Presentació geogràfica
Mapa de la comarca de l’Anoia, amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
Situada al centre de Catalunya i seguint el curs del riu del mateix nom, s’estén la comarca de l’Anoia. Per la seva superfície, 866,6 km2 repartida entre 33 municipis, l’Anoia és la catorzena comarca més gran del Principat, representant el 2,7% de la superfície total de Catalunya.
Els seus límits administratius s’estableixen amb el Solsonès al nord, el Bages a l’est, el Baix Llobregat al sud-est, l’Alt Penedès al sud, l’Alt Camp al sud-oest, i la Conca de Barberà i la Segarra a l’oest.
Si bé el riu Anoia pot servir d’unificador del territori de la comarca i donar-li una certa identitat, seria prou controvertit voler trobar uns límits estrictament naturals a l’Anoia. Creada el 1936 per la Generalitat de Catalunya, els límits de la comarca de l’Anoia van respondre més a unes demarcacions que facilitessin el governament del territori que no pas als seus límits històrics i naturals. Així, tota la part occidental s’inclou dintre de la comarca històrica de la Segarra segons les respostes dels ajuntaments del 1931, mentre que els municipis més meridionals s’hi identificaren amb la conca d’Òdena o comarca d’Igualada.
En l’actualitat el grau de cohesió que manté aquest sector de Catalunya és molt superior al que tenia l’any 1936; Igualada s’ha anat imposant progressivament com a centre comarcal, exercint una atracció cada cop més forta sobre un creixent nombre de municipis. Malgrat això, els municipis més septentrionals situats a l’altiplà de Calaf formen una subcomarca amb la seva capitalitat a Calaf, mentre que els municipis situats al sud-est mostren les seves preferències per les terres del pla del Penedès, a les quals pertanyen morfològicament. L’únic canvi produït respecte de la divisió feta el 1936 és la pèrdua del municipi de la Molsosa, situat al nord de la comarca, en benefici de les terres del Solsonès, tot i que aquest municipi sempre havia estat considerat com a part integrant del territori de la província de Lleida.
El riu Anoia, al llarg del seu recorregut per la comarca, travessa perpendicularment tres de les unitats del relleu català que, des del seu naixement fins al seu desguàs a la comarca del Penedès, són: la Depressió Central, la Serralada Prelitoral i la Depressió Prelitoral.
La comarca de l’Anoia constitueix en les tres quartes parts de la seva superfície l’extrem occidental de la Depressió Central Catalana. Configurada per materials tous de formació terciària i quaternària, aquesta correspon a un antic mar interior poc profund que s’estenia des dels Pirineus fins a l’anomenat massís catalanobalear, paral·lel a l’actual línia de costa.
El congost del riu Anoia, defensat per tota una xarxa de castells, era el lloc de pas de l’antic camí ral d’Aragó.
ECSA - J. Todó
La xarxa hidrogràfica, que procedent dels massissos desguassava en aquest mar interior, va anar dipositant a les zones properes a la costa i en forma de grans cons de dejecció els materials més grossos arrossegats per les seves aigües, que constitueixen en l’actualitat les característiques masses de conglomerats que envolten la Depressió Central Catalana, i de la qual són la mostra més destacable els conglomerats de la muntanya de Montserrat, en bona part inclosa dins l’Anoia. D’altra banda, els materials més fins s’anaren dipositant a l’interior d’aquest mar i acabaren formant les capes de calcàries eocèniques i de margues de color gris blavenc prou característiques de la comarca.
Durant l’orogènia alpina aquest mar interior situat sobre la Depressió Central es va anar tancant i va acabar convertint-se en un gran llac interior. A mesura que les dimensions del llac minven, sobre els antics dipòsits de calcàries i margues es formen capes d’argila i gresos rogencs, al mateix temps que per evaporació s’originen grans capes de guixos (conca d’Odena).
Actualment aquests materials tous són força erosionats per la xarxa hidrogràfica. La conca d’Òdena és una cubeta que oscil·la entre els 7 i els 15 km de diàmetre, que corresponen a una conca d’erosió excavada per l’acció de les aigües de l’Anoia.
