La vida animal a la taigà
Factors com la llarga durada de l’hivern i la brevetat de l’estiu tenen una importància cabdal per a l’existència dels animals de la taigà, ja que la supervivència durant els llargs i nivosos hiverns del bioma resulta particularment crítica. El temps és fred i humit durant tot l’any, però a l’hivern, en molts llocs, la gruixuda capa de neu dificulta enormement la mobilitat i impedeix que molts pobladors de la taigà accedeixin a l’aliment. En algunes regions del Quebec, per exemple, en aquesta estació poden arribar a caure fins a 5 m de neu.
L’origen del poblament faunístic
Encara que la taigà ocupi un immens territori a Euràsia i a l’Amèrica del Nord, les espècies faunístiques que la caracteritzen solen ser molt properes en un i altre continent, i en alguns casos, iguals. De fet, els grans animals de la taigà, com l’ós bru (Ursus arctos), l’ant (Alces alces), el golut (Gulo gulo) o el llop (Canis lupus), s’estenen des d’Escandinàvia fins al Canadà, fet que s’explica perquè la taigà és una de les biotes més joves del planeta.
La majoria de científics consideren que la seva fauna es formà durant les darreres glaciacions o els períodes postglacials, és a dir, fa entre 500 000 i 600 000 anys, al territori del que avui és la Sibèria oriental. Allí precisament, durant el període preglacial hi creixien boscos planifolis propis del clima temperat, mentre que altres regions de l’Euràsia septentrional i l’Amèrica del Nord es caracteritzaven per posseir una vegetació subtropical. No és gens sorprenent, per tant, que els habitants dels boscos de planifolis de la Sibèria oriental estiguessin més preparats per als freds glacials que se succeïren en els mil·lennis posteriors. Des d’allí, la fauna de la taigà s’estengué per tota l’Euràsia septentrional, i durant els períodes glacials i postglacials moltes espècies, entre elles els humans, anaren a parar a l’Amèrica del Nord a través del pont de terra ferma que constituïa Beríngia.
A la taigà de cada continent s’introduïren espècies locals aïllades característiques de zones naturals més meridionals. Han estat precisament aquestes espècies les que han creat la fauna regional específica de la taigà. Així, a la taigà muntanyosa de la Sibèria oriental es troba el mesquer (Moschus moschiferus), un petit cérvol sense banyes originari de l’Àsia sud-oriental. La mofeta comuna (Mephitis mephitis) o el colibrí, localment conegut com “rufous hummingbird” (Selasphorus rufus), són característics, per la seva banda, de la taigà nord-americana, tot i que els seus parents més pròxims habiten els boscos tropicals de l’Amèrica del Sud.
Els grans herbívors i carnívors
A la taigà septentrional es troba el ren o caribú (Rangifer tarandus), bé que està sempre a cavall entre la taigà i la tundra. Però el veritable rei de la taigà és l’ant (Alces alces), el cèrvid vivent més gran del món i, alhora, l’únic que pot caminar sense problemes sobre una capa de neu gruixuda. Quan el gruix de la neu supera 1 m, especialment a la segona meitat de l’hivern, ni les potes llargues i fortes de l’ant no poden ajudar-lo, i per això en aquesta època els ants s’apleguen a les salzedes o als bosquets de trèmols que creixen als llocs que han cremat; allà poden romandre setmanes senceres, alimentant-se d’escorces, fulles i, molt particularment, del seu menjar preferit, els brots joves de salzes i trèmols. Els ants consumeixen una quantitat considerable d’aliment vegetal, un adult en devora, a l’hivern, de 12 a 15 kg diaris, i a l’estiu fins a 35 kg. Per això, una població nombrosa pot provocar danys considerables al bosc i arribar a matar els arbres.
