Presentació geogràfica
Mapa de la comarca de la Selva amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
La comarca de la Selva, de 1 006,24 km2, limita a tramuntana amb les comarques de la Garrotxa i el Gironès; a llevant, amb la comarca del Baix Empordà i el mar; a migjorn, amb les comarques del Maresme i el Vallès Oriental i, a ponent, amb la comarca d’Osona i, més concretament, amb els sectors de Collsacabra i les Guilleries, part de les quals també s’integra dins la comarca de la Selva. Amb aquesta superfície, un 3,14% del total del territori català, la Selva és la dotzena comarca més extensa de Catalunya.
Aquesta comarca no forma cap unitat fisiogràfica, sinó que, igual que a la comarca veïna del Gironès, és la capital, en aquest cas Santa Coloma de Farners, la que dóna una unitat comarcal a la zona, encara que la proximitat de ciutats tan importants com és Girona i fins i tot la relativa proximitat de Barcelona, hi té una forta incidència i desvirtua una mica aquesta unitat comarcal. Des del punt de vista orogràfic, la comarca de la Selva és integrada per un sector de muntanya format per la part més oriental del massís del Montseny, també per una part de les Guilleries i per l’anomenada Serralada Transversal, sector que se situa o es troba localitzat a tramuntana i a ponent de la comarca. El centre és ocupat per una plana, la Selva pròpiament dita; i la zona més meridional de la Costa Brava constitueix el tercer sector, que se situa al sud-est de la comarca amb relleus més pronunciats que a la plana, però més modestos que els del sector muntanyós.
A la diversitat de caràcters físics correspondrà, en conseqüència, també una diversitat de paisatges. Hom pot establir, així, tres unitats fonamentals: la Serralada Pre-litoral o zona muntanyosa, la depressió Pre-litoral o depressió de la Selva i la Serralada Litoral que, en aquest indret, arriba just fins al mar, sense l’habitual depressió litoral que sí que hi ha més al sud, a la veïna comarca del Maresme. D’aquesta manera, són representades a la comarca de la Selva tres de les grans unitats fisiogràfiques que conformen Catalunya.
La Serralada Pre-litoral, amb altituds que oscil·len entre els 1 200 i els 1 700 m, és constituïda també en aquest sector per tres zones, des del punt de vista geològic, ben diferenciades: la zona de cingleres formades per materials detrítics, de color vermell, de l’Eocè inferior, els quals es troben coronats per les calcàries blanques del Lutecià inferior, que són les responsables, per la major resistència a l’erosió, de la formació dels cingles, una zona que es pot integrar perfectament dins de la Serralada Transversal Catalana; la zona granítica del Montseny, que en estar recoberta per la pissarra paleozoica dóna lloc a relleus més enèrgics, la qual s’integra dins la Serralada Pre-litoral catalana; i, finalment, el massís de les Guilleries, que a causa del predomini del granit sobre les pissarres ha estat més erosionat, per la qual cosa els seus relleus són molt més suaus, sense ultrapassar, però, els 800 m d’altitud.
La depressió de la Selva, que ocupa quasi la meitat de la superfície de la comarca, correspon a una fossa tectònica integrada dins la Depressió Pre-litoral Catalana a l’extrem més septentrional, amb els mateixos materials, per tant, dels massissos dels quals és separada per falles que, a llur torn, originaren una gran activitat tectònica. Aquest vulcanisme es posa de manifest en els afloraments de materials efusius i la presència de fonts termals, molt abundants en aquesta zona.
Finalment, la Serralada Litoral, formada fonamentalment per roques ígnies, bàsicament granit, és solcada per una densa xarxa de falles i dics de materials efusius que donen lloc a un relleu molt accidentat i alhora característic, en què hom pot distingir quatre grans blocs: el bloc de Tossa (Puig de Cadiretes, 519 m), el bloc de Lloret (Puig Ventós, 419 m), el bloc de Blanes i el del Montnegre, que la comarca de la Selva comparteix amb les comarques del Maresme i el Vallès Oriental.
