Verins al teatre de la biosfera

“Silent Spring” (“Primavera silenciosa”) és el suggestiu títol d’un llibre publicat el 1962 que remogué l’opinió pública sobre els perills dels contaminants, en particular els plaguicides. La seva autora, Rachel Carson, desencadenà amb la seva denúncia, documentada i alhora poètica, la reacció civil que desembocà en l’ecologisme.

Els humans, fins fa ben poc, hem tendit a abocar directament els residus domèstics i industrials al medi ambient. Semblava que els fums de les xemeneies, els plaguicides agrícoles, o els isòtops radioactius dels laboratoris, acabaven per diluir-se en la vastedat de la Terra. Hi havia la creença implícita que la natura s’encarregava de posar aquestes molestes substàncies al seu lloc. Alguns d’aquests contaminants, certament, desapareixen, s’immobilitzen o passen a formes inofensives, però per a una gran part no és així, i alguns fins i tot es transformen en subproductes encara més tòxics.

Rachel Carson ho denuncià, si no per primer cop, almenys de manera més contundent que fins aleshores. Amb el seu llibre ja clàssic aconseguí que el govern federal dels Estats Units prengués decisions encarades al control delos contaminants de l’aire i l’aigua. L’estudi de Carson sobre el DDT, la seva incorporació a les xarxes tròfiques i al cicle hidrològic, i el seu impacte global sobre el medi ambient, fou particularment brillant (actualment se sap que fins i tot els pingüins de l’Antàrtida presenten DDT en els seus teixits lipídics).

Per desgast ecològic hom entén el progressiu deteriorament que l’entrada continuada d’uns contaminants provoca en un ecosistema. Un exemple seria el de la pluja àcida: l’entrada continuada per via atmosfèrica de contaminants al bosc, en aquest cas àcids, té efectes molt variats, des de la destrucció de la capa cuticular de les fulles dels arbres fins a canvis en la composició de la microfauna edàfica i la seva diversitat, passant per la provocació d’estrès als arbres, fet que els debilita i els exposa a malalties. En conjunt, la resistència d’aquests ecosistemes forestals va minvant gradualment, i en alguns casos s’arriba a la mort completa del bosc. La bioacumulació és conseqüència de l’efecte concentrador que tenen les xarxes tròfiques sobre els contaminants. Aquest efecte és especialment perillós per a la salut humana, ja que aliments derivats d’organismes situats en nivells elevats de les xarxes tròfiques poden presentar taxes molt altes de contaminants.

Abocaments a l'Ebre, Catalunya

Jordi Vidal

La bioacumulació i el “desgast ecològic” són dos dels efectes més preocupants de la intoxicació de les xarxes tròfiques i dels cicles ecològics.

Un cas típic de bioacumulació es produeix en les xarxes tròfiques marines. Alguns contaminants que els humans aboquem a la mar se sedimenten en els fons marins, cosa que els sostreu als cicles ecològics, però d’altres s’incorporen a la xarxa tròfica.

A l’Atlàntic nord, per exemple, un quilo de peix carnívor de segon ordre, pescat per l’home, ha necessitat 10 kg de carnívors de primer ordre per a constituir-se, els quals han consumit 50 kg d’anxoves i peixos planctòfags. Aquests 50 kg d’anxoves i peixos pelàgics necessiten alhora 100 kg de zooplàncton, i aquest, 1000 kg de fitoplàncton.

Tots els contaminants no degradables que hagin estat ingerits per aquesta tona de fitoplàncton acaben concentrats, doncs, en el modest quilo de peix carnívor de segon ordre (un lluç, per exemple) situat al capdamunt de la xarxa. En consumir aquest peix, som víctimes de la concentració biològica dels contaminants que, diluïdament i fent el distret, nosaltres mateixos havíem abocat prèviament. Aquesta concentració pot arribar a nivells francament inquietants.

L’increment de l’activitat humana ha portat associada la contaminació. En moltes circumstàncies els processos naturals de regeneració són incapaços de seguir el ritme d’increment de contaminants. Això, com hem vist, comporta greus problemes, i ja no únicament a escala local, sinó també global. Gairebé tots els materials emprats per l’home en les seves activitats socials, agrícoles i industrials, no són retinguts per ell, sinó dispersats per tota la superfície de la Terra. Davant d’aquest panorama cal prendre mesures enèrgiques, no sols de correcció, sinó, sobretot, de prevenció.