El marc històric del romànic de la Selva

Primeres notícies

De la mateixa manera que la Selva no forma cap unitat fisiogràfica, tampoc constitueix una unitat històrica, atès que té elements dels antics comtats de Girona i d’Osona i fins un petit sector abans adscrit a la diòcesi antiga de Barcelona, la parròquia de Riells.

Majoritàriament, però, formava part del comtat de Girona i pertanyia a l’antic ardiaconat religiós gironí de la Selva, d’on va rebre el nom, que s’estenia endemés per un bon sector del Gironès i del Baix Empordà.

De totes les divisions que puguin fer els geògrafs o fisiògrafs, només interessa assenyalar aquí les antigues divisions comtal i eclesiàstica, coincidents, puix que són aquestes les que marquen una clara diferenciació entre els seus components.

Diferents troballes arqueològiques fetes a Franciac, al Bosc Cremat, a Belladona, a Vallcanera, a les Mallorquines, a Serrallonga, etc., testifiquen que des de l’època paleolítica hi havia grups d’homes que vivien entorn del llac o zona lacustre que hi havia al centre de la Selva i que no fou dessecada del tot fins a èpoques modernes.

Restes de les termes romanes de Caldes de Malavella sobre les quals es va aixecar, en època medieval, el castell de Caldes, al puig de Sant Grau.

Arxiu GEC, GGCC, vol 3, pàg. 203

Tanmateix, la característica més destacada de la Selva és la d’ésser un lloc de pas de la Via Augusta, el més antic camí romà que unia Roma amb Cadis, a l’època de la dominació romana, i que de sempre fou un lloc de comunicació entre la península i les terres ultrapirinenques.

Abans de la romanització, la Selva degué formar part del territori dels ausetans, els quals, segons Ptolemeu, tenien com a centres més importants Ausa (Vic) i Gerunda (Girona). De l’època ibèrica hi ha restes de poblats a la zona costera (Lloret, Blanes i Tossa) i també a l’interior (Caldes i Amer).

El fet més important, però, és el pas de l’esmentada Via Augusta, que creuava la comarca de nord-est a sud-oest en un traçat que segons Frederic Pallí passava per Girona i Palau-sacosta, on han aparegut dos mil·liaris, i d’aquí cap a Fornells de la Selva i al sud de Riudellots, seguint després l’antic camí de Girona fins a Caldes de Malavella (l’Acquis Voconis) documentada per Ptolemeu, els Itineraria i les restes romanes.

Després d’Acquis Voconis el camí es bifurcava: la Via Augusta pròpiament dita es dirigia cap a la costa, mentre que un segon camí, el que marquen els vasos de Vicarello, seguia cap a Seterras, localitat o mansió propera a Hostalric, i continuava cap a Praetorio, que Pallí localitza a Llinars, i a Semproniana, que localitza a Can Vermell, a tocar de Granollers. Aquesta ruta, la més ràpida per als vianants que no volien fer la marrada cap a Blanda (Blanes), lluro (Mataró), Baetulo (Badalona) i Barcino, passava a frec de la llacuna de Sils i continuava cap a Hostalric, que avui dia encara es coneix com el camí ral de Madrid a França.

Creiem que és útil remarcar la importància d’aquest camí, perquè defineix ja en èpoques protohistòriques la funció que té encara avui dia la comarca de la Selva de lloc de pas i d’encreuament de vies de circulació.

Sepulcre romà situat a la sortida de Lloret, prop de la carretera de Tossa, obra dels segles II-III aC, molt restaurat.

Arxiu GEC, GGCC, vol 3, pàg. 281

Algunes poblacions de la Selva com ara Tossa, Blanes i Caldes de Malavella poden, per tant, presentar credencials i fins restes patents de gran antiguitat històrica, però cap d’aquestes ha tingut mai una capitalitat política ni religiosa, raó per la qual no tenen un lloc rellevant en la història del país.

La major part de la Selva pertanyia al comtat i a la diòcesi de Girona i és a través d’aquests que la comarca apareix en la història. Com s’ha exposat en la introducció al Gironès, Girona va entrar en l’òrbita carolíngia el 785 i Barcelona es va reconquerir el 801; si hom té present que l’ocupació àrab va tenir lloc després del 715, hom adverteix que la comarca va estar sota domini àrab només setanta anys, i que durant els quinze anys següents o precedents a la presa de Barcelona, fou un territori fronterer entre el comtat de Girona, ja sota el domini carolingi, i el territori de Barcelona, encara dominat pels àrabs.

Pel sector osonenc de les Guilleries, anomenat del segle X al XV “la muntanya d’Osona”, hi hagué una primera reorganització el 798 per obra del comte Borrell, dit d’Osona, segurament a fi de facilitar l’ocupació de Barcelona, però el país va tornar a desbaratar-se el 826 amb la rebel·lió d’Aisó i Guillemó, i no s’organitzà definitivament fins el 879, tot i que el sector es trobava ocupat i amb una certa organització, com ho indica l’adjudicació de l’alou d’Osor o del Coll a Amer, abans del 860.

És probable que durant el període en què fou zona fronterera es fortifiquessin els cims i puigs amb castells com els de Montsoriu, Montclús, Farners, Argimon, Lloret, Blanes, etc., però l’escassetat de documentació dels segles IX i X fa que l’organització primitiva del país sigui encara una incògnita i font de suposicions.

