El marc històric del romànic del Priorat

Els precedents antics: de la prehistòria fins abans de la conquesta musulmana

Balmes i coves al sector de Rogerals (el Lloar), aixopluc dels homes de la Prehistòria, segons ho teslifiquen les moltes Iroballes de silex fetes a flor de terra.

E. Costa

El Priorat és un indret amb mostres del pas de l’home des del paleolític inferior, documentat als jaciments de Falset i Marçà. En els temps del paleolític mitjà i superior les troballes que confirmen la presència humana són més nombroses. Es poden citar, per exemple, els jaciments del Planot a Margalef de Montsant, o el de Sant Gregori a Falset, entre d’altres. Sobretot és important el jaciment del Filador, a Margalef, que és un abric d’uns cent metres de llargada i quatre de profunditat que s’obre davant mateix d’aquella vila, tot seguint la vall del riu de Montsant, i que disposa d’una potent estratigrafía amb dotze estrats que documenten el ventall cronològic comprès entre l’epipaleolític i el neolític.

De la balma de Sant Gregori és particularment interessant una plaqueta de pissarra, datable a l’epipaleolític, que conté la imatge d’una cérvola i que avui es conserva al Museu Comarcal i d’Arqueologia “Salvador Vilaseca” de Reus.

També són abundosos els jaciments de tallers de superfície —els de Siurana de Prades o el de Rogerals, al Lloar, per exemple— amb una cronologia que arriba fins a l’edat del bronze i que fan del Priorat una de les zones de Catalunya amb més densitat de sílex superficial. Hi ha també coves d’enterraments de l’eneolític, com les de Pradell de la Teixeta, Falset, Marçà i Ulldemolins.

Relatiu al món neolític i pel que fa als primers assentaments de població, és especialment interessant el nucli del Puig-roig, al terme del Masroig, actualment en estudi.

L’edat del ferro és representada per les restes hallstàttiques del Molar, que fou el primer jaciment a Catalunya del qual es coneix, a la vegada, la necròpoli i el poblat. Altres jaciments són a Ulldemolins, Masroig i Guiamets, amb camps d’urnes.

El poblament ibèric presenta una bona mostra a la serra de l’Espasa, a Capçanes, on es recolliren restes ibèriques i romanes. De tota manera el món romà avui resulta encara poc documentat, tot i que sembla segura la presència d’algun centre rural en aquesta zona. Si més no, a la zona de Cornudella de Montsant, entre d’altres llocs, s’han recollit fragments de ceràmica sigil·lata.

A partir d’aquest breu recorregut, fa l’efecte que la comarca va posseir una població més o menys persistent al llarg dels temps, i que a partir del neolític tindria habitació estable, vivint en abrics, on s’han trobat algunes estacions-taller de sílex, o bé en nuclis de cabanes, com fa creure la presència de tallers a l’aire lliure, o bé, més tard, en veritables nuclis de població, com mostra el cas de Puig-roig. El territori degué ser explotat pels romans i el poblament autòcton potser no es va arribar a estroncar mai del tot malgrat l’ocupació sarraïna de les muntanyes i els canvis que devia comportar. En poden ser una prova les sepultures antropomorfes d’Albarca i de Siurana, o bé la conservació d’algun topònim suposadament mossàrab, com podria ser el cas de Porrera.

L’ocupació àrab

Els sarraïns a les muntanyes de Siurana

Mapa dels castells i les edificacions militars del Priorat anteriors al 1300.

J. Salvadó

Hom situa avui l’ocupació sarraïna de la ciutat de Tarragona a l’entorn de l’any 714. L’avanç pel territori s’efectuaria seguint les antigues vies romanes i, en el nostre cas, la ruta Osca-Lleida-Tarragona. Inicialment l’exèrcit sarraí devia ser relativament poc nombrós, cosa que fa entendre que, per tal de controlar el territori, se centrés en l’ocupació de les places importants i deixés de moment àmplies bosses lliures que més tard restarien també sota el seu control directe. Pensem que aquest podria ser el cas de les terres muntanyoses que encerclen el Camp de Tarragona: les Muntanyes de Prades i el Priorat. Amb tot, però, no manca tampoc la suposició que la zona del Priorat podria haver estat ocupada per un exèrcit sarraí que va passar l’Ebre a l’altura d’Ascó. En qualsevol cas, creiem més factible la primera hipòtesi, car la segona sembla més lligada al món de la llegenda.

L’ocupació efectiva del territori prioratí, com que és una zona orogràficament difícil, devia ser relativament més tardana. Fins i tot és possible que els assentaments definitius —les alqueries i els rafals— no s’organitzessin sinó tardanament, potser a partir de mitjan segle IX. En qualsevol cas, aquesta àrea no sembla que prengués certa importància fins al segle XI, quan el territori de Siurana es va convertir en una defensa de la primera línia sarraïna, sobretot a partir de l’entorn del 1050, arran dels primers intents d’ocupació de la ciutat de Tarragona per Ramon Berenguer I i la previsible retirada de la població musulmana del Camp cap a les muntanyes, tot cercant un recer segur.

L’organització del territori

El Montsant és ommipresent a la comarca. Vista aèria del vessant del Montsant al sector d’Escaladei, amb el poble de la Conreria en primer terme.