La xarxa hidrogràfica que solca la comarca, igual que el relleu, és estructurada en tres sectors ben diferenciats: la conca del Ter, que en el curs principal travessa la comarca per l’extrem nord-oest i que recull les aigües de drenatge del massís de les Guilleries i del pla en la part de tramuntana, per mitjà d’una colla d’afluents.
En el seu recorregut, el Ter rep pel marge dret la riera de Querós, i més endavant queda regulat per la paret de 135 m d’alçària del pantà de Susqueda, obra polèmica duta a terme per a aprofitar l’energia hidroelèctrica, on desguassa el torrent del Coll; més avall es troba la presa del Pasteral, en funcionament des del segle passat i modernitzada el 1960, per tal de regular millor els cabals del Ter a causa de les noves demandes d’aigua com, per exemple, el proveïment d’aigua potable a la ciutat de Barcelona; encara dins la comarca, rep també la riera d’Osor. Pel marge esquerre, els cursos d’aigua que hi davallen són molt més nombrosos; cal esmentar, entre d’altres, la riera de Rupit, els torrents de Bonebro, Sant Martí, Ruimors i de Rajolet, i finalment, el riu Brugent.
La part de migjorn del pla de la Selva és drenada per la conca de la Tordera a través de les rieres de Breda, d’Arbúcies i de Santa Coloma i constitueix el segon gran sector hidrogràfic de la comarca. Finalment, el sector litoral és drenat directament al mar a través de curtes rieres com les de Tossa o Lloret, que resten eixutes la major part de l’any.
En el sector pla, malgrat ésser drenat per les conques del Ter i de la Tordera, apareix, per una manca de pendent, l’endorreisme o diverses zones sense drenatge extern, que formen àrees palustres degudes a l’estancament de les aigües. Malgrat que en l’actualitat ja no hi ha estanys dins la comarca, és plenament documentat el dessecament de l’estany de Sils, a mitjan segle XIX, per tal de guanyar terres per al conreu. Hom conserva també d’altres referències escrites sobre diversos estanyols existents al pla de la Selva, zones que avui en dia s’inunden fàcilment després de pluges torrencials, relativament freqüents a la comarca, característiques del clima mediterrani del qual participa.
Malgrat aquest clima de tipus mediterrani suara esmentat, la comarca de la Selva té un clima més humit i temperat del que caldria esperar, que pot definir-se com de tipus mediterrani humit, degut fonamentalment a la disposició orogràfica, que facilita l’entrada del vent de llevant, carregat d’humitat, que protegeix la comarca dels vents del nord, més freds. D’aquesta manera, la temperatura mitjana anual se situa entre els 14 i 16°C i tan sols en quatre mesos supera els 20°C, i només en dos, que corresponen naturalment a l’hivern, oscil·la entre els 5 i 10°C.
La precipitació anual de la comarca de la Selva se situa entre 700 i 800 mm, que tot i no ésser una gran quantitat, és prou considerable perquè hom no la pugui qualificar com a comarca eixuta. Cal destacar, a més, el fet que en els mesos d’estiu la precipitació fluctua entre els 150 i els 170 mm. Així, doncs, la secada estival característica del clima mediterrani queda molt atenuada.
De tota manera, també és cert que a la comarca de la Selva es produeix una marcada irregularitat pluviomètrica entre diversos anys; hi ha una alternança entre anys secs i anys plujosos, una oscil·lació molt característica també del clima de tipus mediterrani. Naturalment, aquest clima no és general ni uniforme per a tota la comarca; en la zona de muntanya s’accentua la precipitació i es registren uns totals anuals al voltant dels 1 000 mm, amb una disminució de les temperatures a l’hivern que pot assolir fàcilment els 6°C, mentre que a l’estiu se superen els 20°C; en aquest sentit, per tant, participa de manera més clara de les característiques del clima continental humit que no de les del mediterrani. A la zona de la costa passa tot el contrari, ja que disminueix la pluviositat, que es manté al voltant dels 600-620 mm (gairebé mai no se superen els 700 mm anuals) i les temperatures de l’hivern se suavitzen. Així, aquesta zona, en quedar aïllada pels petits turons de la Serralada Litoral de la resta de la comarca, es pot dir que gaudeix d’un clima típicament mediterrani.
