L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
Mapa dels castells i les edificacions militars del Priorat anteriors al 1300.
J. Salvadó
Si el marc cronològic d’aquesta obra s’estén, aproximadament, des del segle VIII fins al segle XIII, hem d’ésser conscients que al llarg de la major part d’aquests segles la comarca del Priorat restà sota el domini islàmic. Això fa que, en principi, en aquesta comarca, molts dels edificis o testimonis arqueològics els haguem de cercar en restes de fortificacions andalusines o de paisatges creats en aquella època. Cal dir, tanmateix, que aquestes restes són escasses, possiblement perquè els treballs de camp fets fins ara són també escassos. Pel que fa a aquesta etapa islàmica, hem de fer referència a dos indrets: Siurana i Fontaubella.
En primer lloc, cal assenyalar l’important castell de Siurana. Una part de les restes que se n’han conservat són d’una època anterior a la conquesta cristiana. Concretament els murs gruixuts que clouen la part septentrional i oriental del recinte jussà degueren ésser fets en època andalusina. Els tipus d’aparell constructiu correspon bé al que es feia durant els segles de domini islàmic. Per desgràcia, en part fou destruït i en part fou molt reaprofitat i transformat, fet que dificulta la lectura de les seves construccions.
També cal esmentar, a Siurana mateix, la roca aplanada que hi ha al costat del refugi del Centre Excursionista de Catalunya, que ha estat interpretada com la base d’una torre bastida en aquest extrem d’aquesta mola rocosa i fortificada.
Dins el recinte del castell hi ha diverses sitges possiblement fetes durant l’època islàmica. Segurament també són d’aquesta època les que trobem a l’extrem occidental de la mola. Sembla, a més, que, almenys en aquest cas, aquestes sitges es poden relacionar amb uns habitatges que hi havia en aquest sector. Possiblement aquestes cases eren de pedra i tàpia; actualment, però, no en resta ben res, a part la roca, més aplanada en alguns indrets.
Per a cercar altres testimonis de l’època islàmica és un bon camí fer una anàlisi acurada de l’organització del territori, del paisatge que amb poques o moltes variacions ha arribat fins a nosaltres. Gairebé sempre deu haver restat algun testimoni d’allò que hi va haver; de vegades només és qüestió de saber-lo veure. En aquest sentit és interessant el jaciment de Fontaubella. A causa de la seva situació marginal amb relació al lloc de poblament actual s’hi han conservat força empremtes del passat medieval. Tal com proposem a la monografia corresponent, la coexistència en aquest lloc d’un espai irrigat a partir d’una font amb un lloc de poblament abandonat a l’edat mitjana i amb un camí, fa pensar que molt possiblement en època andalusina hi havia en aquest indret una almúnia o alqueria. De fet, segurament de paisatges com aquest, en podríem trobar molts d’altres en aquesta comarca del Priorat.
Després de la conquesta dels comtes de Barcelona es degueren construir diversos castells, molts dels quals al mateix lloc on abans hi havia la fortalesa andalusina. En aquest sentit, podem esmentar el castell de Siurana mateix. Al cim del turó, al recinte sobirà de la fortificació, hi ha un edifici de planta rectangular segurament construït en aquest moment posterior a la conquesta de mitjan segle XII (tot i que no es pot rebutjar totalment la possibilitat que fos edificat abans dels anys 1153 o 1154). Un altre castell segurament també fet o refet després de la conquesta fou el de Marçà. A Falset també hi hauria d’haver restes d’abans i de després de la conquesta, tot i que a causa de les obres fetes posteriorment és impossible de trobar-hi res d’aquest moment primerenc.