Les referències més antigues provenen de documents ocasionals i encara de termes o llocs de la perifèria de la comarca, com la notícia abans apuntada del 860, apareguda en un diploma reial concedit al monestir d’Amer o al seu antecessor de Sant Medir i Sant Genís del Gironès, on consta que aquell any el cenobi tenia béns a Amer, a la vall d’Anglès i a Osor: el 878 Riells i Breda són citats com a límit de la donació de terres feta pel rei Lluís el Tartamut al bisbe Frodoí de Barcelona i a la seva canònica i, encara abans, el riu d’Arbúcies és esmentat en un privilegi de Carles el Calb, anterior al 877, lliurat al comte Sunyer I d’Empúries-Rosselló. Un precepte de Carloman del 881 informa que el bisbe Gotmar de Girona havia aprisiat i fet plantacions al lloc dit Plantadís d’Anglès, i per una altra documentació gironina sabem que el 882 existia l’església de “Villa Albini” o Vilobí d’Onyar, que el 887 l’església o basílica de “Rivo de Luto” (Riudellots) fou donada a la seu de Girona i que el 886 existien els llocs de Santa Coloma, de Sauleda (“villam que vocatur Elzeda”), d’Arbúcies, de Vallors (“Vallis urcea”) i de Joanet.

Fora d’aquestes notícies, que serveixen únicament per a justificar l’existència i l’organització dels diferents llocs citats, la majoria d’indrets perifèrics, cal arribar a la darreria del segle X per conèixer més dominis concrets i intuir l’estructura política de la comarca, si n’exceptuem el cas d’Osor i de Sant Hilari Sacalm i de la vall d’Anglès, més ben documentats gràcies als fons dels monestirs de Sant Benet de Bages i d’Amer.

L’ocupació de la terra

D’una anàlisi més acurada de les primeres notícies esmentades es desprèn que el 860 l’abat Teodosi de Sant Medir i Sant Genis, aleshores situat dintre el municipi de Sant Gregori del Gironès, posseïa la cella o domus de Santa Maria, “sita secus fluvium Amera”, on es traslladaria entorn del 949 la seu del monestir, dita en endavant d’Amer; aquesta cel·la fou confirmada a l’abat Teodosi per un precepte del rei Carles el Calb juntament amb l’església de Santa Maria, Sant Mateu i Sant Joan (segurament tres titulars d’un mateix edifici), construïda a la “Vallis Anglensis” o vall d’Anglès, que correspon a Santa Maria de la Cellera de Ter, el palauet o palaciolo de Merlac, situat també en aquest indret de la Selva, lloc desconegut però que trobem encara esmentat en altres privilegis del 890 i el 922, i l’alou d’Osor o del Coll i tot allò d’utilitat que els monjos poguessin extreure de la mateixa selva (“ex ipsa silva”).

És evident que el nom de silva no es refereix a la comarca o futur ardiaconat sinó a un gran bosc entorn de la vall del Ter. És, però, manifest que es referia a una part de la gran massa d’arbres que donaria el nom a la contrada.

La vall d’Arbúcies, al peu del Montseny, on és coneguda una de les primeres organitzacions religioses de la comarca de la Selva.

TAVISA

Els altres tres privilegis carolingis del 882 i el 886 al bisbe Teotari i del 922 al bisbe Guiu fan esment del plantadís o plantació del bisbe Gotmar o Gundemar (841-850), que deixà el nom de plantadís a un indret del terme d’Anglès i de la vila de Salzeda o Sauleda, de l’antic municipi de Sant Miquel de Cladells (fusionat amb el de Santa Coloma de Farners el 1972). És la delimitació d’aquesta vila, donada o confirmada el 886 al bisbe Teotari, la que dóna els noms de Santa Coloma, Vallors, Arbúcies i Joanet.

Molt més interessant per a conèixer l’ocupació de la terra és el judici o mall que va tenir lloc a Girona el 17 d’abril de l’any 898, en presència de Guifré Borrell, entre l’abat d’Amer Lupursuli i el mateix comte Guifré (els documents l’anomenen Gauzfredus, però fou comte de Girona) sobre la propietat de diferents terres situades a la vall d’Anglès. L’abat d’Amer, que com s’ha vist posseïa de molt abans l’església o les esglésies de Santa Maria, Sant Mateu i Sant Joan de la vall d’Anglès, va actuar contra catorze famílies o matrimonis que el document enumera (Danimir i Ansilo, Fulcari i Gorgòria, Elies i Sunifreda, etc) que havien venut les terres al comte en detriment dels drets del monestir. En el document consta la composició del tribunal: sis jutges, un saig, cinc preveres i vint bons homes que presidien el mall; es tracta, per tant, d’un acte corrent en l’administració de justícia de l’època carolíngia, en què s’actua de conformitat amb la llei visigòtica. Un personatge anomenat Madaxus o Madaix representava el comte, el jutge Trasovad i l’abat. Trasovat va fer comparèixer els matrimonis venedors, els quals van declarar que ells havien venut les terres i que les posseïen sense, però, poder-ne aportar cap títol, car és molt probable que les tinguessin per aprisió, és a dir, per inveterada ocupació, sense títol exprés. Madaix, en canvi, va presentar un precepte de Lluís el Piadós (829-830), avui perdut, i un altre d’Odó, del 890, amb els quals va poder provar que el monestir posseïa ja la vall per documents reials i, per tant, es va declarar que les vendes que els homes d’Anglès havien fet eren invàlides o que no les podien fer perquè el monestir ho tenia de molt abans.