Ateses totes les característiques de la zona, tant litològiques com climatològiques, podem distingir en la vegetació una sèrie de trets molt fonamentals que també permeten dividir la comarca en tres zones paisatgístiques diferents.
La zona de la plana, si l’home no hi hagués intervingut, seria constituïda, en gran part, per suredes (Quercetum galloprovinciale suberetosum), i allà on apareguessin uns sòls pobres en substàncies nutrients, per sòls oligotròfics secs; en canvi, si el substrat de suport fos format per roques bàsiques o es tractés de zones granítiques situades a les obagues apareixeria l’alzinar (Quercetum galloprovinciale pistacietosum). Ara bé, a hores d’ara, aquesta vegetació és aclarida i transformada per una brolla de brucs i estepes (Cisto-Sarothamnetum catalaunici) on apareix l’estepa borrera (Cistus salviifolius), l’estepa negra (C. monspeliensis), el bruc boal (Erica arborea), l’argelaga negra (Calicotome spinosa) o la gatosa (Ulex parviflorus), entre d’altres, amb un estrat esclarissat de sureres (Quercus suber) i claps dispersos de pins pinyers (Pinus pinea).
A les àrees on aflora el granit i el sauló apareix la brolla de bruc d’escombres amb estepa borrera (Lavaldulo-Ericetum scopariae), que és una comunitat dominada sobretot pel bruc d’escombres (Erica scoparia), i molt estesa per tota la comarca i considerada una representació de la degradació de la surera. Altres tipus de brolles que també podem trobar en els indrets quasi plans, eixuts i assolellats, són l’estepa crespa (Cistus crispus) acompanyada per l’estepa borrera, l’estepa negra, l’argelaga negra, els caps d’ase (Lavandula stoechas), la ginesta (Spartium junceum) i una colla d’altres espècies, i una landa de bruc vermell (Erica cinerea) acompanyada del bruc boal, de bruguerola (Calluna vulgaris), d’estepa borrera i d’argelaga negra, entre d’altres. A les petites zones on dominen els sòls eutròfics (rics en nutrients), es conserva en forma de claps l’alzinar primitiu.
Una vegetació de tipus eurosiberià, atès el caràcter mediterrani humit del clima, la podem trobar a les obagues, en petits claps de poca extensió, composta per rouredes, castanyedes plantades en temps antics per l’home i avellanedes. A les voreres dels rius i rieres s’estableix el bosc humit de les vernedes amb consolda (Lamio-Alnetum glutinosae), amb un estrat herbaci molt ric, on abunden espècies de l’Europa central com ara el buixol (Anemone nemorosa), el lliri de neu (Galanthus nivalis), la corona de rei (Doronicum pardalianches), la gatassa (Ranunculus ficaria), la consolda (Symphytum tuberosum), etc. Finalment, en aquesta àrea de la plana cal fer esment dels prats dalladors i de les plantacions de pollancres.
A la zona de les Guilleries, a les parts més altes, com a conseqüència d’una major humitat, apareix la fageda (Fagus sylvatica), si bé la vegetació predominant entre 200 i 1 000 m és l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), escàs en arbusts i que a les zones més humides es pot trobar barrejat amb roures, avellaners (Corylus avellana), verns (Alnus glutinosa), trèmols (Populus tremula) i també castanyedes plantades i explotades per l’home. Cal tenir en compte, però, que entre 200 i 400 m, l’estat arbustiu és molt important, i hi podem trobar el marfull (Viburnum tinus), l’arboç (Arbutus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus) i l’arítjol (Smilax aspera), entre altres. Per últim, la zona més propera al litoral presenta unes característiques molt més mediterrànies; a les Gavarres, a causa del substrat silícic hi ha una vegetació de suredes, brolles d’estepes i brucs que, a mesura que hom es desplaça cap al mar, es converteixen en màquies d’ullastre (Olea europaea), murtra (Myrtus communis), bruc boal i estepa borrera.
