El marc històric del romànic de l’Anoia

La prehistòria. El món ibèric

Els primers poblaments paleolítics

L’Abric Romaní de Capellades és un antic habitatge d’època paleolítica, amb restes d’indústries de l’època mosteriana.

ECSA - M. Sagarra

Les condicions naturals van afavorir una precoç aparició de la vida humana a l’actual comarca de l’Anoia. Els còdols trobats al Bruc permeten imaginar-hi poblament al paleolític inferior. de manera més definida, en el pas del paleolític inferior al mitjà, l’Homo Sapiens neanderthalensis ocupà un habitatge temporal a Sant Jaume Sesoliveres (Igualada) on, en el marge esquerre de l’Anoia, vivia de la cacera i la recol·lecció.

D’un caire més estable era el poblament al Capelló de Capellades. Una suma de factors naturals —situació climàtica, resguard defensiu en coves de travertí, facilitat d’aigua i abundància de caça i pesca— convertiren en ideal per a l’hàbitat humà el congost de Capellades, i sembla que també la zona immediata, tot remuntant l’Anoia i seguint cap a la vall de la riera de Carme. Així, des del final del paleolític mitjà —uns 80 000 anys aC— l’home de Neandertal ja era present al Capelló. N’han restat prou traces per a evidenciar-nos una economia de subsistència, amb cacera selectiva de cavalls, óssos, llops, llebres, ànecs i gralles, entre d’altres. Coneixia el foc i sabia resguardar-se de la humitat amb empedrats. La seva indústria mostra una clara fase de Mosterià de peces denticulars i una altra ja dins del paleolític superior, aurinyaciana.

Igualment al període aurinyacià sembla pertànyer l’home que vivia a la cova d’en Cucala, a la Pobla de Claramunt, prop de l’aiguabarreig de l’Anoia i la riera de Carme. Seguint aquest darrer curs, a la cinglera travertina del Balç de les Roquetes, a les Esplugues de Carme, l’espoliació i la manca d’estudis profunds impedeixen documentar un hàbitat anterior al neolític final, tot i que les condicions naturals permeten de suposar-lo.

Continuant per la mateixa vall, molt més amunt, en un cingle de Vall de Cerves, a la Llacuna, l’home, segurament el que visqué en el mesolític, hi va deixar unes pintures rupestres, clar exponent d’art llevantí, al costat d’unes altres mostres pictòriques més recents, d’un art esquemàtic no anterior al neolític, que fins i tot podria ser de l’edat del bronze.

El neolític i l’edat dels metalls

Nombrosos són els rastres deixats per l’home del neolític arreu de l’actual comarca de l’Anoia, els quals evidencien un increment de la població que, a poc a poc, anirà assimilant els trets essencials del neolític: agricultura, ramaderia, ceràmica, teixits, cistelleria, sedentarisme. La primera fase neolítica, al llarg del IV mil·lenni, és present amb la ceràmica cardial o montserratina de Collbató, prop del Bruc, encara que globalment el neolític antic predomina en una fase final postcardial (Odena, la Pobla). Un notable augment del poblament sembla percebre’s al llarg del tercer mil·lenni, amb l’ocupació de les zones favorables a l’agricultura per uns pagesos del pla coneixedors del teixit, la cistelleria i la ceràmica a mà, que ens han deixat, com a testimoni, els sepulcres de fossa, presents a Capellades, Carme, Miralles, Castellolí, el Bruc o la Llacuna.

Cap al segon mil·lenni, la cultura megalítica i el començament de l’ús del coure es fan presents. A les zones septentrionals de la comarca predominen els megàlits, com en donen testimoni les tistes o dòlmens dels Tres Reis (entre Rubió i Prats de Rei) o dels Plans de Ferran (Argençola), amb una població bàsicament ramadera i caçadora, sense oblidar, però, la pràctica de la recol·lecció i el conreu de cereals. Cap al sud, destaquen les coves sepulcrals, com és el cas de la Pobla o, ben clarament, la cova de la Ventosa, a Piera. de manera força generalitzada, el vas campaniforme i un sílex molt ben tallat acompanyen aquest període eneolític.

Durant l’edat del bronze es constata l’existència de població pràcticament en tota la comarca, la qual experimenta un creixement demogràfic que s’accentuarà i serà ben palès en el bronze final (1200-700 aC), amb l’expansió d’uns pobladors bàsicament agrícoles, que viuen en uns hàbitats de cabanes senzilles, fetes de pedra i fang.

La cultura hallstàttica, amb la introducció del ferro i del ritu d’incineració, també ha deixat traces de la seva presència, bé que amb certa migradesa (Miralles, Tous).

El substrat ibèric

La civilització ibèrica suposa una important transformació. La població de l’edat del bronze final ha de pair, de cop, tant contribucions dels pobles transpirinencs com aportacions colonials dels pobles de la Mediterrània. La població creix molt, continuant de manera molt marcada l’increment demogràfic ja iniciat en l’etapa anterior i que encara serà més important en el període de l’Ibèric final. Ara aporta un urbanisme primari, augmentant també l’hàbitat dispers, amb estructures de pedra sense cairejar, fusta i fang, perfeccionant notablement els habitacles precedents. Aquesta població ha deixat traces en tota la comarca (Calonge de Segarra, Prats, Vilanova del Camí, la Llacuna, Miralles, Vallbona, per posar uns exemples clars) que mostren una agricultura avançada, sense abandonar, és clar, activitats de ramaderia, pesca i recol·lecció, a més de l’ús de la terrissa al torn, l’augment dels treballs tèxtils i de l’extensió del ferro, juntament amb el desenvolupament d’un important comerç, tot emprant monedes com les trobades als Prats de Rei.

Més que un indicador ètnic, el mot ibèric inclou una àmplia classificació cultural, que evidencia la diversitat dins del substrat ibèric. Sembla que la majoria dels pobladors de les terres de l’Anoia formaven part de la tribu dels lacetans, bé que a les zones meridionals, per sota de la conca d’Òdena estricta, segurament eren cossetans. Dels seus poblats, en devia destacar Ascerris, quepotser cal cercar per l’Anoia segarresa, i no és gens clara la presència d’una Anabis a la conca d’Òdena, a la vegada que cal rebutjar l’existència d’una Iespus, perquè es tracta d’un topònim inexistent, sorgit d’una errada interpretativa del segle XVI.

El poblament romà

Vista actual de les ruïnes excavades de la vil·la romana de l’Espelt, al municipi d’Òdena.

J. Enrich

La integració al món romà s’ha d’interpretar com un procés cap a la colonització urbano-agrícola. Una nova estructura d’explotació del camp, a partir de les vil·les, s’anirà introduint en el paisatge, i prendrà possessió de l’espai entre els segles I i III. La conca d’Òdena participà plenament d’aquesta dinàmica, i si bé no desapareixen els establiments rurals indígenes, sí que evolucionen progressivament cap a un poblament més dispers i situat més a la plana. Hi són conegudes tres vil·les importants: l’Espelt (Òdena), Vilar del Met (Vilanova del Camí) i Camp de la Torre (Santa Margarida de Montbui), que devien generar importants excedents de producció, sobretot vi, afavorides per la cruïlla de camins de la zona d’Igualada, on podem pensar que hi havia un mercat romà a l’època imperial, potser d’arrels preromanes. A la vegada, al nord-oest, a Castellfollit de Riubregós, existia un forn de ceràmica romana, molt probablement acompanyant una altra vil·la. Hom pensa, també, que hi devia haver altres vil·les romanes a la zona segarresa (cap a Sant Martí Sesgueioles o a Veciana, sobretot), que sols les excavacions arqueològiques podran posar al descobert.

Inscripció romana dedicada a Gai Vibi Lupera, “quator vir municipi Sigarrensis”, exposada actualment a l’atri de l’església parroquial de Santa Maria dels Prats de Rei.

ECSA - M. Sagarra

Ultra les esmentades vil·les, les restes de població romana són diverses (Capellades, la Pobla de Claramunt), amb la presència de nombroses necròpolis del període romà tardà, com la Masuca (Carme), el Pedregós (el Bruc), cal Bep (Castellolí), can Grimau (Odena) o Prats de Rei.

Precisament, és al voltant de l’actual Prats de Rei on devien situar-se les restes romanes més importants, el Municipium Sigarrensis, d’arrels preromanes. de misteriosa presència, revelada només —a falta d’estudis i excavacions encara per realitzar— per la troballa de quatre làpides que esmenten el municipi de Sigarra o Segarra, aparegudes en aquesta zona (on els repobladors del segle X justament trobaren una vila antiqua), coincideix amb una constant reminiscència de restes romanes i amb la perduració del topònim des de l’alta edat mitjana fins ara, malgrat que Ptolemeu sembla situar Sigarra lluny d’aquí. del cert coneixem només que era un municipi adscrit a la tribu Galèria, segurament acollit al dret llatí i que al segle IV, després de la crisi del segle III, palesà un significatiu empobriment.

Una fosca antiguitat tardana

A partir del segle IV les dades s’enfosqueixen. La crisi de l’imperi Romà al segle III i l’arribada dels pobles germànics ocupen uns segles on l’hàbitat entra en una fase de decadència. El municipi de Segarra reflecteix dificultats econòmiques en reaprofitar, per a la construcció i el guarniment, materials vells, mentre que les importants, vil·les que ocupaven la conca d’Òdena esllangueixen i els nuclis de poblament són ara petits i escassos. Les traces humanes escassegen i palesen hàbitats més pobres.

El domini polític visigot devia aportar pocs canvis, bé que en aquest període la foscor comença a envoltar els nostres coneixements, per l’escassetat i la pobresa de les restes arqueològiques. Aquesta foscor no fa més que accentuar-se durant els segles VI al VIII. Sembla clara, però, la permanència, des del Baix Imperi, d’alguns centres d’explotació de domini públic: un entre les posteriors poblacions de Piera i Masquefa i un altre a la conca d’Òdena, per bé que no en resta més que el testimoni, al començament del segle XI, del record d’una strata de Palacio Siccho en el primer cas i la conservació, en el segon cas i també al segle XI, del topònim Palau, ja completament privatitzat i fora de l’àmbit comtal.