Passar l’hivern tampoc no és fàcil per als grans carnívors com el llop (Canis lupus), el linx comú o nòrdic (Felis [=Lynx] lynx) i el golut (Gulo gulo). El golut està més capacitat que els altres per viure l’hivern de la taigà i es troba, efectivament, tant a la tundra àrtica i subàrtica com al bosc boreal de l’Amèrica del Nord i d’Euràsia. El linx nòrdic es troba predominantment a les regions de taigà muntanyosa, on viuen un gran nombre de les seves víctimes principals, el cabirol asiàtic i el mesquer a Sibèria, i la llebre americana a l’Amèrica del Nord. Pel que fa al llop, a les planúries de la taigà el tou de neu limita els seus moviments, i per això defuig els massissos forestals densos; prefereix moure’s sobretot pels camins fressats al bosc i pels rius, on la neu és força més dura. La seva forma de vida gregària permet als llops de caçar animals tan forts com el ren o l’ant, bé que, especialment a l’estiu, caça també mamífers més petits, com ara altres cèrvids, llebres i castors.
L’ós bru (Ursus arctos) és un dels animals més típics de la taigà. L’ós negre americà (Ursus americanus), més petit, també habita els boscos boreals i el seu estil de vida és semblant al de l’ós bru. Tots dos passen l’hivern reclosos en un cau, sota la neu, en un estat de semihibernació; els batecs del cor se’ls alenteixen i la temperatura corporal els baixa uns quants graus, cosa que els permet d’estalviar energia. Malgrat aquest estat, poden deixondir-se ràpidament, i els dies més càlids fins i tot abandonar temporalment el cau.
Els petits mamífers
El mamífer més emblemàtic de la taigà és, possiblement, el castor. A Euràsia es troba el castor comú (Castor fiber) i a l’Amèrica del Nord, el castor americà (C. canadensis). Uns i altres s’esmercen a construir nius i rescloses sobre els cursos fluvials. Els boscos boreals acullen també una gran diversitat de petits mamífers arborícoles, que s’alimenten bàsicament dels pinyons de les coníferes. Algunes espècies, com per exemple el “chickaree” o esquirol roig americà comú (Tamiasciurus hudsonicus), acumulen una reserva de pinyes durant l’estiu per evitar passar fam durant l’hivern.
Els carnívors més petits de la taigà són la mostela comuna (Mustela nivalis) i l’ermini (M. erminea), que es distribueixen pels boscos de la taigà d’Europa, Àsia i l’Amèrica del Nord i n’excedeixen els límits tant cap a biomes més meridionals com més septentrionals. Durant l’hivern passen una bona part del temps colgats sota la neu, on cacen les seves preses habituals, els talpons. L’ermini, el més gran de tots dos, prefereix instal·lar-se als biòtops negadívols de les planes d’inundació, on caça els grans talpons nòrdics (Microtus oeconomus). La mostela sovinteja més als boscos de la taigà situats als interfluvis, on s’alimenta bàsicament del talpó roig septentrional (Clethrionomys rutilus), més petit.
Els boscos de la taigà es caracteritzen per presentar una gran diversitat de musaranyes. Això s’explica pel fet que aquests animals poden habitar tots els biòtops de la taigà; així, cada espècie pot triar el seu hàbitat preferit i fins i tot compartir-lo. De fet, hi ha espècies de mides molt diferents que ocupen els mateixos hàbitats, cosa que els permet alimentar-se dels invertebrats més diversos: les espècies grans de musaranya s’alimenten bàsicament de cucs de terra o d’alguna altra presa relativament gran, mentre que les espècies més petites s’estimen més caçar aràcnids o altres insectes que hivernen a la virosta del bosc.
A més de les musaranyes, sota la capa de neu de la taigà, durant tot l’hivern també es mostren actius els talpons, que són els representants més petits de l’ordre dels rosegadors, ja que els adults del gènere Clethrionomys pesen només de 20 a 40 g. Els túnels que excaven aquests animalons sota la neu, on queden aïllats del fred extremat, els permeten trobar les baies dels arbustos que han quedat colgats. En tota la taigà únicament es troben quatre espècies de talpons, la més comuna de les quals és el talpó roig septentrional (Clethrionomys rutilus), que viu als boscos boreals tant d’Euràsia com de l’Amèrica del Nord. Els talpons aprofiten les més variades fonts d’aliment: llavors d’arbres i plantes herbàcies, fruits boscans, bolets, líquens, l’escorça dels brots joves dels arbres, i arbustos o insectes, i això fa possible que en 1 ha de taigà hi puguin viure, en un any d’abundància, més de 100 talpons i musaranyes.