Finalment, la feudalització de la societat va provocar l’aparició de torres o cases fortes amb relació a la majoria dels pobles. Podem esmentar sobretot la torre que hi ha al poble de la Torre de Fontaubella, a redós de la qual sembla que es construí aquest nucli de població. A la Morera de Montsant trobem, per contra, les restes d’una casa forta o castell tardà a la part alta de la població. En moltes altres poblacions també n’hi havia hagut, bé que ara només en resti algun vestigi, tal com s’esdevé a Cabassers o bé al Pradell de la Teixeta. Finalment, encara en alguns altres només es conserva el record del castell en el nom d’algun carrer o d’algun veïnat, tal com trobem a Porrera o a Ulldemolins.
Si volem conèixer aquest període, tampoc no ens podem oblidar dels aspectes urbanístics que ja hem comentat força en parlar de les comarques del Camp de Tarragona. L’organització de moltes de les poblacions d’aquesta comarca segurament té l’origen en un moment proper a la conquesta cristiana. En alguns d’aquests pobles, els elements més importants són l’església, la casa forta i el carrer que uneix aquestes dues construccions; així, per exemple, a Cabassers o al Pradell de la Teixeta. En d’altres encara es conserva el recinte de muralles al voltant de l’església i dels diversos habitatges, com en el cas de la Figuera. Finalment, per exemple, a Falset l’espai urbà s’organitza bàsicament amb relació a dos carrers, l’església i la plaça on es devia celebrar el mercat.
Com en altres comarques de la Catalunya Nova, al costat dels pobles hi devia haver també “vilars” o “torres”, poblets molt més petits. Un exemple de poblet amb aquestes característiques és Fontaubella. En aquest cas hi havia una casa forta de planta quadrangular i segurament unes quantes cases, que a la darreria de l’edat mitjana restaren convertides en un mas únic, que finalment també s’abandonà. A part aquesta mostra, com ja hem assenyalat, segurament podríem trobar, fent un bon treball de camp, molts altres exemples amb unes característiques semblants.
Podem fer esment, així mateix, de l’habitatge isolat que trobem al camí de la mola de Colldejou (i que, tot i ésser molt proper al Priorat, ja resta inclòs en la comarca del Baix Camp). Una altra mostra d’habitatge medieval es pot trobar sota l’indret on hi havia hagut el castell d’Albarca. Un conjunt de forats fets a la roca permeten de reconstruir el que possiblement era un petit habitatge pagès.
Els darrers anys s’han descobert diverses restes d’ermitatges, normalment sense cap text que els esmenti o sense cap topònim que en guardi el record. Però no sempre és així. Al coll de Mònecs, prop de l’ermita de Sant Bartomeu, hi ha quatre balmes, que foren aprofitades com a habitatges, ja que foren tancades per uns murs de pedra seca. El topònim i la història d’aquest lloc són prou significatius. A més, les característiques d’aquests habitatges són força semblants a les d’altres ermitatges coneguts, com els de Sant Magí de Brufaganya (Conca de Barberà).
Un aspecte que no es pot oblidar a l’hora de parlar de l’arqueologia d’aquesta comarca són els enterraments. Les tombes potser més conegudes són les de Siurana. Són uns enterraments excavats a la roca i amb els extrems arrodonits. Per les característiques del lloc i de la tomba hem de pensar, però, que foren fets abans de la conquesta cristiana.
A la Parada de la Guineu (Albarca) també hi ha unes tombes cavades a la roca. Curiosament, dels cinc enterraments, n’hi ha un de bessó (amb dues capçaleres independents); d’enterraments amb aquestes característiques només n’hem trobat un altre d’igual a la comarca de les Garrigues.(*) Aquest tipus d’enterrament buidats a la roca, que trobem molt sovint a la Catalunya occidental, ha de correspondre a una petita comunitat semidispersa que segurament va viure en aquest indret en època islàmica o potser visigòtica.