A l’inici del segle VIII els musulmans travessen Catalunya. El territori queda sotmès al domini islàmic. Gran part de la població autòctona retrocedeix cap al nord, culminant la disminució demogràfica viscuda en els segles precedents. La continuïtat de poblament devia ser molt escassa i precària. Sembla percebre’s en algunes petites romanalles, com potser al mas Camaró, a la Torre de Claramunt.

Etapes del repoblament

Terra de frontera

Entre els anys 713 i 718 les terres de l’actual Catalunya passaren a domini islàmic. Els francs aturaren l’empenta musulmana, ja força esmorteïda i desmotivada, el 732, a Poitiers. Aviat els francs enfilaren camí cap al sud: vers el 759 eren als Pirineus, fent retrocedir els musulmans. En començar el segle IX, els francs ja havien establert les seves posicions en el que ara coneixem com a Catalunya Vella: les terres situades a l’est i al nord del Llobregat, el Cardoner i d’una línia imaginària d’ací cap a Oliana, Talarn i la Terreta.

A les terres anoienques, la dominació musulmana, breu i superficial, no ha deixat vestigis físics. La molt probable presència de tribus berbers —deduïble a partir de la toponímia— palesa que aquestes terres no foren considerades excel·lents pels governants àrabs, sempre propensos a assignar als berbers els pitjors espais agrícoles.

La pressió de l’expansió de les zones cristianes, eixamplant-se des de la Catalunya Vella, accentua aquesta situació i converteix la zona de l’Anoia en un indret de frontera, una terra de ningú, sensiblement buida, erma i perillosa. Diferents indicis han fet reiterar la historiografia en l’existència d’una línia fronterera musulmana de nord a sud, basada en els castells de Calaf, Veciana, Jorba, Òdena, Tous, Orpí, Carme i Masquefa. L’afirmació, cas de ser acceptada, accentua el caire fronterer i erm de l’actual Anoia, per bé que no significa cap xarxa forta des d’un punt de vista militar i, per tant, no significarà cap destorb per a l’avanç dels repobladors cristians, els quals, amb un suficient cabal demogràfic, poden fer, en principi, retrocedir la presència sarraïna.

El repoblament al segle X

Vista aèria de la Tossa de Montbui, amb el castell i l’església, important nucli de repoblament de la comarca.

ECSA - J. Todó

Durant la segona meitat del segle IX, el comte Guifré el Pelós (mort el 897) repobla les extenses zones de la Catalunya central, devastades poc abans per les revoltes internes, i arriba a Montserrat. Si donem crèdit a la documentació que indica que Guifré no s’aturà a Montserrat i avançà, en una aprisió simbòlica i estratègica, fins a la serra de Queralt, hem d’afegir que la zona no és repoblada fins unes dècades més tard, segurament per manca d’empenta demogràfica.

Bé que, evidentment, no consten les dates sobre el moment de l’assentament cristià, sí que podem percebre que poc després de la meitat del segle X la repoblació s’aferma en la zona central i sud de l’actual comarca. Efectivament: en la zona més meridional, el vescomte de Barcelona atorga carta de poblament el 955 a Freixe, tot palesant una aprisió anterior en indicar que la meitat de les terres les ha comprades i l’altra meitat les ha rebudes en herència. Un parell d’anys després, el 957, Òdena posseeix un clos murallat i un hàbitat ja organitzat, de la mateixa manera que el 960 apareixen ben organitzades les zones de Clariana, la Goda, Roqueta, Tous i Montbui, i el 975 Borrell II ven el castell de Queralt —indicant aquí que el tenia per son avi, el ja llunyà Guifré—. El conjunt remarca una presència cristiana lleugerament anterior a aquestes dates —entre una dècada i una generació— tot afermant intents com els que semblen protagonitzar uns incipients repobladors presents a Montbui el 936, o fins i tot l’esment, difícilment contrastable, del castell de la Guàrdia el 931.

El repoblament, per tant, es consolidava sota els comtats de Miró i Borrell II, aprofitant les dècades més calmades que seguiren a les victòries amb què el comte Sunyer de Barcelona posà fi als atacs musulmans del començament de segle —derrota i mort d’Al-Tawil el 914— i prosseguí, en les zones meridionals de la comarca, la tasca repobladora endegada abans al Penedès.

A la zona nord de l’actual comarca de l’Anoia l’afermament de la repoblació fou més difícil i no devia prosseguir gaire més enllà de l’oest de Prats. L’any 945 es devia endegar, o si més no intentar, l’ocupació de la zona de Prats, si fem cas de la donació que el comte Sunyer fa al monestir de Santa Cecília de Montserrat. Durant la segona meitat del segle X, davant el silenci documental, l’arqueologia testimonia, en la zona oriental de l’Anoia segarresa, una notòria presència repobladora, amb moltes restes d’habitacles i d’altres estructures d’ocupació humana.

Les primeres grans dificultats (980-1110)

A la darreria del segle X, quan ja es van perfilant les estructures sòcio-econòmiques bàsiques a l’Anoia penedesenca i a la conca d’Òdena, i mentre a la zona segarresa cal afermar i estendre cap a l’oest el repoblament, sorgeixen les dificultats que alentiran l’ocupació i l’arrelament de les noves terres.

És ara el moment dels atacs amirites. El cabdill Almansor, veritable posseïdor del poder en temps del califa Hisham II, a fi de satisfer les necessitats socials i econòmiques del califat, entén que ha d’imposar una política bèl·lica de constants i contínues ràtzies depredadores dels regnes cristians. Aquesta actitud trenca bruscament la política de bona entesa del comte Borrell II vers el poder cordovès, al qual reconeixia la superioritat. Així, sense un afany conqueridor, però amb un clar interès saquejador, Almansor adreçà cinc ràtzies contra les terres catalanes (els anys 978, 982, 984, 985, 999), que foren seguides almenys per dues més del seu fill Abd-Al-Malik, continuador de la tasca de son pare (1001-03 i 1006-07). Per bé que tradicionalment el Penedès ha estat valorat com a via de penetració musulmana —de tal manera que els atacs sols afectaven indirectament l’actual Anoia—, la historiografia recent pensa que el camí molt probablement recorregut per la ràtzia del 1003, en què devia ser travessada tota l’Anoia, ja havia estat seguit en incursions anteriors. Aquesta via suposa arribar a Calaf després de remuntar el Llobregós, i descendir per la conca de l’Anoia i continuar per la vall baixa del riu o pels Brucs.

La devastació dels conreus, la captura de població presa en captivitat i la destrucció de cases i fortaleses n’eren les conseqüències més evidents. Tot i que molt probablement les explicacions coetànies poden exagerar-ne les conseqüències, dutes per l’afany de cercar similituds amb les imatges bíbliques de dolor, és cert que consta l’atac a Castellolí en l’esmentada ràtzia del 1003 i que abans, precisament en el darrer quart del segle X, segons que detecta l’arqueologia, la població que ja habitava Rubió abandonà l’indret mostrant rastres d’haver patit un sobtat assalt bèl·lic, tot deixant el lloc desocupat els anys immediatament següents. Així mateix, les restes d’habitatges de la Tossa de Montbui reflecteixen haver sofert un incendi precisament en aquestes dates. A més, fins i tot en els casos en què les ràtzies no afectessin directament, la seva sola existència en indrets veïns sumia la zona en la incertesa i en la fragilitat davant l’enemic.

Les conseqüències de les ràtzies amirites, tot i la seva gravetat, són només una part del problema. En aquests anys l’espai agrícola encara continuava eixamplant-se a tota l’actual comarca, la qual cosa incidia en una major vulnerabilitat i austeritat en la vida dels pagesos repobladors. La precarietat pròpia dels estadis inicials els convertia en fortament sensibles a les dificultats naturals. Cap a l’any 990, la natura es mostrà encara més esquerpa que de costum. Una forta sequera deixà els camps estèrils i dificultà enormement la supervivència. Molts repobladors desistiren i recularen, ben cap al nord, perquè la sequera fou molt generalitzada. Molts camps esdevenen, de nou, erms, i les terres són buides de gent.

Tot plegat dificulta enormement la continuïtat repobladora. L’Anoia segarresa és rapidament despoblada en les zones de més recent ocupació i, en la pràctica, sembla abandonada a excepció de la zona oriental. I, a la conca d’Òdena, quan el bisbe de Vic, Fruià, vol bastir una torre a Montbui, ha de deixar l’obra sense enllestir, per manca d’habitants.

La represa: del segle XI fins a mitjan segle XII

La muntanya de Montserrat, que fa de teló de fons d’un ampli sector de la comarca, ha estat una fita tradicional de comtats i de bisbats.

ECSA - J. Todó

Mort el primogènit d’Almansor, el 1008, el califat entra, immergit en lluites internes, en un ràpid procés de desintegració política vers els regnes taifes. El 1010, els papers estan del tot capgirats: són els comtes catalans de Barcelona i d’Urgell els qui assalten Còrdova, en una expedició de suport als eslaus contra els berbers. El 1017, de nou una expedició catalana s’apropa a Còrdova, i assoleix també un bon botí, operació que sembla que tingué un precedent el 1013 i potser una continuació el 1024.

És clar que ara els atacs musulmans ja no semblaven un perill immediat. A més, l’assalt a Còrdova va representar una aportació de capital econòmic, augmentat pels tributs —paries— obtinguts dels regnes taifes. Tot contribueix, doncs, a una nova represa de la repoblació, que s’afermarà ràpidament a la zona segarresa. Segons la documentació, el 1010 mor al castell de Calonge el bisbe de Vic, Calaf ja comença a organitzar-se en aquestes mateixes dates, i el 1012 és ben establerta la presència cristiana a Argençola.

Amb tot, la frontera amb Espanya —en aquella època així era entès el territori peninsular controlat pels musulmans— era encara massa a prop. Això explica que escadusserament arribessin alguns atacs enemics, com succeí el 1033, quan els sectors més occidentals de l’actual comarca (Clariana, Argençola i Queralt) foren envestits pels sarraïns —possiblement en resposta a una precedent incursió cristiana—, i a mitjan segle sembla que un altre atac afectà de ple la Llacuna.

