Un bon dia del mes de gener del 1629 arribà a Lima l’excel·lentíssim senyor don Gerónimo Fernández de Cabrera y Bobadilla, comte de Chinchón, disposat a fer-se càrrec del virregnat del Perú. Al cap de deu anys, tant ell com la seva muller, Francisca Henríquez de Ribera, ja funcionaven a la criolla i tenien el detall d’emmalaltir de les mateixes coses que els naturals del país. És així com, l’any 1638, la virreina contragué unes febres greus que la dugueren a les portes de la mort. Però un oportú i providencial funcionari de sa majestat, el corregidor de Loja, don Juan López Cañizares, es presentà amb la salvadora escorça d’una planta remeiera que l’any 1630 l’havia salvat a ell de les urpes d’una terciana. La virreina en prengué i guarí tot seguit: la fama d’aquella “cascarilla” corregué com la pólvora.
Loja (actualment a l’Equador) de seguida esdevingué un actiu centre distribuïdor d’aquella escorça miraculosa, obtinguda d’arbres del bosc nebulós andí —de la “ceja de monte” que mira a la conca amazònica— l’exacta natura dels quals ningú, de moment, no es preocupà d’inquirir: era l’“ayaccava” (escorça amargant) dels “yarachucchu” (arbres de la febre) i amb això ja n’hi havia prou. L’any 1640, la “cascarilla” o “quina” arribà a Roma, on de seguida fou proclamada remei de gran valor i popularitzada pel superior de la Companyia de Jesús, el cardenal Juan de Lugo. Convenientment mòlta, prenia l’aspecte d’unes pólvores blanquinoses que, per raó de la seva història, eren conegudes amb les divertides denominacions de “polvos de la condesa”, “polvos del cardenal” o “polvos de los jesuitas”. El guariment del delfí de França, el futur Lluís XIV, que emmalaltí de paludisme l’any 1649 i que fou tractat amb les pólvores que el cardenal Lugo lliurà al cardenal
i ministre d’estat francès Giulio Raimondo Mazzarino, i el guariment més tard, l’any 1654, del rei Carles II d’Anglaterra, també malalt de tercianes i atès exitosament amb quina pel seu metge Robert Talbor, consagraren definitivament el producte.
Les fantasies sobre la quina proliferaren ràpidament. Algunes corts europees, per exemple, en prohibiren l’ús, persuadides que era un estratagema dels jesuïtes per a emmetzinar els protestants… Altres cercles, per contra, donaren per cert que era coneguda de sempre pels indis, cosa falsa, ja que és provat que refusaven de servir-se’n quan queien malalts, a més que no hi ha ni un sol testimoni documental de les seves virtuts en cap dels repertoris etnobotànics i farmacològics establerts abans del 1630, any del guariment del corregidor de Loja. De fet, potser fins i tot la història de la virreina Henríquez no fou ben bé com després es contà…
Altrament, el comportament aparentment aleatori de determinades pólvores de quina —falsificacions a banda— estimulà
la circulació de tota mena de tesis i interpretacions. Aviat hom descobrí arbres de la quina, els “quinos” o cincones, a les selves nebuloses del virregnat de Nova Granada (actual Colòmbia) i posteriorment a l’Alt Perú (actual Bolívia), però pertanyien a diferents espècies botàniques, cosa que explica les distintes qualitats de la quina obtinguda i les tensions comercials subsegüents. Tensions comercials, en efecte, perquè la quina, ja abans d’acabar el segle XVII, era un recurs econòmicament valuós i en rarificació progressiva, ja que calia tallar els arbres per a llevar-los l’escorça. En tot cas, la curiositat científica i l’interès mercantil acabaren impulsant activitats de recerca botànica i farmaco- gnòsica: nasqué la “quinologia”.