El text d’aquest document, publicat per primera vegada per Joseph Calmette, el 1906, és molt interessant des del punt de vista jurídic, però per a nosaltres ho és com a testimoni de l’existència d’una comunitat de petits propietaris o, com aquí es va provar, només de conreadors, a la vall d’Anglès, que es repartien les terres que havien estat inicialment adjudicades al monestir d’Amer.

També és molt il·lustratiu el cas de la divisió de la propietat als termes d’Osor i de Sant Hilari Sacalm, que inicialment formaven una unitat entorn del castell de Solterra, la qual se va anar agrupant en una sola gran propietat en mans dels veguers o vicaris Sal·la i de llur fill Isarn, que tenien l’alt domini del lloc pel comte.

Sal·la, el fundador de Sant Benet de Bages i després propietari de terres al Bages i aprisiador de Maians, la Roqueta i potser de Guardiola de Bages i Òdena, va començar a comprar terres a Sant Hilari i a Osor per fer-se un patrimoni propi al lloc on tenia comandament i jurisdicció. Pel fons de Sant Benet de Bages, repartit entre Montserrat i la Biblioteca de Catalunya, sabem que el 9 de maig de l’any 914 Edalbert i la seva muller Cixilo venen a Embremodo i la seva muller Unesinda la meitat d’una terra que tenien per aprisió al comtat d’Osona, al terme de la vall d’Osor (Valle Ausore), al lloc dit Corbera, que limitava amb terra erma, la serra, un camí públic i el riu, pel preu de dotze sous. Aquesta mateixa terra, plenament millorada i potser ampliada, fou venuda pel matrimoni que l’havia comprat a Sal·la, el primer de maig del 922, per trenta sous.

No era aquesta la primera compra que feia Sal·la a les Guilleries, puix que el 919 havia adquirit ja del matrimoni de Comparat i Regantrada, diverses cases, horts, i dues peces de terra separades, al comtat d’Osona, al terme de Joanet (Juvaneto) “in agacencia de Sancti Elari”; els venedors fan constar que una part els pertany per aprisió i l’altra per compra; una part de les terres comprades termenejaven ja amb terres de Sal·la, cosa que fa recular encara més l’inici de la seva activitat compradora en aquest sector.

Sempre segons la documentació conservada, que no deu ésser exhaustiva, entre els anys 919 i 968 Sal·la va fer almenys dinou compres de cases, terres, quatre molins, vinyes, horts, arbredes, castanyedes i palomeres, a més de vint matrimonis diferents, amb fills o sense, i a d’altres particulars sempre dintre els termes d’Osor, de Sant Hilari Sacalm, de Joanet i de Vallors, llocs on se citen les parròquies de Sant Pere d’Osor (922), Sant Hilari Sacalm i Santa Margarida de Vallors (920), Santa Creu d’Horta (933) i molts altres llocs encara perfectament coneguts com Vallors, el Celró, el Coll, la Corbera, Susqueda, etc.

En documents dels anys 914 i 922 es diu que els venedors tenen les terres per aprisió, i el 922, “per ruptura” o rompuda, però el més normal és dir que les tenen per compra o per deixa dels pares.

Sal·la és anomenat “vicari” en documents de les Guilleries del 945 i 958 i en altres de Santa Maria de Corcó, Sant Sadurní d’Osormort i Castellterçol entre el 940 i el 960. En les compres conegudes de les Guilleries esmerça la quantitat de 470 sous, quantitat molt considerable si considerem que una finca composta de casa, terres, vinyes i boscos valia una mitjana de vint a trenta sous i que una casa i tres molins es compraven per seixanta sous.

A partir de l’any 949 Isarn, que un document del 958 anomena “Isarno vicario” i un del 963 “filio de Salarie”, comença a fer compres juntament amb el seu pare. D’Isarn en coneixem vuit compres de cases, terres i vinyes a Osor, Sant Hilari i Vallors, amb un valor total d’uns 200 sous.

L’any 970 s’acaben les compres de terres a les Guilleries per part de Sal·la, que havia mort el 969, i d’Isarn, que centrà l’atenció en altres parts dels seus dominis. Isarn havia mort ja el 20 de juny de l’any 984, quan les seves germanes Ega i Quíxol, amb la seva vídua Aurúcia, el nebot Guadamir i el monjo i prevere Adroer, com a almoiners o marmessors seus, donen el monestir de Sant Benet de Bages, posat sota la dependència de la Santa Seu, els alous que el difunt Isarn tenia al comtat d’Osona, a l’apèndix o terme del “kastro Solterra”, als llocs dits Osor i Vallors, les Penyes, Llevanyes, el Coll (que té Adolf), l’alou de Ricard, el de les Ribes, el de la Calm, el d’Escubilio, el de Querós, el de Crous i de Terrades, el de Montfrau, el de Cerceneda i les vinyes de Santa Creu. Aquests alous, per les compres abans esmentades i pels noms que encara han subsistit, sabem que radicaven als actuals termes de Sant Hilari Sacalm i d’Osor, que eren els que inicialment formaven el terme del castell de Solterra.