Per això, aquestes són encara terres de marca, és a dir, zones frontereres en creixent repoblació i properes als perills, indrets alhora de frontera i de buit obert a l’expansió. El 1024 hom situa els castells de Tous, Montbui i Saió a la “marcha extremitatis Ausone, in partibus Spanie”, i el nord de l’actual comarca era aleshores conegut correntment com la marca de la Segarra.

Els problemes sorgits per estar encara en terra de marca no estronquen, però, la continuïtat repobladora. L’extrem nord-occidental de l’actual Anoia és finalment repoblat: consta la presència dels repobladors a Castellfollit de Riubregós el 1027 i a Pujalt el 1035.

D’aquesta manera, a la primera meitat del segle XI queda completada l’ocupació cristiana de l’actual comarca de l’Anoia. L’expansió agrícola interior, però, encara continua una mica més: les terres dedicades a conreus continuaran augmentant, arrabassades al bosc, de manera important fins poc després de la meitat del segle XI, tant a la zona segarresa com a la conca d’Òdena.

Continuant els perfils marcats al segle anterior, a l’inici del segle XII es van afermant les bases econòmiques i socials, i s’organitzen i desenvolupen les activitats i les diferents estructures. A més, la frontera és ja força lluny, a prop de Lleida. Aquest conjunt favorable rebrà, però, la sacsejada d’una nova falconada musulmana. Els almoràvits, que com a força regeneradora de l’Islam sorgiren de l’Àfrica Occidental i progressivament conqueriren, a la Península Ibèrica, els diferents regnes taifes, es presentaren de seguida davant els comtats catalans. Com en anteriors atacs, entre el 1107 i el 1108 remunten el Penedès, però també coneixen la ruta que des de l’oest travessa la comarca anoienca vers el pla de Barcelona. En la gran expedició de la tardor del 1114 aquest fou el camí seguit. Vençuts en aquesta incursió, potser a Martorell, i rebutjats definitivament l’any següent, el perill fou eliminat. Malgrat que globalment pogué exercir-se una millor defensa que en anteriors escomeses musulmanes, de nou es feren presents la destrucció i la pèrdua de collites, béns i vides humanes. Clariana en sortí molt perjudicat —si entenem que la reedificació i el repoblament del castell de Clariana foren endegats el juny del 1115 i no del 1114 com fins ara s’ha datat— i també la Guàrdia, d’acord amb les capbrevacions i les descripcions que en seguiren.

El cert és que un cop vençuts els almoràvits queda allunyat el perill de les incursions sarraïnes, tot i que la documentació té interès a palesar un record temorenc del perill musulmà en els habitants d’aquella època. Així, més de tres dècades després, el 1147, i sense que s’hagi repetit cap incursió enemiga, ans al contrari —és la vigília de la conquesta cristiana de Tortosa— es fa construir una fortitudinem en un puig sobre Capellades, tot especificant explícitament que el motiu és la defensa dels pagesos del monestir de Sant Cugat “contra sarracenos”. Podem creure que existia una por atàvica als musulmans, però tampoc no es pot oblidar que en aquells anys el mateix monestir de Sant Cugat endega accions per protegir els seus pagesos de la pressió exactora dels senyors feudals en indrets ben pròxims, com ara a Òdena, problema aviat palès a Capellades respecte el senyor de Claramunt, a la vegada que comencen a covar-se una sèrie de diferències entre els castlans i els senyors —qüestió que no serà aliena a les terres de Claramunt— i es gesten les aliances i els enfrontaments entre els diferents senyors de la zona. Per tant, val a dir que la societat feudal està en ebullició i que cal situar i matisar l’evocació al perill musulmà en aquest context, coetani, com veurem, a l’edificació d’altres noves fortaleses veïnes per raó dels enfrontaments feudals.

Semblantment, el 1155 el clergue Bernat Isarn, tot reflectint la influència dels relats bíblics, descriu, amb tons èpics, la situació a la Guàrdia de manera força desoladora, indicant que, a causa dels atacs dels pagans, era “destructa csastella, depopulate ville, dirute ecclesie, terra ad heremum”. En realitat, però, el segle XII, ja en la seva primera meitat, veu consolidar en l’actual Anoia un clar creixement econòmic, amb importants canvis en el sector primari, l’afermament d’activitats pròpies del sector secundari, una clara embranzida comercial i una millora tecnològica. A la vegada, socialment es van desenvolupant les línies internes de consolidació del poder senyorial, les posicions dels grans propietaris i l’ascens al poder de noves famílies. Per tant, l’atac almoràvit, tot i l’ensurt provocat, no commociona prou per a modificar la progressió i la consolidació que sòcio-econòmicament s’estava gestant.

D’altra banda, el perill musulmà serà cada cop més llunyà: el 1148 Ramon Berenguer IV conqueria Tortosa, el 1149 Lleida i poc després, el 1153, els sarraïns de Siurana i de Miravet eren vençuts. La Catalunya Nova acabava de ser perfilada. Ara quedava ja ben allunyada, geogràficament, la presència musulmana.

Segles XII I XIII: vers l’estabilitat baix-medieval

L’augment demogràfic s’aferma. Molts indrets creixen amb empenta: el 1167 es parla de la nove ville de Cazma (Carme). El comte rei, per la seva part, intervé directament en casos concrets dins de la seva jurisdicció, atorgant facilitats jurídiques als qui contribueixin a l’engrandiment de nous nuclis reials com Prats de Segarra (1188) o Sant Martí Sesgueioles (franqueses atorgades per Pere I).

En realitat, els objectius del comte rei ja no són solament aportar població per consolidar l’assentament en aquestes terres, sinó engruixir uns nuclis nous que sorgeixen amb fisonomia urbana directament entroncats amb el poder reial. I és que estem entrant en una dinàmica diferent, progressivament baix-medieval. Ara es teixeix un nou context, en el qual el perill exterior no serà especialment temut i la vida rural es veurà afectada pel creixement dels nuclis vilatans i el desenvolupament de noves activitats econòmiques i noves atraccions de poder, alhora que les relacions feudals maduraran i aportaran tot un seguit de tensions i enfrontaments.

Aquest plantejament es referma al segle següent, en què les intervencions del monarca per augmentar la població, com a Igualada el 1235, se situen plenament en el context dels nuclis urbans puixants econòmicament i socialment que es van organitzant corporativament amb l’impuls del rei, el qual cerca, alhora, les bases per al propi poder, a vegades tractant, en la mateixa acció, de barrar les influències senyorials, com és palès quan Jaume I atorga la carta de poblament al puig de Sant Martí Sesgueioles, el 1245.

D’altra banda, la frontera s’allunya definitivament, amb la incorporació a la Corona de València i les Illes. La visió de les terres musulmanes, en gran part per efecte dels nous plantejaments econòmics, continua evolucionant des de les centúries precedents.

L’organització de l’espai immediat

Els castells termenats

Mapa de l’Anoia en el qual s’assenyala la seva divisió entre tres antics comtats (comtat de Barcelona, comtat d'Osona-Manresa, i comtat o marca de Berga), amb indicació de totes les fortificacions anteriors al 1300 de les quals es tenen notícies.

C. Puigferrat i F. Sabaté

L’arribada dels repobladors cristians comporta la necessitat d’organitzar el territori. En el primer moment del repoblament de les terres anoienques s’apleguen dues circumstàncies: el perill exterior musulmà i el creixent control aristocràtic de l’expansió territorial. de la suma d’ambdós factors deriva un encastellament del territori. Així, l’espai és delimitat en un conjunt de termes, de primer força amples, sota el control del senyor d’un castell, per bé que aquesta construcció serà sempre, inicialment, petita i elemental. És, en definitiva, el castell termenat.

Tot i que no faltaran algunes modificacions posteriors, els respectius termes es van precisant ben aviat, quan alguns grans districtes en cedeixen part en l’erecció d’altres castells termenats. Al mateix segle X ja es diferencia entre els termes de Piera Menor (Pierola) i Piera Major (Piera), i a mitjan segle XI es distingeix clarament el terme de Cabrera, tot i mantenir, fins molt després, lligams amb Piera. Unes dècades abans el terme de Tous se separa definitivament del de Montbui, i es perfila el de Saió, de la mateixa manera que del castell de Queralt s’escindiran altres llocs ara fora de la comarca. Per contra, el Castellet entre Masquefa i Piera acaba integrant-se dins del terme d’aquest darrer castell. En aquests mateixos moments, cap a mitjan segle XI, es configura definitivament la toponímia, amb l’oscil·lació del castell de Fontanet cap al de Piera, perquè, segons es diu el 1058, “castrum quod dicitur Fontanetum, alio nomine Apiane est ad habitantibus nuncupatum”. Semblantment, i continuant la mateixa pràctica viscuda abans en terres més interiors i orientals, el castell de Sant Esteve perdrà l’advocació del sant i restarà com a Castellfollit de Riubregós. Alhora, el castell de Bonifaci comença a ser conegut com la Guàrdia, per bé que en aquest cas perviurà més temps el record de l’equivalència entre ambdues denominacions.

El castell de Boixadors i la seva antiga parròquia, ara solitaris, van centrar un ampli terme jurisdiccional i van originar un conegut llinatge senyorial.

