Sant Jaume de Calaf

Aquesta església es trobava situada en el terme antic del castell de Calaf, fora de la vila. Fou un priorat dependent de la canònica de Sant Vicenç de Cardona per donació dels vescomtes de Cardona. Posteriorment el priorat es traslladà dins la vila, i assumí funcions parroquials.

El castell de Calaf es documenta a partir l’any 1015, data en la qual el bisbe Borrell de Vic donà al levita Guillem de Mediona els puigs de Calaf, Cajafell i Farrera.

És probable que l’església de Sant Jaume de Calaf anés compresa amb les altres esglésies del terme que, juntament amb la parròquia de Sant Pere, l’any 1040 la vescomtessa de Cardona, Guilla, i el seu fill Ramon donaren a la canònica de Sant Vicenç de Cardona amb motiu de la consagració de la seva església. L’abat de Cardona, en una data compresa entre el 1040 i el 1060 va fundar-hi un priorat depenent de la seva abadia.

El fet que no s’hagi conservat l’arxiu del priorat fa que no se’n pugui reconstruir amb detall la història. Per la documentació conservada es comprova que la dependència del priorat de Sant Jaume de la canònica de Cardona era molt estreta. Sovint l’abat de Cardona atorgava el priorat de Sant Jaume a canonges de la seva abadia i alguns conservaven els càrrecs que tenien a la casa mare. Així, l’any 1197 el prior Guillem Guibert signà un document intitulant-se sagristà de la comunitat de Cardona i prior de Sant Jaume de Calaf. Els priors de Sant Jaume regentaven la notaria, i fins i tot al principi autoritzaven ells mateixos els documents, com ho feu l’any 1209 el prior Pere.

Inicialment el priorat es degué regir per la regla aquisgranesa tal com ho feia l’abadia cardonina, i com aquesta, vers l’any 1090, canvià la regla anterior per l’agustiniana, sense que es conegui cap tipus de resistència al canvi.

El patrimoni del priorat és difícil de reconstruir per la manca de documentació i perquè no es coneix cap capbreu antic. La dotació inicial era formada pels delmes, les primícies i les oblacions de la parròquia de Calaf i per diverses peces de terra situades a Conill, Calonge, la Molsosa, els Prats de Rei, Sant Pere Sallavinera, i altres llocs més apartats com Biosca, Castelltallat i Fonollosa. El prior de Calaf era senyor de la quadra de la Vall, del terme de Fonollosa, de la quadra de Cavallers i de la quadra de Sagrera, que es trobava entorn del monestir, de les quals n’era el senyor i hi exercia la jurisdicció civil. Abans del segle XVI el prior de Sant Jaume esdevingué, per una deixa testamentària, propietari amb el domini directe i útil de la castlania de Vilallonga, en el terme de Calaf, la qual posseïa diversos drets sobre el terme de Calaf.

El prior era el responsable de la cura d’ànimes de la parròquia, funció que exercia l’església de Sant Pere, situada al castell. El prior nomenava un vicari perpetu per fer les funcions de rector. Aquesta situació es constata l’any 1346, que el bisbe de Vic, Hug de Fenollet, des de València comissionà el seu vicari general, Berenguer de la Portella, perquè en nom seu i en representació seva, conferís o creés el canonge de Cardona, Guillem Arlot, com a prior del monestir de Sant Jaume de Calaf. D’acord amb la presentació que li havia fet Pere Solà, abat del monestir de Cardona, el prior havia d’acceptar la residència personal a Calaf i havia de comprometre’s a ser fi del i obedient al bisbe i a l’església de Vic, i no podia vendre els béns propis del priorat sense permís del bisbe.

Segons el canonge Jaume Ripoll de Vic, des del moment de la fundació —que ell situa l’any 1069—, la comunitat de canonges havia de ser d’un prior i cinc canonges. Aquesta era la situació que l’any 1357 va descriure el bisbe de Vic, Ramon de Bellera, quan visità el priorat. A més del prior i els cinc canonges, també hi havia cinc beneficiats i un sacerdot o vicari perpetu. En aquest moment el temple, a més de l’altar de Sant Jaume, tenia els altars de Santa Maria, Sant Joan i Santa Maria Magdalena. Originàriament l’església tenia tres altars, el de Sant Joan es documenta l’any 1124 i el de Santa Maria fou afegit al segle XIII.

