Situació
Ruïnes d’aquesta fortalesa d’origen islàmic, que es dreçava sobre una plataforma de roca a ponent de Vilella.
ECSA - J. Bolòs
Aquest castell és situat a ponent del poble de Vilella, en un tossal en forma d’esperó que domina l’entrada a l’ampla vall secundària de les Valls, davant de Saidí.
Mapa: 31-15 (387). Situació: 31TBG698085.
Si seguim la carretera que va de Fraga a Xalamera, en arribar a Vilella no entrarem a la població. Abans de passar un segon pontet de la carretera nova, girarem a l’esquerra i, poc després, a la dreta; agafarem una pista en bon estat que s’enfila cap a la muntanya i ens deixa al costat del jaciment. (JRG-JBM)
Història
Un document del cronista J. Zurita assegura que els musulmans lliuraren al rei Pere I d’Aragó el castell de Vilella de Cinca, juntament amb d’altres, una vegada caigué la ciutat de Barbastre (1101); altres autors ho posen en relació amb un atac mancomunat contra Lleida, mentre el comte d’Urgell expugnava la ciutadella de Balaguer. Fos com fos, el cert és que entre els anys 1102 i 1104 el cavaller Fortuny Dat és esmentat en els escatocols reials com a senyor de Vilella i del veí Albalat, a més de senyor de Calassanç. Inferim que el castell de Vilella seguí la mateixa sort que el de Saidí, de manera que caigué en poder almoràvit vers el 1105, tot i que devia ser recuperat per Alfons el Bataller. En un instrument del rei aragonès expedit a Saidí el 1130, es llegeix que el cavaller Arnau Guillem era senyor a Viella, ço és, Vilella de Cinca.
Després de la conquesta definitiva del Baix Cinca (1149), tot indica que la senyoria de Vilella fou incorporada a la baronia de Fraga, si bé formant entitat a part. El regatge de les hortes de Vilella depenia de la Séquia Vella controlada per la ciutat de Fraga, i segons registren les velles adules els dijous pertocava aigua a l’Almenara de Daimús, els divendres a l’Almenar de Vilella, i els dissabtes als homes de Vilella (1296). L’historiador J. Lladonosa consigna que essent els Montcada barons de Fraga, el lloc de Daimús i la caseria de Vilella foren cedits a les trinitàries de Vinganya (Seròs), cosa que confirmà Jaume II (1322); poc després les monges de Vinganya, que nomenaven els batlles, n’aconseguiren la possessió íntegra (1326). Joan I atorgà permís el 1387 al monestir de Vinganya per a reedificar la fortalesa. La vila de Fraga conservà al terme de Vilella la jurisdicció criminal. (JBP)
Castell
Planta de les restes visibles d’aquest castell.
J.R. González - J.l. Rodríguez
Les ruïnes de la fortificació són en una plataforma de roca calcària allargassada i orientada de nord a sud, que per la part meridional, la més estreta, té un marcat fossat que el separa de l’únic punt accessible, ja que totes els altres vessants són força inclinats. Aquest vall talla clarament la veta calcària i té actualment una fondària de gairebé 4 m per la banda sud i una mica més de 5 m per la nord, justament on es comencen a trobar restes de muralla; la llargada del fossat és de 17 m i l’amplada, de 14 m.
La plataforma superior és delimitada per un mur perimetral de 70 cm d’ample que passa 1 m més endins de la vora del cingle rocós per la banda oest, mentre que ho fa arran per la banda oriental, aprofitant que aquí la pedra calcària forma un esglaó natural abans d’iniciar el fort pendent. Hi ha fragments d’aquest mur, sobretot a la part est, fets de maçoneria lligada amb morter i amb filades de pedres posades obliquament. Cap a l’extrem sud rep dos murs perpendiculars que formen una mena de cambra rectangular. Són del mateix gruix i de tècnica constructiva semblant, fins i tot amb les filades inclinades. Es conserven en una alçada de fins a 70 cm. Restes d’un mur transversal semblen indicar el final del lloc d’habitació, en el qual es veu alguna depressió o clot corresponent a habitacions així com forats de detectors de metalls.
Fora d’aquest recinte i entre aquest i el fossat hi ha l’estructura millor conservada del jaciment: una cisterna rectangular, paral·lela a l’eix principal del jaciment, excavada 1 m a terra i que interiorment té una alçada de 150 cm. Els murs són en aquest cas una mica més amples, ja que arriben als 80 cm i estan fets d’un encofrat a base de pedra ben travada amb morter molt dur i de textura graverosa, el qual recorda el dels murs inferiors del castell de Torrent. Per la part de dins, a més dels senyals de les fustes de l’encofrat, hi ha dues capes d’arrebossat de color vermell i una petita capa de pintura actualment grisosa, que suggereixen una llarga vida al dipòsit. És curiós que l’aplicació de la segona capa en els racons no s’adapta a la capa primitiva.
En aquest indret del Castellàs hi ha una gran abundància de fragments ceràmics, tots de pasta oxidada, amb vidrats melats i decoració de manganès, la qual cosa, juntament amb la tipologia que es pot deduir (vasos, safes, gerres, tenalles, etc.), permet pensar en un moment d’ocupació plenament islàmic, sobretot al segle XI. El lloc es degué abandonar al segle XII. La reforma documentada al segle XIV aprofitaria bona part de les estructures primitives, fins al punt de no poder diferenciar actualment allò que correspon exactament a aquest moment entre les poques despulles existents. La capa de pintura grisosa de la cisterna podria ser un d’aquests elements. (JRG)
Bibliografia
- Zurita, 1585
- Pita, 1957, XXX, pàgs. 132-134; 1972, XXXIII, pàg. 228