ECSA - J. Todó

Les Muntanyes de Prades i bona part del Priorat foren una marca fronterera organitzada entorn del castell de Siurana. P. Guichard assenyala que a cada castell li corresponia un vast territori que portava el mateix nom del castell, i que quasi sempre es tractava d’un topònim pre-musulmà; aquest mateix autor suggereix que la pervivència d’aquest tipus de topònims es deu al fet que l’ocupació i l’organització d’aquests nuclis és anterior a l’arabització lingüística del territori. Es tracta d’un plantejament que també és totalment aplicable al cas de Siurana, que és un topònim pre-musulmà, i això porta a considerar que aquest territori potser s’organitzà aviat.

Segons un document del 1154, estudiat per E.Toda, els sarraïns de Siurana van afirmar que fins el dia que el seu castell va ser ocupat pels cristians ells l’havien tingut per un temps de dos-cents vuitanta-quatre anys, la qual cosa ens situaria a l’any 869. La data, per bé que molt hipotètica, resulta versemblant.

Per una banda, sembla que les muntanyes d’aquest indret mai no van deixar d’ésser habitades, cosa que permetria la conservació del nom de Siurana; i per una altra banda, cal recordar que entre el 856 i el 883 hi hagué un període de pau a la frontera i que, per tant, fou una època favorable per a l’establiment de nous nuclis. També cal recordar que a partir del 879 començà el repoblament de les comarques frontereres cristianes, impulsada pel comte Guifré, cosa que, segons R. d’Abadal, seria vist com un perill pels sarraïns de Lleida i que va motivar la fortificació d’aquesta ciutat i l’enfrontament —desastrós per als cristians— de 883-884. Des d’aquesta perspectiva, l’assentament i la fortificació de Siurana en aquesta època semblen possibles, ja sigui entesos com a simple organització del territori, o bé com a resposta preventiva de l’expansió cristiana.

Fos com fos, i si és que existia, Siurana potser no es considerava important, ja que, si més no, comprovem que no és citat en els textos, com és el cas de la Crònica del Moro Rasis —redactada a l’entorn del 950—, que en descriure aquesta zona de la Frontera Superior no fa esment de cap fortificació entre Tortosa i Tarragona, i en canvi sí que cita alguns castells de la zona de Lleida. El primer esment documental de Siurana és del 1095.

L’espai que ocupava el territori de Siurana comprenia bona part de l’actual comarca del Priorat, com també del Baix i l’Alt Camp, la Conca de Barberà, les Garrigues, i potser encara de la Ribera d’Ebre. Els límits d’aquest extens territori, segons el referit document del 1154, eren els següents: “…de part de la Ribera que devia anar lo terme de Siurana axí com la carrera va, la qual ve de Lleyda e traspassa sobre la muntanya de Flix, e travessa e fer al torm del guall, e puja sobre la serra, e pren Jubalfader, e passa per la serra e va a ferir a Bas, e devalla entro al riu de Siurana e passa per les Penyeres, e pren les penes roges e passa per la font de la Pedrinera, e va dret e fir en aquella serra sobre lo torrent de Mitjanes, e puja de aquí avant entro en aquelles penes altes de Labaria, e passa per aquelles penes e davalla per aquell lloch qui es dit Alguariol e ve entro en la pedra fita, e pren tot lo semontà de Mont-roig e hix de dret dejús la font de Botarell e passa per la semuntà que és entre Reus i Munterol, e va per la drecera entro al Cuguol e fir entro al pont de Goy, e traspassa Francolí e puja per lo trescoll del puig de Alilla, e davalla per lo torrent de Anguera e passa per lo Prat de la Guàrdia e fir al coll de Gemenells e passa per los tormos roigs sobre Vimbodí, e hix al puig qui es dit Orella de Polin e fir en Riudeset e entra per tot Riudeset entro a la via que ve de Lleyda e travessa amunt e traspassa per la vall de Juncosa e per lo semuntà del puig de Gralla, e hix al Pinatell, que és en la carrera de Lleyda, e retorna en aquelles muntanyes davant lo termenal de Flix”.

La resta de la comarca del Priorat pertanyia als territoris dels castells de Garcia i Tivissa. Corresponien a Garcia els actuals termes de la Figuera, la Vilella Baixa, el Lloar, el Molar, el Masroig i potser també Marçà; i a Tivissa, els actuals termes de Capçanes i els Guiamets. El 1174 Alfons I va fer donació en feu d’aquests territoris “quos tempore sarracenorum habuerunt” a Guillem de Castellvell. De tota manera, també cal assenyalar que alguns autors, com M.LI. Ramos, consideren suspecte el document del 1154, com també una segona delimitació de Siurana, realitzada el 1173.

Un fet que crida l’atenció és l’àmbit extraordinàriament gran que s’atribueix a Siurana; això pot fer pensar que aquesta fortalesa, situada al bell mig del Priorat, en un indret eminent però no pas estratègic pel que fa a la defensa militar del territori, potser actuaria més aviat com a centre rector de la marca, com a coordinador dels diversos castells sarraïns de la zona, tal com, per altra banda, li atribueix la llegenda en considerar-lo un “regne”.

Respecte a l’organització territorial, cal pensar en una divisió en alqueries, enteses com a petites unitats rurals formades per algunes dotzenes de cases i probablement amb terres col·lectives, i els rafals, entesos com a dominis privats, tot sota l’esguard del castell respectiu. Pel que fa als rafals, en coneixem un cas concret a la Morera de Montsant, estudiat per E. Morera, mentre que referent a les alqueries cal resseguir la toponímia com a font d’informació. Així, hom constata la presència d’alguns gentilicis, com és el cas de Cabassers, Albarca o bé Margalef, i potser també Falset. Altres noms actuals de procedència àrab al Priorat poden ser, segons P. Balañà, Gratallops, el Lloar, Marçà, Pradell de la Teixeta, la Torre de Fontaubella i potser Torroja. En general, fa l’efecte que la majoria d’assentaments de població cristiana ho feren sobre estructures sarraïnes, com la Figuera, que sembla correspondre a un lloc sarraí nomenat Gibolhoder. De tota manera, arreu acostuma a mancar la constància documental i arqueològica.