Aquests són només un parell d’exemples que es podrien repetir en molts altres indrets si se n’hagués conservat la documentació.

Estalviem hipòtesis sobre la probable procedència forana del mateix lloc dels primers aprisiadors o conreadors de la terra, o netejadors i talladors de trossos de la selva original per convertirla en conreus.

Les muntanyes han estat sempre un lloc de refugi, i és molt probable que l’àrea de les Guilleries-Montseny, que tan aviat és ocupada, ho hagués estat també en èpoques de la desfeta del poder polític, ocasionada pels invasors àrabs; no oblidem que el 860, uns vint anys abans de la reorganització del comtat d’Osona, ja s’esmenta organitzat el terme d’Osor. D’igual manera podien haver estat ocupades permanentment valls separades dels grans camins de penetració al país, com les d’Amer i Anglès; això explicaria la falta de documents de propietat dels conreadors de la terra, palesa en el judici o mall del 898.

Sobre aquesta categoria social dels primers conreadors o propietaris naturals s’imposà al llarg del segle X la dels detentors de l’autoritat pública, com els vicaris de les Guilleries, descendents amb Sal·la de la casa vescomtal de Conflent o la dels vescomtes de Girona, que esdevindrien senyors de la major part de la Selva.

L’autoritat pública

Mapa de la Selva, amb la senyalització de totes les fortificacions anteriors a l'any 1300 de les quals es tenen notícies.

A. Pladevall

Tota la Selva, llevat del sector osonenc de les Guilleries, era integrada dins el comtat de Girona i, per tant, sota el seu domini. Aquests comtes, com ja s’ha exposat en la introducció històrica del Gironès, començaren essent magnats nomenats pels monarques carolingis i, a partir del 878, restaren units a la família dels comtes de Cerdanya o Casal de Barcelona.

L’acció dels comtes a la comarca és poc coneguda, bé que devia ésser intensa, com ho revela el document de la vall d’Anglès del 898, la cessió de Tossa a Ripoll, diferents infeudacions de castells i termes a la casa vescomtal; i també el fet que poc després del 984 fou adquirit per compra o permuta del monestir de Sant Benet de Bages el terme de Solterra amb els alous i béns de Sal·la i d’Isarn, una part dels quals eren situats a la vall d’Osor, i el 993 van ésser venuts al prevere Sanç.

Vegeu: Castells i edificacions militars de la Selva anteriors al 1300

La casa vescomtal de Girona o de Cabrera

Falta documentació antiga relativa a l’inici de l’establiment dels vescomtes de Girona a la comarca, però sabem que aquest fet esdevindria cabdal a partir dels segles XI i XII.

El domini vescomtal comença a ésser clar o documentat a partir del vescomte Sunifred (982-1008), fill de Guiniguís Mascaró (970-982), casat amb Jerosòlima Gudrielda. El 1002 el comte Ramon Borrell va donar al vescomte Sunifred I el terme de Lloret de Mar, que es va desmembrar del de Maçanet de la Selva, en compensació d’un alou de la Garrotxa al comtat de Besalú, que ell havia cedit al comte.

És molt probable que aquesta permuta fos feta per arrodonir el patrimoni inicial dels vescomtes, que tenia per centre el castell de Montsoriu. L’esmentada falta de documents fa que calgui moure’s dins un camp d’hipòtesis, fonamentades, però, en l’evolució posterior dels dominis.

El castell de Montsoriu, entre les valls d'Arbúcies i de Breda, centre del gran dfomini territorial dels vescomtes de Girona-Cabrera a la comarca.

TAVISA

El nom de Montsoriu, “Monte Suriz”, surt esmentat per primera vegada, i encara de manera ocasional, el 1002 en una donació de béns al monestir de Sant Cugat del Vallès, situats al terme o apendicio de Montsoriu. Per trobar referències més directes del castell cal arribar al segle XII, si bé això no obsta perquè existís de molts segles abans, puix que no hi ha documentació anterior conservada en el fons de Montsoriu de la casa o família dels Cabrera, ara guardada a la Casa de Pilatos de Sevilla, dels ducs de Medinaceli.

És molt probable que des dels segles IX i X la casa vescomtal de Girona tingués encomanada la defensa del flanc sud-oest del comtat de Girona, que era l’entrada natural des de les terres ocupades o utilitzades pels sarraïns per a entrar al comtat gironí. Les dotacions dels càrrecs vescomtals del país acostumaven a trobarse en indrets que calia fortificar o mantenir ben guardats.

Amat, que s’intitularà de Montsoriu quan les antigues grans famílies començara a adoptar un cognom o locatiu en la documentació, era fill del vescomte Sunifred i de la seva primera muller Aurúcia; el 1011 és anomenat “Amati Monte Soricensi”, si bé entre el 1019 i el 1025 el trobem també com a “Amatas Gerundensis” o “Amatus vicescomite Gerundense”. D’aquest moment en endavant la documentació permet seguir l’establiment i la consolidació del llinatge vescomtal sobre la major part de la Selva.

Amat va deixar per hereu un fill de nom Arbert, que havia mort abans del 1038, i que fou succeït per la seva filla Ermessenda, casada, almenys des del 1035, amb Guerau, hereu del llinatge vicarial dels senyors del castell de Cabrera d’Osona. Aquest casament fou causa que de llavors en endavant els vescomtes de Girona s’anomenessin i fossin coneguts com els vescomtes de Cabrera.

