntanyes de la Colúmbia Britànica, a 57°N, on queda separat de les selves temperades humides de la costa del Pacífic per un bosc subalpí. Prop de la desembocadura del riu Mackenzie, als confins septentrionals entre Alaska i el Canadà, el bosc boreal assoleix el seu límit extrem a 69°N de latitud. Al territori del Yukon s’estén, al llarg d’uns 1 800 km en direcció S-SE, des de la regió subàrtica fins a les praderies amb trèmol del S d’Alberta. A partir de les regions occidentals dels territoris del NW, el seu límit septentrional es desvia marcadament cap al SE i voreja pel S la badia de Hudson, les gèlides aigües de la qual fan baixar notablement la temperatura de l’aire (a 51°N, la latitud de Colònia, Gant, o el S d’Anglaterra, la temperatura mitjana al juliol és tot just de 15,5°C) i permeten que la tundra desplaci la taigà a latituds de 54 o 55°N (si fa no fa la de Belfast, Kiel o Moscou). El límit meridional, en canvi, que en conjunt discorre entre els 50 i els 52°N, davalla fins als 49°N, gairebé a tocar de la frontera dels Estats Units, al S del llac Winnipeg, al SE de Manitoba.
El bosc boreal és dominant a l’Ontàrio central i septentrional i a la major part del Quebec, excepte a la península d’Ungava i a les terres baixes del Sant Llorenç. S’estén en direcció E-NE des del Quebec fins a la costa atlàntica del Labrador septentrional, i recobreix gran part de Terranova. Les boscanes mixtes, anomenades al Canadà boscos dels Grans Llacs, Sant Llorenç i Acàdia, recobreixen grans extensions de l’Ontàrio meridional i el Quebec, la major part de les províncies marítimes de Nova Brunsvic, Príncep Eduard i Nova Escòcia, i algunes zones dels estats dels Grans Llacs i Nova Anglaterra als Estats Units.
Els boscos subalpins de coníferes
Es poden trobar ecosistemes de bosc boreal més al S del que és pròpiament el bioma de la taigà. Ja és sabut que la zonació altitudinal de les muntanyes és força paral·lela a la zonació latitudinal. Consegüentment, a les muntanyes de l’Europa central i occidental, del Caucas, de l’Àsia central, de l’Himàlaia, de la Xina i de les Muntanyes Rocalloses, es desenvolupen estatges de vegetació amb predomini de les espècies de coníferes; la flora, almenys pel que fa a gèneres, i sovint també a les espècies, és similar a la de la taigà zonal de plana. El clima d’aquests estatges subalpins també recorda molt el clima del bioma de la taigà, amb el benentès que, com més a prop de l’equador, menor és l’amplitud d’oscil·lació tèrmica anual. A més d’això, a mesura que augmenta la distància a l’espai que es pot considerar propi del bioma, el nombre d’espècies i de gèneres típics de la taigà disminueix, mentre augmenta el grau de participació d’elements florístics que hi són aliens.
La taigà subalpina eurasiàtica
La franja de boscos subalpins de coníferes és força extensa a les muntanyes de l’Europa central i occidental, i la composició de la seva vegetació arbòria és molt semblant a la de la zona de taigà del N d’Europa. Pel que fa a pins i avets, per exemple, hi són representades les mateixes espècies, i la distribució dels pins a l’Europa central enllaça naturalment, sense solució de continuïtat, amb la de l’Europa septentrional. La intervenció humana, que afavoreix aquests arbres de creixement ràpid, fa que actualment resulti difícil establir quines de les pinedes subalpines actuals d’Europa nasqueren de manera natural i quines foren introduïdes artificialment.
L’estatge de boscos de coníferes subalpins de més amplitud altitudinal es troba al Caucas, especialment a les regions occidentals amb clima humit. Així, per exemple, s’estén entre els 1 400 i els 1 900 m als obacs del Caucas occidental i entre els 1 200 i els 1 900 m als solells. L’arbre principal és l’avet de Nordmann (Abies nordmanniana) que, en sòls rics i amb una humitat atmosfèrica prou elevada, pot assolir una alçada de 80 m i un diàmetre d’entre 1,5 i 2 m. Una particularitat interessant dels boscos d’avets i pícees del Caucas és l’existència, als estrats inferiors, tant de plantes típiques boreals com d’altres espècies vegetals pròpies de les boscanes decídues. Les causes d’això són, per una banda, l’estret veïnatge entre els estatges de boscos de coníferes i de boscanes i, per l’altra, la relativa riquesa en nutrients que presenten els sòls bruns forestals del Caucas, que hi fa possible el creixement d’espècies nemorals, molt exigents des del punt de vista nutricional.