Pel que fa les estructures econòmiques, és possible pensar en les terres de conreu i les hortes entorn la vall dels rius de Montsant i Siurana, on probablement hi hagué molins —citats, si més no de manera genèrica, a la carta de Siurana del 1153— i on, més endavant, hi hagué una notable tradició molinera. Però sobretot degué predominar la ramaderia —el nom de l’Aleixar, poble del Baix Camp, però inclòs en el territori de Siurana, sembla delatar aquesta ocupació, segons P. Balañà—, i hom ha remarcat la possible presència de pastures comunals. I finalment cal parlar del bosc, probablement molt extens i, per tant, apte per al seu aprofitament.

El castell de Siurana

Vista aèria de l’esperó de Siurana, seu de la fortalesa sarraïna que fou l’últim punt de resistència dels andalusins en territori català.

ECSA - J. Todó

El castell de Siurana, com a darrer gran baluard sarraí a Catalunya, és envoltat per la llegenda que ens el presenta com una gran fortalesa. En realitat, però, no en sabem pràcticament res, d’aquest castell musulmà; s’ha dit, fins i tot, que mai no s’han trobat restes de les construccions sarraïnes i sí en canvi de més antigues. Segons això, doncs, es podria tractar d’un recinte fortificat antic que va ser aprofitat pels sarraïns i que després seria transformat pels cristians.

El recinte castral va ser excavat per J. Padrós l’any 1945 i, en la seva memòria, no es defineix sobre la datació de les restes existents i només en un sector destaca la presència d’una torre, “a nuestro juicio de factura muy antigua”, a causa de ser bastida amb grans carreus, però sense concretar més.

Per les restes arqueològiques d’època andalusí que hom pot veure al castell, estudiades en aquest volum, i a causa de les característiques de l’indret, un lloc alteros envoltat de cingles que feien inexpugnable la fortalesa —un penya-segat de 255 metres d’alçada sobre el nivell del riu que passa pels seus peus— i només unit a la resta del muntanyam per un pas estret fàcilment defensable, el castell de Siurana pot ser comparat amb alguns castells valencians de factura similar, estudiats per P. Guichard. Així, és possible pensar que potser es tractaria, bàsicament, d’una zona de refugi per als sarraïns de la comarca, protegida per uns pocs elements defensius, però suficients, per a fer impracticables els camins d’accés. Rere aquesta fortificació hi hauria un petit nucli de població que qui sap si només va ésser utilitzat com a zona d’habitatge permanent en els darrers temps de la presència sarraïna a la contrada.

Vegeu: Castells i edificacions militars del Priorat anteriors al 1300

Conquesta i repoblació

Sens dubte l’enclavament de Siurana va ser un dels elements pertorbadors que van fer que el Camp de Tarragona i la mateixa ciutat fossin colonitzats amb molt de retard. Es va intentar una primera ocupació de Tarragona a l’entorn dels anys 1050-60 que va fracassar, com també la restauració de la seu tarragonina el 1090.

El fracàs de la conquesta de Tarragona de mitjan segle XI sembla més atribuïble als problemes interns dels catalans que no pas a Siurana, i cal no oblidar tampoc el cobrament de les paries que farien impracticable l’avenç militar sobre l’Islam. Ara bé, pel que fa al fracàs de la darreria de segle, ja resulta més versemblant la participació siuranenca. De fet, i durant molts anys, la seva actuació impediria l’ocupació del Camp i, fins i tot, en restà la fama del seu poder militar. Bernat Desclot, en comentar en la seva Crònica la tornada precipitada de Ramon Berenguer III des de Mallorca a causa de l’atac sarraí sobre Barcelona, el 1114 ho atribueix al fet “que tots los sarrains de les muntanyes de Prades e de Ciurana e de tota la terra eren venguts assetjar la ciutat de Barcelona”.

Cal situar el primer intent de conquesta cristiana sobre Siurana l’any 1146. El 17 de febrer d’aquell any, Berenguer Arnau va rebre el castell i la vila de Siurana amb tots els seus termes, amb la reserva d’una cinquena part, destinada a l’orde del Temple. L’intent, però, és molt possible que ni tan sols s’arribés a materialitzar, almenys no se’n té cap notícia. Ramon Berenguer IV va preferir esmerçar el seu esforç en la conquesta de les places més importants: Tortosa el 1148 i Lleida el 1149, amb què tancava Siurana dins una gran tenalla. Com que no podia rebre cap mena d’ajut, la seva caiguda, de fet, ja només era una qüestió de temps.

Però això no treia la dificultat de l’empresa. L. McCrank diu que la regió entorn de Tarragona, durant més d’un segle i fins a la conquesta de Siurana, va ser una de les fronteres més durament disputades de la Península Ibèrica. Probablement es tracta d’una exageració, però que respon perfectament a la visió més generalitzada d’aquests fets, perquè sembla que la conquesta de les muntanyes que envolten el Camp va produir algunes batalles que després van ser mitificades per diverses llegendes.