L’augment del patrimoni inicial es va fer amb infeudacions d’altres béns que els vescomtes reberen a la comarca i terres veïnes i per aquests béns en feren sovint homenatge als comtes de Barcelona i als reis del Casal de Barcelona. Aquests actes de reconeixença comencen amb la mateixa vescomtessa Ermessenda, ja vídua, que entre el 1050 i el 1053 fa jurament de fidelitat al comte pels castells de Colomer i de Cabrera; mai, però, no es fa jurament de fidelitat pel terme de Montsoriu, que comprenia els actuals municipis d’Arbúcies, Sant Feliu de Buixalleu, Breda, Riells de Montseny, Maçanes, Hostalric i Fogars de Tordera, perquè aquests el tenien per raó del càrrec vescomtal. El màxim que arriba a fer el vescomte Ponç de Cabrera el 1194 és assegurar que del dit castell no sortiria mai cap damnificació contra la terra del rei. D’aquesta possessió, al segle XIV hom dirà que la tenien en “feu honrat” pel rei.

Antic castell d’Argimon, ara santuari marià, que presideix el sector ponentí i muntanyós de la comarca, lloc tradicional de refugi humà.

TAVISA

Més endavant, encara dintre l’època del romànic, el domini dels vescomtes s’ampliaria amb els termes de Blanes, Vidreres, Torcafeló o Maçanet de la Selva, Argimon, amb el municipi de Riudarenes, i un gran sector de l’actual de Santa Coloma de Farners, el terme de Sils, la vall d’Osor, la vall d’Anglès, els antics termes de les Agudes, Montseny, Montclús i Montpalau, fora ja de la comarca actual de la Selva, i el domini eminent dels termes de Solterra i Brunyola, cosa que vol dir que pràcticament tota la Selva, llevat dels termes d’Amer, Riudellots, Caldes de Malavella, Vilobí d’Onyar i Tossa de Mar van acabar dins el domini dels vescomtes de Cabrera.

Fora d’aquest àmbit i també de la comarca històrica de la Selva quedava el terme de Susqueda, situat a la vall del Ter i cavalcant entre les Guilleries i el Collsacabra. Aquest terme formava inicialment part de la dotació dels vescomtes-d’Osona, coneguts més endavant com els Cardona, per haver pertangut inicialment al terme del castell de Fàbregues o de Rupit Fàbregues, terme que al segle XI es va dividir en les demarcacions dels castells de Rupit i de Fornils. EI terme actual de Susqueda, format per les parròquies de Sant Vicenç de Susqueda, ara sota l’aigua del pantà, i per la de Sant Martí Sacalm o de Cantallops, amb l’apèndix del Far, formava la demarcació del castell de Fornils, del qual queden encara abundants restes sota la cinglera de Cadevall.

Els monestirs i les institucions religioses

Mapa de la Selva, amb la senyalització de totes les esglésies anteriors a l'any 1300 de les quals es tenen notícies.

A. Pladevall

Deixant de banda, de moment, l’aspecte religiós o d’institucions religioses, alguns monestirs tingueren també un aspecte senyorial o de detentors de l’autoritat pública, com ara, especialment, el d’Amer i el de Ripoll. També al final de l’època romànica, cap al 1293, la Pia Almoina de Girona adquirí la senyoria de Brunyola i de Riudellots. Els altres monestirs, com Sant Salvador de Breda, la Mare de Déu del Coll i Sant Pere Cercada, no tingueren termes jurisdiccionals, només ampliaren possessions o béns dominicals.

Els abats d’Amer, en estreta vinculació amb la casa reial, van estendre els dominis per tota la vall d’Amer, en la qual exercien la jurisdicció, i a d’altres indrets d’on només tenien la propietat senyorial. Al segle XIV el rei els va vendre tota la jurisdicció, fins i tot la criminal, del terme d’Amer.

L’alou de Tossa de Mar fou cedit l’any 966 pels marmessors del comte Miró de Barcelona al monestir de Santa Maria de Ripoll, i l’any 992 el comte Borrell va ratificar aquesta possessió. Al principi, el domini del monestir sobre Tossa no fou prou reconegut pels comtes i per això foren necessàries noves confirmacions, els anys 1096 i 1097, i fins una butlla papal d’Urbà II l’any 1097. El domini de Ripoll sobre aquesta vila i el seu terme va ésser efectiu fins al segle XIX.

Vegeu: Esglésies de la Selva anteriors al 1300

L’organització eclesiàstica

Mapa de l’Ardiaconat de la Selva segons els nomenclàtors de la diòcesi de Girona del segle XIV.

J. M. Pons i Guri

La comarca de la Selva pertany gairebé íntegrament a la diòcesi de Girona i va formar un antic deganat de la diòcesi gironina. En el quadre adjunt d’aquest volum s’exposa l’àmbit d’aquest deganat, molt més ampli que la comarca actual; amb tot i això, es trobaven fora del deganat de la Selva les parròquies d’Amer i de la vall d’Anglès, que pertanyien a l’ardiaconat de Girona, la parròquia de Sant Martí de Riells, que pertanyia a la diòcesi de Barcelona, i les del sector osonenc o dels municipis de Sant Hilari Sacalm, Osor, Susqueda i part d’Arbúcies, que eren en total una dotzena d’entitats entre parròquies i sufragànies: Sant Hilari Sacalm, Santa Maria de Mansolí, Santa Margarida de Vallors, Sant Martí de Susqueda, Sant Pere d’Osor, Santa Creu d’Horta, el priorat i després parròquia de Santa Maria del Coll, Sant Vicenç de Susqueda, Sant Martí de Cantallops, el santuari de Far, i ja dintre el terme d’Arbúcies, Sant Mateu de Joanet i Sant Cristòfol de Cerdans, totes les quals pertanyien i pertanyen encara a la diòcesi de Vic.

