Castell de Calaf

Situació

Vista aèria del castell amb la vila de Calaf als seus peus.

ECSA - J. Todó

Castell situat a la part alta de la població de Calaf, al cim d’un turó. Des del castell es podia controlar el poble i tot el pla immediat, per on passaven diverses vies de comunicació importants.

Mapa: 35-14(362). Situació: 31TCG763217.

Hom pot observar els murs septentrionals del castell des de l’exterior, per la banda de la carretera que va cap a Ponts. Per a entrar dins del recinte, cal, però, demanar la clau en una casa propera a les muralles, a la banda meridional. (JBM)

Història

Les primeres notícies sobre el castell de Calaf apareixen un cop passades les devastacions que produïren les incursions d’Almansor i del seu fill Abd al-Malik, les quals afectaren greument tota la marca del comtat de Manresa. Un cop passades es procedí a la repoblació del sector, per la qual cosa el comte Ramon Borrell i la comtessa Ermessenda, entre l’any 1010 i el 1015, donaren al bisbe Borrell de Vic un territori per repoblar, que antigament (i modernament) s’anomenava Segarra, dins del qual hi havia tres puigs, anomenats Calaf, Calafell i Ferrera. Posteriorment el bisbe Borrell, l’any 1015 procedí a encomanar la repoblació del territori a un personatge que havia de tenir una gran importància en la repoblació de la marca manresana: Guillem, levita, anomenat de Mediona o d’Oló pel fet d’ésser fill de Sesmond d’Oló. Aquest personatge va rebre de mans del bisbe el lloc de Segarra amb els tres puigs esmentats, a fi que hi construís fortificacions i el governés, portant-hi agricultors que hi habitessin i en conreessin la terra. El bisbe recalcà que el territori, en el moment de rebre’l de mans dels comtes, es trobava erm, i que ell també va haver de pledejar amb els veïns i fer despeses del seu peculi particular, per la qual cosa es reservà cinc parellades de terra durant la seva vida. D’altra banda el bisbe concedia a l’esmentat Guillem, levita, que un successor seu pogués tenir el lloc mentre visqués, però que després passés a l’església osonenca.

Donació dels puigs de Calaf, Calafell i Ferrera feta pel bisbe Borrell d’Osona al levita Guillem (30 d’abril de 1015)

Borrell, bisbe d’Osona, juntament amb els canonges i clergues de la seu de Vic, en un sínode celebrat a l’església de Sant Pere de Vic, dona al levita Guillem, fill del noble difunt Sesmon, una gran extensió de terra erma, en part conreada, situada al comtat d’Osona, al límit del terme de Manresa, al lloc dit d’antic la Segarra, en la frontera amb els àrabs, dintre la qual es troben els puigs de Calaf, Calafell i Ferrera, perquè la repobli i la defensi.

