Situació
Mur septentrional d’aquesta fortalesa, situada sobre el turó que domina la població des del nord-oest.
ECSA - J.I. Rodríguez
Les ruïnes del castell són al turó que domina la població des del nord-oest.
Mapa: 31-13 (326). Situació: 31TBG893384.
Actualment, des del poble, una pista de fort pendent permet pujar per la banda est gairebé fins al cim. Albelda és 3 km a llevant de Tamarit de Llitera. (JRG-JRoM)
Història
Albelda fou ocupat i organitzat pels musulmans, tal com ho indica clarament el topònim; tanmateix, les fonts aràbigues només aporten un breu esment d’al-Rāzī, el qual consigna que el castell d’Albayda era dins el districte de Lleida.
Una certa homonímia amb la veïna població Albesa i, fins i tot, amb Abella de la Conca ha fet que sovint el protagonisme del castell d Albelda hagi passat inadvertit, baldament hagués prestat interessants serveis als comtes catalans en llurs mires territorials envers Lleida. La freqüència amb què surt el seu nom en les fonts de l’època confirma el paper d’Albelda com a fortalesa principal de què se serviren els comtes d’Urgell enfront dels reis musulmans i del rei d’Aragó, i al mateix temps per tal de posar a línia l’avenç cap al sud d’altres comtes catalans. La posició estratègica d’Albelda explica l’interès dels comtes a fortificar l’indret i repoblar-lo. Conquerida la població el 1083 pel comte Ermengol IV d’Urgell, cap al 1091 l’esmentat comte disposava ja del castell d’Albelda com a cap de pont en les seves contínues expedicions per la frontera lleidatana.
L’enclavament d’Albelda resultà vital per a l’expugnació definitiva de la ciutat de Lleida el 1149 i, per tant, de tota la Llitera. En els preliminars de la campanya, el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona traspassà al comte Ermengol VI la possessió alodial del castell d’Albella amb els seus termes (1148). La senyoria d’Albelda fou confiada a Pere I d’Estopanyà, conqueridor de Montsó i Tamarit, i consta que aquest cavaller ribagorçà hi afavorí l’establiment de nous pobladors (1154). Semblantment, els comtes d’Urgell i Bernat d’Estopanyà atorgaren carta de poblament del terme d’Albelle, llevat dels dominis senyorials, en canvi d’un mòdic cens (1157). L’èxit de l’operació repobladora resta confirmat pel fet que el comte Ermengol VII d’Urgell encomanà a Joan d’Albelda l’any 1174 l’organització de dos nuclis nous, Castellblanc de Llitera i Bell-lloc.
Per tant, d’antuvi el castell i la vila d’Albelda formaren part integrant del comtat d’Urgell. Ermengol VII d’Urgell disposà en diverses ocasions sobre el castell d’Albelda (1167, 1177), i en el nou conveni sobre la ciutat de Lleida el rei Alfons I de Catalunya-Aragó confirmà la propietat plena dels comtes d’Urgell en el castrum de Albella, així com el feu dels Estopanyà (1187). Mort el comte Ermengol VIII (1209), s’encetà una llarga disputa per la successió al comtat d’Urgell. En aquesta situació el castell d’Albelda esdevingué una important peça de canvi (1217, 1228), però al cap i a la fi els comtes d’Urgell n’esdevingueren mers senyors feudals, mentre que el rei Jaume I n’obtingué l’alta potestat (1236). El castell d’Albelda restà integrat a l’anomenada honor de Ribagorça amb què Ponç I d’Urgell dotà la seva filla Marquesa, maridada amb Guillem de Peralta (1267). D’aquesta manera la senyoria d’Albelda formà part de la baronia de Peralta, fins que finalment el feu revertí a la corona catalanoaragonesa (1328).
La fortificació fou enderrocada en temps de Felip II, l’any 1593, per tal d’impedir que fos utilitzada com a amagatall pels bandolers. (JBP)
Castell
Base de la torre, gairebé quadrada, que corona el tossal de Gardeny.
ECSA - J.I. Rodríguez
El castell d’Albelda es va edificar en un esperó de forma trapezoidal, de 100 m de llargada, seguint l’eix nord-sud, i no més de 30 m d’amplada, en sentit est-oest. Per la part més accessible o nord-oriental, ja que els altres tres costats són de pendent força pronunciat, hi devia haver un fossat artificial, actualment aprofitat i a la vegada alterat per la pista que permet pujar gairebé fins a dalt de tot. Les obres efectuades darrerament per tal d’evitar la caiguda de pedres sobre les cases que hi ha sota el penya-segat meridional no han contribuït precisament a la conservació del poc que restava de l’antiga fortalesa. Encara es pot veure, però, a la banda de llevant, un mur de 30 m de llargada. Aquest mur és format per cinc filades de carreus ben treballats, però la part de cimentació que ha restat visible té un acabat més barroer. A l’extrem meridional el mur ha caigut en una llargada de 4 m i això permet veure que folra en la part inferior un parament més antic, que sembla una muralla anterior feta de carreus de gres més gruixuts i posats al llarg.
Més cap al sud hi ha les restes d’una cisterna de planta rectangular, coberta per una volta de canó, feta amb carreus ben treballats, la qual malauradament ha estat tallada per les màquines que han arranjat el vessant per a impedir la caiguda de més pedres. Dalt de tot, hi ha restes d’una altra cisterna, en bona part també destruïda. A ponent, en una punta rocosa, hi ha una petita cadolla rectangular.
J. Rovira ha trobat ceràmica a la corda seca, grisa medieval de diferents tipus, amb decoració d’ondulacions incises i també de cordons plans, vidrades i de reflex metàl·lic, les quals es poden situar entre el segle XII i el XV. A l’ajuntament es conserva procedent del castell un capitell amb les fulles d’acant molt esquematitzades i dues volutes a manera d’àbac, que semblen correspondre a alguna reforma del segle XVI.
Som davant d’una fortificació complementària del castell de Tamarit, la qual, juntament amb els Castellassos, devia formar part d’una segona i darrera línia defensiva abans d’arribar a la plana. El seu origen, tant pel material ceràmic com per la tipologia de paraments i la contextualització històrica, es podria situar al segle X. Posteriorment, després de la conquesta cristiana, el castell fou reformat. (JRG-JRoM)
Bibliografia
- Luna, 1911, II
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 161, pàgs. 168-169 i doc. 164, pàgs. 172-173
- Font i Rius, 1969-83, vol. I (I), doc. 106, pàgs. 158-159