Castell d’Almenar

El nucli actual d’Almenar, dominat per les ruïnes del castell, és a 329 m d’altitud sobre un escarpament rocós del marge dret de la Noguera Ribagorçana. Com el topònim indica, Almenar va rebre el nom d’una antiga al-manara andalusina o torre de comunicacions i vigilància, esdevinguda més tard un castell.

La primera menció escrita que conservem del castell és encara de ple període andalusí, concretament del moment en què el Cid va prendre l’antic castell d’Almenar a al-Mundir de Lleida per compte d’al-Mu’tamin de Saragossa per tal de pressionar les fronteres del districte de Lleida (1085). Aleshores el restaurarent et munirent convertint-lo en una veritable fortalesa.

A partir de l’any 1087, el monarca aragonès Pere I i el comte d’Urgell Ermengol V iniciaren una gran campanya de conquesta sobre punts tan importants com serien Montsó o Balaguer. Fruit d’aquesta campanya, l’any 1093 caigué la fortalesa d’Almenar. Els primers documents qualifiquen l’antiga manara andalusina de castrum, el que vol dir que la fortificació es convertí en el centre d’un ampli territori castral. Un document de poc després de la conquesta (1095) ja indica els límits d’aquest terme castral: “a parte orientis in flumem Noguerola, ab australi quoque parte in civitatem Hilerdam sive in terminos de Tamarido. A parte septentrione in terminos de Pinnana vel de Drogone”.

Tot i haver-se conquerit al final del segle XI, el veritable procés de colonització del terme d’Almenar començà a partir de l’any 1147, moment en què el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV emeté una carta de població atorgant el castell d’Almenar a cent homes de Balaguer. Sembla que l’objectiu principal d’aquesta carta no era sinó consolidar un castell fronterer com a avançada en la conquesta definitiva de Lleida (1149). Precisament, al final del document, el comte fa una precisió: “Et iubeo ut supradicto militi et sua posterita omni tempore dum ipsius castri habeat guerram ille vo bene custodiat cum suos milites et vos teneatis vestras guardias”. Pere Ramon d’Erill fou nomenat castlà de la fortalesa.

L’any 1224, el rei Jaume I atorgà al batlle de Lleida Ramon Ramon la potestat del castell, amb els mateixos drets que els castlans, els Erill. Al segle XIV, però, Almenar va perdre la seva categoria de vila reial i passà a mans de Pere de Carcassona. El domini dels Carcassona, poderós llinatge de Lleida, s’estengué fins el 1576, any en què la vila obtingué del rei Felip II el privilegi de paeria. Per això, en la relació de L. de Peguera (de principis del segle XVII), Almenar consta com a vila reial.

El castell d’Almenar tingué un paper força representatiu en les diferents guerres que sacsejaren Catalunya, com la guerra dels Segadors i la guerra de Successió. L’any 1845 P. Madoz descrivia un castell molt malmès: “En la cumbre del cerro, a cuyo pié se dijo está situada la villa, se percibe una torre antigua, ya deteriorada, a la qual se da el nombre “Castillo de Moros”. Poc després, l’any 1874, el castell es va refer. Es va mantenir fins l’any 1938, en què es va veure afectat pels combats de la guerra civil. Actualment del castell només en resten alguns murs d’època difícil de determinar.