Castell d’Ascó

Situació

Ruïnes del castell, seu d’una comanda templera, al cim d’un turó prop del poble d’Ascó.

ECSA - J. Bolòs

Aquest castell, que fou seu d’una comanda templera, és situat al cim d’un turó, sobre la població d’Ascó, damunt la riba dreta de l’Ebre.

Mapa: 32-17 (444). Situació: 31TBF959618.

Des de la part alta del poble, més amunt de la plaça de l’església, surt un corriol que, passant pel costat dels dipòsits d’aigua, porta en pocs minuts fins al cim del turó on s’alcen les restes del castell. (JBM)

Història

Ascó ha gaudit de sempre d’una posició privilegiada, atesa la seva ubicació estratègica per al control del pas sobre l’Ebre i en el centre d’un quadrilàter hipotètic format per Reus, Tortosa, Casp i Lleida. Per això resta justificada la importància del castell sarraí i la permanència d’aquest col·lectiu després de la conquesta cristiana del territori, com també l’interès dels templers en el seu domini.

El territori d’Ascó, que incloïa els nuclis de senyoriu templer de les Camposines, Vilalba dels Arcs, Gorrapte, la Fatarella, Vinebre, el Berrús i Riba-roja, fou ocupat després de la caiguda de Miravet, a mitjan 1153. Les referències documentals anteriors no són determinants i fan referència només al desig de domini futur del castell. Els anys immediats a la conquesta, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV inicià la colonització del sector, mitjançant l’establiment de tinences feudals dels diferents castells i fortaleses. I, atesa la forta permanència dels sarraïns, els dotà, entre el 1153 i el 1159, d’una carta de seguretat, en la qual els concedia franqueses i garanties, i gaudir del fur dels sarraïns de Saragossa i Tortosa.

Ascó, talment com Riba-roja, passà a domini dels frares del Temple com a resultat de diferents manlleus realitzats pel sobirà, que necessitava l’ajut econòmic de l’orde, i en el marc d’una palesa complexitat. Així, el monarca demanà els primers préstecs ja durant la dècada del 1160, concretament el 1167 i el 1169, i d’unes quantitats no gens negligibles, 1 200 i 5 000 morabatins respectivament. A canvi, hom cedia a l’orde, en penyora, les rendes d’Ascó, ultra altres drets de jurisdicció, com ara la lleuda de Lleida o les quèsties dels jueus i sarraïns.

Ascó restava progressivament hipotecat a favor de l’orde. El monarca no cessava de demanar-li diners, en part, com apunta T. Bisson, a causa de les despeses ocasionades per la primera campanya del rei en terres valencianes. Tanmateix, quan el 1174 Alfons el Cast es desposà, a Saragossa, amb Sança de Castella, no dubtà a entregar-li Ascó com a esponsalici, entre altres llocs, viles i rendes, cosa que feia més complex el règim de senyoriu.

Davant la gairebé segura reclamació dels frares, que podien veure minvats els seus drets sobre el lloc; atesa, a més, la impossibilitat de retornar-los les quantitats degudes, i considerant les noves necessitats de numerari, el rei optà, al març del 1182, per realitzar un nou empenyorament d’Ascó i Riba-roja a favor del Temple, a canvi de la quantitat de 5 000 morabatins. D’Osca estant, en el mateix text de donació cabdal de la ciutat de Tortosa, Alfons el Cast cedia a l’orde els castells i les viles d’Ascó i Ribaroja. Hom salvava només el dret eclesiàstic i la meitat de les rendes d’Ascó, com també la meitat de la caça i la pesca d’aquest indret, quan la família reial hi fos present.

Cal dir, en aquest punt, que és difícil de determinar amb certesa la data de formació de la comanda del Temple d’Ascó. Però, tal com indica A.J. Forey, és lògic que s’establís de manera definitiva el 1182, després de la concessió d’Alfons el Cast suara esmentada, que confirmava els templers en el domini del lloc, sobretot si hom té en compte que signava el document la reina Sança. De fet, el primer comanador conegut és del 1181.

