Presentació geogràfica
Mapa de la comarca del Priorat amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
Quan la Ponència per a la Divisió Territorial de la Generalitat de Catalunya, creada el 1931, es va encarar amb la delimitació del Priorat, van sorgir diverses propostes, com la creació d’una demarcació que l’englobava amb l’actual Baix Camp (a causa de les relacions humanes i econòmiques entre ambdues zones), o bé s’intentà donar-li un nom geogràficament adient, com el de la Conca del Siurana (perquè la comarca actual és exactament això). Però no va prosperar davant un nom més arrelat en la història de la comarca, com és el del Priorat, tot i que aquest nom inicialment no representava la totalitat de l’indret i que avui encara resulta controvertit. Així, hom pot sentir parlar de l’Alt o Baix Priorat, del Priorat històric o de la baronia de Cabassers. Avui tot forma una sola comarca i així ho tractarem en aquest estudi geogràfic.
El nom de Priorat deriva de la senyoria cartoixana sobre una part de la comarca. El priorat de la cartoixa d’Escaladei ocupava l’espai central de l’actual comarca i s’estenia sobre el terme de sis poblacions. Després de la desaparició del cenobi el 1835 i el record directe de la seva senyoria, es mantingué i fins s’amplià l’àmbit prioratí per terres properes a causa de la producció del vi i la seva denominació, alhora que es formaven els conceptes d’Alt i Baix Priorat, que englobaren tots els territoris afins i que feren possible l’actual comarca, que, amb una superfície de 496,20 km2, acull vint-i-tres municipis. Aquests són: Bellmunt del Priorat, la Bisbal de Falset, Cabassers, Capçanes, Cornudella de Montsant, Falset, la Figuera, Gratallops, els Guiamets, el Lloar, Marçà, Margalef, el Masroig, el Molar, la Morera de Montsant, Poboleda, Porrera, Pradell de la Teixeta, la Torre de Fontaubella, Torroja del Priorat, Ulldemolins, la Vilella Alta i la Vilella Baixa.
La comarca del Priorat és vertebrada pel massís de Montsant, de la Serralada Prelitoral, a ponent de les Muntanyes de Prades, límit per llevant de la Conca de Barberà.
A partir de les Muntanyes de Prades, el sistema prelitoral català es desdobla en dos braços, tal com han definit molts autors, com si fossin les dues parts d’unes tenalles. El braç nord és el que marca la frontera entre el Priorat i les comarques de les Garrigues i la Conca de Barberà. El tram de l’est i del sud és el que fa de divisió amb el Baix Camp. Aquestes dues alineacions muntanyoses, juntament amb la zona depressionària oberta vers ponent que es troba entre l’una i l’altra, formen les tres principals unitats del relleu de la comarca del Priorat.
Totes aquestes serres presenten una altitud modesta. Només dues, el Montsant i la serra de la Llena, superen els mil metres, però la seva situació al costat de fortes depressions i els grans cingles que formen els seus vessants fan que tinguin l’aspecte de muntanyes imposants.
L’alineació muntanyosa situada més al nord és formada per les Muntanyes de Prades, la serra de Montsant i la serra de la Llena, les més importants de la comarca. Les Muntanyes de Prades són les que es troben més a llevant. El plegament alpí va aixecar tota aquesta immensa mola mitjançant una falla que fa alhora de contacte i de separació entre aquestes muntanyes i la plana. Aquesta falla posà al descobert els materials del sòcol, de l’època primària, sobre els quals hi ha assentats tota la sèrie triàsica, és a dir, del secundari. Els materials del terciari que s’havien disposat per damunt, més tous, han estat erosionats per l’aigua i pel vent. Les màximes altituds d’aquesta serra les trobem al puig de Galligant, de 1 008 m, i la Gritella, de 1 089 m.
La serra del Montsant, anomenada així per les ermites que acollia, és l’única que es troba sencera dins del Priorat. Els esforços alpídics són els responsables de la seva aparició i el vent i la pluja, en modelar els conglomerats que la componen, són els responsables de la seva forma, que recorda vivament la que presenta la muntanya de Montserrat. Els seus cims més elevats són la Roca Corbatera, de 1166 m, la Roca Falconera, de 1150 m, i la Cogulla, de 1 073 m d’altitud.