El deganat de la Selva

Hom desconeix la data de creació del deganat de la Selva; tanmateix, no sembla anterior a la fi del segle XII. La primera vegada que consta un ardiaca de la Selva és l’any 1207, en què trobem la signatura de Berenguer d’Albuçà, “ardiaconus Silve”. En documents oficials de mitjan segle XII només trobem signatures dels ardiaques de Girona i de l’Empordà (1158 i 1163) i fins en documents d’un lloc tan cèntric de la Selva com és el terme o parròquia de Maçanet de la Selva, els anys 1179 i 1188 hi signa com a superior religiós l’ardiaca de Girona. És a partir del 1207 que trobem ben consolidat i definit l’ardiaconat de la Selva.

L’adopció del nom de Selva indica que ja aleshores era un nom comú a la contrada, però només en parlar de l’ardiaconat se’n fa ús: en la resta de documentació figura només la menció de comtat de Girona o de vegueria de Girona, sense que fins ara hom hagi trobat mai en la documentació civil el nom de la Selva.

Aquesta divisió religiosa perdurarà fins a la creació dels moderns arxiprestats (en el mapa adjunt se n’exposa l’àmbit i les parròquies que l’integraven).

La part de la diòcesi de Vic sempre va estar integrada a l’oficialat o grup de parròquies administrat des de la ciutat de Vic.

Les parròquies

La manca de llistes parroquials anteriors al segle XIII a la diòcesi de Girona fa que sigui difícil saber exactament com era la panoràmica religiosa o la distribució parroquial abans dels segles X i XI. Disposem, a més, de ben poques actes de consagració anteriors a l’any 1000 i d’escassa documentació per a poder fer suposicions globals. Sembla evident, però, que abans d’arribar a la distribució parroquial esmentada que ens mostra la documentació dels segles XII i XIII, i en particular els nomenclàtors ja publicats per Josep M. Pons i Guri de tota la diòcesi de Girona, hi hagué uns inicis amb moltes esglésies rurals o esglésies de vila o predis importants, amb un cert caràcter parroquial, que els bisbes van anar sotmetent a les esglésies més importants o matrius, i que configuraren la geografia religiosa baix-medieval.

Vista exterior de Sant Pere Desplà (Arbúcies) durant els treballs de restauració fets el 1983, quan es van descobrir els murs i les pintures pre-romànics que l’han convertida en una de les esglésies més interessants de la comarca.

J. Recarens

Així, en l’acta de consagració de Sant Quirze d’Arbúcies, que només coneixem en extracte, feta pel bisbe Guiu el 6 de febrer del 923, aquest va unir a l’església que consagrava les esglésies de Santa Maria, Sant Segimon, Sant Pere, Sant Nazari, Sant Climent i Sant Iscle, esglésies totes identificades o documentades, llevat de la de Sant Iscle, i de les quals només Santa Maria de Lliors i Sant Pere Desplà van adquirir la categoria de sufragànies. Semblantment, en l’acta de consagració de l’església de Santa Coloma, el 31 de gener de l’any 950, el bisbe Gotmar féu esment, en plural, de les esglésies de Santa Coloma, Sant Miquel, Santa Cecília, Sant Joan Baptista i Sant Pere Apòstol, que són massa titulars per a una església sola. Hom sap que existia ja aleshores Sant Andreu de Castanyet, que és citat en la mateixa acta, i segurament es pot arribar a identificar Sant Miquel com a Sant Miquel de Cladells; la resta d’esglésies o titulars podrien haver desaparegut, com alguns dels d’Arbúcies.

Hom pot entreveure una organització semblant, és a dir, amb moltes esglésies particulars inicials que acaben en unes poques parròquies, entorn del monestir d’Amer, on hi havia Sant Miquel, a la població, Sant Corneli, Sant Marçal, Sant Climent, Sant Agustí, Sant Genís i Sant Julià, de les quals només tres accediren a parròquies o sufragànies. Pel centre de la comarca i per la costa es fa més difícil de precisar l’organització inicial pel buit documental d’aquests llocs.

Els monestirs

L’acció dels monestirs a la comarca es pot considerar des de dos angles diferents: un, que ja s’ha destacat, com a organitzadors del territori i detentors de part de l’autoritat pública, i l’altre com a endegadors o promotors de la vida religiosa, tant en els mateixos monestirs com en les parròquies que els foren sotmeses.

Els benedictins

El monestir més important per l’antiguitat i l’acció en el sector nord-oest de la comarca és el de Santa Maria d’Amer, ja esmentat més amunt. Fundat vers l’any 820 per l’abat Deodat al lloc de Sant Medir del municipi de Sant Gregori del Gironès, fou dedicat inicialment a sant Medir i sant Genís. Va obtenir un precepte d’immunitat, conegut només per referències posteriors de Lluís el Piados i d’altres de Carles el Calb, els anys 844 i 860, d’Odó el 890 i de Carles el Simple el 922. Entorn el 949 es va traslladar a l’indret actual, a la vall del riu Amer (“fluvium qui dicitur Amera”), segons l’acta de consagració de la nova església monàstica dedicada a santa Maria, sant Joan i sant Benet del 9 de novembre de l’any 949.