La conquesta de Siurana devia començar entorn del 1148, conjuntament amb la conquesta de Tortosa, ja que en ocupar aquesta zona, un sector del territori siuranenc, el més proper a l’Ebre fins a Cabassers, també va passar a mans cristianes; aquest fet va permetre que Ramon Berenguer IV donés el 1149 l’esmentat poble de Cabassers —que llavors tenia el nom de Vallclara— per tal de crear-hi un monestir. Després, una vegada conquerida Lleida, es va emprendre tot seguit l’ocupació, el 1151, dels territoris del marge esquerre del riu Segre i de les Garrigues, fins a la zona de Juncosa, Vinaixa, el Vilosell, i d’altres pobles, ja als mateixos límits del territori de Siurana.

Paral·lelament, s’avançava des de la Conca de Barberà, amb l’ocupació de Rojals, Farena, Capafons, la Febró i Albarca; i des del Camp de Tarragona per diferents camins: avançant per l’Albiol i la Mussara, i penetrant al Priorat pels colls de la Teixeta i d’Alforja.

El 1153 Siurana era assetjada sota el comandament de Bertran de Castellet. Segons indica J.M. Font i Rius, el 29 d’abril d’aquest any, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, va atorgar una carta de població a favor d’aquest personatge, “qui est in Siurana per me”. Això ha fet que alguns autors consideressin aquesta data com la de la presa del castell, mentre que altres l’han situada el 23 de novembre d’aquest mateix any. Tanmateix, però, Font i Rius data un document atorgat in obsidione Siurane el 12 de juliol de 1154. La data final, doncs, és incerta, i cal situar-la entre el 1153 i el 1154. En qualsevol cas, és segur que el mes de setembre del 1154, Siurana ja feia un cert temps que era en mans de Bertran de Castellet.

L’episodi final, més que la gran batalla que descriu una llegenda local, possiblement es devia reduir a un setge més o menys prolongat que va acabar amb la rendició i l’èxode dels sarraïns —si més no d’alguns— cap a la zona de l’Ebre i València. El document de capitulació, però, si va existir, no s’ha conservat.

El repoblament cristià inicial

La primera concessió coneguda a la zona de Siurana és a Albarca l’any 1152. El 29 de setembre Ramon de Cervera i la seva esposa Ponceta feren donació a Pere, capellà de Pinós, d’un seguit de capellanies i esglésies amb les seves heretats i, entre d’altres, hi figura Albarca. A canvi, Pere de Pinós havia de bastir un molí i a cada un dels llocs havia de crear “una cavaleria bona que bene em puxa estar I cavaler garnid”, com també havia de bastir cases, portar homes i donar-los horts, ferraginals i emprius. La creació de la cavalleria en aquest moment havia de respondre a la necessitat d’homes d’armes davant Siurana, que encara era en mans sarraïnes. La colonització efectiva d’Albarca, però, havia de ser més tardana, atesa la situació de primeríssima línia en què es trobava aleshores aquest indret.

El 1153, quan encara durava el setge, Ramon Berenguer IV va concedir a Siurana una àmplia carta de poblament, com ja s’ha esmentat. El 1154 hi havia dues esglésies a la comarca, la de Siurana i la de Marçà, com també el monestir de Cabassers. El 1159 el comte lliurava una carta de poblament a Prades, i és possible que el 1162 ho fes a Cornudella. Poc després, el 1166, Ulldemolins també en va rebre una.

Tot i que aquestes notícies afirmen una voluntat colonitzadora inicial, els indicis coneguts ens porten a creure que de moment no va reeixir, malgrat les àmplies concessions d’ordre jurídic i econòmic que atorgaven les referides cartes. Les causes s’han de cercar en les dificultats que oferia el terreny, muntanyós i, cal suposarho, amb un ampli predomini del boscam. Però potser també va pesar en els primers temps el perill sarraí, que sembla que no s’havia extingit del tot amb la conquesta de Siurana.

El darrer episodi sarraí

De fet, no tenim cap notícia sobre la permanència sarraïna al Priorat després de la conquesta de Siurana, a l’estil de les zones de la Ribera de l’Ebre i de Tortosa, i més aviat fa l’efecte —a partir de l’únic document conegut del 1154— que en aquest cas van abandonar el territori. Malgrat això, però, és possible que hi restés algun nucli, no sols a la part de la comarca corresponent als castells de Garcia i de Tivissa —on n’hi hagué amb tota probabilitat— sinó també a la de Siurana.

Segons afirmà J. Zurita, sense concretar la data, els sarraïns de la contrada es van rebel·lar en alguns llocs i castells, i el rei Alfons I va portar el seu exèrcit a les Muntanyes de Prades, els va reduir i expulsar de la comarca. Es tracta d’una notícia controvertida, ja que algun autor, com E. Fort, la titllà de fantasiosa, mentre que d’altres, com Font i Rius, la donen per certa i parlen d’una operació de neteja dels darrers reductes sarraïns feta per Albert de Castellvell entre el 1162 i el 1165; d’altra banda, J.F. Cabestany situa aquests fets l’any 1170.

La presència sarraïna és confirmada per un text del 1170; es tracta de la carta de donació d’Escornalbou, on es feia una referència expressa als lladres i els sarraïns que eren emboscats i infringien innombrables mals. Finalment, el canonge J. Blanc, en el seu Arxiepiscopologi de l’església de Tarragona escrit al segle XVII, situà aquests fets entre el 1164 i el 1171 —moment de la prelatura d’Hug de Cervelló— quan indicà que els sarraïns de les Muntanyes de Prades baixaven encoberts pel boscam “a cativar y robar los christians que treballaven en los termes de la ciutat y de la dita vila de Constantí”. J. Blanc, seguint un text del cardenal Dòria, afegí que aquest arquebisbe, quan convenia, combatia els sarraïns al costat del rei. Tot i que aquest autor no concreta en quina acció militar podia participar l’arquebisbe, cal pensar que seria a les Muntanyes de Prades, si més no, perquè els seus dominis del Camp es veien amenaçats.