La serra de la Llena és la que completa aquest arc muntanyós. Presenta un relleu semblant al del Montsant perquè és formada pel mateix tipus de materials, però és una mica més aplanada.
A migjorn hi trobem l’altra alineació muntanyosa que tanca el Priorat per la banda sud. És formada per les serres de la Garranxa i de l’Argentera, les moles de Colldejou i de Llaberia i les muntanyes de Tivissa. Són muntanyes massisses, formades sobretot per calcàries grises mesozoiques, infranquejables, només obertes en comptats colls que normalment són la separació entre elles.
Entre ambdues alineacions hi ha una zona depressionària, prolongament de la cubeta de Móra, molt més extensa; en aquesta zona afloren els materials primaris, les llicorelles, sobre els quals arrelen les vinyes.
De les Muntanyes de Prades, en sorgeixen els dos principals cursos d’aigua de la zona, el riu de Montsant i el riu de Siurana, que circulen més o menys paral·lels, encerclant la serra del Montsant, el primer per la banda nord, fent de divisió entre aquestes muntanyes i les de la serra de la Llena, i el segon per la banda sud. Ambdós tenen una circulació, pràcticament, d’est a oest dins les terres que constitueixen la comarca del Priorat, exceptuant un tram del riu de Montsant, abans de convertir-se en tributari del Siurana, que circula en sentit nord-sud perquè aprofita una línia de debilitat marcada pel contacte entre capes de diferents materials. El riu de Montsant, fins que se li uneixen les aigües de la riera d’Escaladei, és el límit, per la banda de ponent, de la serra que porta el mateix nom.
El riu de Siurana presenta diferents afluents: per la banda dreta té com a principals tributaris el mateix riu de Montsant i el torrent dels Pèlags, mentre que, per l’esquerra, els més importants que rep són: el barranc de l’Argentera, el barranc d’Arbolí, el riu Cortiella i la riera de Capçanes. Amb això es pot veure que la idea apuntada per J. Iglésies, que pràcticament tota la comarca del Priorat és la conca de drenatge del riu de Siurana, a grans trets, és totalment correcta.
Per a un major aprofitament dels recursos hídrics de la zona, es van construir dos embassaments, un en el curs del riu de Siurana, i que rep el mateix nom, i un altre a la riera de Capçanes o dels Guiamets. El primer és situat en la confluència del mateix riu amb la riera de l’Argentera i té una capacitat de 12,3 hm3, dels quals una bona part es transvasen a través d’un canal subterrani al pantà de Riudecanyes, a la comarca del Baix Camp. L’embassament dels Guiamets, edificat en la riera del mateix nom, té una capacitat de 10 hm3 i les seves aigües es dediquen, en la seva pràctica totalitat, a l’agricultura.
La falta de sortida al mar confereix a la zona un clima més continental que no pas, per exemple, el de les terres veïnes del Baix Camp. Aquesta continentalitat és atenuada, en les parts més baixes de la comarca, per la influència càlida dels vents provinents de l’àrea de Móra d’Ebre. Podríem definir el clima de la zona de temperat i sec, encara que no sigui homogeni i presenti petites variacions d’acord amb l’orografia. És molt més rigorós a les parts altes dels sistemes muntanyosos que no pas als fons de les valls.
La mitjana de les precipitacions és, en l’àmbit comarcal, de 560 mm per any, mentre que a les Muntanyes de Prades aquesta mitjana assoleix valors superiors als 600 mm. La tardor i la primavera són les dues estacions de l’any que enregistren major quantitat de precipitacions; al municipi de Porrera són el doble de les enregistrades a l’hivern i el triple de les de l’estiu. Aquest darrer, a l’estiu, és molt sec, i el mínim pluviomètric anual es dona durant el mes de juliol. Aquestes precipitacions rarament són en forma sòlida, ja que la mitjana és de tres dies de neu a l’any, i normalment s’enregistra durant el mes de febrer.