Els ocells, els amfibis i els rèptils
Aproximadament dos terços de les espècies d’ocells de la fauna de la taigà són passeriformes. Això diferencia substancialment aquest bioma de la tundra i de l’estepa, i està lligat al fet que els passeriformes sorgiren en ambients forestals de clima temperat.
És interessant remarcar que la majoria d’ocells que passen l’hivern a la taigà eurasiàtica i nord-americana estan representats per espècies comunes a tots dos continents o bé per espècies d’un mateix gènere com, per exemple, la mallerenga de cap negre eurasiàtica, Parus montanus, i l’americana, P. atricapillus. Al mateix temps, a les zones de taigà dels continents americà i eurasiàtic pràcticament no hi ha cap espècie comuna entre els ocells que emigren anualment a les regions més meridionals. Els hàbitats ecològicament similars d’Euràsia i de l’Amèrica del Nord, o bé estan ocupats per representants de diferents gèneres, com són els casos dels tords i grives europeus (Turdus) i dels tords americans (Catharus), o bé per ocells que no estan emparentats i que han adquirit algunes semblances morfològiques com a resultat de viure en unes condicions i uns hàbitats similars; fóra el cas dels mosquiters d’Euràsia (Phylloscopus) i dels mosquiters de l’Amèrica del Nord (Dendroica).
Un altre grup d’ocells que viuen a les capçades dels arbres i sovintegen als boscos de la taigà del continent eurasiàtic és el dels papamosques, que pertanyen a la família dels muscicàpids. A diferència dels mosquiters, els papamosques no arrepleguen el menjar de les fulles i les agulles, sinó que es dediquen a caçar insectes voladors. Per això, el període que passen a les latituds temperades és més curt que el que hi passen els mosquiters. De la zona siberiana de la taigà en són especialment característics el diminut papamosques menut (Ficedula parva) i el papamosques siberià (Muscicapa sibirica).
Als boscos boreals hi ha molt poques espècies d’amfibis i rèptils, ja que la brevetat de l’estiu en aquest bioma limita les possibilitats d’aquests grups. Entre els amfibis, els més característics són aquells que es mostren actius fins i tot en condicions de temperatures molt baixes. La salamandra Salamandrella [=Hynobius] keyserlingi, per exemple, ha arribat a resistir temperatures de fins a 6°C en condicions experimentals, i s’ha mostrat activa i capaç de moure’s a temperatures d’entre 2 i 4°C positius i fins i tot 0°C. Durant el breu estiu de la taigà, la calor sol alternar amb el fred més intens, i per això, pondre ous a terra pot resultar fatal per a la descendència. No és casual, doncs, que rèptils àmpliament estesos a la zona de bosc boreal, com la sargantana vivípara (Lacerta vivipara) i l’escurçó septentrional (Vipera berus), siguin vivípars.
Els mosquits omnipresents i altres insectes
La primera cosa que queda registrada en la memòria de qualsevol que hagi visitat la taigà durant l’estiu és l’abundància d’insectes xucladors de sang. Apareixen durant la primera meitat de juny, i amarguen la vida dels habitants de sang calenta gairebé fins a les primeres nevades. Al final de juny i durant la primera meitat de juliol és quan més abunden aquests insectes, de manera que el viatger només veu al seu davant una compacta paret de mosquits, que pot arribar a tapar el sol i sovint impedeix de veure el paisatge. Fins i tot els habitants dels pobles intenten no sortir dels seus límits, si no és estrictament necessari.
Sota la denominació comuna de mosquits, de tota manera, s’amaguen tota una sèrie de formes de vida molt diferents. En primer lloc, hi ha els agressors més furiosos, els culícids (principalment els del gènere Aedes), que proliferen espectacularment a l’estiu i empaiten els humans i els altres grans mamífers fins ben entrat el mes d’agost. Molts d’aquests insectes es mostren actius durant pràcticament tot el dia, i ataquen tant al carrer com en locals tancats, on entren per les petites esquerdes i fins i tot per les xemeneies.