"In nomine Dei miseratoris et pii. Ego Borrellus, gratia Dei Ausonensis episcopus, sede videlicet sancti Petri Vico, simul cum fratres meos kannonicos vel clericos eiusdem sede subgectos, donatores sumus tibi Guilelmus levita, filius condam Sisemundi nobilis. Manifestum est enim quia placuit animis nostris et utique prompto animo placent aliquid ex rebus et munificenciis nostre matris ecclesie donari tibi fecissemus, sicuti et facimus. Donamus itaque tibi terra erema, partem culta, partem inculta, cum omnium eius nominum et qualitatum suarum, qui nobis advenit per largicionem munificencii donum quem Raimundus comes cum coniuge ipsius Erminsindis comitisse contulit, et cum summe devocionis oblacio obtulit, ad nostra prelibata sede Sancti Petri. Que est hec omnia prefixa in comitatu Ausonensis in ultimarum finium ipsius marchiarum propagata vel in expletionem terminum Minorise posita, cuius vocabulum ab antiquo et moderno tempore Segarra est vocata, que continet in se in ipso loco tres pugios id est unum Kalafum, alium Kalafellum, tercium Ferraria. Que affrontat prenotata terra cum pugios prefixos de parte orientis in collo de Corragono qui est ante Boxoadosso, et vadit per ipsa limite usque in termine de Lavinaria sive ad parietes altas; et de meridie in Solenellas vel in termine de Menresana, et vadit per ipsos terminos de Vilalonga usque ad sponna de ipsa Silva; de occiduo in extremitate valle Gavar contra Spania et adheret se ad villa herema que dicunt Vulvigia, de inde in antea, adiuvante Deo, quantum capere poteris et adprehendere sub meritum honoris Sancti Petri, usque inter confinia limitum genti profane sarracenorum; de parte vero circi proveitur ad ipsa guardia que dicunt de Sudavo sive in termine de Cholonico ad ipso arce. Quantum istas afrontationes includunt et prefatos terminos circundant sic donamus tibi et potestati tue contradimus equo animo patule et manifeste, in medio nostro generali sinodo, ante altare Sancti Petri prelibato, universa omnia prefixa simul cum exiis et regressiis earum cunctaque illarum pertinencia, ut ad opus tuum ibidem municiones construas et condirectiones prout melius potueris exerceas, et agricultores ibi obducas ad habitandum et ad excolendum opus rasticum in eo. Et facias ex his omnibus prefixis sub dominio tuo semper usuandi et potestati sinceriter possidendi ad futuros. Nisi tantum quod ego Borrelus episcopus qui hec omnia adquisivi ad opus nostre Sedis et ad memetipso in vita mea de manu Raimundi senioris mei commiti sueque coniugis domna Erminsindis comitissa adhuc prefata omnia in eremo vaste solitudinis permanente tecumque Guilelmo conveni per proprium tue voluntatis eo quod ex parte tibi adiutorium prestiti hoc defendendi et multas altercationes atque rixas vicinorum nostrorum vel aliorum insidiancium hostium tecum sustinui atque dispendia ex propriis meis rebus subcumbui. Ideoque te assenciente in diebus meis ibidem habeam laboracionem ad quinque parilia bouum, et intrandi et exeundi in ipsos castros ad tua salvatione, et ad mea congrua adventione. Et post obitum meum, successoribus meis non veniat hoc illis in usum, quia ego propter laboracionem atque desudacionem, ut predictum est, quod tecum passus sum, hec ibi habeam per tuam consencionem dum vixero. Et post obitum meum in tua remaneat integra potestate omnibus diebus vite tue quamdiu vixeris sub servicio et obtentu prelibate nostre matris ecclesie. Et nullus sit episcopus, nullus sacerdos, nullus clericus vel cannonicus, nullus religiosus, nullus laicus potens vel inferior seu cuiusque sexus persone qui hoc a manu tua auferre presummat neque nos neque successores nostros ad futuros. Similiter, si ego Borrellus episcopus te Guilelmo supervixero hoc habeam cum ipso clerico que ad hoc possidendum elegeris atque relinqueris. Quia valde indignum est illud locum amittere quorumcumque persone qui cuiusque situs terrarum de eremum traxerit ad culturam secure enim possidere debet causas pro antiquitatis solitudine in eremo versas qui eas traxerit ad decoracionis laborem. Et non umquam debet laborator meritum sui laboris perdere. Hec omnia prefixa tibi donamus et iuri tuo contradimus, pro ut supra digessimus, habendi et possidendi omnibus diebus vite tue prospere et salutariter. Et simili modo agimus et tui vicem concedimus illum clericum quem tu post te successorem in locum prefatum institueris et elegeris ut prefixa omnia, sub ordine posito et supra exarato, habeat, teneat, et possideat dulciter et benigniter quamdiu ipse vixerit sine cuiusque inquietudine vel contrarietate. Post obitum vero ipsius omnia prefixa cum eius omni augmento integriter et sinceriter revertat ad dominium nostre prelibate mater ecclesie eternaliter et iure habendi et possidendi. Et qui hanc nostram munificentie graciam violator extiterit ad nihilum eveniat eius inprobitas, componatque omnia prefixa sub is praefatis in duplo, cum omni eius augmento et anathemate confusionis dampnato cito interimat et cum luda Scariotis pena tabiscat. Et ista donacio suam in omnibus obtineat firmitatem.

Facta donacione, II Kalendas madii, anno XVIIII regnante Roberto rege.