La mitjana de les temperatures, en l’àmbit comarcal, és de 15°C, i són cada vegada més baixes a mesura que anem guanyant altitud, fins a arribar a assolir valors d’11°C de mitjana a la serra de Prades.
Els vents, a la regió, no presenten el caràcter violent amb què bufen en altres àrees veïnes. Els principals vents són la tramuntana, seca, freda i fluixa; el garbí, que bufa de mar i és força fred; el migjorn, més calent i molt feble; el llevant, que és el que porta les pluges i, finalment, el mestral o serè.
La vegetació és la típica de l’àrea mediterrània boreal, adaptada a la sequedat de la comarca. La comunitat més arrelada és la de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), encara que, cap a l’oest, on el clima és més continental i àrid, aquest bosc és substituït per un altre de més esclarissat on domina la carrasca (Quercetum rotundifoliae). El primer es caracteritza per ser un bosc dens, on l’estrat arbori ofereix un recobriment del 75 al 100%. L’alzina (Quercus ilex ssp. ilex) és l’arbre que caracteritza aquesta formació. Normalment, però, als boscos del Priorat, s’acostuma a trobar acompanyada de pi blanc (Pinus halepensis). Moltes vegades, també, terrenys que haurien hagut de ser recoberts per alzinars són recoberts per pinedes per l’acció degradant exercida per l’home.
L’alzinar continental o carrascar (Quercetum rotundifoliae), com ja hem indicat, es troba en les terres del Priorat sotmeses a un clima una mica més àrid, més sec, que no pas el que trobem en les terres on predomina l’alzinar típic. Aquest bosc és una comunitat pobra en espècies, que presenta una estructura força simple. L’estrat arbori és dominat per la carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifoliae), mentre que no hi trobem pràcticament lianes ni uns estrats arbustiu i herbaci gaire exuberants. Les principals espècies que formen aquests dos estrats són: la roja (Rubia peregrina), el lligabosc (Lonicera implexa), el garric (Quercus coccifera), l’aladern (Rhamnus alaternus), la gatosa (Ulex parviflorus), el càdec (Juniperus oxycedrus), l’arçot (Rhamnus lycioides), el llistó (Brachypodium retusum) i la pinya de Sant Joan (Teucrium chamaedrys), entre d’altres. En l’estrat arbori també es pot trobar pi blanc (Pinus halepensis).
Aquestes dues formacions boscoses són les que presenten, sense cap mena de dubte, la més gran difusió per tota la comarca del Priorat. Repartits en petits claps, es poden trobar altres tipus de boscos, encara que ni de bon tros arriben a assolir l’extensió de les altres dues formacions. A les muntanyes de Tivissa, de Prades i al Montsant es pot trobar l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), on al costat de l’alzina creix el pi roig (Pinus silvestris) i en les Muntanyes de Prades també hi ha roureda de roure reboll (Cephalanthero-Quercetum pyrenaicae) i roureda de roure valencià (Violo-Quercetum faginae typicum).
L’ocupació humana
Les primeres restes que mostren el pas de l’home per la comarca del Priorat es poden situar al paleolític inferior, en jaciments localitzats a Falset i Marçà. Del paleolític mitjà i superior, les troballes són molt més nombroses, com per exemple el jaciment de sant Gregori a Falset o del Planot a Margalef. Segons S. Vilaseca, la densitat de població anà augmentant ràpidament, de manera que durant l’eneolític arribà a ser de les més altes del Principat; es practicava una indústria sobre sílex que és de les més importants del conjunt peninsular, des del neolític fins a l’edat del bronze.
El poblament ibèric presenta una excel·lent mostra a la serra de l’Espasa, a Capçanes, on es localitzaren restes ibèriques i també romanes. Tanmateix, la presència dels romans a la comarca és encara actualment poc documentada, tot i que sembla segura l’existència d’algun nucli rural d’aquest període, almenys pel que fa a l’àrea de Cornudella, on s’han localitzat abundants fragments de ceràmica sigil·lata.