Aquest monestir s’enfortí als segles següents i estigué inicialment molt vinculat al bisbe de Girona, però mantingué la independència al llarg dels segles XI i XII, quan la majoria de cases monàstiques del país es van unir a cases religioses foranes. Al segle XII es va refer l’església monàstica de Santa Maria d’Amer, i entorn del 1185 es va fundar el priorat de la Mare de Déu del Coll, un predi del terme d’Osor, a frec del de Susqueda, que des del 860 pertanyia a Amer. El Coll, dintre la diòcesi de Vic, fou regit per un prior i dos o tres monjos; el prior acostumava a ésser un monjo d’Amer i el títol prioral va subsistir fins al 1592, en què es va refondre amb el títol abacial d’Amer.

El monestir d’Amer exercí el domini sobre la vall d’Amer, la vall d’Anglès, el Coll i algunes altres esglésies del Gironès i de l’Empordà.

Des del segle X incidiren també a la comarca, com a propietaris d’esglésies, el monestir de Ripoll, amb la possessió ja documentada des del 966 de l’església de Tossa de Mar, i Sant Pere de Rodes, amb la possessió de l’església de Blanes abans del 974 i d’altres possessions a Fogars de Tordera. La propietat o domini dels alous d’Isarn a Sant Hilari Sacalm i Osor per part de Sant Benet de Bages, el 984, fou molt efímera perquè van passar gairebé immediatament a la casa comtal de Barcelona-Girona. Un altre monestir que va tenir possessions a la Selva fou el del Sant Pere de Casserres, propietari d’alous cedits pels vescomtes d’Osona a Susqueda a partir del 1008, per bé que hi havia documents anteriors sobre aquestes propietats.

Vista del campanar de Sant Salvador de Breda, el monestir benedictí més important de la comarca.

F. Tur

Tanmateix, el monestir selvatà més important o de més influència a la major part de la comarca entre els segles XI i XIII fou el de Sant Salvador de Breda, fundat l’any 1038 pels vescomtes de Cabrera, Guerau i Ermessenda, que hi tingueren una tomba familiar. El monestir va dependre, des de la darreria del segle XI fins a mitjan segle XIII, del monestir de Sant Cugat del Vallès, però fou una dependència purament jurídica, que no va frenar ni l’expansió ni l’autonomia del monestir de Breda, regit sempre per un abat. Aquest monestir va veure incrementar notablement el patrimoni inicial, centrat a la vall de Breda i Gaserans, amb la concessió d’esglésies i dominis per tota la Selva i per altres terres més apartades, del Vallès al Rosselló, on tingué a partir de l’any 1238 el priorat de Sant Salvador de Sira, a Osona, amb béns a Taradell i en altres indrets, com Savassona, Tavèrnoles i Roda de Ter, dominis del vescomte de Cabrera.

L’any 1162 el bisbe de Girona li confirmava la possessió de les esglésies de Breda, Gaserans, Ramió o Reminyó, Tordera i Arbúcies amb les dues sufragànies de Santa Maria de Lliors i Sant Pere Desplà. També tingué el domini de Sant Cebrià de Fogars de Tordera, Sant Esteve de Maçanes, Santa Maria de Sils, Sant Gabriel de Grions i importants béns a Buixalleu, Vidreres, Salitja i altres termes de la rodalia, sobretot els que eren del domini de la casa vescomtal dels Cabrera.

El cister femení

La comarca de la Selva va tenir la primera casa del Cister femení de Catalunya i una de les primeres de la Península Ibèrica. Es tracta del monestir de Santa Maria de Valldemaria, documentat l’any 1159, bé que el document és la confirmació de béns i d’una comunitat ja existent i organitzada, fundada, per tant, alguns anys abans. La falta de terrenys per a expandir-se i la solitud del lloc van fer que el 1169 el càrrec abacial passés de Valldemaria a la seva filial de Sant Feliu de Cadins, a Cabanes d’Empordà, i Valldemaria restés com a simple priorat. En roman l’antiga església, englobada en una edificació moderna.

No consta que el monestir tingués una gran expansió a la comarca, però té el mèrit de l’antiguitat i d’haver subsistit com a casa monàstica femenina fins als volts del 1550.

Les canòniques augustinianes

Vista de conjunt del priorat de Sant Pere Cercada, al fons d’una vall frondosa i tancada del municipi de Santa Coloma de Farners.

TAVISA

La comarca de la Selva va tenir un únic monestir o canònica augustiniana a Sant Pere Cercada, ara del municipi de Santa Coloma de Farners, però d’altres canòniques del veïnatge, com Santa Maria de Roca-rossa, a Tordera del Maresme, i Sant Llorenç de Munt, dins el municipi de Sant Julià de Vilatorta (Osona), tingueren possessions i fins alguna parròquia a la Selva. Així, Sant Llorenç de Cerdans, del terme d’Arbúcies, depenia de Sant Llorenç de Munt, que no s’ha de confondre amb l’homònim monestir benedictí del Vallès Occidental.