(Signe) Borrellus, gratia Dei episcopus ac si indignus qui hunc pactum scripture stabilitatis cum assensu et rogatu cannonicorum sede Sancti Petri caterva feci et firmavi et simul cum illis firmatores accedere rogavi. Richulfus archilevita. Guitardus levita qui et sacriscrinii. Randulfus archilevita. Witardus levita qui et sacriscrinii Wifredus levita qui et kapudscole. Guibertus grammaticus. (Signe) Bonefilio, levita. Guilielmus levita atque prelatus. Albertus ypodiaconus. Otto, subdiaconus. Nichilane. sacerdos. Olibane, sacerdos. Bonushomo levita qui et iudex. (Signe) Wifredus levita qui et iudex subscripsit.

Sig+num Argemirus, sacer exarator et suscripsit sub die et anno prefixo.

Al llom porta escrit amb lletra del segle XIII Donatio facta ad vitam per Borrellum episcopum de castro de Calaf i més avall amb lletra un xic posterior Donació de Calaf."

O: Acv, calaix 9. Episcopologi 2, doc. 16.

a: J.M. Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña. I. textos Madrid-Barcelona 1969 doc. 13, pàgs. 25-27.

b: A. Pladevall: El primer document conegut sobre Calaf, Calaf, 1987, 16 pàgs. ex. O. És la transcripció que adoptem per ésser més completa que Va.


Traducció

"En nom de Déu misericordiós i piadós, jo, Borrell, per la gracia de Déu bisbe d’Osona, de la seu de Sant Pere de Vic, conjuntament amb els meus germans, canonges o clergues subjectes a l’esmentada seu, et donem a tu Guillem levita, fill del noble difunt Sisemon, perquè es manifesti que ens va plaure i ens plau de cor que et féssim donació d’algunes coses i béns de la nostra mare església com en realitat fem. Et donem per tant terra erma, en part culta i en part inculta, amb tots els seus noms i qualitats, que ens va provenir per donació i generositat del comte Ramon i de la seva esposa Ermessenda, que amb molta devoció ho van donar a la nostra seu de Sant Pere. Es troba tot això en el comtat d’Osona i s’estén pels últims confins de la seva frontera, o bé en el lloc on acaba el terme de Manresa, lloc que antigament i modernament s’anomena la Segarra i on hi ha tres puigs, un d’ells anomenat Calaf, l’altre Calafell i el tercer Ferrera. L’esmentada terra, amb els puigs tot just anomenats, termeneja per la part de llevant en el coll de Corrag, que es troba davant de Boixadors i va pel mateix límit fins al terme de la Llavinera o a les parets altes, i per la part de migdia termeja amb Solanelles o en el terme de la Manresana i continua pels termes de Vilallonga fins al límit de la mateixa selva, per ponent va fins a l’extrem de la vall de Gàver a tocar Espanya i s’acosta a la vila erma que anomenem Oluja i d’aquí en endavant tot el que amb l’ajuda de Déu puguis agafar i prendre sota el servei del domini de Sant Pere fins als confins de la gent profana dels sarraïns, i per la part de tramuntana s’estén fins a la guàrdia que anomenem de Suda o en el terme de Calonge fins a la mateixa fortalesa.

Tot el que s’inclou dintre d’aquests límits i tot el que envolten els termes expressats, t’ho donem i te’n concedim la potestat amb bon esperit, generosament i de manera manifesta enmig del nostre sínode general, davant l’altar de sant Pere, juntament amb les seves entrades i eixides i tot el que li pertany, a fi que a servei i càrrec teu hi construeixis fortificacions i de la millor manera que puguis hi exerceixis el domini, hi portis agricultors que ho habitin i ho cultivin a manera de pagesos i tot això ho tinguis sempre sota domini teu i fidelment amb potestat ho forneixin els futurs, amb la salvetat que jo Borrell bisbe, que vaig adquirir tot això per al servei de la nostra seu i de mi mateix en temps de la meva vida, de mà de Ramon comte senyor meu i de la seva esposa la comtessa Ermessenda, quan tot això es trobava erm i situat en una vasta solitud i que vaig convenir amb tu Guillem, amb ple assentiment, puix que et vaig prestar auxili per a defensar-ho i vaig sostenir amb tu moltes discussions i baralles amb els nostres veïns i altres enemics que posaven insídies i hi vaig posar despeses dels meus propis béns, i, per tot això, per tant, amb el teu assentiment, tots els dies de la meva vida hi tindré un dret de llauró o de treballar-hi amb cinc parelles de bous i també el dret d’entrada i eixida amb els seus castells per a la teva defensa i necessària tutela. I després de la meva mort això no passi a servei dels meus successors, perquè jo només tindré això mentre visqui, per consentiment teu, a causa dels treballs i suors que segons he dit vaig patir amb tu. Després de la meva mort. tot quedi íntegrament en la teva potestat tots els dies de la teva vida o mentre visquis, sota el servei i potestat de la nostra mare església. I que no hi hagi cap bisbe, ni sacerdot, ni clergue o canonge, cap religiós ni laic, poderós o humil, ni persona de qualsevol sexe que presumeixi arrencar així de la teva mà, ni jo ni cap dels meus successors nostres en el futur.