ECSA - J. Todó

Així, el castell termenat esdevé la primera base territorial. A la zona meridional, que, com veurem, formava part del comtat de Barcelona, s’estenen els de Masquefa (esmentat el 963), Fontanet (955), Claramunt (978), Pierola (963), Cabrera (1055), Orpí (987), Santa Maria de Miralles (987), Vilademàger (987) i la Guàrdia o Bonifaci (931) i no és fins a l’inici del segle XIII que, a partir d’aquest darrer, es defineix clarament el castell termenat del Bruc. A l’extrem nord-occidental, el comtat de Berga tenia els castells de Castellfollit (1027) i Pujalt (1035). A la zona central i nord, inclosa dins del comtat de Manresa, són documentats els castells d’Òdena (956), Castellolí (967), l’Espelt (994), Roqueta (960), Tous (960), Montbui (960), Queralt (976), Clariana (960), Argençola (1012), Saió (1023), Jorba (960), Ardesa (989), Rubió (1065), Montmaneu (1078-1085), Guàrdia Pilosa (1015), Castellnou (1065), Albarells (988), Maçana (990), Copons (1020), Calaf (1015), Calonge (1010), Mirambell (1039), Durfort (1040), la Manresana (1022), Conill (1019), Aleny (1085), Boixadors (1014), Miralles (1065), Montfalcó el Gros (1027), Veciana (1034) i Sallavinera (1014). També en devien ser Seguers (1022) i Solanelles (1015). Igualment són castells termenats, bé que esmentats com a tais més tardanament, la Goda (lloc documentat el 960, però clarament com a castell termenat el 1166), Rocamora (1031, com a termenat el 1174), Fiol (1162), Segur (1065-1117), Carbasí (1078-1160), Puigdemàger (1022-1138), Llubosa (1041-1209) i Fortesa (1202). No és fins al segle XIII que es documenta el castell termenat de Prats, que no sembla coincidir amb el castell de Segarra, documentat coetàniament. Encara dins la baixa edat mitjana, seran afegits els de Porquerisses, Montesquiu, l’Astor i Vilamajor.

Les quadres

Les quadres viuen, a l’edat mitjana, dos moments expansius ben diferents. El primer és al segle XI. Solen sorgir, aleshores, en un extrem del terme del castell termenat, amb l’afany de controlar i explotar bé el territori, en principi de cara a possibles agressions exteriors, bé que també serviren per a assegurar el domini de l’espai agrari propi i les exaccions econòmiques. El senyor del castell dona en feu heretable aquest fragment del terme a un cavaller, el qual, obligant-se amb el pagament d’un cens, es compromet a edificar-hi una torre i unes cases, sobre les quals exercirà una minsa jurisdicció, a la vegada que els principals cobraments continuaran en possessió del senyor del castell. Així, es genera un petit nucli alhora agrari i defensiu. Aquests quadres no són freqüents en les contrades anoienques. El principal cas coetani, la quadra de Vilallonga—esmentada com a torre el 1022 i com a termine de Vila Llonga et de ipsa quadra el 1068—, demana matisacions, perquè, per bé que sovint sembla entendre’s en el terme de la Manresana, no és clara la relació amb aquest castell quan, en iniciar-se el segle XI, els Castellar repoblen Vilallonga, sembla que per compte propi. de fet, Vilallonga, tot i ocupar sempre un lloc secundari, de seguida tindrà un comportament i un tractament similar al propi dels castells termenats, i a la baixa edat mitjana l’indret serà esmentat com a “termino Castro de Vilalonga”. En canvi, l’altre cas coetani, la quadra de Benviure, documentada el 1048 per bé que no en consta l’origen, sempre es mantingué com un nucli menor dins del terme de Montfalcó el Gros.

Diferent és el contingut de la quadra en la baixa edat mitjana. Aquí el mot ha evolucionat cap a la significació de nuclis ben definits i caracteritzats en els extrems d’un terme més ampli. Per això, en el pas del segle XII al XIII, Vilanova d’Espoia, que en el context feudal té una posició nítida amb una certa jurisdicció, és qualificada de quadra. Per les mateixes dates, la peculiaritat d’Igualada, progressivament singularitzada en domini del monestir de Sant Cugat, fa que també sigui definida com a quadra. Però quasi coetàniament també és esmentada com a quadra la Torre de Capellades (actualment, de Claramunt), senzillament per ser un nucli de població ben caracteritzat en un extrem del terme més ampli que és Claramunt. Igualment, el mas Capell i les Corts, dins d’Orpí, arran de la donació a Santes Creus al segle XIII i la progressiva consolidació de la jurisdicció exercida pel cenobi, es caracteritzen prou per referir-se a ambdós llocs com a quadres. En aquest mateix sentit, ja al segle XIV, el nombre de quadres creix espectacularment: Vallbona, Fortesa, Badorc, Canals, Vilar, Castellet, Tolosa, etc., i al segle XV fins i tot Ancosa és esmentada com a quadra. La progressiva identificació de quadra amb una entitat geogràfica menor fa que alguns indrets no gaire importants, tot i el tractament de castells termenats, siguin esmentats en la baixa edat mitjana com a quadres, com és el cas de la Goda.

Construccions defensives complementàries

Un dels perills de la zona de marca és la incursió sarraïna, ben present en segons quins moments. D’aquí deriva la necessitat tant de vigilar bé com de cercar la protecció per a la població i els mateixos béns. Els castells resguarden la població de la ruralia sotmesa a llur protecció, alhora que són erigits en llocs on la guaita pugui ser ben eficaç. Precisament, el nom de “Miralles”, present en dos dels castells de l’Anoia, fa referència a la tasca de mirar bé l’horitzó. Altres topònims, com el de la Guàrdia, palesen clarament la funció i la missió dels castells en l’articulació del territori.

Els castells, de primer, són constructivament força austers i elementals, bé que aviat poden generar estructures defensives relativament complexes, com sembla el cas de Cabrera. Però, per a cobrir adequadament la defensa de l’espai i la protecció dels seus habitants, normalment no n’hi ha prou amb el castell termenat, i aleshores apareixen altres construccions, sense que normalment calgui fragmentar la jurisdicció. Així, tot el territori serà cobert de torres, guàrdies, guardioles, motes... en definitiva, fortaleses sovint ben precàries i sempre molt austeres, complementàries de la defensa i protecció que pot oferir el castell, per bé que la seva immediatesa les converteix en estructures bàsiques.

En alguns casos, es tracta de castells termenats, que tot i que sovint tenen uns límits ben precisos, són inclosos dins dels termes d’un altre castell, com el castell de Carme, dins de Claramunt, o el Castell Tort, al sud-oest de la Guàrdia i l’homònim situat a Calonge de Segarra.

En l’extrem contrari, la mota esdevé una construcció ben senzilla, consistent en una elevació artificial, amb pedres i terra, del nivell d’un terreny, des d’on organitzar la vigilància i la protecció. Només consta la seva presència a Igualada on, a més, hi eren afegides altres defenses.

La figura més usual, però, és la torre, erigida amb la finalitat de servir de refugi i protecció de la població pagesa immediata. Tot culminant una evolució en l’edificació defensiva cap a un major domini tècnic i constructiu, ara són normalment rodones, excepte algunes encara edificades amb planta quadrada o rectangular, com la d’Ardesa o les més modestes del Castellot de Joveró (a Jorba) i el Collet de Sant Pere Màrtir (a Òdena). En els primers anys de la repoblació, la seva funció esdevé bàsica i imprescindible: en atorgar la carta de poblament de Freixe, el 955, el vescomte de Barcelona especifica que els pagesos hi han de construir “in comuno” la torre. En el mateix sentit, el bisbe Fruià, a la darreria del segle X, en voler impulsar —baldament— el repoblament a Montbui, hi vol construir una torre, com el 1016 farà el seu successor Borrell a Riquer. Elements arquitectònics molt primerencs, com l’opus spicatum que hi ha a la torre del Bedorc o a l’anomenat castell del Bosc de la Llacuna (els Castellots), reflecteixen que les torres acompanyaven la presència dels primers repobladors.

En realitat, des del primer moment, i lligat a l’estesa de l’hàbitat dispers, es construeixen molts masos i kasas cum turre, com es documenta a Òdena ja el 956. Igualment, en donar la vescomtessa de Barcelona al monestir de Sant Cugat, el 1005, un alou situat a Capellades, entre els diferents elements que en formen part, hi és esmentada una torre. Encara a la segona meitat del segle XI, Joan Sesmon construeix una torre en el molí que ocupa a Capellades, la qual cosa li ocasionarà problemes amb el monestir de Sant Cugat, senyor del molí, molest per no haver-li estat demanat el corresponent permís.

La torre de la Manresana, recentment restaurada i en realitat un antic castell, és la més vistent del sector segarrenc de la comarca.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán

Més correntment, la torre protegeix un petit conjunt d’hàbitats, com passa a la torre dels Hereus, a l’oest del terme de Copons. L’atracció entre la torre i els habitatges és mútua, com és clar en el cas de la Manresana. Així, la torre és plenament integrada en el paisatge agrari, de tal manera que l’organització habitual i normal és la descrita a Sant Jaume d’Igualada (ara Sesoliveres) el 1057: una torre i unes casas et casalibus qui in circuito eius sunt.

La torre esdevé, doncs, l’acompanyant de qualsevol nucli d’hàbitat, tant si és compacte com si es tracta d’un conjunt de masos propers, i així era present a Solanelles o a Vilaclara. de fet, és imprescindible en poblacions allunyades del castell termenat, ja es tracti de nuclis una mica crescuts—cas de Capellades respecte de Claramunt— o d’altres molt menors —Torrebusqueta, de Vilademàger—. Precisament, en aquells moments diferents nuclis de població inclouen la torre en el topònim: Torre Folguera, Torremitja, Torrebusqueta, la Torre dels Hereus. I, coetàniament, succeeix de manera similar en alguns masos, com el mas Torreballa, a Òdena.

A la vegada, les torres poden comportar una funció prolongadora de la protecció i la defensa del castell, com és ben clar en les dues torres properes al castell de Castellfollit de Riubregós. En el mateix sentit, l’estratègia condiciona el sorgiment de torres: des de l’actual torre de Claramunt una construcció homònima podia assegurar la major part de la vall de Carme. Hom hi suposa, també, un ús com a torre d’homenatge en casos com el de la torre de Contrast.

Les guàrdies i guardioles, bé que auxiliarment poden complir funcions similars a la torre, són construïdes per a vigilar —guaitar— i complementar així el sistema defensiu. Situades normalment en llocs elevats, a vegades arribaven a formar part de la toponímia: “el Pug de Guardiola”, per exemple, era cap a l’oest d’Igualada, vigilant aquella entrada a la conca d’Òdena. La presència de les guàrdies és simultània a la repoblació de la terra de marca: la Guàrdia dels Albarells és documentada el 986, i la Guàrdia Pilosa és esmentada el 1015. En moments de perill imminent la seva funció es revitalitza, per a prevenir els atacs.