L’ocupació humana
Com és habitual a les terres catalanes, la presència de l’home a la comarca de la Selva es remunta a l’època paleolítica i és documentada per tota una sèrie de troballes que hi han tingut lloc, encara que aquests vestigis hagin estat més aviat escassos. El que sí que és gairebé segur és que la comarca formava part del territori ocupat pels ausetans, malgrat que aquesta ocupació s’efectués de manera molt dispersa. De fet, és prou coneguda l’existència de poblats ibèrics al llarg de la zona costanera, que perduraren fins a l’època romana, com és el cas de Blanes (Blandae) i Caldes de Malavella (Acquis Voconis), i que assoliren gran importància, sobretot la darrera, per l’existència de les termes. Així mateix, s’ha de tenir en compte el poblament dispers que hi hagué i que queda representat per les restes romanes trobades a nombrosos indrets, que formen part de les importants vil·les que s’hi construïren.
L’evolució del poblament de la comarca va ser potser més lenta que a les comarques veïnes. No s’ha d’oblidar quines eren les característiques del terreny; en primer lloc, la major part era coberta per masses forestals (d’aquí procedeix segurament el nom de “la Selva”); en segon lloc, els estanyols i aiguamolls abundosos de la zona plana i, finalment, el sector muntanyós i sempre difícil de la Serralada Litoral i del Montnegre. Els estudiosos indiquen que la demarcació de la Selva va ésser d’origen eclesiàstic i que, a partir de la fundació dels monestirs, afavorida pels vescomtes de Girona, es van formar els principals pobles de la comarca.
Sacsejada per la pesta i les guerres, la dels Segadors i la de Successió, no és fins a la segona meitat del segle XVIII que hi ha un augment important de la població; d’un cens de 10 793 h, passà a 22 665 h, i arribà a doblar aquesta xifra al segle XIX. Com a conseqüència de les crisis agràries, i sobretot del suro, aquest nombre d’habitants, que oscil·lava entre els 40 000 i 50 000 h, romangué força estable fins el 1960, moment en què els ultrapassà. A partir d’aquesta data hom detecta un augment progressiu (gairebé 66 000 h el 1970, 82 606 el 1981 i 89 780 en el 1986), motivat sobretot per la industrialització de la zona, i també pel gran desenvolupament del sector de serveis. Per aquest motiu, no es pot parlar d’un creixement de la població general de tota la comarca, sinó d’unes zones molt concretes. Observant els padrons, es veu molt clarament la diferència de creixement entre les zones de l’interior, gairebé imperceptible llevat de les zones ja industrialitzades, i el sector de la costa, amb el pes enorme del turisme.
Pel que fa a les activitats econòmiques, el sector primari, segons els censos agraris del 1984, ocupava una superfície dedicada al conreu de 12 502 ha, distribuïdes en 10 012 ha de conreus herbacis (blat de moro, ordi, civada, blat, sègol), 1 712 ha de llenyosos (hi destaquen les pomeres, les pereres i els presseguers), i 778 ha de guaret, que representa unes 9 221 ha de conreu de secà. A banda de la superfície dedicada al conreu, la resta de la comarca es reparteix en 1 514 ha de prats i pastures i 65 755 ha de superfície forestal.
