Tenochtitlán

“És així que enlloc no es pogueren establir, d’arreu foragitats, pertot arreu perseguits. Passaren per Coatepec, passaren per Tollan, passaren per Ichpuchco, passaren per Ecatepec, i després per Chiquiuhtepetitlán, i després encara per Chapultepec, on molta gent s’acabà establint. I ja existia senyoria a Atzcapotzalco i a Coatlinchán, però Mèxic no existia encara: tot eren bogars i jonqueres on ara hi ha Mèxic.”

Còdex Madritense

Tot eren bogars i jonqueres on ara hi ha la ciutat de Mèxic, en efecte. Però el còdex mexica —és a dir, asteca—, no es referia a l’actual urbs, sinó a la fabulosa ciutat lacustre de México-Tenochtitlán, fundada devers el 1345 (el 1323 segons alguns autors) després d’un llarg pelegrinatge iniciat més d’un segle abans. Procedents del NW, els mexiques vagaren per decennis en cerca d’un territori que els fes de llar, fins que acabaren instal·lant-se en les pobres terres inundades d’una illa misèrrima del llac Texcoco, a la vall d’Anàhuac, a més de 2 200 m d’altitud. Els seus mites contaven que havien sortit molts anys enrere d’Aztlán i que, guiats pel déu Huitzilopochtli, finalment havien trobat l’anunciada àguila que menjava una serp sobre un nopal: era el senyal que els indicava el lloc precís on finir llur pelegrinatge. Allà fundaren México, és a dir, la ciutat dels mexiques, o Tenochtitlán, o sigui el país de “tenoch”, que en llengua mexica o nàhuatl volia dir nopal.

La realitat és que els mexiques ocuparen, a mitjan segle XIV, l’únic reducte que els permeteren els senyors d’Atzcapotzalco, de Coatlinchán, de Colhuacán i d’altres pobles riberencs, segurament persuadits que els nouvinguts no podrien sobreviure en aquell aigual. Però s’equivocaren: els mexiques, organitzats i bel·licosos, feren de Tenochtitlán una fortalesa guardada per les aigües i acabaren sotmetent els seus veïns. De fet, en menys de dos segles, de prop del 1345 al 1521, esdevingueren els senyors de Mesoamèrica. Per això, quan Hernán Cortés divisà la capital per primer cop, pel novembre del 1519, restà astorat: una immensa ciutat de 300 000 habitants, com cap de més gran no hi havia a Europa, emergia de les aigües del Texcoco, connectada mitjançant camins enlairats amb els pobles de les ribes. Un imposant conjunt de temples piramidals presidia el centre de la ciutat i, de nits, centenars de lampadaris n’il·luminaven fastuosament els carrers, que en realitat eren insòlits canals navegables. Tenochtitlán era la capital insular, lacustre ella mateixa, d’un imperi de terra ferma.

Moctecuhzoma Xocoyotzin (o Moctezuma II) n’era el novè emperador. Prengué Hernán Cortés per l’encarnació del déu Quetzalcóatl i s’hi sotmeté, però els mexiques, aprofitant una absència de Cortés, es revoltaren la nit del 30 de juny de 1520, assassinaren el seu emperador col·laboracionista i expulsaren els castellans. Per poc temps, però: Cortés, aliat amb els tlaxcalteques i altres pobles enemics dels mexiques, derrotà l’heroic emperador Cuauhtémoc i s’emparà novament de Tenochtitlán el 13 d’agost de 1521, després de tres mesos de batalles navals entre els seus tretze bergantins lacustres i més de quatre mil canoes mexiques. Tenochtitlán fou totalment arrasada. Sobre les seves ruïnes, Cortés inicià la traça colonial de la nova ciutat de Mèxic.

Els mexiques havien sabut treure partit de la inicialment desavantatjosa condició lacustre de la seva llar. Mitjançant aterraments sàviament concebuts i gràcies a la construcció de dics i canals, convertiren inundats poblaments de bogues i joncs en una raonablement sòlida illa habitable. El conreu de les “chinampes” els permeté d’obtenir aliments i, alhora, d’anar consolidant la seva illa, mentre que els canals de navegació i els camins enlairats els garantien unes comunicacions eficaces i a la vegada interrompibles en cas de perill: cap fossat medieval no defensà millor un castell que les dilatades aigües, bé que poc profundes (0,5-2 m), del llac Texcoco. Unes aigües, però, que també eren un perill, car les sobtades pujades del nivell de la cubeta lacustre endorreica ocasionaren diverses inundacions gravíssimes.

L’inicialment salabrós llac Texcoco, certament, no era més que l’element central d’un rosari de cubetes encadenades al llarg d’una cinquantena de quilòmetres: Zumpango i Xaltocán al nord, Chalco i Xochimilco al sud, i al centre Texcoco, la més gran de totes, alimentada pel desguàs de les altres. Alguns decímetres de més en el nivell del Texcoco bastaven per a negar Tenochtitlán, desastre que s’esdevingué a mitjan segle XV, sota el regnat de Moctecuhzoma Ilhuicamina (Moctezuma I), i per això, amb l’ajuda de Netzahualcóyotl, senyor de Texcoco, fou bastit un dic de setze quilòmetres, amb comportes, que dividí en dos el llac i evità les crescudes causades per les aigües provinents del nord; alhora, en deixar Tenochtitlán de la banda que rebia les aigües dolces de Chalco i Xochimilco, diluí la salabror del Texcoco i afavorí l’èxit de les “chinampes”. La segona gran inundació s’esdevingué devers el 1498, quan l’emperador Ahuizotl, de manera excessiva, desvià cap a la ciutat la deu d’aigües dolces d’Acuacuexatl, i la tercera es produí poc abans de l’arribada dels castellans, a causa d’unes pluges torrencials. S’entén, doncs, que la regulació del nivell de les aigües fos el principal problema ambiental dels mexiques.

Un problema que el Mèxic colonial superà a la valenta, a força de convertir primer l’illa en una península de terra ferma, i d’anar dessecant les llacunes després. Avui dia, la ciutat de Mèxic és una immensa conurbació de 20 milions d’habitants, la més gran del món, en gran part bastida sobre les antigues llacunes, les quals han quedat reduïdes a uns quants enclavaments testimonials. Però les contínues subsidències en l’inestable sòl de la ciutat, especialment en el centre històric, allà on s’alçaven els temples de Tenochtitlán, amenacen l’estabilitat dels monuments colonials més apreciats, en una mena de revenja ajornada de les deïtats destruïdes per Cortés: l’ombra històrica del llac que fou primer enemic i després aliat dels mexiques, vetlla encara pel record de Tenochtitlán.