No es tenen dades de la població del Priorat durant l’edat mitjana, encara que se sap que l’onada de la Pesta Negra del segle XIV va afectar amb especial virulència aquestes terres. Hom s’ha d’esperar fins l’any 1497 per a tenir dades fiables; en aquests moments el recompte dona la xifra de 800 focs. La població va anar augmentant, i l’any 1553 hi havia 1 026 focs, però el 1650 un altre brot de pesta va tornar a sacsejar el feble creixement de la població, que sempre havia estat per sota del de la mitjana del Principat.
Durant els segles XVIII i XIX és quan es produeix el màxim creixement de la població, lligat a la màxima expansió del conreu de la vinya. L’any 1887 s’assolí la xifra de 27 958 h, a la qual mai més no s’ha tornat a arribar.
La crisi de la fil·loxera va originar una primera onada migratòria, que va ser seguida per una altra al principi dels anys vint, com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial. Una tercera migració es produeix al final dels anys trenta provocada per la Guerra Civil Espanyola. i encara es pot parlar d’una quarta onada, cap a la meitat dels anys seixanta, que va ser generalitzada en totes les àrees rurals del territori espanyol. Totes aquestes onades migratòries van originar un despoblament massiu de la comarca. En l’actualitat, i com a conseqüència d’aquest despoblament, el nombre d’habitants pràcticament no supera la xifra de 10 000 persones.
L’èxode generalitzat de població agrària també es va produir en altres comarques de Catalunya, però en totes la seva capital es va convertir en un focus d’atracció de la població que volia fugir de les dures condicions de vida del camp. Ara bé, Falset, la capital administrativa de la comarca del Priorat, no va saber exercir aquesta funció aglutinadora, i la població camperola va emigrar a les principals ciutats d’altres comarques. La població emigrant va ser majoritàriament jove. Això ha provocat un descens de la natalitat, que fa inviable que en un futur proper es produeixi una recuperació demogràfica.
Dos són els paràmetres que defineixen l’actual situació econòmica de la comarca del Priorat: una renda per càpita molt baixa, una de les més baixes de Catalunya, i un predomini total de les activitats agrícoles, ja que el 49,8% de la població activa de la comarca treballa la terra, mentre que la mitjana del conjunt del Principat és de 5,5%. L’agricultura, per tant, no ha sabut donar als seus habitants el nivell de riquesa i de benestar que tenen altres comarques catalanes.
Diversos han estat els projectes encaminats a millorar la producció agrícola i, per tant, sortir de la situació de crisi, però tots han xocat amb les serioses dificultats naturals que presenta la comarca: sequeres a l’estiu, glaçades tardanes a l’hivern, qualitat deficient dels sòls, mecanització difícil a causa de l’accidentada topografia... Un dels projectes era convertir tota la comarca en una horta mitjançant un canal que havia d’anar des de la Noguera Pallaresa fins al mar. Tots aquests projectes van fracassar i, actualment, el tipus de conreus que es practica a la zona és el mateix que es practicava ara fa més de cent anys.
Hi ha, en tota la comarca, un clar predomini dels conreus llenyosos, que arriben a ocupar el 95% de la superfície conreada, amb una forta especialització en la vinya, els fruiters de secà i l’olivera, sobretot en el primer, amb 7 663 ha, que representen el 41,7% de la superfície actual conreada. Ja es tenen notícies d’aquest producte de conreu al final del segle XVIII. Durant aquest segle i el següent anaren augmentant les terres dedicades al conreu de la vinya, i s’arribà al moment de màxima esplendor a la darreria del segle passat, quan la fil·loxera va afectar els ceps francesos. Les primeres notícies sobre l’arribada d’aquesta malaltia a terres del Priorat són del 1892; a partir d’aquells moments el preu del vi caigué en picat i la comarca s’enfonsà en una greu situació de la qual alguns autors creuen que encara no ha sortit.