Envoltant aquesta conca hi ha tot un seguit de serralades disposades en rengleres més o menys paral·leles de direcció NE-SO. La dorsal segarrenca, o altiplà de Calaf, és el més septentrional d’aquests relleus; des d’Argençola (768 m) fins a Calaf (680 m) representa un antic nivell de la Depressió Central, i actua de divisòria d’aigües entre les conques dels rius Ebre i Llobregat. Més al sud, les alineacions formades per les serres de Queralt (854 m) fins a Collbàs (542 m), o la de la serra de Brufaganya (922 m) fins a les serres de Feixes i Orpinell, resten tallades pels cursos de la comarca, principalment l’Anoia i la riera de Carme.
Però l’alineació de muntanyes més important de la comarca és la que constitueix la Serralada Prelitoral que, procedent de la conca de Barberà, s’endinsa pel sud per la serra d’Ancosa (940 m) i la serra de Puigfred (819 m), continua, a l’altra banda de l’estret de Capellades, pel serrat de Roques Blanques, i finalment s’obre pas cap al Baix Llobregat i el Bages amb la muntanya de Montserrat (1124 m). La Serralada Prelitoral constitueix un esglaó entre les terres de la Depressió Central al nord, i les més baixes de la Depressió Penedesenca al sud. Geològicament, constituïda durant l’orogènia alpina, els seus materials són els més antics i resistents a l’erosió; malgrat això, una falla perpendicular ha permès que el riu Anoia tallés i s’obrís pas a través de la serralada. Els materials que podem trobar a la zona es componen principalment de llicorelles paleozoiques al nord de la falla del riu Anoia, amb petits afloraments de roques granítiques a les immediacions de Vallbona, mentre que al sud d’aquest riu predominen les calcàries triàsiques.
La Depressió Prelitoral representa una petita part del territori meridional de l’Anoia. Encara que connectat amb les terres de l’interior de la comarca per l’estret de Capellades, morfològicament forma part de la Depressió Penedesenca.
Geològicament, la Depressió Prelitoral correspon a una fossa tectònica produïda al final de l’orogènia alpina, la qual cosa explica que durant molt de temps aquestes terres restessin cobertes per les aigües marines. Al Penedès trobem avui dia una gran quantitat de roques sedimentàries detrítiques i conglomerats, tots ells de l’època miocènica, formats a partir dels materials que, procedents dels relleus circumdants, van ser arrossegats pels rius fins a provocar el rebliment de la fossa i la retirada definitiva del mar.
Des del punt de vista hidrològic la comarca de l’Anoia representa una zona de la divisòria d’aigües entre els rius Ebre i Llobregat. Malgrat això, la xarxa hídrica de la comarca s’articula al voltant del riu Anoia que, amb una conca de 929 km2 i una longitud de 66 km, gran part d’ells dins la comarca, representa el principal afluent del riu Llobregat. Per la seva banda, el riu Llobregós (o Bregós) rep les aigües d’un petit sector al nord-oest de la comarca, per finalment desguassar al Segre.
El riu Anoia neix al nord de la comarca, als estreps de l’altiplà de Calaf. El seu cabal, més aviat modest, s’estima en 0,7 m3/s al seu pas per Jorba; a les terres més planeres de la conca d’Òdena és on rep les aportacions d’aigua més importants, i així el seu cabal, després d’abocar les aigües la riera de Carme, es calcula en 2 m3/s. En aquest sector el riu Anoia segueix la direcció d’una falla que talla la Serralada Prelitoral i que li permet travessar, mitjançant el congost de Capellades, els durs materials que componen aquesta serralada. Ja fora de la comarca, aigua avall de la confluència amb el riu Bitlles i prop del seu desguàs al Llobregat, l’Anoia creix fins a assolir un cabal de 2,7 m3/s.
Dins el primer sector abans d’arribar a la localitat de Jorba, el riu Anoia rep l’aigua de tota una sèrie de rieres sense curs reguiar; d’aquestes destaquen per la riba esquerra la riera de Rubió, mentre que per la riba dreta la riera Clariana és la més important. Aigua avall, el riu Anoia s’endinsa per la conca d’Odena en direcció cap a Igualada, on el riu rep les aportacions d’aigua més importants; així, per la riba esquerra rep les aigües de les rieres d’Odena i Castellolí, mentre que per la riba dreta aporten les seves aigües les rieres de Tous, Montbui i sobretot la riera de Carme, que amb una conca de 103,9 km2 i un curs de 24 km de longitud, representa l’afluent més important del riu Anoia. Un cop travessat el congost de Capellades, el riu passa a la Depressió Penedesenca en direcció cap a Piera i Sant Sadurní d’Anoia, i és entre aquestes dues localitats que l’Anoia rep l’últim curs d’aigua important dins la comarca, la riera de Ca N’Aguilera, que drena part del conjunt muntanyós de Roques Blanques.