La relació d’unes fortaleses amb d’altres és vital. Algunes construccions esdevenen veritables enllaços entre diferents castells, com el castell Tort, que, dependent del vescomte de Barcelona, ocupava els límits entre els termes dels castells de la Guàrdia, Piera i Castellolí, just en un punt geoestratègic important per a les comunicacions. En realitat, la intercomunicació és un element clau entre totes les fortificacions. Un sistema de comunicació ràpid enllaçava les fortaleses alertant-les dels perills, de tal manera que cadascuna transmetia el missatge a la següent. Podien utilitzar sons acústics, bé que sens dubte empraven senyals de foc i fum de dia i fogueres a les nits, com encara es feia als segles XIII i XIV a les zones frontereres. Per això, en aquesta terra de marca, la xarxa era contínua i és impossible esmentar, ni que sigui de manera breu, totes les construccions: només a l’actual terme de la Llacuna, per citar un exemple, podem arribar a sumar poc més d’una dotzena de torres o guàrdies d’aquesta època.

La precarietat de les construccions fa que un cop allunyat el perill, motiu pel qual foren creades, i mancades de jurisdicció, moltes d’aquestes vagin perdent les característiques primigènies, o en destaquin més l’ús agrícola que el defensiu. L’oscil·lació terminológica en el cas de can Venrell, a Igualada, és ben clara: el 1187 és esmentat com a torre de Venrell, i ja l’any següent és citat tan sols com a mansum de Venrel, denominació que predominarà del tot, arraconant-se la referència a la torre. Aquest procés, accentuat en construccions petites, com la majoria de les guàrdies i torres, que seran abandonades a la sort del temps, és, en realitat, ben generalitzat. Aviat, per exemple, el Castellet de Cabrera es reduirà a un indret amb un parell de masos i, del Castellet de Piera, no en restarà més que el nom. En ocasions, fins i tot és esborrat l’esment i el record, com és el cas del castell de Carme, encara present, però, el 1321, quan hi sojornà el futur Alfons III.

Altres vegades, és la mateixa evolució de l’indret la que fa millorar la condició de la construcció defensiva, i que origina el pas de torre a castell, com és el cas de Freixe: en la carta de poblament del 955 es diu clarament que es construirà una torre dins del terme de Fontanet, i prop de cent anys després, el 1041, continua essent una “turre in comitatus Barchinonensis in termine de castro Fontanedo”; al final del mateix segle, però, sense deixar d’estar inclòs dins dels termes de Piera, ja serà esmentat com a castell, i en els segles següents continuarà essent conegut com a tal. Bé que en casos com aquest pot palesar-se la vacil·lació del llenguatge, en d’altres, en canvi, la modificació expressa un creixement de la posició i el pes de la fortalesa o, sovint, de la població generada al redós, com sembla apreciar-se amb el castell de Guàrdia Pilosa on, tot i ser sempre termenat, no s’acostuma a esmentar-lo com a castell en els primers segles del repoblament. En el mateix sentit, castells com el de l’Astor i Montesquiu, i també Vilamajor, atès el silenci documental, podrien sorgir posteriorment, tot acompanyant el creixement dels respectius nuclis d’hàbitat.

Precisament, a mitjan segle XII apareixen esmentades les fortaleses de les Matosses (a Masquefa) o del puig sobre Capellades, entre d’altres, alhora que la torre del Bedorc també passa a ser esmentada com a “fortitudine”, modificacions que indiquen, en realitat, l’entrada en la dinàmica de les fortificacions feudals, que veurem a continuació.

Amb tot, cap a la fi del segle XIII, l’actuació dels encarregats dels castells, els castlans, sols preocupats per obtenir rendes, i l’allunyament de les necessitats militars, fa que molts castells es vagin derruint per si sols, i només ben pocs siguin usats com a residència i centre senyorial.

Vegeu: Castells i edificacions militars de l’Anoia anteriors al 1300

Noves fortificacions. Les domus

Entre mitjan segle XII i el començament del segle XIII, el nou context feudal estimula la construcció de noves fortaleses o la remodelació d’anteriors. És ara que el Bedorc és esmentat com a “fortitudine de Bedorg” i que apareix la “fortitudine que vocant Matosses”, a Masquefa, o l’esmentada “fortitudine” sobre Capellades, com també la fortalesa del Soler a Calonge. En el mateix context, cap a la darreria del segle XII, el senyor d’Òdena volgué construir una fortificació prop del mas Bonin, que pertany al monestir de Montserrat, just quan ambdós estaven enfrontats per diferències jurisdiccionals.

És en el marc dels enfrontaments feudals que sorgeixen les domus, enteses com una casa fortificada que centra un alou o una població petita i ofereix protecció i, si de cas, punt d’atac, i que poden arribar a desvincular-se totalment del castell en el terme del qual sorgeixen, com esdevé amb la domus de Vilanova del Camí, tot i que altres vegades el lligam es manté ben estret, com a l’Espelt.

No totes les domus, però, són iguals. Unes centren alous, i les funcions defensives i militars s’afegeixen a unes tasques bàsicament agràries, com és la domus de Cucala que el bisbe de Vic tenia a Tous, documentada el 1160, i probablement també era el cas de cal Quadres, igualment a Tous. En aquests casos la domus rep el tractament ofert als masos, i tot i exigir-se un clar lligam feudal, és cedida en règim d’emfiteusi.

L’altre tipus, el més freqüent, sorgeix directament del clima de tensió feudal, tot destacant l’aspecte bèl·lic i defensiu; la domus no sol centrar cap alou sinó alguna petita població. És així en la domus que Pere de Claramunt fa construir a l’inici del segle XIII a Vilanova de Claramunt (posteriorment del Camí), o en la coetània de Vilanova d’Espoia. En aquests casos, les domus són cedides de manera idèntica a com es fa amb les castlanies dels castells (infeudació de la domus a un cavaller que rep la cessió d’una peça de terra i la participació en el cobrament d’alguns drets, sobretot el delme).

L’entrellaçament d’aquestes construccions en el sistema d’enfrontaments feudal és ben palès quan, el 1224, Ramon Folc (IV) de Cardona encomana a Guillem de Montbui la domus de Vilanova del Camí, tot especificant-li que la seva feina és vigilar i, així que vegi apropar-se Guillem de Claramunt i els de la seva part, que cridi sometent i, en canvi, quan s’apropi algú de la banda dels Cardona o ell mateix, que els aculli i protegeixi, amb el suport dels habitants de Vilanova del Camí que, sempre i servint-se de la domus, han de foragitar els de Claramunt i acollir els de Cardona.

En realitat, els Cardona, en la seva expansió per la conca d’Òdena, se serviran molt de les domus, tant de la de Vilanova del Camí com de la d’Òdena —adquirida als Jorba, que ja la posseïen el 1187—, tot establint, el 1230, relació amb la domus de Vilanova d’Espoia i maldant, a la meitat del segle, per a mantenir el control sobre la de Santa Coloma de Montbui (actualment Santa Margarida), que posseïen infeudada als Montbui. Similarment succeïa a la zona septentrional, on la domus de Ferrera afermava el sistema defensiu vescomtal entorn a Calaf.

Aquesta domus de Ferrera probablement fou bastida sobre una antiga construcció defensiva, evolució potser igualment seguida a Flix (Tous). de fet, les domus esdevenen bàsiques en el nou context d’enfrontaments senyorials; el mateix comte de Barcelona, el 1146, estableix la “chasam que nominatur Forteda”. La importància d’aquestes construccions queda reflectida en el seu preu: dels 13 000 sous barcelonesos amb què Guillem de les Corts, el 1283, va vendre part de les seves propietats, l’import més important corresponia a la domus de Bellpuig (a Cabrera).

L’hàbitat i l’ordenació de l’espai

Els primers hàbitats eren petits habitatges de planta rectangular o trapezial molt senzills, tant si formaven nuclis com els de la Tossa de Montbui o construccions més disperses, com a l’Anoia segarresa oriental. Simultàniament, també foren aprofitades, d’alguna manera, les coves, com probablement a Masquefa, la Llacuna i molts altres indrets. La defensa de la torre, com hem vist, facilita l’agrupament, per bé que no sempre imposa nuclis plenament compactes: a la “villula” de Vilaclara (de la Guàrdia) —com és definida el 1083— la torre defensava set masos propers.

Les vil·les són esmentades de ben aviat: la “villam que vocant Avenes”, prop de Tous, és documentada el 1023, i la “Villa Alta” és present coetàniament al sud-oest de Copons. La vil·la designa, sovint, un espai agrari concret mancat d’unitat d’explotació, com és el cas de Vilaclara d’Òdena. Altres vegades, però, s’identifica amb un mas, similitud present al segle XII quan el monestir de Sant Cugat parla, a Masquefa, del “mansum nostrum qui vocatur de Vila Merdosa”.

El mas és molt freqüent des del segle XI com una unitat d’explotació agrícola amb una complexitat constructiva adient per a desenvolupar els diferents conreus de cereals, vinya i horts necessaris per a una agricultura autosuficient. Sempre descrit de grans dimensions, incloent sovint encara espais erms o boscosos, no són rars, però, els nuclis de masos propers, com els “masos de les Esplugues”, al terme de Claramunt, prop de Carme. El nombre de masos és molt elevat, però no estructuren tot l’espai agrari per raó del predomini numèric dels pagesos que posseeixen poca terra i en parcel·les sovint esparses i fragmentades, que són, a la vegada, les més nombroses. Al segle XIII, de les seixanta famílies pageses que al terme de Montbui paguen censos al bisbe de Vic, només vint-i-una consten com a ocupants de masos.

Ultra alguns masos i topònims on ha quedat arcaïtzat l’ús del mot “vila”, ja a la darreria del segle XI el terme es reserva a nuclis de població compacta al redós de la fortificació, com és el cas de la vila de Calaf, significat que arrelarà al segle XII en ser designats com a viles nuclis com Masquefa o Carme, indrets fins aleshores coneguts com a “llocs”. El fet que alguns agrupaments, per les circumstàncies econòmiques i socials, creixin força i desenvolupin activitats productives i terciàries, comporta que el terme “vila” vagi essent aplicat a les poblacions més significatives i, precisament, cada vegada menys rurals. Així, al segle XIII, la denominació “vila” es va reservant a indrets com Igualada, Piera o Prats de Segarra.