La primera nota científica publicada sobre les cincones, “Sur l’arbre du quinquina”, data del 1738 i és obra del naturalista francès Charles Marie de La Condemine, però la primera descripció botànica aparegué l’any 1753 a “Species plantarum”, la famosa obra del botànic suec Carl von Linné. Linné designà científicament la cincona de Loja amb el nom de Cinchona officinalis, en gràcia al seu valor farmacèutic (“officinalis”) i en honor del virrei del Perú, comte de Chinchón (de qui, per cert, errà la grafia). Prèviament, el botànic francès Joseph de Jussieu, company de La Condemine, havia herboritzat i aplegat dades botàniques durant més de vint-i-cinc anys (1735-61) als virregnats del Perú i de Nova Granada, amb moltes observacions sobre les cincones, però tots els seus materials es perderen al port de Buenos Aires en el moment de reembarcar cap a Europa, cosa que privà la humanitat d’aquesta preciosa informació i Joseph de Jussieu de la raó, ja que es trastocà, comprensiblement, per semblant desgràcia.
Tots aquests estudis, juntament amb l’expedició d’Hipólito Ruiz i José Pavón a Xile i al Perú (1777-88), la de José Celestino Mutis als actuals Equador i Colòmbia (1783), els treballs posteriors d’Hug Algernon Weddell a Bolívia (“Histoire naturelle des quinquinas”, 1849) seguint els passos de Tadeus P. Haenke i Rubín de Celis (1776), i encara d’altres, permeteren d’anar coneixent les cincones, a quatre de les quals es reconeix actualment interès farmacològic: Cinchona officinalis (quina de Loja) que és la primera coneguda, originària del Perú i de l’Equador, C. succirubra (quina roja), C. calisaya (quina groga), que prové dels Yungas bolivians, i C. ledgeriana, la més conreada arreu dels tròpics.
Perquè les cincones, en efecte, es conreen. Ho intentaren sense o amb escàs èxit Hug A. Weddell a l’Àfrica i Malàisia (1845), J.C. Haskarl a Java (1854-63) i Clement Markham a l’Índia i a Ceilan (1859), i ho aconseguí l’any 1865 Charles Ledger a Java a partir de llavors d’una nova espècie —que ara duu el seu nom—, per a ell recol·lectades, durant el 1864, pel bolivià Manuel Incra Mamani. De fet, a Java malvivien encara les cincones plantades per Haskarl, però la bona sort féu que Incra topés amb exemplars d’una varietat especialment productiva d’una espècie singularment rica: la quina javanesa obtinguda de C. ledgeriana cultivada tenia, ja l’any 1876, un 13,25% d’alcaloides, enfront del 5-6% que oferien els exemplars silvestres de la tinguda per molt productiva C. calisaya.
I és que els “principis miraculosos” de la quina són els alcaloides, certament. Sobretot la quinina (C20H24N2O2, 6’-metoxicinconà-9-ol) i la quinidina, que és un seu diastereòmer dextrogir, aïllades ja l’any 1820 pels químics francesos Joseph B. Caventou i Joseph Pelletier. Es tracta d’alcaloides letals per a molts protozous, d’on els ve llur eficàcia antimalàrica i anti- disentèrica. D’alcaloides, a més, tonificants del sistema nerviós i de gust amargant, però aviciador, que afegits profilàcticament a l’aigua de beure pels colonitzadors britànics a l’Índia acabaren transformant una medicina preventiva en un refresc combinable: l’aigua tònica.
Entre 8 000 i 10 000 tones de quina (400-500 tones d’alcaloides) provinent del SW asiàtic, de l’Àfrica oriental i de la selva andina es consumeixen encara actualment, baldament determinats antimalàrics sintètics, com la cloroquina, hagin desplaçat en part la quinina com a quimioteràpic (un dels més antics coneguts, tanmateix). Actualment, el 40% de la quinina natural és absorbit per la indústria dels refrescos, però el 60% continua contribuint a la lluita contra la malària: 100 milions de persones, encara avui dia, n’emmalalteixen cada any. De virreines ja no en queden, però de malària, malauradament, sí.