Sant Pere Cercada fou donat el 1063 a Sant Marçal del Montseny per tal que aquest monestir hi fundés una filial o priorat benedictí.

De bon principi va tenir una petita dotació pròpia, com ho indica l’esment que en fa l’acta de dotació de Sant Romà de Lloret el 1079. La poca vitalitat de Sant Marçal i l’oposició dels benedictins de Breda dificultaren el primer intent de fundació, i per això el 1136 s’hi aplegà una comunitat de preveres, afavorida pels Vilademany, feudataris del castell de Farners, i pel bisbe de Girona. Així es va constituir el priorat de Cercada, regit per un prior amb una comunitat de cinc o sis membres.

Petit nucil rural de l’Esparra (Riudarenes), centrat per l’església parroquial de Sant Martí.

TAVISA

Els Vilademany i altres senyors de la comarca procuraren una bona dotació de terres al seu veïnatge, a Sant Hilari Sacalm i fins al castell o quadra d’Aguilar, prop de Tona, a Osona. Per una butlla del papa Innocenci III, el 1198 se li confirmaren les possessions, entre les quals hi havia les esglésies parroquials de Santa Coloma de Farners, Sant Martí de l’Esparra, Sant Iscle de Sauleda i Santa Eulàlia de Vallcarnera. Com totes les petites cases canonicals, va començar a decaure al segle XV; el 1592 fou secularitzada i els seus béns cedits al convent de Sant Martí de la Seu d’Urgell.

Bibliografia

• Ramon d ‘Abadal i de Vinyals: Catalunya carolíngia II: Els diplomes carolingis a Catalunya, 2 vols., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-52.
• R. Alberch, J. Clarà i G. Roura: El Gironès, la Selva, la Garrotxa, vol. 3, dins Gran Geografia General de Catalunya, Enciclopèdia Catalana, SA, Barcelona 1981.
• P. Alsius i C. Pujol: Nomenclátor geográfico-histórico de la provincia de Gerona, Certamen de la Asociación Literaria de Gerona, Girona 1883.
• J. Botet i Sisó: Província de Girona dins Geografia General de Catalunya, vol. II, A. Martín editor, Barcelona s.d.
• J. Calmette: Un jugement original de Wifred le Velu pour l’abbaye d’Amer, “Bibliothèque de l’École de Chartres”, vol. LXVII, París 1906, pàgs. 60-69.
• Els castells catalans: vol. III, Rafael Dalmau, editor, Barcelona 1971.
• J. Coll i Castanyer: Breda històrica i actual, col·l. Monografies locals, Sèrie B, núm. 3, ed. Montblanc, Granollers 1971.
• J. M. Llorens, M. Mataró i J. M. Rueda: Estudi del poblament al segle XI a Sant Feliu de Buixalleu, Arbúcies, Breda i Riells, Generalitat de Catalunya-Ajuntament de Sant Feliu de Buixalleu, Barcelona 1982.
• Pèire de Marca: Marca Hispanica sive limes Hispanicus, París (edició facsímil) ed. Base, Barcelona 1972.
• R. Martí: Els inicis de l’organització feudal de la producció al bisbat de Girona. Col·lecció diplomàtica de la Seu, anys 817-1100, (tesi de doctorat, Universitat Autònoma de Barcelona. Hi ha una edició en microfitxes. Publicacions de la UAB) 1987.
• A. Merino i J. de La Canal: España Sagrada, vol. XLIII, Imprenta Collado, Madrid 1819.
• J. M. Millas i F. Rabassa: Historia de Santa Coloma de Farnés y su comarca (obra premiada al Certamen Histórico de la Junta del Milenario, Santa Coloma de Farners) 1951.
• J. Miret i Sans: Les cases dels templers i hospitalers en Catalunya. Aplech de noves i documents històrics, Barcelona 1910.
• F. Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, 26 vols., Olot-Girona 1889-1915.
• J. M. Nolla i J. Casas: Carta arqueològica de les comarques de Girona. El poblament d’època romana al N.E. de Catalunya, Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, Generalitat de Catalunya-Diputació de Girona, Girona 1984.
• F. Palli Aguilera: La Via Augusta en Cataluña, Universidad Autònoma de Barcelona, Bellatera 1985.
• A. Pladevall i Font: Les Guilleries: síntesis histórica y evolución demográfica, “Ausa” (Vic) III, 1958-60.
• A. Pladevall i Font: El comtat d’Osona a miq segle XIV, Barcelona 1972.
• A. Pladevall i Font: La Selva dins El nostre patrimoni, Caixa d’Estalvis de Girona, Girona 1989.
• A. Pladevall i A. Serradesanferm: Sant Hilari Sacalm. Capital de les Guilleries, ed. Fiter, Sant Hilari Sacalm 1976.
• J. M. Pons i Guri: El Catulario de la Comanda de la Milicia Hospitalera de Sant Celoni “Archivo Histórico y Museo Fidel Fita”, núm. 14, Arenys de Mar 1962.
• J. M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses” (Girona) XVII (1964-65), pàgs. 5-78.
• J. M. Rius i Serra: Cartulario de “Sant Cugat del Vallès”, 3 vols., Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1945-47.
• J. M. Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae (1279-1280), vol. I, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946.
• J. Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, vol. XII, XIV i XV, Madrid 1850-51.