Les primeres conseqüències de la crisi van ser els disturbis protagonitzats pels pagesos que no podien pagar els impostos i la venda, a preus irrisoris, de bones propietats. Des dels primers moments de la crisi es van començar a buscar sortides a aquesta situació. La que es va veure més viable va ser la replantació amb ceps de peu americà, molt més resistents. S’ha de dir que la replantació va ser molt lenta ja que, per exemple, l’any 1928 només s’havia replantat un terç de les vinyes.
Mai no s’han tornat a conrear tantes hectàrees com en el moment just abans de l’arribada de la fil·loxera sinó que, al contrari, cada vegada hi ha més terres abandonades que es converteixen en erms: l’any 1900 hi havia 27 732 ha de terra conreada, la qual cosa representava el 53,6% del total comarcal, mentre que l’any 1978 aquesta xifra s’havia reduït i ja només n’hi havia 15 764 ha, el 30,47% de la superfície comarcal.
Actualment, el vi que es produeix a la comarca és un vi d’alta graduació, amb un clar predomini del negre, que s’obté mesclant raïm de carinyena i garnatxa, mentre que el blanc és molt més escàs i s’obté mesclant garnatxa blanca i macabeu. Els ceps que creixen sobre els materials primaris anomenats llicorelles entren dins la denominació d’origen Priorat.
Les activitats industrials són insignificants dins el conjunt català, ja que les produccions de la comarca són inferiors al 0,1% del total, però tenen una certa importància dins de la comarca, ja que representen el 20% de la població activa. Una part de les activitats industrials són encaminades a cobrir les necessitats interiors de la comarca (pastissers, cansaladers, fusters...), mentre que una altra part es dedica a la transformació d’aquests productes agrícoles perquè puguin ser consumits en altres zones del Principat. Les principals activitats són les que es relacionen amb la transformació del vi, el tractament dels fruits secs i l’obtenció d’oli. El principal mercat on es venen tots els productes de la comarca és i ha estat, tradicionalment, el de Reus. Aquest fet reflecteix la manca de força de Falset per a esdevenir el principal nucli de la comarca, el motor de les activitats econòmiques.
Els nuclis de població, encara que són petits, són relativament a prop els uns dels altres. Les comunicacions, però, són força defectuoses. Només hi ha dues carreteres de categoria nacional. La primera és la de Tarragona a Alcolea del Pinar, que passa per Falset, i la segona és la que uneix les Borges del Camp amb les Garrigues, que passa pels municipis de Cornudella i d’Ulldemolins. La resta de carreteres són molt estretes, la qual cosa obliga a circular molt a poc a poc, i distàncies que, teòricament, serien molt curtes, es converteixen en interminables.
Al llarg dels segles XIX i XX, hi hagut diversos projectes encaminats a fer passar el ferrocarril per terres prioratines. Tots han fracassat; l’únic que s’ha fet realitat és el que, passant pels municipis dels Guiamets, Marçà, Falset i la Torre de Fontaubella, uneix Barcelona amb Madrid. Les estacions estan allunyades dels nuclis de població i, amb l’excepció de Falset, només hi paren els trens de rodalies. Si observem sobre un mapa la localització d’aquests municipis podrem veure que tots se situen en el terç sud comarcal, mentre que els altres pobles es troben al marge d’aquest important mitjà de comunicació.
Bibliografia
- J. Asens: Guia del Priorat, Edicions de la Llibreria de la Rambla, Tarragona 1981.
- J.M. Espinas: Viatge al Priorat, Col·lecció Ciutats i Paisatges, vol 331, Editorial Selecta, Barcelona 1962.
- R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, Ed. Ketres, Barcelona 1981.
- Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 5, Tarragonès, Baix Camp, Alt Camp, Conca de Barberà, Priorat, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1992, pàgs. 443-514.
- J. Iglésies: El Priorat, dins Geografia de Catalunya, Editorial Aedos, Barcelona 1974, pàgs. 141-164.
- J. Iglésies: Les minves dels cultius i de la població a la comarca del Priorat, Fundació Vives-Casajuana, Barcelona 1975.
- J. Margalef - J. Tasias: El Priorat. Anàlisi d’una crisi productiva, Col·lecció Catalunya Comarcal, Caixa d’Estalvis de Catalunya, Barcelona 1985.