No obstant això, el domini sobre Ascó no restà fixat amb aquesta cessió reial, perquè eren més d’una les parts implicades i perquè la monarquia, en fase d’expansió, seguia necessitant l’ajut de l’orde. Segons T. Bisson, els préstecs demanats pel monarca foren molt seguits i quantiosos durant la dècada del 1180. I el regnat del rei Pere el Catòlic, talment com en el cas de Tortosa, representà el període de major complexitat amb un règim senyorial triangular: el mateix monarca, la reina Sança i l’orde del Temple. Els acords signats entre les parts durant aquests anys sovintejaren; i, quan el 1208 morí Sança de Castella, els templers s’apressaren a reclamar els seus drets sobre Ascó.

És així que s’arribà, finalment, a la donació cabdal del 23 d’octubre de 1210, any en què el rei Pere concedia a les principals dignitats templeres del país el castell i la vila d’Ascó, sense cap retenció. Com sempre, els templers pagaven un preu, de manera que cal parlar més aviat d’una venda i no d’una donació. El preu era de 5 000 masmudines, ultra la renúncia templera al cinquè dels castells conquerits d’Ademús, Castellfabib i Serrella, que els pertocava pel pacte de Girona del 1143. El text del 1210 afermava, encara més i de manera definitiva, els templers a Ascó, on tenien uns clars interessos i on gaudiren d’un ampli domini.

Col·laborà també a reforçar aquest domini la mitra tortosina. L’acord principal entre els templers i la mitra se signà a l’abril del 1182, en el mateix text que incloïa Tortosa. S’hi determinava que l’orde tingués, entre altres drets, una capella al castell d’Ascó amb els seus propis clergues; i, d’altra banda, que el bisbe establís la seva església al lloc amb els clergues oportuns i li fos respectat el delme i altres drets eclesiàstics. Ascó s’esmenta igualment en els textos del 1185 i el 1263, que determinaven, en essència, que si es feien algunes fundacions en església parroquial, dues parts fossin per a la mitra i una tercera per a l’orde.

Les notícies concretes sobre la comanda són ben poques i la majoria es refereixen a les intenses relacions mantingudes amb els sarraïns, que aquí gaudien de notables prerrogatives: conservació de les propietats, llibertat de romandre en el territori i de circularhi, inviolabilitat de domicili, responsabilitat criminal limitada, etc. Així, a l’agost del 1282, el mestre provincial, després de confirmar la carta de seguretat del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, concedia a la universitat del lloc d’Ascó, tant cristians com sarraïns, un seguit de capítols sobre prestacions agràries i règim d’apel·lacions judicials. El 1293 la comunitat d’Ascó, presidida per dos jurats cristians, protestava davant el mestre provincial sobre els greuges que els havia inferit el comanador, fra Berenguer de Santmarçal. Els representants populars demanaven que fos confirmada, de bell nou, la carta de seguretat del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, com també els seus furs i costums. El mestre contestà positivament a aquesta demanda. Fou precisament fra Berenguer de Santmarçal un dels protagonistes de la resistència dels templers davant les forces del monarca Jaume II. Ascó, juntament amb Miravet, fou un dels castells que més resistí. Pocs anys després fou entregat a l’orde de l’Hospital. Els hospitalers foren els senyors d’Ascó des del segle XIV fins al XIX.

Cal afegir, per concloure, que l’inventari del 1289 especificava l’existència a la casa de tan sols un captiu i un conjunt de caps de bestiar realment modest (6 bous, 1 ase i 3 porcs). Per contra, la quantitat pagada al maig del 1307 com a responsió, 600 masmudines, era realment notable. (LPS)

Església

La fortificació és formada bàsicament per una torre construïda damunt d’una petita elevació, al cim del turó del castell, i per un gran recinte que s’estén al sud-est de la torre. A llevant de la torre i a poca distància, hi ha, d’altra banda, diverses restes d’uns murs molt desfets, difícils d’identificar, tot i que és possible que siguin fets als darrers segles de l’edat mitjana. A l’oest de la torre hi ha un profund vall, en part natural.