Però les majors reserves hídriques d’aquestes terres es troben avui dia en les aigües subterrànies situades a la zona de la riera de Carme i l’àrea de Capellades. És aquí on trobem el major aqüífer de la comarca, format per calcàries alveolines del començament de l’Eocè i d’una potència d’uns 100 m, situades entre dos nivells de capes impermeables. Aquest aqüífer capta el 25% del total de l’aigua de pluja de la zona, assolint els 40 000 m3/dia.
Climàticament l’Anoia és, a grans trets, una zona de transició entre el clima continental de l’interior de Catalunya i el més suau de la façana litoral. La comarca es divideix en tres zones climàtiques ben diferenciades: una zona amb un clima continental, que correspondria a l’altiplà de Calaf, un sector amb clares influències mediterrànies, emmarcat a la zona de la Depressió Prelitoral, i finalment un clima de muntanya mitjana i baixa a l’interior de la comarca, suavitzat per les influències marítimes que arriben per l’estret de Capellades i per l’aïllament de l’altiplà de Calaf de les terres de l’interior amb clima més extremat.
El cicle tèrmic anual de l’Anoia correspon al d’un clima mediterrani amb uns certs trets de continentalitat, sobretot a la zona de Calaf. Les temperatures, relativament fredes a l’hivern, arriben a valors alts a l’estiu, i comencen a davallar a partir del juliol fins al desembre. Aquesta evolució de la temperatura no es dona de manera regular d’un mes a l’altre, sinó que hi ha dos mesos, el juny i el novembre, en què aquestes pateixen un canvi notable. Al juny la temperatura respecte al mes anterior puja entre 4 i 5°C de mitjana, mentre que al novembre la temperatura davalla de 5 a 6°C, la qual cosa significa que la primavera i la tardor són molt curtes a la comarca, amb una certa tendència a les situacions extremes.
Les condicions de continentalitat són més perceptibles a l’altiplà de Calaf, on per l’efecte de l’altitud i també la reduïda influència de les brises marines, les temperatures són molt més baixes que a la resta de la comarca. Amb tot això, les oscil·lacions tèrmiques anuals se situen al voltant de 19°C a Calaf, i de 15 a 16°C a la resta del territori.
La mitjana de precipitació se situa al voltant dels 600 mm/any, si bé a les zones muntanyoses del sud és superior per l’efecte orogràfic; així, Capellades rep una precipitació de 770 mm i el Bruc de 700 mm. A l’interior de la comarca les precipitacions davallen notablement; així Igualada rep 590 mm i Calaf, 575 mm. La distribució anual de les precipitacions no és regular al llarg de l’any, sinó que presenta els dos màxims equinoccis típics del clima mediterrani; a la tardor es concentren el 35% de les pluges anuals i a la primavera el 26%, mentre que l’estiu i l’hivern només produeixen el 39% restant. La coincidència a l’estiu d’un mínim de precipitació amb un màxim termomètric genera un dèficit hídric a la comarca entre els mesos de maig i setembre.
La concentració de pluja en pocs dies fa que sovint aquestes prenguin un caràcter torrencial i arribin a provocar inundacions. Aquest perill és major a les zones baixes de la comarca sotmeses a les influències mediterrànies que a la zona de l’altiplà; mentre que a Igualada plou una mitjana de 73,2 dies l’any, a Calaf és de 82 dies. El nombre de dies de temporal és de 13,8 i 2,3 respectivament. Pel que fa a la boira, aquesta apareix a la comarca una mitjana de 40 dies l’any, i la seva presència és més normal a les zones situades a major alçada.