La picada d’aquests insectes és dolorosa; perforen la pell amb una mena de trompa semblant a un estilet que amaguen en una funda al llavi inferior. Només les femelles xuclen la sang, mentre que els mascles s’alimenten exclusivament del nèctar de les flors. Un cop ha xuclat prou sang, en quantitats que superen el seu propi pes corporal, dins de la femella comencen a madurar els ous, que dipositarà en petits bassiols de la taigà. L’any següent, dels ous en surten larves, que s’alimenten de les restes orgàniques de les plantes o dels minúsculs organismes de l’aigua. Després d’una sèrie de mudes, el volum de la larva augmenta més de vuit vegades, i es converteix en la característica pupa encorbada. Al cap de poc temps, la pell de l’esquena de la pupa es trenca i un jove mosquit encara feble va apareixent a poc a poc sobre la superfície de l’aigua.
El nombre de mosquits és especialment elevat els anys d’estius càlids i plujosos. Si el començament d’aquesta estació és calorós, la majoria de basses d’aigua de la taigà s’assequen ràpidament, abans que els mosquits tinguin temps d’aixecar el vol. El fred intens, que a la taigà no és gens estrany a començament d’estiu, provoca un resultat similar. En aquest cas, les basses es cobreixen d’una capa de glaç que impedeix la respiració de les larves, i especialment de les pupes, que necessiten l’oxigen atmosfèric per a respirar.
Hi ha altres xucladors de sang, com per exemple les mosques negres (simúlids), que no fan més de 4 o 5 mm, però la picada dels quals és força més dolorosa que la del mosquit. Els simúlids, igual que els mosquits, introdueixen a la ferida una substància especial que impedeix la coagulació de la sang. La seva saliva, a més, resulta especialment verinosa per als humans i provoca inflamacions. Si les picades dels simúlids són molt nombroses, poden induir una reacció al·lèrgica que es manifesta en una inflor general i en l’elevació de la temperatura corporal. Les mosques negres són especialment abundants durant la segona meitat de l’estiu, i algunes espècies poden mostrar-se actives fins i tot quan cau la primera nevada. Això no obstant, són sensibles als canvis de temps i normalment no actuen durant la nit ni en locals tancats.
Les seves larves es desenvolupen als corrents ràpids i als rius, on queden arrapades a les plantes aquàtiques i a les roques, i porten un tipus de vida més semblant al de les plantes que al dels animals. Igual que en el cas dels mosquits, només les femelles ataquen els animals de sang calenta, mentre que els mascles s’alimenten del nèctar de les flors. És interessant remarcar que alguna espècie de simúlid que a la taigà és una xucladora activa de sang, a l’estepa boscosa i a la praderia s’alimenta exclusivament del nèctar de les plantes. Això és degut, principalment, al fet que la necessitat d’alimentar-se de sang neix en els exemplars adults només en els casos en què la seva vida larvària s’ha desenvolupat en condicions desfavorables i no han pogut acumular la quantitat suficient de substàncies nutritives.
Entre la verdor estiuenca de la taigà, el viatger es pot trobar amb claps de bosc mort semblants als de les restes d’un antic incendi. Tanmateix, la raó de la mort dels arbres no és el foc sinó la invasió del bòmbix siberià (Dendrolimus sibiricus), una papallona groc-marronosa de la família dels lasiocàmpids. El vol en massa d’aquestes papallones té lloc a la segona meitat de juliol, especialment a les hores de la posta del sol. Les femelles ponen els ous directament a les agulles de les coníferes, que serveixen d’aliment a les erugues, que, a més, roseguen també els brots joves. Normalment triguen dos anys a desenvolupar-se, tot i que hi ha diferències entre N i S: a les regions més meridionals tenen un cicle de vida més breu que al N, on el cicle s’allarga. Un nombre elevat d’erugues de Dendrolimus sibiricus pot provocar la mort d’un arbre. Aquestes, però, no ataquen tots els arbres, sinó solament aquells que, per una raó o altra, són més febles. La feblesa de l’arbre pot ser conseqüència de la pobresa del sòl o de condicions climàtiques desfavorables al llarg d’una estació o més, o bé de la contaminació ambiental. Després de patir l’atac de les erugues, els arbres, encara més afeblits, es veuen sotmesos a l’atac de la larva de l’escarabat llenyataire (Monochamus urussovi), que en destrueix la fusta. L’activitat conjunta del bòmbix siberià i l’escarabat llenyataire condueix, a la Sibèria central, a la destrucció de la massa arbòria de la taigà fosca, que és reemplaçada pels boscos planifolis.