Un estatge molt característic de boscos subalpins és el que es desenvolupa a les muntanyes de Tian Shan, a l’Àsia central, en unes condicions climàtiques força àrides. Es tracta d’un bosc de pícees força peculiar, que mai no forma cobricels tan densos i tancats com els de les taigàs fosques de les planes septentrionals. Això s’explica per l’ecologia de la pícea de Schrenk (Picea schrenkiana) que forma part d’aquests boscos i, en primer lloc, és molt més amant de la llum que la resta d’espècies del gènere i, en segon lloc, exigeix molta menys humitat. En el procés d’evolució, aquesta espècie s’ha adaptat per a suportar la rigorositat del període sec de la segona meitat de l’estiu. Aquestes adaptacions es manifesten en el fet que el procés de creixement de l’arbre, que tot just dura de 50 a 55 dies l’any, es detura al començament de juliol. El seu sistema d’arrels no és tan superficial com el d’altres tipus d’avets i penetra profundament al sòl i a les escletxes de granit i esquist; això fa que els avets del Tian Shan siguin extraordinàriament resistents a la força del vent. Aquest estatge de boscos boreals del Tian Shan es desenvolupa a altituds d’entre 1 700 i 2 700 m sobre el nivell de la mar (la pícea de Schrenk arriba a créixer fins a 3 200 m) i creix millor als pendents humits obacs (al Kirguizistan, per exemple, als obacs es concentra el 96% dels boscos de pícees).
La taigà subalpina nord-americana
La taigà muntanyenca i la subalpina ocupen extensos territoris a les Muntanyes Rocalloses. En un sentit ampli, l’estatge dels boscos boreals s’estén de N a S a partir d’altituds creixents des dels 65°N, a les regions boreals d’Alaska i el Canadà, fins als pics escarpats de les serralades volcàniques mexicanes, a 19°N i, possiblement, encara més al S fins a les altes muntanyes de la Guatemala occidental. Aquesta extensió immensa i les grans variacions latitudinals a què es troba sotmesa comporten indefectiblement que unes espècies arbòries reemplacin les altres en funció de l’altitud i la latitud, encara que algunes, com la pícea d’Engelmann (Picea engelmannii) o l’avet de Douglas (Pseudotsuga menziesii), es distribueixin gairebé tot al llarg de la franja de boscos de coníferes de les Muntanyes Rocalloses.
En la majoria dels casos, a les Muntanyes Rocalloses les coníferes conformen el límit altitudinal del bosc. Aquest, que a 61°N de latitud se situa a 1 400 m, s’eleva gradualment (uns 100 m per cada grau de latitud) fins a assolir els 3 000-3 500 m a Wyoming i Colorado (entre els 38 i els 43°N) i els 4 000 m al Mèxic central (a 20°N). A la part central de les Rocalloses, a Colorado, l’estatge de bosc de coníferes muntanyenc abraça dels 2 100 als 3 300 m sobre el nivell de la mar, se situa en un gradient de temperatures mitjanes anuals d’entre 8 i 3°C i la suma anual de precipitacions va dels 500 mm a la part inferior de l’estatge fins als 1 000 mm a la part superior.
A les zones àrides del SE dels Estats Units i al Mèxic septentrional, la franja de taigà de les Rocalloses limita directament amb les estepes àrides i els subdeserts. En condicions d’humitat insuficient es desenvolupen aquí boscos clars de coníferes de molt poca alçada, entre els quals dominen pins com els pinyoners o “pinyon pines” (Pinus edulis, P. cembroides), i altres arbrissons, com els ginebres americans (Juniperus monosperma, J. deppeana), que sovint no assoleixen els 7 m d’alçada i es caracteritzen per tenir una capçada rodona i un port gairebé arbustiu, amb troncs ramificats ben a prop de la base.