Per tota la comarca es poden trobar nombroses tombes de lloses, de fet amb una datació molt semblant a la d’aquests enterraments cavats a la pedra. Són fetes amb lloses o amb pedres. De vegades la coberta és de dos vessants. L’orientació habitual és d’est a oest. Aquests enterraments de lloses solen ésser situats lluny de les esglésies, en llocs elevats, potser per això sagrats per als qui s’hi enterraven. Generalment es troba una sola sepultura de lloses o bé agrupacions petites (com a màxim uns 15 enterraments). Els principals llocs on se n’ha trobat són a prop de Siurana (al costat de la torrentera), a Cornudella (Mas del Lluc, Barranc dels Lladres i d’altres), a Albarca (partida del Palau), a Ulldemolins, a Poboleda (al sud del poble), a Torroja del Priorat (part alta del poble) i al Molar (Mas de les Puces). És gairebé impossible d’establir-ne una datació amb seguretat. Difícilment poden ser de després del 1153 o el 1154, anys en què es conquerí Siurana i les terres del voltant als àrabs. Això fa pensar que, si els especialistes rebutgen que puguin ésser prehistòriques, cal datarles al final de la romanitat, durant l’època de domini visigòtic o durant els segles de govern andalusí. Sigui com sigui, és un testimoni de l’existència d’una població semidispersa repartida per quasi tot el territori, amb relació a unes etapes de la nostra història de les quals gairebé no en sabem res.
És molt interessant d’establir una relació entre els llocs de poblament i les vies de comunicació. Podem conèixer la xarxa de vies que permetia de comunicar cada poble amb els del seu voltant. Saber on eren els principals pobles també permet d’entendre per on passaven les vies més importants, que a l’edat mitjana no sempre eren exactament les mateixes que les actuals. D’altra banda, el coneixement dels camins pot permetre d’entendre la localització d’alguns llocs de poblament menors. Ja hem assenyalat la importància que tenia un camí, que anava de la Torre de Fontaubella cap a Llaberia, respecte a la creació del “vilar” de Fontaubella (a part el fet d’haver-hi una font).
A l’hora de parlar de les vies de comunicació també hem de parlar d’altres aspectes, com són els ponts, els colls de muntanya, els guals, etc. Pel que fa a aquesta comarca, hem d’assenyalar l’existència del pont de Cabassers, amb tres arcades, que segurament hem de datar cap al segle XIII.
Pel que fa a les excavacions d’algun jaciment d’època medieval realitzades en aquesta comarca, hem d’assenyalar les fetes aquests darrers anys al castell de Falset, on s’han trobat les restes de les parets de la fortificació que hi havia en època romànica.
El Priorat és una comarca que, si l’estudiem a fons, pot permetre que arribem a conèixer molts aspectes de com es va organitzar el territori, tant després com abans de la conquesta comtal. En època islàmica evidentment no sols hi havia el castell i el poble de Siurana. Hi havia tota una xarxa de poblament i un complex aprofitament del territori que, poc o molt, va influir en l’organització de l’espai que trobem després de la conquesta de Ramon Berenguer IV i que, més o menys alterat pels segles, ha arribat fins a l’actualitat. (JBM)
Vegeu: Castells i edificacions militars del Priorat anteriors al 1300
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies del Priorat anteriors al 1300.
J. Salvadó
La comarca del Priorat, com les altres comarques del sud de Catalunya, s’incorporà al domini comtal al segle XII, moment en el qual també es procedí a l’organització religiosa de la zona. Per aquesta raó no s’hi troben mostres d’arquitectura religiosa medieval anteriors a aquest segle. L’estudi dels edificis conservats és indicatiu de com anà el procés d’organització religiosa del territori: la major part d’edificis que es mantenen foren construïts entre la darreria del segle XII i el segle XIII.
Les úniques obres conservades al Priorat que podem considerar construïdes dins el segle XII, no sense reserves, són l’església de Sant Bartomeu de Fraguerau —notable pel seu emplaçament paisatgístic, però d’estructura extremament simple que segueix un model que arrenca del segle XII i perdura fins a la generalització de les construccions gótiques— i les restes de l’església de Sant Antoni de Montalt, la qual per la rusticitat de la seva concepció i construcció és de datació imprecisa, tot i que la hipòtesi d’una datació dins el segle XII sembla la més raonable.