Els ritmes estacionals i les fluctuacions periòdiques
En parlar de les condicions de vida dels animals de la taigà no es pot oblidar que aquesta ocupa superfícies immenses. La producció de pinyons de les coníferes dominants varia fortament d’un any a l’altre, i, a més, no coincideix necessàriament en cada una de les diferents regions de la taigà. Com que, directament o indirecta, la majoria d’animals de la taigà viuen d’aquest recurs alimentari, no és sorprenent el fet que molts ocells i mamífers migrin de manera periòdica i estacional buscant llocs on abundi més l’aliment.
L’hivern dels ocells
Aquestes migracions són sobretot característiques dels ocells que tenen una especialització alimentària molt estricta, com els trencapinyes (Loxia), de la família dels fringíl·lids. Així, per exemple, el trencapinyes becgròs (L. pytyopsittacus) s’alimenta de pinyons de pi, el trencapinyes comú (L. curvirostra) dels d’avet i el trencapinyes d’ala blanca (L. leucoptera) dels de làrix. Aquests són els únics ocells de la taigà que es reprodueixen a l’hivern. Ni els freds més intensos no poden evitar que els pollets creixin als nius. Això no és sorprenent si es considera que l’èxit de la reproducció depèn exclusivament de la producció de pinyes, que es mantenen a les branques dels arbres durant tot l’hivern i fan de l’època hivernal el període de l’any més favorable per al desenvolupament de les pollades. Els pinyons grans i durs del pi o cedre siberià (Pinus sibirica) no són accessibles als petits passeriformes, però, això no obstant, dins de la família dels còrvids, que comprèn els passeriformes més grans, hi ha una espècie que s’ha especialitzat exclusivament en les llavors del pi siberià. Es tracta del trencanous comú (Nucifraga caryocatactes), el llarg i poderós bec del qual és un instrument ideal per a extreure i rosegar aquells pinyons; als boscos de taigà de l’Amèrica del Nord hi viu una espècie propera, el trencanous americà o trencanous de Clark (N. columbiana). Els trencanous no crien a l’hivern, com els trencapinyes, sinó entre mitjan primavera i començament de l’estiu, i alimenten els pollets amb els pinyons nets de pi siberià i amb insectes, bàsicament. El fet que no criïn a l’hivern està lligat, probablement, al fet que les pinyes del pi siberià, a diferència de les d’altres coníferes, molt rarament romanen als arbres durant tota l’estació freda, i sovint cauen a terra a la tardor. Per això el trencanous, a diferència del trencapinyes, pateix a l’hivern una certa falta d’aliment. Per tal d’evitar la fam, durant la tardor amaguen pinyes a les soques, sota de les branques caigudes, o les enterren senzillament a terra. Sovint construeixen aquests magatzems alimentaris lluny dels llocs on creixen els pins siberians; d’aquesta manera, fan possible la regeneració d’aquests arbres en indrets desforestats per una tala o arrasats pel foc.
A més de les coníferes, als boscos de la taigà es troben pràcticament pertot arreu bedolls i diferents espècies de verns, que produeixen llavors petites però molt adequades per a l’alimentació d’alguns ocells com el passerell golanegre (Acanthis [=Carduelis] flammea), un ocell molt petit que es reprodueix a la primavera i alimenta els pollets amb insectes. També és insectívora una espècie molt petita que es queda als boscos boreals nord-americans quan altres espècies més grans ja han marxat cap al S, el reietó coronat (Regulus satrapa), un ocell diminut de color verd oliva amb la cua més curta que la dels altres reietons; a les branques més altes d’alguna conífera hi construeix un niu esfèric dotat d’un forat per entrar a la part de dalt.
En tot cas, cada primavera, els boscos de la taigà, fins poc abans silenciosos, s’omplen dels animats cants dels ocells. Són els nombrosos representants dels passeriformes, que tornen als vells nius des de les latituds meridionals on han passat l’hivern. La majoria s’alimenten dels insectes de les capçades dels arbres o apleguen menjar variat de la superfície del sòl. Tot i que aquest aliment només es pot trobar a l’estiu, la quantitat és suficient per a possibilitar la cria. A la tardor, els joves ocells, juntament amb els seus pares, emigren per passar l’hivern a milers de quilòmetres del lloc on han niat. Algunes espècies d’ocells de la taigà passen l’hivern al S d’Àfrica; altres al SE d’Àsia, i altres a l’Amèrica del Sud. Després, a la primavera, retornen als llocs on es reproduïren en l’estació precedent i sovint utilitzen els mateixos arbres o arbustos que l’any anterior per a la construcció dels nius.