De semblant manera si jo Borrell, bisbe, visqués més que tu, Guillem, hauria de tenir això amb el clergue a qui tu ho deixessis o elegissis a fi que ho tingués, perquè seria molt indigne prendre aquell lloc a qualsevol persona que hagués tret un lloc de la terra de l’erm i l’hagués convertit en cultiu, ja que ha de posseir amb tota seguretat les coses que per vella solitud s’havien convertit en erms el qui les porti a millorament pel treball, i mai deu un treballador perdre el fruit del seu treball.

Tot allò que abans s’ha detallat, t’ho donem i ho passem a domini teu, com ja s’ha disposat, perquè ho tinguis i ho poseeixis tots els dies de la teva vida de manera pròspera i saludable. I semblantment fem i donem la teva potestat al clergue que tu institueixis i elegeixis com a successor teu en aquell lloc, a fi que ho forneixi i t’ho tingui plàcidament i benignament mentre visqui sense cap inquietud ni contrarietat, sota els pactes més amunt expressats. Després, però, de la seva mort, tot això, amb les millores que hi haurà fet, tot passi íntegrament i sense cap mentida al domini de la nostra mare església, perquè ho tingui i posseeixi per dret eternament.

I si hi ha algun violador contra aquesta gràcia de la nostra liberalitat, que no li serveixi de res la seva maldat, sinó que esmeni en el doble tot el que s’ha exposat anteriorment, amb el seu augment, i ràpidament caigui condemnat en la confessió de l’anatema i tingui la pena de Judes Iscariot, i que aquesta donació mantingui en tots els seus punts la seva promesa.

Fou feta aquesta donació el dia 2 de les calendes de maig de l’any 19 del regnat del rei Robert.

Borrell per la gràcia de Déu bisbe, per bé que indigne, que vaig fer aquest pacte amb la seva escriptura de fermesa amb l’assentiment i el prec del conjunt de canonges de la seu de Sant Pere i conjuntament amb ells vaig demanar que firmessin. Riculf, arxilevita, Guitard levita i domer, Randulf arxilevita, Guitard levita i domer, Guifred levita i capiscol, Guibert gramàtic. Bonfill levita, Guillem levita i prelat, Albert diaca, Oto sots-diaca, Iquilà sacerdot, Olibà sacerdot, Bonhome levita i jutge. Guifred levita i jutge ho subscriu.

Signe d’Argemir sacerdot, escriptor, que ho va signar el dia i any més amunt dit."

(Traducció: Antoni Pladevall i Font)

Per tant aquest document confirma una situació anterior, car el bisbe Borrell i el levita Guillem ja havien actuat conjuntament en el lloc, i en aquest document s’estableix definitivament una primera donació, segurament verbal. Encara que en la donació es preveia la possibilitat que es pogués eixamplar el terme del costat de ponent entre la vall de Gàver i la vila derruida de les Oluges, pel terme que tingué posteriorment el castell de Calaf no es feu cap pas endavant per aquest sector.

Es desconeix en concret l’activitat repobladora endegada per Guillem d’Oló, car no es tenen més notícies del castell de Calaf fins al seu testament del 1031-33, en el qual deixà el castell de Calaf a un fill seu que era clergue, amb la condició que l’havia de tenir per l’església de Sant Pere de Vic. El fet que ja aparegui com a castell indica que l’organització defensiva havia passat endavant.