Un tipus d’hàbitat concentrat és el generat al voltant de les esglésies —la sagrera—, per tal d’aprofitar les trenta passes d’immunitat que envoltaven aquests recintes sagrats. Així sorgí el primitiu nucli de Sant Martí Sesgueioles com també, després, s’organitzà la sagrera de Calaf entorn de la canònica de Sant Jaume. (Vegeu la transcripció del document Carta de poblament de Sant Martí Sesgueioles

Cap a l’espai baix-medieval: el pes de les viles

A partir del segle XII, i sobretot al XIII, la configuració i l’articulació de l’espai es va desenvolupant amb els canvis socials i econòmics que fan possible la puixança de les viles. Van creixent uns centres d’hàbitat vilatà on, sense desvincular-se de les pròpies activitats primàries, és exercida una veritable capitalitat sobre la ruralia immediata. La població del camp té les viles com a centres de mercat, reguladors de mesures, llocs on obtenir crèdit o aconseguir el servei de notaris, per exemple. La relació és mútua, perquè la naixent burgesia de les viles projecta els seus interessos sobre l’espai rural del voltant, de tal manera que maldarà, mitjançant les noves institucions de govern municipals, per estrènyer tots els lligams institucionals amb la ruralia, confirmant la vila com a centre de justícia o, en la mesura que pugui, de capitalitat religiosa.

D’aquesta manera, les viles teixeixen unes regions d’influència proporcionals a la pròpia força de creixement i d’atracció. En conseqüència, les viles articulen l’espai de manera ben espontània i natural. de la inexistència d’un nucli urbà important i prou fort en l’actual Anoia, se’n deriva la manca d’unitat. Els centres majors d’atracció se situaven fora de l’actual comarca: Cervera era la capital indiscutible de tota la zona nord i occidental, mentre que la zona meridional girava entorn de Vilafranca del Penedès, a la vegada que Manresa atreia el sector de la Guàrdia i, de manera secundària, la zona oriental de l’Anoia segarresa. Al nord, Cardona centrava, sobretot, els nuclis septentrionals inclosos en el vescomtat. Per sota d’aquests grans nuclis urbans, l’espai de l’actual comarca era organitzat a partir de viles de segon i tercer ordre: Piera regia tota la zona sud, mentre que Igualada era la capital de la conca, amb una importància creixent, progressivament eixamplada. Al nord, Prats atreia la zona de la Segarra, bé que en competència amb Calaf, en un context d’enfrontament senyorial, perquè Prats era reial i Calaf, vescomtal. Recolzat en el suport senyorial, el radi de Calaf augmentarà molt per damunt de l’altre nucli vescomtal, Castellfollit. El territori acaba d’articular-se amb uns centres menors, lligats als anteriors però reguladors d’espais propis. Aquí destaquen Copons i Pujalt. Copons, en primer lloc, és el centre immediat de Veciana i Montfalcó, afavorit per la presència de sots-veguer i per centralitzar funcions importants, com ara les notarials. Per la seva part, Pujalt esdevé el principal centre entre Cervera i la Segarra de Prats i Calaf, amb una certa capacitat organitzadora de l’espai immediat.

L’estructura territorial

Comtats i jurisdiccions

La població de Castellfollit de Riubregós va néixer a redós del seu castell, un dels pocs de la comarca pertanyents al comtat de Berga.

ECSA - J. Todó

La primera divisió territorial aplicada sobre aquestes terres ve imposada pel ritme d’avanç portat pels comtats repobladors. Les circumstàncies atzaroses de l’avanç repoblador més que qualsevol altre criteri premeditat fixarà els primers grans límits territorials.

En primer lloc, les aprisions fetes sota l’aixopluc del comtat de Barcelona signifiquen la incorporació a aquest comtat dels vora 325 quilòmetres quadrats on actualment se situen els municipis de Masquefa, el Bruc, Pierola, Piera, Cabrera, Capellades, la Pobla de Claramunt, la Torre de Claramunt, Vilanova del Camí, Carme, Orpí, Santa Maria de Miralles i la Llacuna. Posteriorment, al segle XI, a l’extrem nord-occidental de l’actual Anoia, el comtat de Berga —la marca d’expansió del comtat de Cerdanya—, comprimit progressivament pels comtats de Manresa i d’Urgell, sols pot aconseguir uns 40 quilòmetres quadrats, compresos entre Castellfollit de Riubregós i Pujalt. Tota la resta, la part més extensa, amb uns 500 quilòmetres quadrats, forma part del comtat de Manresa, marca d’expansió del comtat d’Osona, per la qual cosa ambdues denominacions a vegades hi vacil·laran.

El comte de Barcelona n’era també d’Osona i Manresa. I el 1117, amb la mort del comte cerdà Bernat I, els comtats de Cerdanya i Berga passen, de fet, a Ramon Berenguer I, comte de Barcelona. D’aquesta manera, al segle XII tot el territori de l’actual Anoia queda sota l’autoritat del comte de Barcelona, la qual cosa permetrà, en el futur immediat, restar sotmès directament, en principi, a l’autoritat reial pel fet que, en virtut de la unió dinàstica entre Catalunya i Aragó, el comte de Barcelona rebrà el tractament de rei, per raó de posseir el títol reial d’Aragó, a partir d’Alfons I (1162).

El fet que tot el territori sigui inclòs dins dels dominis d’un mateix comte no significa que la jurisdicció territorial sigui la mateixa. El sistema feudal facilitava la fragmentació del poder. En algunes zones, la potestat escapava al control comtal i un senyor feudal en posseïa els drets jurisdiccionals. Cessions fetes pel comte en els primers moments del repoblament o posteriors vendes per necessitats del monarca, o donacions per d’altres motius, transvasen part dels drets jurisdiccionals en favor de senyors concrets.

Ja des dels primers moments, el monarca mancava de jurisdicció a Queralt, on l’exercia el senyor homònim en virtut de la venda que feu el comte Borrell el 975. Els vescomtes de Barcelona en la pràctica exerciren la pròpia jurisdicció a la Guàrdia fins al segle XII, com havien fet a Cabrera fins al 1063 i a Piera fins que, en la mateixa data, feren el bescanvi amb el castell de Pierola. Progressivament, pel nord, anirà estenent el seu control el vescomte de Cardona, el qual posseirà, en realitat, les jurisdiccions d’una àmplia zona septentrional de l’actual comarca que va contribuir a repoblar: Calaf, Calonge, Conill i Mirambell, a més de ser present a Pujalt i controlar, des de mitjan segle XII, Castellfollit de Riubregós. Mentre, a la conca d’Òdena, els Cardona, mitjançant lligams matrimonials, ja són a Claramunt al segle XII, on la jurisdicció passarà per diferents tràngols i oscil·lacions entre els Cardona i els Claramunt fins al definitiu arrelament vescomtal a la darreria del segle XIII. En aquest segle els Cardona afermen el control de la conca amb l’adquisició, el 1287, de la jurisdicció sobre Òdena, en una progressió que continuarà de cara al segle XIV, dominant ben aviat, de fet, tota la conca d’Òdena estricta a excepció d’Igualada, amb la consegüent col·lisió amb la vila igualadina, reial i encerclada pels interessos vescomtals.

Els Òdena havien exercit, des del primer moment fins a les topades amb Jaume I al segle XIII, tota la jurisdicció en els seus termes. Precisament, dels Òdena rebrà el monestir de Sant Cugat, progressivament des del 1132, la jurisdicció sobre Igualada, que des del 1233 el monestir exercirà comunament amb el rei. La fórmula, gens nova en el panorama medieval, comportava la necessitat de prendre totes les decisions jurisdiccionals indivisament pel representant del monestir i el representant reial a la vegada. Semblantment i de manera breu, per cessió reial, la vila de Piera fou plenament del monestir de Poblet entre els anys 1285 i 1291.

A més, la jurisdicció és dividida en alta i baixa, mer i mixt imperi. Aquest plantejament, a bastament emprat a la baixa edat mitjana, facilita que el comte rei cedeixi una part de la jurisdicció i es reservi l’altra. Així, al segle XIII, els Boixadors assoliren la jurisdicció baixa sobre Prats i els Cardona, a Jorba, de la mateixa manera que l’exercien els Cervelló sobre Vilademàger.

La realitat, però, no era tan clara. Constantment els oficials reials es queixen d’usurpacions per part de senyors que empren, en la pràctica, una jurisdicció superior a la que els pertoca, a despit dels drets reials. A vegades les diferències sobre jurisdicció són solucionades amb alguna entesa, com el conveni signat el 1269 entre el rei Jaume I i el vescomte de Cardona per la jurisdicció sobre Castellolí. Però normalment es tracta d’un conflicte de tensió i força, intentant sempre els diferents senyors d’aprofitar-se dels moments febles del monarca. El 1303, el veguer de Cervera, en conèixer que s’ha comès un assassinat a Conill, cita els homes d’aquest lloc per a realitzar la investigació, i ells li contesten que el crim ja ha estat investigat pel batlle de Calaf en nom del vescomte de Cardona. Evidentment hi ha molt en joc: qui hi exerceixi la justícia n’és el senyor. Per això, pocs anys després, el rei mana, també al veguer de Cervera, actuar a Jorba perquè el vescomte de Cardona hi exerceix tota la jurisdicció quan, segons el rei, no li pertoca pas. Aquest exercici tens de pugna per la jurisdicció es va repetint amb els diferents senyors, segons les capacitats de cadascú.

Castlanies

L’encarregat de vetllar pel castell és el castlà. En certa manera, i en aquest aspecte, els castlans substitueixen la funció que havien exercit els vicaris en els castells de la Catalunya Vella. La figura del vicari ja sols apareix, en les contrades anoienques, en els castells meridionals fins al segle XI. Així, a Miralles, Hug de Cervelló actua com a vicari, i a Claramunt, en la quarta dècada del segle XI, s’hi mou “Mir, vicario de Clarmont”, mentre que, a Vilademàger, hi és present el vicari en les darreres dècades del segle.