Segons el mapa d’usos del sòl de l’Institut Cartogràfic de Catalunya editat l’any 1990, la superfície de la comarca de l’Anoia estava distribuïda de la manera següent: bosc caducifoli 1,5%, bosc esclerofil 1,9%, bosc d’aciculifolis 19,9%, bosquines i prats 19%, conreus 40,5% i altres 17,2%.
Paral·lelament als dominis climàtics, aquesta comarca té una vegetació sotmesa fonamentalment a les seves variacions. Així, hom pot diferenciar una vegetació típicament mediterrània, composta per alzines (Quercus ilex ssp.ilex) i carrasques (Quercus ilex ssp.rotundifolia), d’una vegetació de transició entre el bosc mediterrani i el bosc de muntanya mitjana euro-siberiana, formada pel roure valencià (Quercus faginea) i el roure martinenc (Quercus pubescens). Aquest tipus de vegetació submediterrània ocupa gran part de les zones nord i oest de la comarca.
L’alzinar amb marfull (Quercus ilicis galloprovinciale), o alzinar típic, és un tipus de bosc perennifoli molt normal a la Mediterrània, amb un estrat arbori compost únicament per alzines, i un estrat arbustiu i lianoide amb una gran profusió d’espècies com ara el marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhamnus alaternus), el llentiscle (Pistacea lentiscus), el lligabosc (Lonicera implexa), l’arboç (Arbustus unedo), l’heura (Hedera helix) i la rogeta (Rubia peregrina) entre d’altres. A les zones més humides de la muntanya, l’alzina és acompanyada del roure valencià. Aquest tipus de bosc es troba bàsicament al sud-est de la comarca, on la influència del clima mediterrani és més present; malgrat això, avui dia ha estat substituït en bona part pel pi blanc (Pinus halepensis) i la carrasca.
Én gran part de la conca d’Odena, on les precipitacions són escasses i les temperatures més extremes, es troba un tipus d’alzinar continental representat pel carrascar (Quercetum rotundifoliae). Aquesta alzina, molt més petita i amb un creixement molt més lent, ocupa les zones on l’alzinar típic no pot créixer, acompanyada sovint d’un sotabosc més aviat pobre, compost per espècies de la garriga i la brolla com el romaní (Rosmarinus officinalis), el garric (Quercus coccifera), el bruc d’hivern (Erica multiflora) i altres.
El bosc submediterrani està representat fonamentalment per un tipus de roure adaptat a les condicions de sequedat mediterrània, el roure valencià o de fulla petita. Aquest bosc va acompanyat per un estrat arbustiu i herbaci sovint compost per espècies mediterrànies i atlàntiques alhora, com el boix (Buxus sempervirens), l’arç blanc (Crataegus monogyna), la rogeta, etc. El roure valencià apareix sobretot a l’Alta Segarra, des de Bellprat fins a Calonge de Segarra, encara que en gran part es troba substituït per una boixeda seca.
És important destacar la presència del pi blanc que, encara que no es troba dins la comarca de forma natural, ha colonitzat gran part de la superfície boscosa. L’acció de l’home ha estat el factor decisiu en la substitució del bosc natural per les pinedes de pi blanc, aprofitades durant molt de temps per treure llenya i escorça per a l’adobament de pells. A les zones granítiques del sud de la comarca, el pi pinyer (Pinus pinea), que mostra preferència per aquest tipus de substrat, substitueix el pi blanc.
L’ocupació humana
Els primers indicis de poblament humà a la comarca es remunten al paleolític inferior (més de 150.000 anys aC), a Sant Jaume Sesoliveres (Igualada). S’han trobat també restes del paleolític mitjà (150.000 a 10.000 anys aC) a Capellades i diversos sepulcres del neolític (7.000 a 4.000 anys aC) al Bruc, Castellolí, la Llacuna i Santa Maria Miralles.
No és, però, fins a l’arribada dels romans que es troben a la comarca els primers nuclis de població importants, convivint durant aquesta època amb les comunitats ibèriques. D’aquest moment són representatives les restes del poblat ibèric de Prats de Rei, les estacions iberoromanes de Vilar del Met (Vilanova del Camí) i les de Santa Margarida de Montbui (segles III i II aC respectivament).
El pas dels musulmans va convertir la comarca en una zona de terra de ningú, entre les àrees de domini cristià i musulmà, on el poblament degué ésser més baix que en el període anterior; de fet, no serà fins al segle XV que la població començarà a créixer sense vacil·lacions, procés que ja no s’aturarà fins a mitjan segle XX.
