Castell de Corbera

El terme del castell de Corbera s’esmenta l’any 992. A partir del segle XI la senyoria del castell pertangué als Oló. En el seu testament sacramental del 1024 Ermengol d’Oló, fill de Sesmon d’Oló, deixà a Folc (fill seu però no l’hereu) o bé el seu alou de Corbera o el del Penedès o el de Sant Iscle de les Feixes. En el seu testament del 1032 el levita Guillem de Mediona, mort en una topada amb els sarraïns, deixà a la seva filla Quíxol dues parts del castell de Corbera. En el seu testament, jurat el 1077, Folc d’Oló, net de Guillem de Mediona (era fill del seu fill Ermengol i de Guisla), deixà als seus dos fills, a més d’altres béns, el castell de Corbera amb les seves pertinences. Un dels seus fills era Pere Folc, casat amb Adalgarda, i testà el 1145. Repartí l’herència i deixà a Arnau el castell d’Oló i al seu altre fill, Berenguer, el castell de Corbera amb els seus termes i feus. A la fi del segle XIII els senyors de Corbera eren els Marimon de Plegamans. És documentat que abans del 1244 hi hagué baralles greus dels homes de Corbera amb els de Castellví i s’hagué de pactar una concòrdia. El 1277, en plena rebel·lió nobiliària, Ramon Folc, vescomte de Cardona, empaitat per les tropes de Barcelona, passà el Llobregat i es retirà pel camí de Corbera. El castell era situat a l’indret on s’alça la rectoria actual, amb la construcció de la qual, el 1950, s’acabaren d’enderrocar les parets del castell, que havia estat destruït per Felip V el 1714.