Però aquesta possessió, en què el bisbe Borrell ja havia trobat problemes en un principi, en comportà un altre, que enfrontà els drets que els vescomtes de Cardona tenien en el lloc amb anterioritat per una donació dels mateixos comtes. El 21 d’agost de l’any 1038, el bisbe Oliba de Vic, i el vescomte Folc de Cardona, la seva mare Engúncia, i el seu germà, Eriball, bisbe d’Urgell, es trobaren davant d’un tribunal que havia de jutjar el conflicte al castell de Calaf, prop de l’església. El vescomte presentà testimonis que juraren que el difunt vescomte Ramon (morí abans del 1015) llegí la seva carta al lloc de Llavinera, i que d’aquest lloc amb ells seguí el terme, posant fites i solcant la terra (lapides superponentes et terra sulcantes). A partir d’aquell dia qui llaurava la terra, ho feia en nom seu i si algú capturava un cérvol, li’n donava la quarta part. Davant d’aquest testimoni el bisbe Oliba renuncià a les seves pretensions. Però un document d’un dia posterior permet creure que la renúncia del bisbe Oliba havia estat pactada, ja que des de l’any 1015 fins al 1038 s’hagueren de fer moltes despeses en la repoblació del terme, per això s’acordà que els bisbes de Vic tindrien el domini eminent i els vescomtes el domini útil. Així, el 22 d’agost del mateix any 1038 els vescomtes de Cardona donaren a Sant Pere de Vic el castell de Calaf amb totes les seves pertinencies, amb la condició que ells i els seus successors ho tindrien sota el patrocini de l’església osonenca, i pagarien de cens anual un àpat al capítol de Vic. Així quedà establerta l’estructura feudal del castell de Calaf: els bisbes de Vic senyors eminents, els vescomtes de Cardona feudataris seus, i aquests hi posaren uns castlans, les famílies dels quals anaren canviant amb el temps. Al segle XII és documentada una família cognomenada Calaf que va desaparèixer al segle següent i que segurament era la castlana del castell.

Les relacions entre els bisbes de Vic i els vescomtes foren sempre cordials respecte al castell de Calaf. Així es desprèn dels diversos juraments de fidelitat que sobre aquest castell feren els vescomtes als bisbes vigatans. El 18 de novembre de l’any 1078 el vescomte Ramon Folc i la seva muller Ermessenda juraren fidelitat al bisbe de Vic, Berenguer Seniofred de Lluçà, pel castell de Calaf, tal com havia estat concedit als seus avantpassats pels bisbes osonencs, i es comprometen a defensar la seva església, les honors i els béns, tal com un bon vassall ha de fer amb el seu senyor. A l’endemà feren un conveni, el bisbe tornà a cedir el castell de Calaf, i els vescomtes es comprometeren a donar-li la potestat del castell sempre que la demanés. A més reberen les esglésies de Savassona i Tavèrnoles en feu. Els vescomtes es declararen vassalls i prometeren fer host, cavalcades, seguiment i plàcits, i defensar el bisbe i la seva església contra tots, excepte contra el comte de Barcelona. El vescomte Ramon Folc en el seu testament del 1086 deixà el castell de Calaf al seu germà Folc i a la seva muller Ermessenda; aquests, a l’any següent, feren un conveni amb el bisbe de Vic, Berenguer Seniofred de Lluçà, amb les mateixes condicions que l’anterior; no obstant els vescomtes donaren al bisbe una parellada de terra i la quarta part de les vinyes de Calaf. I es comprometeren a no fabricar moneda en l’esmentat castell ni en els seus termes, i en cas de fabricar-ne ho farien amb el consentiment del bisbe i li’n donarien una participació convenient. El bisbe els tornà a donar les esglésies de Tavèrnoles i Savassona. Realment els vescomtes pensaven encunyar moneda a Calaf, ja que al cap de poc començà a documentar-se aquesta moneda. No es coneix si aquesta encunyació motivà algun conflicte amb els bisbes vigatans, ja que pocs anys després aparegué la moneda de Manresa, si bé totes dues desaparegueren al principi del segle següent. Podria ser que la part que els vescomtes de Cardona tenien en la moneda de Vic, la rebessin per la seva renúncia a batre moneda a Calaf.