Al cens del 1719, la conca d’Odena apareix per primera vegada com la zona més poblada de la comarca, com a conseqüència d’un fort desenvolupament industrial a la zona. Aquest augment es produirà en part per l’arribada d’immigrants a la comarca, però encara més important que això seran els fluxos de població que s’establiran entre els municipis agrícoles perifèrics i els industrials de la conca d’Odena. Així, mentre que els segons augmentaran sensiblement la població, els primers patiran un fort descens demogràfic; aquesta tendència s’anirà accentuant durant el segle XX.
A partir de la segona meitat del segle XIX la població de la comarca patirà una forta davallada, de manera que la població assolida l’any 1857 no es tornarà a recuperar fins el 1950. Durant el període 1857-1900, mentre que la població de l’Anoia va baixar un 20%, passant de 44.723 a 35.957 habitants, la tendència a Catalunya era la contrària, passant durant el mateix període d’1,5 a 2 milions d’habitants. Les causes d’aquest descens demogràfic a la comarca són degudes a una crisi que va afectar tant el camp com la indústria. Al camp, la invasió de la fil·loxera i les profundes transformacions que s’estaven portant a terme al camp català durant aquest període, amb l’abandonament de les terres més marginals i menys aptes per al conreu (serres de Rubió, Castellfollit del Boix i Queralt, plana d’Ancosa, etc.), va provocar l’abandó d’àmplies zones rurals. Pel que fa a la indústria, la manca de cabals d’aigua i sobretot la impossibilitat de poder rebre per ferrocarril primeres matèries a bon preu, provocà una profunda crisi en la indústria local.
Malgrat que al començament de segle l’Anoia era una de les comarques amb més baixa densitat de població de Catalunya, l’arribada del ferrocarril l’any 1893 havia de canviar aquesta situació. El desenvolupament industrial va anar acompanyat d’un fort augment de la població, encara que aquest no es va donar per igual en tota la comarca; així, mentre unes àrees es despoblen ràpidament, com l’altiplà de Calaf o les zones limítrofes amb el Baix Llobregat, d’altres es veien sotmeses a forts augments de població, com la conca d’Òdena o la Depressió Penedesenca. Encara que l’augment de població en general fou important, aquest no va arribar a ser tan fort com el que van patir les comarques veïnes de Barcelona. Així, doncs, l’Anoia va passar d’ocupar el lloc 26è quant a densitat de població a Catalunya l’any 1900, al lloc 19è l’any 1964.
Aquest fort procés de concentració de la població en unes determinades zones de la comarca s’ha anat accentuant molt en els darrers anys, fins al punt que l’any 1986 quatre municipis de la conca d’Òdena (Igualada, Odena, Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí) concentraven el 64% de la població total de l’Anoia, i la capital, Igualada, concentrava ja el 38% dels 77.473 habitants de la comarca.
Segons el mapa d’usos del sòl abans esmentat, el 40,5% de la superfície comarcal era conreada a l’any 1990, d’aquesta el 99% era dedicada als conreus de secà i l’l% restant al regadiu.
L’agricultura està representada bàsicament pel cereal en un 86% de la superfície conreada i ocupa actualment zones on tradicionalment no havia tingut una bona acollida. Aquest monocultiu és producte de l’alt grau de mecanització de la comarca per fer més productius els conreus, mecanització que és més difícil de portar a terme en el cas dels conreus arboris i arbustius, tan tradicionals a moltes zones de la comarca.
Davant aquest progressiu domini del cereal, la resta de conreus es troben actualment en regressió o estancats en el millor dels casos; així, la vinya que fa trenta anys ocupava el 30% de la superfície conreada, actualment solament representa el 5% i es troba relegada als municipis del sud-est de la comarca, molt vinculats a l’Alt Penedès. L’ametller i l’olivera, conreus força tradicionals a la zona, es troben molt sovint en camps semiabandonats, mentre que els conreus de regadiu es concentren principalment al llarg de les rieres.
La ramaderia no gaudeix d’una tradició gaire arrelada, i en molts casos es limita a cases de pagès amb conills, porcs i gallines per a l’autoconsum. En els darrers anys, però, s’han anat creant una sèrie de granges a l’àrea de Calaf, sobretot, dedicades a l’aviram i al bestiar porcí.