La formació dels grans dominis

El 1154 Ramon Berenguer IV va manar fer una enquesta per tal de determinar els límits de l’antic territori de Siurana. Bertran de Castellet i Berenguer de Mulnell en van ser els encarregats de dur-la a terme. Van consultar als sarraïns de Siurana que havien emigrat a la zona de l’Ebre i a València. El resultat va ser la delimitació del territori ja transcrita més amunt i que va determinar l’àmbit de la nova senyoria —el marquesat de Siurana— que, temps a venir, es va convertir en una batllia reial i, a partir del 1324, esdevingué el comtat de Prades.

El comte de Barcelona va posar tot aquest domini, convertit en marquesat, en mans de Bertran de Castellet, que va ser el primer castlà de Siurana. Aquest personatge, però, aviat va deixar la senyoria de les Muntanyes de Prades, potser, com diu Font i Rius, perquè l’abellirien més els seus propis dominis rurals.

Després, la castlania siuranenca va passar a mans d’un altre dels personatges que havien contribuït a la seva conquesta, Albert de Castellvell, que uns quants anys més endavant encara havia d’ésser succeït pel seu fill homònim. Segons opina Font i Rius, el sobirà pretenia reservar-se aquesta senyoria, organitzant-la com a dependent de la corona i sense enfeudaments de territoris menors.

El marquesat, però, va tenir una vida efímera. Perduda la primitiva idea de mantenir la unitat territorial, es van fer una sèrie de concessions, com la del bisbe de Tortosa el 1159, tot creant la baronia de Cabassers, o com la del canonge tarragoní Joan de Santboi el 1170, que havia de ser la baronia d’Escornalbou.

La donació més important que afectà la comarca del Priorat —tot i que es referís a terres que no pertanyien a l’àmbit estricte de Siurana— va ser feta el 1174 pel rei Alfons I a favor de Guillem de Castellvell, que rebia la senyoria de Tivissa, Móra, Garcia i Marçà, a les quals més endavant s’afegí la de Falset. Amb el temps aquests dominis rebrien el nom de baronia d’Entença. A més, hi hagué una sèrie de petites concessions de tipus local i amb un eminent caràcter ocupacional del territori, portades a terme bàsicament per Albert de Castellvell amb l’assentiment reial. Per acabar cal esmentar encara un tipus de concessions territorials d’un caràcter religiós, potenciant unes fundacions que havien de tenir un paper decisiu en l’evolució històrica de la comarca.

L’organització territorial

En els primers temps sembla que van ser els mateixos castlans —Albert de Castellvell es titulava dominus Siurana— els que van actuar com a governadors del territori. De fet, la seva situació jurídica, segons Font i Rius, va consistir en una posició intermèdia entre el castlà i el feudatari.

En un moment per ara indeterminat va aparèixer la figura del “batlle general de les Muntanyes de Prades”, amb jurisdicció a tot l’àmbit siuranenc. És possible que el 1163 ja existís aquest càrrec o bé que fos creat en una data propera, ja que entorn de la referida data es va reestructurar l’ampli territori en mans del sobirà, separant la part oriental, que fou la vicaria i batllia de Montblanc, en ocasió del trasllat i assentament definitiu d’aquella població. Una altra data possible és el 1174, en què Siurana passà a mans de la reina Sança, esposa d’Alfons I.

El règim jurídic inicial podria variar segons els diversos tipus de tinences, però bàsicament cal remarcar l’assenyalat per les cartes de poblament. Siurana la va rebre el 29 d’abril de 1153; segons el document, el comte Ramon Berenguer IV va confirmar les donacions que ja havia fet Bertran de Castellet i va concedir a tots els habitants presents i futurs el lliure ús de les pastures i els boscos, sense més imposicions que els delmes i les primícies, i amb l’aplicació dels furs i els usatges tal com en gaudien a Lleida. Els siuranencs, doncs, serien jurídicament lliures des de la conquesta cristiana i tan sols havien de dependre de l’autoritat del sobirà.

Aquesta carta va ser el model que van seguir les dels llocs de la rodalia, com són els casos coneguts d’Ulldemolins i Alcover el 1166, Alforja el 1170, Vilanova de Prades el 1175 i Falset el 1191. Totes elles es van fer ad usaticum Siurana, amb la qual cosa s’estengué l’ús del dret lleidatà.

Mapa del territori de Siurana vers el 1173.

E. Gort

Els diversos llocs van ser donats sovint a castlans amb una funció inicialment colonitzadora, o bé es van formar a partir de l’empenta colonitzadora dels ordes monàstics que hi eren establerts. Els pobles van disposar inicialment de batlle i a poc a poc s’organitzaren en universitats. A la darreria del segle XIII Siurana, i possiblement la majoria de les poblacions, ja disposaven dels seus prohoms i de jurats. El sentit de cohesió interna dels diversos llocs que formaven una mateixa senyoria els devia portar aviat a unirse per tal de defensar llurs interessos de manera comuna. No hi ha notícia sobre quan aparegué el “Consell de la Terra” com una entitat aglutinadora dels llocs de les Muntanyes de Prades; tal vegada en podria ser un primer indici, com exposa M.Ll. Ramos, la queixa que els “homes de les Muntanyes de Prades” van adreçar al rei l’any 1293 a causa d’un abús comès per l’infant Pere en exigir-los dues vegades l’impost de la cena en un mateix any, o bé la súplica que el 13 de juny de 1300 els “prohoms de les universitats de les Muntanyes de Prades” van presentar de manera conjunta a Jaume II per tal que els confirmés llurs llibertats, bons usos i costums, davant la cessió que el rei havia fet d’aquest territori en favor de Guillema de Montcada.