El nombre de la majoria d’espècies d’ocells de la taigà varia d’un any a l’altre, i aquestes oscil·lacions es deuen a diferents factors segons les espècies. La quantitat d’ocells que hi passen l’hivern està normalment condicionada per la producció de les llavors que els serveixen d’aliment, però el nombre d’aus migradores, en canvi, és bàsicament determinat per les condicions dels llocs on han de passar l’hivern. L’àrea dels boscos boreals que els ocells abandonen a la tardor és molt més extensa que l’àrea dels territoris dels tròpics i subtròpics on poden viure durant el període hivernal. A més, als llocs d’hivernada, hi ha espècies sedentàries d’ocells que sovint consumeixen el mateix aliment. Quan la concentració d’individus en aquests llocs és molt gran, als ocells vinguts de fora els és difícil aconseguir els millors hàbitats per a instal·lar-se. Com a resultat, fins i tot un empitjorament insignificant de les condicions alimentàries i climàtiques en aquests indrets pot provocar una reducció substancial dels efectius de les espècies boreals.
Alguns ocells romanen durant l’hivern a la taigà. El gall fer comú (Tetrao urogallus) és un ocell de grans dimensions que pot arribar a pesar 6 kg. A l’estiu i a la tardor s’alimenta bàsicament de diferents fruits de bosc, però a l’hivern, quan aquest aliment és insuficient, es menja les agulles dels pins. Aquest gegant es passa el dia ajocat dalt dels arbres pelant-ne les agulles, i quan arriba el crepuscle, es colga a la neu per passar-hi la nit. Un parent proper del gall fer comú és el gall fer de bec negre (T. parvirostris), que habita els boscos de làrixs de la Sibèria oriental i s’alimenta durant tot l’hivern dels brots d’aquests arbres. També hi està emparentat el grèvol de pícea (Falcipenniscanadensis), un dels ocells més comuns dels boscos boreals de l’Amèrica del Nord. Com els seus parents, a l’hivern s’alimenta bàsicament de les agulles i els brots de les coníferes, però li agraden també una gran diversitat de fruits boscans, que consumeix sempre que en troba. És un ocell extremament dòcil, i sembla que mai no hagi après a tenir por dels humans, d’aquí el sobrenom de “fool hen” amb què se’l coneix (‘gallina folla’, en anglès). Aquest grup de tetraònids són un exemple únic d’ocells que poden viure durant l’hivern d’un aliment tan bast i baix en calories com les agulles de les coníferes. Se’ls pot comparar amb màquines especialitzades i força eficients a l’hora de transformar la cel·lulosa de les agulles i dels brots dels arbres de la taigà.
Els ocells petits que queden a la taigà durant l’hivern formen estols en què es barregen el picot garser gros (Dendrocopos major) —o de vegades, el picot garser tridàctil (Picoides tridactylus)—, el pica-soques blau (Sitta europaea) i mallerengues de diferents espècies, entre les quals, la més habitual és la mallerenga de cap negre eurasiàtica (Parus montanus). Cada espècie troba la seva font d’aliment; els picots obren els troncs d’arbres morts per trobar-hi insectes hibernants, o bé pinyes; els pica-soques blaus escorcollen acuradament la superfície dels troncs; i les mallerengues es dediquen a buscar aliment a les branques. Tot fa pensar que el motiu que es formin aquests estols és que els ocells més petits s’estimen més acompanyar els picots. Quan aquests han obert els troncs dels arbres i les pinyes, una part dels insectes o les llavors que s’hi troben es fan accessibles a aquests ocells més petits. Les mallerengues que formen part de l’estol es mantenen prop dels llocs on nidifiquen, fins i tot a l’hivern, però aquests ocells es caracteritzen, en realitat, per realitzar migracions estacionals en les quals prenen part, bàsicament, els ocells joves. Habitualment, aquests desplaçaments es produeixen durant la primera meitat de setembre i tenen per objecte buscar un lloc per a passar l’hivern i tornar posteriorment a l’indret d’origen per fer el niu. Són especialment nombrosos els anys en què la reproducció estival té èxit i, per tant, la quantitat d’ocells a la tardor creix considerablement.