Un nou jurament de fidelitat es produí quan el bisbe Arnau de Malla fou elegit bisbe l’any 1102. Els vescomtes de Cardona, Bernat i Almodis amb llur fill, feren un conveni amb el bisbe sobre el castell de Calaf, tot ratificant el conveni anterior. En aquest moment el vescomte Bernat degué fer el corresponent jurament de fidelitat, encara que el document no porta data. Després s’ha d’esperar gairebé un centenar d’anys per trobar una altra relació entre feudataris i senyors. Fou l’any 1186 quan el vescomte Guillem de Cardona jurà fidelitat al bisbe de Vic, Guillem de Tavertet, pels castells de Calaf i Montbui, que posseïa per la canònica vigatana. En aquest moment es comprova una ampliació del patrimoni de l’església osonenca en mans dels vescomtes de Cardona. Un nou jurament de fidelitat es feu l’any 1246 entre Ramon de Cardona i Bernat de Mur, bisbe de Vic, per tot l’honor que tenia per l’església i la canònica de Vic, i en especial pels castells de Montbui, Ocelló i Calaf, amb les promeses de donar la potestat dels castells i de defensar l’honor del bisbe i de la canònica contra tots, excepte el comte de Barcelona. Els juraments se succeïren, el 1302 amb el bisbe Ponç de Vilaró i el 1307 amb el bisbe Berenguer de Guàrdia. Fou durant el govern d’aquest bisbe que es produïren alguns canvis. El 1308 el bisbe Berenguer, amb el consentiment del capítol, es comprometé a no donar, vendre o permutar, ni alienar el castell i la vila de Calaf a una altra persona més poderosa que els vescomtes. El vescomte es comprometé a no transferir el feu a una altra persona que no fos l’hereu. Però al cap d’uns anys, el mateix bisbe pretengué vendre els castells de Montbui, Ocelló, Tous i Calaf al rei per una renda de 3 000 sous, per la qual cosa demanà el corresponent permís al papa Joan XXII, el qual l’any 1318 es dirigí a l’arquebisbe de Tarragona, encarregant-li una investigació sobre la conveniència de la venda, i facultant-lo, en cas afirmatiu, de concedir el corresponent permís. La venda al final es feu, però sense el castell de Calaf. Així, l’any 1323 el vescomte de Cardona, Ramon Folc, feu homenatge al bisbe Berenguer de Guàrdia pels feus que tenia pel bisbe i l’església de Vic, però sense comptar-hi els castells de Montbui i Ocelló, que es trobaven en franc i lliure alou del vescomte, el qual els havia adquirit del rei, que al seu torn els havia obtingut per una permuta amb el bisbe de Vic. El mateix dia el vescomte feu jurament de fidelitat al bisbe per tots els feus que tenia per ell, i en especial pel castell de Calaf. El darrer jurament conegut és del 1354, quan el vescomte Hug de Cardona en nom de la seva filla Beatriu i de Blanca, muller seva, feu jurament de fidelitat al bisbe de Vic, Ramon de Bellera pel castell de Calaf.

L’abundosa documentació conservada permet comprovar com la promesa de donar potestat del castell no era una afirmació sense valor. Així trobem com l’any 1293 el batlle de Calaf, en nom del vescomte Ramon Folc, donà la potestat del castell de Calaf a Bernat de Roca, batlle d’Artés, Castellnou de Bages i Sallent, pel bisbe de Vic, Ramon d’Anglesola. El 1322 es produí un altre lliurament de la potestat del castell de Calaf; en aquesta ocasió el mateix vescomte de Cardona, Ramon Folc, lliurà les claus del castell al bisbe Berenguer de Guàrdia. En aquesta ocasió es produí un conflicte en el moment de fer efectiva la potestat, ja que el batlle del castell de Calaf, Ramon de Pont, no volia donar la potestat de les altes fortaleses del terme del castell, en especial de la domus de Ferrera, ja que considerava que el que havia fet era suficient, però el batlle dels castells de Sallent, Artés i Castellnou reclamà i al cap de nou dies el conflicte s’arranjà, donant l’esmentat batlle de Calaf la potestat de la fortalesa de Farrera, la qual el bisbe li restituí tot seguit.