Els grans dominis territorials

Les muntanyes de Prades

El castell de Siurana, a desgrat del seu estat ruïnós, és el més emblemàtic de la comarca per la seva història i el seu passat llegendari.

ECSA - J.A. Adell

Entorn del 1173 el territori de Siurana ja havia estat reduït per la banda est amb la separació de Montblanc, i a la banda sud amb la d’Escornalbou i possiblement Alforja i l’Albiol. A més, aleshores el rei ja devia projectar la donació de les Muntanyes a la reina Sança, i probablement per això i a fi d’evitar controvèrsies amb els Castellvell, calia precisar novament l’espai del domini siuranenc. En el referit any, doncs, Alfons I va manar fer una nova enquesta, per tal de concretar el territori d’aquesta senyoria, que estava llavors en mans d’Albert de Castellvell. El terme ara precisat —i amb l’excepció d’alguns indrets com Falset o bé Escornalbou, que aquí van ser inclosos—, havia de formar una sola senyoria reservada en mans del sobirà i governada per un batlle general, que primer rebria el nom de Muntanyes de Siurana i més endavant, en perdre aquesta vila el paper capdavanter dels primers temps, va ser coneguda com Muntanyes de Prades.

Ara bé, justament perquè formava part del patrimoni reial, aquesta senyoria va restar sovint en poder de les reines i en algunes ocasions va raure temporalment en mans de tercers. En tenim una primera mostra el 1174, en ocasió del matrimoni del rei Alfons I amb Sança. El 18 de gener el rei va fer present a la reina de tot un seguit de territoris entre els quals hi havia Siurana; a partir d’aquest moment i fins el 1208 la reina va senyorejar les Muntanyes, per bé que des de la mort del rei el 1196 era monja a Sixena, monestir on va dedicar, entre altres rendes, les que produïen les Muntanyes de Prades.

A la mort de la reina va revertir a mans del rei, el seu fill Pere I, però aquest no el va retenir durant gaire temps, tot i que el 1209 signà un privilegi en favor dels homes de les Muntanyes de Prades en virtut del qual mai no encomanaria ni empenyoraria a cap cavaller el castell de Siurana i les seves muntanyes. Aquell mateix any, la senyoria va passar a mans de la comtessa Elvira d’Urgell a causa dels pactes establerts entre el rei i la comtessa per la successió del comtat d’Urgell i la seva integració a la Corona. Aquest pacte no va tenir efectivitat, però, malgrat això, Elvira va continuar gaudint dels seus drets a les Muntanyes durant alguns anys, probablement fins a la seva mort, esdevinguda el 1220.

Jaume I es va maridar l’any 1221 amb Elionor de Castella i, entre d’altres senyories, li va donar les Muntanyes de Prades; la reina va mantenir aquesta senyoria fins el 1229. Poc després, el rei, en tornar-se a casar el 1235 amb Violant d’Hongria, donà a la nova reina aquest territori, que va retenir fins a la seva mort, esdevinguda el 1251.

Sembla que més endavant la senyoria va anar a raure a mans de l’infant Pere, car va confirmar els privilegis que havien concedit Ramon Berenguer IV i Alfons I en favor dels homes de les Muntanyes. Després, serien novament confirmats per Alfons II el 1286. L’infant Pere, encara, amb el consentiment de Jaume I, el 1259 va hipotecar el castell de Siurana i les Muntanyes de Prades, entre altres llocs, en seguretat a un pagament degut a la seva germana Maria.

L’esposa de Pere II, Constança de Sicília, també va disposar de les rendes d’aquesta senyoria. Constança, segons que indica M.Ll. Ramos, a causa de la seva llarga estada a Sicília, va donar l’usdefruit de les Muntanyes de Prades a un dels seus fills, l’infant Pere, que va morir el 1296. El 1300 el rei Jaume II va donar les Muntanyes a la vídua del seu germà, Guillema de Montcada, en un pacte —fallit— que pretenia la incorporació a la corona de l’ampli patrimoni dels Montcada, senyors de Castellvell i Bearn. Els drets que retenia Guillema devien revertir novament a la Corona a la seva mort el 1309. El 1314 les Muntanyes de Prades van passar a mans dels marmessors del comte d’Urgell, en una operació reeixida per a integrar aquest comtat a la Corona.

Finalment, el 1324, es creà el comtat de Prades i el seu primer titular va ser el fill menor de Jaume II, l’infant Ramon Berenguer.

Baronia de Cabassers

Ja hem assenyalat que la banda més propera a l’Ebre del territori de Siurana va ser ocupada pels cristians durant les operacions de conquesta de Tortosa i la seva rodalia, probablement el mateix any 1148. El primer lloc del qual tenim notícia és Cabassers, que molt probablement era una alqueria musulmana.

Aquest lloc va ser donat el 1149 per Ramon Berenguer IV a l’abat premostratenc de Santa Maria de Montflabon i va prendre el nom —ja és indicat així a la carta de donació— de Vallclara. El monestir, però, no va prosperar, i per aquesta causa el seu prior, amb el consentiment dels seus frares i de l’abat de Montflabon, el 1158 va fer donació de Vallclara a l’església i el bisbe de Tortosa. El 2 de gener de 1159 el comte també donava aquest lloc a l’església tortosina.