Les migracions dels mamífers
En funció de la disponibiltat d’aliment, els mamífers de la taigà també efectuen migracions. És el cas de l’esquirol comú (Sciurus vulgaris), molt nombrós a tots els boscos de taigà eurasiàtics, i de l’esquirol roig americà comú (Tamiasciurus hudsonicus), freqüent als boscos de l’Amèrica del Nord. Els esquirols s’alimenten de les llavors de pràcticament totes les espècies de coníferes i, com que es mostren actius durant tot l’any, es veuen obligats a efectuar llargues migracions per cercar els llocs on hi ha bons nivells de producció de llavors. Durant els desplaçaments d’un lloc a l’altre, els esquirols es poden moure força de pressa, a una velocitat de 3 o 4 km/h, superant al llarg del recorregut seriosos obstacles (per exemple, el riu Ienissei, que té una amplada d’uns 2 km). Un gran nombre d’individus poden participar simultàniament en la migració; se sap, per exemple, que l’any 1917 hi hagué una migració molt important d’esquirols, que travessà el riu Dvina Septentrional durant 45 dies.
Al final de la tardor, els rens (Rangifer tarandus) es desplacen anualment des de la tundra a la subzona de la taigà septentrional; eviten els massissos forestals densos i, a l’hivern, se’ls troba als extensos aiguamolls sense arbres on s’alimenten dels líquens que hi ha sota la capa nivosa. Al seu torn, l’ant (Alces alces) realitza migracions estacionals cap a regions amb menys quantitat de neu, amb desplaçaments que poden ser de 200 i 300 km. A l’estiu, els ants tampoc no restringeixen els seus moviments i poden recórrer desenes de quilòmetres en un dia, bo i pasturant les herbes dels gramenets, les plantes aquàtiques de basses i llacs somers, o els suculents brots que troben als espais oberts del bosc, especialment a les àrees que s’han cremat o que han estat objecte d’explotació forestal.
També les martes (Martes) es desplacen d’un lloc a un altre cercant aliment. La marta gibelina (M. zibellina), un animal ben conegut per la seva pell calenta i brillant, només es troba a la taigà asiàtica. Aquest mustèl·lid es pot enfilar perfectament als arbres per alimentar-se, però a l’hivern, quan les branques estan cobertes per bons gruixos de neu, es veu obligat a realitzar llargues excursions a peu pla. La seva dieta, molt variada, inclou pinyons, petits mamífers i esquirols, i es completa, sobretot a l’estiu, amb fruits boscans, bresques i petits ocells. Habitualment els seus desplaçaments tenen lloc al final de la tardor i començament de l’hivern. Com es pot comprovar per les marques que deixen, les martes gibelines poden recórrer més de 120 o 150 km i travessar en el seu camí serralades elevades.
A la taigà europea viu la marta europea (Martes martes), i a la nord-americana, la marta americana (M. americana) i la marta de Pennant (M. pennanti). L’aliment principal de la marta americana el constitueixen petits vertebrats, especialment ratolins, esquirols, conills i grèvols. També s’alimenta, però, de carronya i de fruits quan en troba en abundància. És més petita que la marta gibelina, ja que pesa entre 0,5 i 1,5 kg (la gibelina en fa entre 0,7 i 1,8 kg), i és un animal més aviat solitari, que defensa el seu territori davant de possibles competidors del mateix sexe. La marta de Pennant, que arriba a fer de 2 a 5 kg, és també un caçador oportunista però mostra una singular preferència pel porc espí nord-americà (Erethizon dorsatum), fins al punt que el retrocés de les poblacions d’aquesta marta, a causa de la cacera de què ha estat objecte per aprofitar-ne la pell, ha ocasionat una proliferació de porcs espins, que s’han convertit en un flagell a moltes regions de l’E de l’Amèrica del Nord.