La resta d’edificis religiosos d’època alt-medieval que es conserven al Priorat corresponen ja a les formes que defineixen l’arquitectura catalana del segle XIII. Entre aquests cal esmentar les restes d’edificis com Santa Maria del castell de Falset, Santa Maria de Marçà, la Consolació de Gratallops o la portada de Santa Maria de la Morera de Montsant, que pel seu estat fragmentari o la importància de les transformacions sofertes no podem considerar com a edificis representatius de l’arquitectura del seu temps.
En canvi, l’església de Sant Vicenç d’Albarca conserva, sota les transformacions renaixentistes, les estructures essencials de l’edifici alt-medieval d’una sola nau i un absis amb les amples proporcions que caracteritzen l’arquitectura religiosa del segle XIII català, que segueix les pautes tipològiques definides i consolidades durant el segle XII.
Aquestes amples proporcions són presents en els dos millors edificis medievals que es conserven al Priorat, l’església en ruïnes de la cartoixa de Santa Maria d’Escaladei i l’església de Santa Maria de Siurana.
Santa Maria d’Escaladei, tot i el seu estat de ruïna i les transformacions sofertes al llarg dels segles, és un magnífic exemple de l’adaptació al gust i les necessitats funcionals de la comunitat cartoixana; així mateix, és un exemple d’un tipus d’arquitectura i d’ornamentació que es construeix en aquest moment a l’entorn de Tarragona, i que té altres manifestacions en edificis com l’església de la canònica de Sant Miquel d’Escornalbou. Es tracta d’un tipus d’arquitectura de gran personalitat, característica d’aquest moment històric a l’àrea del sud de Tarragona.
Un estil diferent és el que es manifesta a l’església de Santa Maria de Siurana, que, com la de Sant Vicenç d’Albarca, segueix els models tipològics propis de l’arquitectura del segle XII, però amb l’amplitud de proporcions que caracteritza les formes de l’arquitectura del segle XIII, de les quals l’església de Siurana, en la seva grandiosa austeritat, és un dels millors exemples. (JAA)
Vegeu: Esglésies del Priorat anteriors al 1300
L’escultura monumental
A la comarca del Priorat són molt escasses les restes d’escultura que podem adjudicar a l’època de què tractem; tan sols el conjunt escultòric de Santa Maria de Siurana, al municipi de Cornudella de Montsant, es pot considerar en aquest apartat. La decoració escultòrica se centra a la portada lateral nord de l’església, on motius de tipus vegetal i zoomòrfic ocupen els capitells; alguns representen passatges bíblics. Al timpà trobem el tema de la crucifixió en interpretació formal que recorda el mateix tema de l’església de Sant Pere d’Escunyau a Viella. La portada, constituïda per tres arquivoltes, és emmarcada per un fris guardapols decorat amb dues bandes en ziga-zaga.
A l’interior de l’església es conserva igualment ornamentació escultòrica a la línia d’impostes recorreguda per una decoració en ziga-zaga. Una finestra situada a l’absis resta igualment decorada als capitells, que mostren uns motius vegetals del tipus semblant als de la façana principal. A l’interior de l’església es conserven dues piques beneiteres, una de les quals havia tingut decoració escultòrica, avui ja pràcticament esborrada. Hi ha igualment una pica baptismal sense cap resta de decoració escultòrica.
El conjunt escultòric únic del Priorat queda completat per la sèrie d’esteles funeràries que s’han trobat, algunes de les quals poden ser considerades de datació apropiada a la present obra. (CLIU)
La talla
Tan sols es pot parlar d’una imatge de Mare de Déu que va ser robada l’any 1979 de l’església de Santa Maria de Siurana. Segons els autors que l’han estudiada, es tracta d’una talla datada entre la segona meitat del segle XII i el segle XIII (Morera, s.d., pàg. 393). (CLIU)