El castlà, per concessió feudatària del senyor, gaudirà a perpetuïtat de part dels drets derivats de la possessió del castell i, a canvi, atorgarà tot l’ajut que calgui al seu senyor, esdevenint-ne el suport militar i, en certa manera, l’exactor. El sistema es complicarà força. D’antuvi, tots els castlans, en la pràctica, subinfeudaran la concessió. Aleshores, atorgaran a un altre cavaller part de les rendes a canvi d’exercir aquest la part corresponent de les obligacions. Posteriorment, aquest sots-castlà pot fer el mateix, i d’aquesta manera, successivament, es van fragmentant tant els drets com els deures sobre el castell. Tot i que uns depenen feudalment dels altres en rigorosa piràmide feudal, la similitud de funcions i percebiments dels sots-castlans fa que, en la pràctica, es confonguin tots, i s’anomenin correntment castlans, malgrat que saben que hi ha “castlanos maiores et minores”, com es diu textualment, per exemple, el 1230 en el castell de la Guàrdia.

Així, cada castell apareix amb diferents castlans alhora. No es parteixen territorialment la jurisdicció—ni tan sols quan el senyor disposa compartir posteriorment les rendes, com succeeix a Claramunt el 1193—, sinó que normalment es divideixen, de manera proporcional, la quota corresponent de rendes i obligacions, bé que per diferents concessions uns poden acumular algun tipus de rendes que els altres castlans no reben. del conjunt de drets i deures de cadascun, en diuen castlania; per tant, sempre hi ha un mateix nombre de castlans i de castlanies en un únic castell. El cas de Vilademàger, en el darrer quart del segle XII, és ben clar, perquè sis són els qui actuen, alhora, com a castlans: Guillem de Cervera, Albert de Castellvell, Pere de Vilademàger, Pere Puigvert, Bernat de Celada i Guillem Sirera. Altres vegades, la dispersió no és tan nombrosa: a Òdena, un segle abans, el 1067, passen a ser tres castlans en afegir-se Guillem Ramon de Cervera als dos ja existents, Onofred Ermemir i Alamany Onofred, mentre que a Cabrera, el 1139, són dos, Miró Guillem i Guillem de Montbui, i a la Guàrdia, el 1226, uns altres dos: Guillem de Claramunt i Albert de Guàrdia.

Les castlanies eren posseïdes pràcticament com un bé en propietat i, per tant, eren cedides en herències, compres, vendes i, molt correntment, en esponsalicis. Així, el 1281, Pere de Cervera vengué la seva castlania d’Orpí a Arnau Tord per 1 100 morabatins d’or, de la mateixa manera que, en el tombant del segle XI al XII, Gerbert Hug cedí testamentàriament la seva castlania de Miralles a Ramon Tedbal. En conseqüència, fàcilment es produeixen acumulacions: els Pujalt, per exemple, eren simultàniament castlans a Pujalt i a l’Espelt. En realitat, amb l’allunyament del perill enemic immediat, les obligacions militars dels castlans queden ràpidament desvirtuades, i destaca la castlania com una manera d’extreure rendes del castell (sobretot, en la majoria dels casos, el delme). En conseqüència, la principal raó que els castells més rònecs comencin a derruir-se ja al segle XIII, com s’ha indicat, radica en l’absentisme dels castlans que, preocupats tan sols de percebre les rendes que els pertoquen per la possessió de la castlania, no habiten els castells, tot i estar-hi obligats. El 1314, el rei Jaume II dirà del castell de Montfalcó el Gros que, “ob culpam et negligenciam castlani castri predicti, dictum castrum est dirutum”, estant el castell, en contra de les ordinacions establertes, “heremum et desertum”, mentre van caient les “trabibus sive bigues”.

El cort

El càrrec de cort existia amb preferència —no exclusivitat— a les viles encarades cap a la Catalunya occidental. Així, en l’actual comarca de l’Anoia destaca, sobretot, el cort de Prats de Segarra, que perviurà fins al segle XIV. Actuava ben imbricat amb els creixents poders locals, exercia la justícia en nom del rei en l’àmbit local i intervenia en els conflictes sorgits entorn de l’urbanisme i la defensa de la vila, com succeeix en fer les noves muralles al començament del segle XIV. El fet que, com veurem tot seguit, el batlle de Prats no exercís una jurisdicció merament local facilità la importància del cort de Prats.

En diferents llocs menors el càrrec també perviurà fins al segle XIV. És el cas dels corts de Guàrdia Pilosa i de Miralles, on l’ofici estarà, en realitat, unit a castlanies concretes, de la mateixa manera que succeïa en molts altres llocs.

Vegueries i sots-vegueries

Nuclis de poblament de l’Anoia segons la documentació dels segles X-XIII, amb indicació de les vegueries i sots-vegueries.

F. Sabaté

Al segle XIII, la compartimentació de l’espai en comtats és del tot inservible per a articular el govern del territori, alhora que el conjunt de castlanies ha derivat en benefici d’unes famílies castlanes concretes, mentre que l’aparició de les viles amb puixança modifica l’articulació espacial de manera força espontània. El monarca, per tant, necessita trobar un sistema de divisió del territori adaptat a les noves circumstàncies que li permeti, al mateix temps, exercir-ne plenament la jurisdicció. Així és com, amb Jaume I, s’estén a pràcticament tot el territori català una divisió en vegueries, enteses com a districtes d’actuació dels veguers, que són els funcionaris ordinaris encarregats de les funcions judicials i de representació inherents al monarca.

Les vegueries van néixer molt adaptades als espais naturals, respectant els radis d’influència de les noves viles, el pes de la tradició i la situació baronial. El conjunt, aplicat a les terres de l’actual Anoia, mancada aleshores d’unitat o d’algun nucli prou aglutinador, converteix la zona en lloc de confluència dels extrems de tres vegueries diferents.

Al segle XIII, la zona meridional i la conca d’Òdena en sentit estricte eren incloses dins la vegueria de Vilafranca del Penedès, mentre que la vegueria de Cervera ocupava la resta de l’actual comarca, a excepció dels sectors nord-orientals entesos dins la vegueria del Bages. Es mantindrà, però, una reiterada indeterminació dels límits precisos. Així, Sant Pere Sallavinera i Boixadors eren disputats per les vegueries de Cervera i del Bages, fins que el 1311, Jaume II va dictaminar llur inclusió dins la vegueria del Bages. A la vegada, i fins ben entrat el segle XIV, Sant Pau de la Guàrdia i el Bruc fluctuen entre el Penedès i el Bages, bé que romanen més en aquesta darrera. En realitat, diferents factors afavoriran la pervivència de disputes en el mateix sentit, i així al segle XIV cristal·litzen les pretensions d’incloure Tous, Clariana i la Goda dins la vegueria del Penedès en comptes de la de Cervera, modificació que no significarà cap estabilitat, perquè fins ben entrada l’edat moderna sovintejaran les diferències per raó dels límits entre aquestes dues vegueries.

La situació d’aquestes terres en els extrems de les respectives vegueries, precisament en uns indrets amb marcada presència de nuclis urbans menors amb funció rectora i amb unes configuracions naturals molt precises, expliquen la subdivisió en sots-vegueries. Així, dins de la vegueria del Penedès, la part meridional de la comarca, del congost de Capellades en avall, formava la sots-vegueria de Piera, que incloïa també alguns nuclis ara fora de la comarca. La conca d’Òdena pròpiament (Claramunt, Orpí, Castellolí, Òdena i Igualada) formava la sots-vegueria d’Igualada i conca d’Òdena, mentre que la Llacuna i Miralles es lligaven directament amb la vegueria de Vilafranca.

Al nord, Prats de Segarra era la seu de la sots-vegueria de Prats i Segarra, dependent de Cervera, que incloïa els pobles de l’altiplà segarrenc fins a Conill i Pujalt, que ja s’unien directament a Cervera. Al sud d’aquest espai natural, Rubió, Jorba, Argençola, la Panadella i Montmaneu, la Goda, Clariana, Tous, la Roqueta i Queralt, restaven directament units a la vegueria de Cervera. Finalment, Copons, tot i definir-se a vegades dins la “subvicarie de Segarra”, formava una petita sots-vegueria que incloïa Veciana, Biure i Montfalcó el Gros.

Ultra aquestes seus sots-vicarials estables, totes amb posterior continuïtat històrica, cal afegir encara un altre sots-veguer, el “sotsveguer del Bruch e de la Guàrdia”, amb una presència basada en l’esmentada difusió dels límits entre les vegueries del Bages i del Penedès.

Els termes precisos i competencials dels lligams dels sots-veguers amb els veguers respectius no acabaran de definir-se fins entrat el segle XIV, precedits per una sèrie de conflictes i enfrontaments jurisdiccionals amb intervenció dels poders municipals, que sempre prefereixen els sots-veguers locals per tal de poder-los controlar millor i, a través d’ells, influir sobre tota la ruralia. Precisament, per raó de les tibantors provocades per l’actuació del veguer de Cervera a la zona segarresa, amb enfrontaments entre els municipis de Cervera, Copons i Prats, el 1320 Jaume II manarà salomònicament que el veguer de Cervera, quan hagi d’actuar en aquests indrets, ho faci a partir d’un sots-veguer amb residència a Pujalt, vila que esdevindrà així cort de sots-vegueria.

L’ofici vicarial s’anà desenvolupant i definint progressivament al llarg del segle XIII i els primers anys del XIV. Els sots-veguers, cadascun en la seva demarcació, eren els encarregats de manera ordinària de la justícia, tot i que mai no actuaven en zones de jurisdicció senyorial. Exercien, igualment, la representació reial, a la vegada que en les seves corts era registrada gran part de la creixent activitat econòmica, en comprometre’s les parts davant seu al compliment de terminis en préstecs i contractes.