Els cicles demogràfics
Les poblacions de moltes espècies de mamífers de la taigà, entre les quals musaranyes, talpons, llebres i alguns carnívors, es caracteritzen per patir de tant en tant dràstiques caigudes i augments. Aquestes fluctuacions tenen sovint un caràcter clarament cíclic: cada tres o quatre anys (en el cas de les llebres, cada vuit a onze anys), la població, després d’assolir un màxim, experimenta un descens violent, fins al punt de poder quedar reduïda a la dècima o la centèsima part. En el cas de la llebre americana de pota blanca (Lepus americanus), per exemple, el valor màxim de densitat, que pot arribar a 2 400 individus/ km2, arriba a ser 100 vegades superior al valor mínim. Després de la caiguda, s’inicia un nou període de creixement gradual fins a assolir un nou màxim de població, que anirà seguit d’una nova caiguda.
Hi ha més d’una desena d’hipòtesis diferents per a explicar aquestes fluctuacions. Alguns autors atribueixen els canvis de població a factors externs com el clima, l’abundància d’aliment, les epizoòties o fins i tot els cicles d’activitat solar. Altres donen una importància particular als factors interns de la pròpia població, especialment a l’estat d’estrès que experimenten els animals amb els contactes agressius derivats de l’elevada densitat de població. Per exemple, a les regions on el gruix de neu és poc important, la caiguda del nombre de petits mamífers és irregular i s’observa en aquells anys en què l’hivern és especialment fred i amb poca neu. A les regions on la quantitat de neu és gran i duradora, el caràcter cíclic de la dinàmica de poblacions es manifesta molt clarament i els factors que depenen de la densitat de població tenen un paper fonamental. A la taigà doncs, on extensos territoris posseeixen hàbitats similars i la capa nivosa protegeix els petits mamífers de les condicions climàtiques desfavorables, aquestes fluctuacions cícliques en la densitat de població es donen de manera evident. El motiu d’aquest fenomen és que, fins i tot en la uniforme taigà, les condicions de vida són diferents en un lloc i en un altre. Després de l’enfonsament de la població, els animals que queden es concentren als hàbitats més favorables: es tracta de la fase de supervivència. Es reprodueixen de manera intensiva, i els exemplars més joves comencen a dispersar-se. Poc temps després, tots els hàbitats possibles són ocupats, fins i tot aquells en què l’espècie només pot sobreviure a l’estiu. Això no obstant, mentre dura la fase de supervivència, els animals es continuen reproduint, ja que l’emigració d’exemplars joves impedeix la superpoblació. A la tardor i al començament de l’hivern, quan les condicions de vida empitjoren, els animals inicien l’emigració cap a hàbitats més benèvols i més favorables. Així doncs, als biòtops òptims, la superpoblació, amb la consegüent destrucció de la base alimentària i la mort massiva dels animals, no s’esdevé a causa de l’índex reproductiu, sinó com a resultat de la immigració d’animals procedents d’altres hàbitats.
Una de les hipòtesis més admeses per a explicar aquestes fluctuacions cícliques és la influència dels carnívors, la quantitat dels quals augmenta dràsticament quan hi ha abundància de preses. La pressió dels carnívors condueix a una forta caiguda del nombre de víctimes i, com a conseqüència, disminueix també el nombre de carnívors. Existeix encara un punt de vista alternatiu, segons el qual el nombre de carnívors depèn absolutament de l’abundància d’aliment i, per això, segueix les fluctuacions de població de preses. El gamarús lapó (Strix nebulosa), un dels rapinyaires nocturns més grans del món, que està àmpliament distribuït pels boscos boreals d’Europa, Àsia i l’Amèrica del Nord, és un predador dependent de les fluctuacions de les poblacions de talpons. Els anys en què el nombre de talpons assoleix els nivells més baixos, el gamarús ni tan sols intenta criar. Un altre rapinyaire típic d’aquests boscos és el mussol de Tengmalm (Aegolius funereus), que s’alimenta de petits mamífers i ocells i de vegades fins i tot consumeix insectes. Cria, normalment, en petits forats dels arbres, sovint l’antic niu d’un picot, i pon entre 3 i 6 ous. El nombre de pollets que aconsegueixen sobreviure depèn de la disponibilitat d’aliment de cada any. A diferència d’aquests dos mussols, el mussol esparverenc comú (Surnia ulula), que és una espècie diürna, se situa a les puntes més altes dels arbres esperant que passi una presa.