Poc després, el bisbe de Tortosa aconseguia acréixer el domini per mitjà de dues concessions d’Albert de Castellvell: les muntanyes de Montalt el 1163, l’honor de Cavaloca el 1167, i el Gibolhoder al territori de Garcia (l’actual serra de la Figuera) el 1169. Aquesta darrera donació comprenia els llocs de la Figuera i el Lloar. Finalment el 1200, Pere I feia donació a l’església de Tortosa del lloc de Margalef i, així, quedava arrodonit el territori que seria conegut com la baronia de Cabassers. Aquest domini encara comprenia dos llocs més, la Bisbal de Falset, probablement format dins el terme de Cabassers com un assentament colonitzador del bisbe tortosí, i la Vilella Baixa.

La senyoria d’aquest territori a mans del bisbe de Tortosa va ser confirmada per Jaume II el 2 d’abril de 1303; tanmateix, la seva jurisdicció era compartida amb el rei. A partir de la creació del comtat de Prades el 1324, la baronia de Cabassers també en va formar part i aleshores la jurisdicció reial va passar a mans del nou titular, l’infant Ramon Berenguer.

Pel que fa a l’administració, el bisbe de Tortosa nomenava un batlle general de la baronia, mentre que la banda reial era representada pel batlle general de les Muntanyes de Prades, el qual sembla que només podia entrar a la baronia en cas d’atendre delictes propis de la seva competència.

Baronia d’Escornalbou

El 1170 Alfons I, amb l’assentiment d’Albert de Castellvell, féu donació d’Escornalbou al canonge tarragoní Joan de Santboi per tal de bastir-hi una canònica agustiniana. Naixia així un nou domini, que es desmembrava del territori de Siurana i passava a formar part de la senyoria de l’església de Tarragona. A partir del segle XIII el seu baró va ser el mateix arquebisbe tarragoní.

La baronia d’Escornalbou comprenia una part dels pobles de la comarca del Baix Camp i de l’actual comarca del Priorat, les viles de Pradell de la Teixeta i la Torre de Fontaubella.

Baronia d’Entença

El mes de desembre del 1174, Alfons I va concedir a Guillem de Castellvell, com a pagament i retribució del seu ajut a la conquesta i repoblament de la zona tortosina, un ampli territori al sud-oest del de Siurana i centrat sobre els castells sarraïns de Móra, Garcia, Tivissa i Marçà, i a la vegada concretava els drets familiars dels Castellvell sobre Siurana, tot i que aquesta població, amb el seu territori, era retinguda directament pel rei.

Com a Siurana, també en aquesta ocasió el domini cedit corresponia a l’antic territori sarraí dels esmentats castells, que agafava un ampli espai comprès des de Garcia fins al mar, ocupant, almenys, els actuals termes de Móra, Garcia i Tivissa al Baix Ebre, Vandellòs i Pratdip al Baix Camp, i el Molar, el Mas-roig, els Guiamets, Capçanes i Marçà al Priorat, on a més cal sumar Falset.

Falset devia ser un element de discòrdia en els primers temps, ja que si bé pertanyia a Siurana, i l’enquesta del 1173 ho deixava ben clar, aquest mateix document també reconeixia que Falset havia estat comprat pels sarraïns de Garcia, per la qual cosa es devia considerar inclòs dins d’aquest segon terme. Els drets sobre Falset, doncs, van ser discutits entre els Castellvell i Alfons I. Finalment, el 2 de setembre de 1192, el rei va concedir en lliure i franc alou el castell de Falset al segon titular de la baronia, Albert, conjuntament amb aquells termes dels quals aquest va poder provar la propietat testificalment, mentre que li donà la resta en feu.

Albert de Castellvell va regir la baronia fins el 1205, any que va passar a la seva germana Alamanda —casada amb Ferran de Santmartí i Subirats—, probablement pel fet de morir sense descendència.

Alamanda de Subirats va tenir la baronia entre els anys 1205 i 1244. El 1242 la seva néta, dita també Alamanda, es va casar amb Guillem d’Entença, i es va vincular a partir d’aquest moment la baronia a aquesta nissaga. Alamanda d’Entença senyorejà el domini entre el 1244 i el 1255; Berenguer d’Entença, entre el 1261 i el 1291, i, finalment, Guillem d’Entença, entre el 1294 i el 1324, amb qui es va estroncar aquesta línia de la nissaga.

El 1324 la baronia d’Entença va passar a l’administració reial mitjançant el pacte signat el 3 de desembre de 1313 entre Guillem i el rei Jaume II. La baronia, augmentada per compra-vendes i herències, va retornar a la Corona a canvi de 100 000 sous de Barcelona i 20 000 de cens anual vitalici.

El mateix any 1324, en crear-se el comtat de Prades, el rei també hi afegí la baronia, però sense fusionar-la. De manera que malgrat pertànyer a una mateixa senyoria, el comtat de Prades i la baronia d’Entença van ser dues entitats jurídicament diferenciades.

L’organització eclesiàstica

La diòcesi

Mapa de les esglésies del Priorat anteriors al 1300.

J. Salvadó

L’estructura territorial eclesiàstica a la comarca es va veure dividida en dues parts des dels primers temps de l’ocupació cristiana, entre les diòcesis de Tortosa i de Tarragona. Es va pretendre restaurar els antics districtes diocesans, però aquest procés de consolidació dels àmbits territorials de les diòcesis no estigué exempt de dificultats a causa dels problemes de límits entre els diversos bisbats.