La torre mestra ha estat bastant transformada al llarg dels segles. En època moderna encara servia com a habitatge; això n’ha facilitat la conservació, però també ha comportat alguns canvis importants en la seva estructura. Actualment es conserven en força bon estat els murs nord-est i sud-est d’aquest edifici; els dos murs restants fins i tot és difícil de saber, amb seguretat, per on passaven. Això no obstant, segurament les dues façanes que s’han conservat originàriament eren més llargues del que són en l’actualitat. A l’interior, la paret nord-est fa 335 cm de llarg i té, a peu pla, un gruix de 220 cm. La paret sud-est, amb un gruix de 150 cm, fins a arribar a un mur transversal, situat a l’interior, té una longitud de 355 cm. Aquest mur transversal degué ésser afegit posteriorment; només fa 75 cm de gruix; la paret del sud-est devia seguir cap al S almenys uns 250 cm més. L’alçada actual de la torre és d’uns 14 m. La porta, situada a la façana nord-est, és a 2,5 m del terra exterior; aquest nivell coincideix amb el nivell del terra actual a l’interior. Per damunt seu encara hi ha 3,5 m fins a un regruix de 20 cm de la paret. Uns 4 m per damunt d’aquest relleix n’hi ha un altre. Per damunt, el mur encara continua uns 4 m més. Cada relleix devia correspondre a un trespol.

Aquesta torre és, com hem dit, una obra feta en diverses etapes. Si mirem la paret del sud-est per fora, veurem que cal distingir els dos pisos inferiors, fets amb uns carreus lleugerament allargats (per exemple 17 cm d’alt per 23 cm de llarg), units amb morter de calç, del pis superior afegit molt posteriorment, fet en bona part amb tàpia. Encara fou afegit molt més tard un reforç que va de baix a dalt i que correspon a la paret més fina o envà que hi ha a l’extrem meridional. La part més antiga d’aquesta torre, per dins, és feta amb uns carreus molt quadrats encastats amb morter.

La porta, com hem dit, s’obria al mur nord-est, té una amplada de 160 cm a fora i és acabada amb un arc apuntat; sembla, però, que aquesta obertura fou poc o molt transformada modernament. La seva alçada actual és de 2 m. Als sectors més moderns del mur de l’edifici ha restat alguna finestra o espitllera.

El recinte que hi ha al sud-est de la torre, sota seu, té una longitud —de nord-oest a sud-est— d’uns 60 m i una amplada d’uns 20 cm. A tot el voltant d’aquesta esplanada hi ha restes d’un mur, sobretot a la banda del sud-oest. Hi veiem 6 filades de pedres de mida no gaire gran (20 cm d’alt per 30 cm de llarg), força quadrades, unides amb morter; algunes són col·locades verticalment (fan 20 cm d’alt per 15 cm de llarg).

Especialment al sector meridional hi ha restes de diverses construccions que degueren ser fetes amb carreus molt ben escairats i amb un encoixinat, que han estat molt destruïdes. Potser la més notable és la que hi ha al sud-est de la torre. Tenia una planta potser poligonal; s’hi veuen tres angles. Molts dels seus carreus foren arrencats. Evidentment aquesta construcció i d’altres fetes amb un aparell semblant foren construïdes en un moment posterior a l’estudiat en aquesta obra.

En conjunt, es tracta d’un indret que en època andalusina segurament fou ocupat per a construir un ḥiṣn, del qual no és pas segur que hagi restat res. Amb tot, és possible que siguin d’aquest primer moment alguns fragments dels murs perimetrals del recinte, fets amb una mena d’opus spicatum. A més, a la base de la torre hi ha algunes pedres força grosses; és difícil de saber, però, quan i per què foren usades. També és difícil de datar alguns dels murs de la torre. Si més no, podem suposar que l’espai ocupat per la fortificació andalusina era el mateix que l’espai ocupat ara per la torre i el recinte o albacar.

Segurament, en el moment de la conquesta cristiana, es degué construir o reconstruir la fortificació; potser alguns dels panys de mur més antics de la torre i alguns dels trams de la muralla del recinte inferior. Finalment, al final de l’edat mitjana, es degueren fer altres construccions, de les quals sols ha restat un tros d’un edifici de planta poligonal i petits fragments de murs propers a la torre mestra; pel que fa a aquests darrers, sembla que els carreus ben escairats de les seves parets han estat arrencats sistemàticament i que només ha restat el reble interior del mur. (JBM)

Bibliografia

• Miret, 1910
• Els Castells Catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 463-468
• Forey, 1973
• Biarnés, 1986
• Pagarolas, 1992, pàgs. 158-178
• Fuguet, 1995, pàgs. 140-142
• Virgili, 1997, doc. 335, pàgs. 414-418 I doc. 341, pàgs. 424-426