Darrere d’aquesta donació i restitució de la potestat del castell de Calaf, que no era simplement teòrica, es produïa un enrenou important per als castlans que habitaven al castell. Aquests havien de recollir les seves pertinences i sortir del castell i fins i tot del terme per tornar-hi un cop el senyor eminent havia restituït la potestat al vassall. Una vegada, l’any 1322, el bisbe de Vic, Berenguer de Guàrdia, concedí com a favor especial, i per un sol cop, a instàncies del vescomte Ramon Folc de Cardona, que Falqueta, viuda de Ponç de Vilallongo, i el seu fill Mateu de Vilallongo, castlans del castell de Calaf, no es veiessin obligats a treure els seus béns, ni a absentar-se la seva família dels termes del castell de Calaf, durant el temps que el bisbe rebés la potestat del castell.

El castell a partir del 1318 quedà vinculat al vescomtat i a partir del 1375 al comtat de Cardona, i en totes les relacions on figuren els senyors de Calaf es fa constar que correspon als ducs de Cardona, situació que es prolongà fins a la desaparició de les senyories jurisdiccionals. Es desconeix si la família Cardona obtingué el domini eminent que tenien els bisbes vigatans per algun procediment, o bé el domini episcopal sobre el castell de Calaf es convertí en un dret simbòlic. (ABC)

Castell

Detall del parament dels murs que formen el clos del castell.

ECSA - J. Bolòs

Castell de planta poligonal, amb cinc costats, de longituds lleugerament diferents. Té una amplada, de nord a sud, d’uns 28 m i, d’oest a l’angle sud-est, té una longitud també d’uns 28 m. Els seus murs tenen un gruix que oscil·la entre els 270 i els 300 cm.

Actualment es conserva en una alçària variable; en alguns trams de mur, per exemple al sud, supera els 10 m. Per damunt de la paret més antiga, original, hi ha una franja afegida en època més moderna, on hi ha nombroses espitlleres. La major part dels angles d’aquesta muralla eren corbs; fins i tot el més oriental fa una forta curvatura vers l’exterior, de manera que, des de fora, sembla que hi hagi una bestorre semicircular. A l’angle nord-est, hi havia hagut una torre de planta circular, actualment totalment ensorrada. També manca tot un tros de mur a l’angle nord-oest. Aquestes parets perimetrals són fetes amb carreus grossos (per exemple, de 30 cm d’alt per 35 cm de llarg), ben escairats i col·locats a trencajunt.

La porta és situada a la banda meridional, la que dona a la població. La muralla, en aquest lloc on s’obria la porta, forma un entrant, de manera que el portal sobresurt, amb relació a la resta occidental d’aquest mur de migjorn. Per fora, al portal manquen les dovelles que hi devia haver; per dins, és acabat amb un arc rebaixat i té una amplada de 220 cm i una alçària d’uns 270 cm.

A l’interior del recinte clos per aquests murs hi ha un mur transversal, que va d’oest a est i és situat a uns 4,8 m de la paret sud. Així mateix, a la banda est, a la cara interior del mur, a uns 120 cm del nivell actual del sòl hi ha una cornisa de pedra, que segurament cal relacionar amb l’existència d’un trespol.

Tot i que les característiques d’aquests murs perimetrals, especialment els de la banda sud, podrien fer pensar en un origen força remot d’aquesta notable fortificació, en principi hem de suposar que aquest castell fou fet bastant unitàriament, cap al segle XII o, més aviat, al XIII. Tot i que no hagi estat gaire valorat, es pot considerar com una de les fortificacions més espectaculars d’aquesta comarca i que caldria relacionar probablement amb d’altres edificis de planta poligonal, com el proper castell de Mirambell. (JBM)

Bibliografia

  • Mirambell, 1798, pàg. 6
  • Abadal, 1962, pàg. 153
  • Font i Rius, 1969-83, vol. I, pàgs. 23-25
  • Els castells catalans, 1976, vol. V, pàgs. 208-215
  • Carmona-Pedraza, 1984, pàg. 22
  • Pladevall, 1987
  • Bolòs, 1987, vol.II, pàgs. 113-122