Batllies reials

El batlle és l’encarregat de vetllar per les rendes del seu senyor. Per això, originàriament no és un ofici lligat al rei, ni tan sols a un senyor jurisdiccional: a Copons, per exemple, el castlà té el seu batlle, com també succeeix a Prats de Segarra. La funció del batlle és, en principi, econòmica i recaptadora. Així, quan Alfons I, el 1190, infeuda el castell de Pierola en la persona de Bertran de Castellet, especifica que la part de rendes corresponents a la corona, les ha de percebre el batlle reial. En aquest sentit, per a l’erari comtal era important, al segle XII, el batlle de Piera i Cabrera, al qual aviat caldrà afegir el de Segarra i, progressivament, els de Pierola, Copons, Sant Martí Sesgueioles i Igualada (des del 1233). Pujalt, sobretot en consolidar-se el domini reial, també gaudeix d’un batlle propi. de fet, al segle XIII encara que existeixen batlles encarregats, a la vegada, de batllies ben distants, es va avançant a fer coincidir les batllies amb les entitats de població. Així, tot i que Piera i Cabrera es mantenen fins ben entrat el segle en una mateixa batllia, cap al final de segle seran anomenats batlles a Conill, a Carbasí i a Argençola, per exemple, i en el tombant cap al segle XIV cada lloc reial té ja batlle propi.

Molt diferent és el cas del batlle de “Segarra i la Selva”. Resideix a Prats de Segarra i, encarregat de vetllar pels interessos i rendes reials, sense envair les competències judicials i representatives del veguer, la seva jurisdicció és geogràficament molt àmplia, per damunt fins i tot de llocs que disposen de batlle propi: Prats, la Manresana, Sant Martí Sesgueioles, la Guàrdia Pilosa, Pujalt, Copons, Veciana, Montfalcó el Gros, Argençola, Montmaneu i la Panadella i, ja fora de l’actual Anoia, Pallerols, Sant Antolí, Timor i Gàver, a més de vetllar pels interessos reials en tres pobles encara més allunyats: Sedó, Montcortès i Riber.

En les quatre seus estables de sots-vegueria, coexisteix, en aquests moments, el batlle reial al costat del sots-veguer. En aquests llocs importants, per la mateixa representativitat reial pròpia del batlle i per les pressions municipals, el batlle reial avança progressivament, dins l’àmbit de la vila, en competències que, altrament, podrien semblar pròpies del sots-veguer, reservant l’actuació d’aquest per a la resta de la sots-vegueria, bé que amb matisacions en cada una de les diferents viles i predisposant la posterior fusió d’ambdós oficis. En el mateix sentit, no hi faltaran conflictes jurisdiccionals entre batlles i sots-veguers, tot i ser ambdós reials, els quals a vegades requeriran la intervenció del monarca, com succeirà a Copons i a Sant Martí Sesgueioles.

Batlles i representants senyorials

Els diferents senyors nomenaran els seus batlles per tal que vetllin per llurs interessos, independentment de la situació jurisdiccional: el vescomte de Cardona disposa d’un batlle a Calaf, on és, pràcticament, senyor, i alhora en disposa d’un altre a Montbui, on és el castlà major. En realitat tots els senyors tenen els seus batlles: el d’Òdena, el de Claramunt, el de la Guàrdia, de la mateixa manera que Sant Cugat del Vallès disposa de batlle a Masquefa i Santa Maria de Solsona té el seu a Freixe. La mateixa canònica de Sant Jaume de Calaf disposarà d’un batlle. Una evolució, similar a la seguida pels batlles reials, fa que un mateix senyor nomeni, a la vegada, més d’un batlle, segons el creixement de les poblacions. Així, dins de Claramunt, sorgirà, ja ben enllà del segle XIII, el batlle de Capellades.

La funció d’aquests batlles consisteix a percebre les rendes pertanyents al senyor corresponent, com s’indica clarament el 1193 a Claramunt. Aviat, però, els batlles senyorials adopten tota la representativitat de llurs senyors. Per això, el batlle del monestir de Sant Cugat a Igualada s’encarrega tant de les recaptacions com d’exercir la justícia. Similarment, el batlle de Sant Jaume de Calaf entendrà sobre la població inclosa en la sagrera de Calaf, com també sobre tots els que depenguin de la canònica.

No és estrany infeudar a perpetuïtat l’ofici de batlle. Tot depèn de la disposició del senyor respectiu, com fa el monestir de Sant Cugat en la persona de Pere Ramon Tord, que rep l’ofici de batlle de Masquefa el 1143, juntament amb un lot de terres i pensant a deixar-lo en herència a la seva descendència.

Quan els territoris a controlar són amplis, els diferents senyors estructuren els seus dominis: Sant Cugat situa totes les seves possessions en l’actual comarca, incloses les del nord (Sant Pere Desvim) sota el prepòsit del Penedès, mentre que Santa Maria de Solsona col·loca les seves propietats a la zona meridional de la comarca en l’àmbit del seu paborde del Penedès. En el mateix sentit, el bisbat de Vic nomenarà un batlle que vetllarà pels seus interessos a la conca d’Òdena. Similarment, el vescomte de Cardona, en aquests moments, disposarà d’un lloctinent a la Segarra, amb seu a Calaf, i quan la seva presència a la conca d’Òdena sigui important, hi situarà el “lloctinent en la conca d’Òdena del procurador general del vescomtat de Cardona”.

Denominacions geogràfiques populars

Durant aquesta època objecte d’estudi, difícilment hom hauria imaginat que ara estiguéssim tractant aquest territori tan variat com una comarca única i unificada. La percepció que aleshores es tenia del propi espai prescindia, d’antuvi, tant de les compartimentacions jurisdicionals com de les estructuracions eclesiàstiques i es basava, sobretot, en la divisió física de l’espai, en tot cas matisada pel pes rector de les viles. En definitiva, la denominació popular s’avenia molt amb la divisió en sots-vegueries, perquè aquesta, sorgida al segle XIII, ja va ser aplicada, en part, a partir de la realitat popular.

En primer lloc, la zona nord era la Segarra. Es tractava, aleshores, de l’única Segarra, puix que l’entorn de Cervera, a nivell popular, s’incloïa dins de l’Urgell. La zona al sud de la Segarra, entre el que aleshores es considerava l’Urgell i la conca d’Òdena, era conegut com “la Selva”, per la densitat boscosa. El centre geogràfic de l’actual comarca era la conca d’Òdena, tal com també reflectia el títol oficial de la sots-vegueria d’Igualada. S’identificava amb la cubeta central de l’Anoia, fins al seu límit natural al congost de Capellades, afegint-hi la vall de la riera de Carme. El territori al sud del congost es considerava part del Penedès, bé que un xic caracteritzat entorn de la subcapital pierenca.

També seguint l’espai natural, els municipis extrems eren inclosos en àmbits geogràfics actualment veïns: la Guàrdia s’estenia cap al Bages, i Queralt i Bellprat miraven cap a la zona de Santa Coloma, mentre que la Panadella i Montmaneu solien incloure’s a l’Urgell. Per la seva part, la Llacuna, estesa de cara al Penedès, formava una subzona amb pobles veïns de l’actual Alt Penedès, a la qual, en part, s’hi afegia Miralles.

Bibliografia

• M.C. Álvarez Márquez: La Baronia de la Conca d’Òdena, Fundació Noguera, Barcelona 1990
• M. C. Álvarez Márquez: El señorío de los Òdena a través de la documentación existente en el Archivo Ducal de Medinaceli (año 990 - fines del siglo XII), “Historia. Instituciones. Documentos” (Sevilla), 5 (1978), pàgs. 11-112
• A. Bach: Col·lecció diplomàtica del monestir de Santa Maria de Solsona: el Penedès i altres llocs del comtat de Barcelona (segles X-XV), Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1987
• A Benet i Clara: L’expansió del comtat de Manresa, Dalmau editor, Episodis de la Historia, Barcelona 1982
• T.N. Bisson: Fiscal Accounts of Catalonia under the early count-kings (1151-1213), University of California press, Berkeley 1984
• Els Castells Catalans, Vol. V, Dalmau editor, Barcelona 1976, pàgs. 159-471
• Diversos Autors: Tous, mil anys d’història, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1981
• J.M. Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, CSIC, Madrid 1969-83, 2 vols
• E Fort i Cogul: El senyoriu de Santes Creus, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona 1972
• J. Iglésies: La reconquesta a les valls de l’Anoia i el Gaià, Dalmau editor, Episodis de la Historia, núm. 40, Barcelona 1963
• J.V. Mestre i Casanova: Història del Castell d’Òdena (Dels orígens al segle XII), Departament de Cultura de l’Ajuntament d’Òdena, Òdena, 1968
• F. Miquel i Rosell: Liber Feudorum Maior, CSIC, Barcelona, 2 vols., 1945-47
• B. Ribas i Calaf: Història de Montserrat (888-1258), Curial Edicions Catalanes-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990
• J. Rius i Serra: Cartulario de “Sant Cugat” del Vallès, CSIC, Barcelona, 3 vols., 1945-1947
• J. Segura i Valls: Història d’Igualada, Ateneu Igualadí-SERPPAC, Igualada 1978 (2a ed)
• M. Térmens i Graells: Bibliografia de la Comarca de l’Anoia, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona 1985
• J.M. Torras i Ribé, (coord.): Història de les comarques de Catalunya. Anoia, Edicions Parcir Selectes, Manresa, 2 vols., 1988-90
• F. Udina Martorell: El “Llibre Blanch” de Santes Creus (Cartulario del siglo XII), CSIC, Barcelona 1947

Fonts arxivístiques

• Arxiu Episcopal de Vic
• Arxiu Episcopal de Solsona
• Arxiu de la Corona d’Aragó
• Archivo Ducal de Medinaceli. Sección Conca
• Arxiu de l’Abadia de Montserrat. Fons de Sant Benet de Bages
• Arxiu Històric Comarcal de Cervera
• Arxiu Històric Comarcal d’Igualada
• Arxiu Històric de la Ciutat de Manresa
• Arxiu de la Biblioteca de Catalunya
• Arxiu Capitular de Barcelona
• Arxiu Episcopal de Barcelona
• Archivo Histórico Nacional (Madrid)