La Revolució Industrial va tenir lloc molt tardanament a la comarca, i a l’aïllament geogràfic s’afegia la manca de comunicacions amb Barcelona, cosa que va impossibilitar el desenvolupament industrial de l’Anoia. L’arribada l’any 1893 del ferrocarril a Igualada i la instal·lació d’energia elèctrica va trencar l’aïllament i va marcar el punt de sortida de tot un procés de modernització de l’utillatge industrial, que afectà sobretot la indústria tèxtil.
A part el tèxtil, dos subsectors industrials han gaudit tradicionalment d’una gran difusió a la comarca: la producció de paper i l’adobament de pells.
La indústria paperera va aconseguir un gran reconeixement durant el segle XVIII, tot assolint una representació modèlica dins l’estat espanyol, i va tenir amplis privilegis reals com l’exempció de taxes. Actualment, les papereres tenen encara una activitat realment important, amb una quinzena d’establiments repartits al llarg del riu Anoia, la riera de Carme i la zona de Capellades; la seva producció diària és d’unes 1.350 tones, i utilitza com a primera matèria paper vell en un 70% i pasta de fusta el 30% restant.
L’adobament de pells començà a tenir importància a partir del segle XIX davant el fracàs de la mecanització de la indústria tèxtil; així, mentre que a la resta de Catalunya els centres dedicats a aquesta activitat desapareixien per reconvertir-se al tèxtil, a l’Anoia, no solament es va mantenir, sinó que va créixer el nombre d’indústries dedicades a l’adobament de pells. En l’actualitat aquesta activitat dona feina a uns 950 obrers i es concentra sobretot al barri del rec (Igualada) i a Vilanova del Camí; d’altra banda, la seva producció representa el 70% de la de tot l’estat espanyol.
La indústria tèxtil és quantitativament la més important de la comarca, ja que ocupa el 55% de la població activa. D’aquesta, el sector del gènere de punt ocupa el 75% del total dels obrers que treballen en la indústria tèxtil, la qual cosa converteix Igualada en el segon centre productor de gènere de punt a Catalunya. La localització del tèxtil a la comarca es fa seguint el riu Anoia (Igualada i sobretot Capellades), però també se’n troben nuclis secundaris, com a Calaf i Sant Martí de Tous.
Altres indústries importants són les dedicades a la construcció, localitzades majoritàriament a l’entorn d’Igualada, les arts gràfiques i manipulats a la conca d’Òdena i la metal·lúrgia a Capellades, Masquefa, Òdena, la Torre de Claramunt i altres municipis, amb una important producció de ceràmica dedicada a l’exportació.
Bibliografia
- Anuari Estadístic de Catalunya 1989, Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya, Barcelona.
- L’agricultura a les comarques de Catalunya. Superfícies i produccions, Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca-Institut Català de Crèdit Agrari, Martorell 1986.
- Estudio de los recursos de agua subterránea en la cuenca de la riera del Carme y área de Capellades. Alrededores de Igualada (Barcelona), Dirección General de Obras Hidràulicas, Barcelona 1973.
- R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans. Ed. Ketres, Barcelona 1981.
- Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 5. Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1982.
- Institut Cartogràfic de Catalunya: Mapa d’usos del sòl de Catalunya, 1/2’50.000. Barcelona 1990.
- M. Jardí: Estudi geomorfològic de les terrasses del riu Llobregat entre La Puda i Abrera. Tesi de Llicenciatura. Departament de Geografia. Universitat de Barcelona. Barcelona 1979.
- M. Jardí: Comprobación de un modelo matemático para la transformación de precipitaciones en caudales para una cuenca determinada, Notes de Geografia Física núm.10, Departament de Geografia física. Universitat de Barcelona. Barcelona 1983.
- J. Nuet i Badia (1984): Mapa de vegetació de la muntanya dels Mollons (Anoia), Ajuntament de Barcelona. Barcelona 1984.
- J. Solé i Vilanova: Visió econòmica de l’Anoia. Dinàmica industrial pròpia i estabilitat agrària, Caixa de Catalunya. Col. Catalunya Comarcal. Barcelona 1984.