La petita comunitat estava organitzada en diversos càrrecs: el sagristà és documentat l’any 1357, i el 1413 consten els de cellerer i cambrer, exercits per un mateix canonge.

Mig segle abans de la secularització de les canòniques augustinianes la situació del priorat de Sant Jaume no era gaire afagaladora. En una visita pastoral ordenada pel bisbe de Vic i feta l’any 1535, el visitador diu que el prior no és prevere, i per a la cura d’ànimes de la vila i la parròquia de Calaf hi ha un vicari. En aquell moment el nombre de canonges s’havia reduït a quatre. El prior i dos canonges no residien a Calaf, fins i tot s’havia arribat a un acord entre el procurador del prior i els canonges pel qual aquest donava als canonges unes quantitats de forment, vi i diners per a poder alimentar, vestir i per altres necessitats.

L’any 1592, a instàncies de Felip II, el papa Climent VIII va secularitzar les canòniques augustinianes. Aquest canvi representà per a la nova col·legiata de Sant Jaume de Calaf la separació de la nova col·legiata de Sant Vicenç de Cardona, tal com consta en una butlla del mateix papa de l’any 1603, malgrat una altra butlla del papa Lleó XI de l’any 1695 i altres intents dels abats seculars de Sant Vicenç de Cardona, que repetidament intentaren recuperar els seus antics drets sobre el priorat de Calaf. La darrera vegada generà un llarg plet iniciat l’any 1746 entre el prior que havia nomenat el papa i el que havia nomenat l’abat de Cardona. La sentència de l’any 1751 fou favorable al prior papal, i es feu constar clarament que l’abat secular de Cardona no tenia cap dret sobre el priorat de Calaf. La nova col·legiata conservà el patrimoni de l’antic priorat i també era formada per un prior i quatre canonges, a més d’un nombre indefinit de beneficiats.

Com que des de mitjan segle XV les funcions parroquials s’havien traslladat al priorat de Sant Jaume en detriment de l’església de Sant Pere situada al castell, en el moment de la secularització de la canònica regular es procedí a traslladar les funcions parroquials a dins de la vila de Calaf, concretament darrere d’una capella dedicada a sant Miquel, situada dins de la vila. El primer prior secular, Francesc Sala, inicià les obres, i l’any 1639 es va inaugurar el culte en la nova església dedicada també a sant Jaume.

L’extinció de la col·legiata es produí a partir de l’aplicació del concordat amb la Santa Seu de l’any 1851. de l’antic priorat només subsistí el títol de prior i la consideració d”‘il·lustre” que se li havia atorgat l’any 1770 per disposició reial. En aquesta nova reestructuració el prior de Calaf assumí el càrrec d’arxipreste, que fins a aquell moment havien exercit els rectors dels Prats de Rei. Així la comunitat de preveres de la parròquia de Calaf era presidida per un prior arxipreste i composta per un nombre indeterminat de beneficiats, que el 1852 només eren nou dels 20 que tenia l’any 1770 i anà fluctuant durant la resta de segle. A partir de l’any 1940 els beneficis s’anaren extingint per manca de recursos.

Dels edificis de l’antic priorat augustinià no resta cap vestigi. La seva situació era fora de la vila de Calaf, la mateixa que ocupà el convent franciscà de les Llagues de Sant Francesc (davant de l’estació). El priorat fou abandonat a partir de l’any 1639, que s’inaugurà la nova església parroquial a l’interior de la vila. L’any 1715 el prior de Calaf i el batlle de la població van donar als franciscans el solar de l’antiga col·legiata de Sant Jaume, a fi de construir-hi un nou convent, el qual fou inaugurat l’any 1729. Així desaparegueren el temple i els edificis del primitiu priorat de Sant Jaume de Calaf. Només pel fet de tenir inicialment tres altars, es pot deduir que el temple tindria tres absis. També es documenta repetidament l’existència d’un pòrtic. (ABC)

Priorologi de Sant Jaume de Calaf

(APF)