Cal tenir en compte, però, que, amb el temps, moltes masies de muntanya i algunes del pla s’han anat abandonant i han passat a ésser utilitzades com a segona residència pels habitants, en la majoria del casos, de Barcelona, la qual cosa ha provocat, d’altra banda, un increment dels erms a la muntanya. La tinença de les terres, segons la superfície agrícola utilitzada, era repartida, d’acord amb les dades de l’any 1982, de la següent manera: 7 584 ha en propietat, 4 855 ha en arrendament i 710 ha en parceria. En aquests anys hi ha hagut un canvi en el sistema d’explotació molt significatiu, ja que s’ha passat dels masos de caràcter familiar a unes explotacions agrícoles molt més extenses, molt mecanitzades i de conreus especialitzats, ja sia, per exemple, d’arbres fruiters o de farratges.
L’elevada productivitat dels cultius herbacis de secà està lligada, com és habitual en aquestes comarques, a l’evolució de la ramaderia, ja que una bona part dels farratges és destinada a servir d’aliment al bestiar. Cal distingir diversos tipus d’explotació ramadera, la típica ramaderia, ja sia de muntanya o del pla, que aprofita part de les hectàrees de prats i pastures existents, mantenint el bestiar semistabulat, i les grans granges d’explotació intensiva dedicades a la producció de llet i carn de gran renom per la seva qualitat. És important també el bestiar porcí; en canvi, l’oví ha disminuït considerablement per causa de la pràctica desaparició dels grans ramats d’ovelles, de la mateixa manera que el bestiar equí, en haver-ne disminuït la utilització com a bestiar de força, només es troba on la maquinària agrícola moderna, per les característiques del terreny, és més inviable. Finalment, cal assenyalar que la cria de l’aviram coneix un creixement important.
D’altra banda, l’explotació pesquera que en l’actualitat s’hi duu a terme no és del tipus tradicional, sinó que ha adoptat tècniques més d’acord amb les necessitats presents.
La industrialització de la comarca de la Selva és més moderna que la de les comarques veïnes, per exemple, el Gironès; es tracta, doncs, d’un procés relativament recent, que ha significat un canvi radical en l’economia d’aquesta comarca. S’ha passat d’una economia amb un predomini agrícola i forestal a una on predomina la indústria moderna, representada per l’activitat de les indústries del tèxtil, química, alimentàries, de la fusta i de la construcció mecànica, i repartida per les poblacions més importants, sobretot a la vall del Ter, Blanes, Santa Coloma, Hostalric, Caldes de Malavella, Amer, Riudellots, Breda i Arbúcies. Pel que fa al sector terciari, cal remarcar-ne la importància, ja que ocupa una bona part de la població activa, sobretot en les localitats més turístiques de la comarca.
Des de temps históries, la comarca, per la configuració i la situació, és el lloc de pas obligat no tan sols entre les Serralades Litoral i Pre-litoral, sinó també per a comunicar-se amb les comarques de l’interior, aprofitant alguns dels passos que ja foren traçats durant l’època de colonització romana i que es basaven en el criteri de la retícula, que permetia que qualsevol lloc habitat es trobés a una distància no gaire gran d’alguna de les vies importants. Però això ha comportat que la comarca de la Selva exerceixi el paper de corredor entre Barcelona i França, i sigui travessada de nord a sud no tan sols per l’antiga carretera dita nacional (N-II), sinó també per l’autopista anomenada del Mediterrani.
Bibliografia
- Anuari Estadístic de Catalunya, CIDC (Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya), Barcelona 1986.
- J. Boadas, J.M. Oliveras, i X. Sunyer: El Ter, Quaderns de la Revista de Girona, núm. 12, Sèrie Guies (núm. 6), Diputació de Girona/Caixa d’Estalvis de Girona 1987.
- M. de Bolòs: La Selva, dins Geografia de Catalunya, vol. II, ed. Aedos, Barcelona 1964.
- R. Folch i Guillèn: La vegetació dels Països Catalans, ed. Ketres, Barcelona 1981.
- S. Ginesta i Batllori: La comarca de la Selva, Biblioteca Selecta 459, Barcelona 1972.