Una zona discutida devia ser la de Cabassers. Un dels signants —com a testimoni— de la donació d’aquest indret a Tortosa el 1159 va ser l’arquebisbe de Tarragona, que ho va fer “salvo iure Tarraconae ecclesiae”. L’arquebisbe, doncs, malgrat la donació, no renunciava als drets que podia tenir la seva església sobre la totalitat del territori de Siurana. El 1178, però, Cabassers i el seu terme eren inclosos definitivament en el bisbat de Tortosa.

L’any 1154 una butlla del papa Anastasi IV concretava les esglésies que aleshores tenia la diòcesi de Tarragona. Per la banda est marcava un gran arc, seguint les serres que envolten el riu Gaià fins a la conca alta del Francolí i una part de les Garrigues; per la banda oest arribava fins a Pratdip i Colldejou, mentre que pel costat del Priorat només figuraven les esglésies de Siurana i de Marçà. Aquesta butlla assenyalava, doncs, el que havia de ser la diòcesi de Tarragona i que, lògicament, havia d’incloure la totalitat del territori de Siurana, tot i que deixava sense definir la zona de Cabassers. Tanmateix, Pratdip al Baix Camp i Marçà al Priorat bascularen vers Tortosa. Aquesta àrea també va provocar una certa discòrdia, solucionada mercès a un pacte signat el 5 de febrer de 1203 que determinava els límits entre ambdues diòcesis. De tota manera, és possible que més endavant reapareguessin problemes de límits, perquè el 1253 Innocenci IV va confirmar la butlla del 1154 a l’arquebisbe Benet de Rocabertí, que assignava Marçà i Pratdip a Tarragona. El 1279 aquestes esglésies figuren en la nòmina tortosina.

També cal esmentar el cas de Falset, que restà a la diòcesi tarragonina tot i que al final la seva senyoria va ser separada de Siurana en favor de la baronia dels Castellvell —que pertanyia a la diòcesi de Tortosa—.

El territori, a causa de la poca densitat de població inicial, es va estructurar bàsicament entorn de la parròquia de Siurana, segons veurem en l’apartat següent. Pel que fa a les rendes fixades pel pacte entre el rei i l’església de Tarragona el 1171, la dècima de les muntanyes de Prades i el Priorat restava dividida en dues parts iguals, entre el rei i l’església. Hi hagué, però, algunes excepcions com és el cas d’Escaladei, que des del 1218 estava en mans dels cartoixans; també fou el cas de Porrera, que pertanyia als religiosos de Sant Vicenç de Pedrabona entre el 1171 i el 1263, data en què passà a Escaladei.

Vegeu: Esglésies del Priorat anteriors al 1300

Les parròquies

Sant Vicenç d’Albarca, antiga església parroquial del municipi de Cornudella de Montsant.

Arxiu ECSA

A mesura que s’anaven consolidant els nuclis de població, també s’anirien edificant les esglésies i formant les parròquies. Les primeres que es van formar al Priorat van ser les de Siurana i Marçà, documentades ja el 1154.

La parròquia de Siurana, en els seus primers temps disposava d’un terme amplíssim a causa de la poca densitat de població de la comarca i dels pocs nuclis habitats existents. Comprenia, almenys, les terres de la Morera de Montsant, Cornudella de Montsant, Porrera, i Arbolí. És probable que inicialment també inclogués els termes d’Albarca i Ulldemolins, i potser encara algun altre.

A poc a poc, dins d’aquest extens terme, es van anar formant algunes esglésies que passaren a ser sufragànies de la de Siurana; l’any 1194, consta que ja en tenia algunes, tot i que no es pot precisar quines eren; cal pensar, però, que devien ser les dels llocs que acabem de citar, inclosos dins el seu terme parroquial.

El 1228 un plet entre el prior d’Escaladei i el rector de Siurana confirma que la Morera i Cornudella continuaven essent sufragànies de Siurana i, l’any 1244, un altre plet —en aquesta ocasió entre els rectors de les dues viles— esmenta que ja posseïen parròquia pròpia.

El terme parroquial que aleshores tenia la Morera de Montsant era també molt gran i coincidia, més o menys, amb el territori de la senyoria del monestir d’Escaladei. A mesura que s’anaren formant els altres nuclis de població dins d’aquest terme, es bastiren noves esglésies, sufragànies de la de la Morera, les quals no arribarien a formar parròquia pròpia fins ben entrat el segle XIV, com és el cas de Torroja el 1319, o bé vicaria, com Poboleda l’any 1349 i Gratallops el 1352.

La vida eremítica

Capella eremítica de Sant Bartomeu, erigida vers el 1160 per l’ermità fra Guerau Miquel al congost de Fraguerau.

ECSA - E. Gort

Des dels primers temps de l’ocupació cristiana va néixer a les muntanyes de Siurana una intensa tradició de vida eremítica que va portar a la creació d’asceteris, i fins i tot, en alguns casos, amb la voluntat d’esdevenir monestirs. Al Priorat es concentraren fonamentalment a la serres de Montsant i de la Llena. Es tractava d’uns indrets especialment aptes per a la vida solitària, amb un paisatge trencat i difícil, amb balmes i altres llocs de refugi naturals coberts d’àmplia boscúria i amb grans espais abandonats.

Entorn dels primers anacoretes s’han bastit algunes llegendes que relaten la seva penosa vida sota el jou de l’islam. Res d’això, però, no és documentat, cosa que no elimina la possibilitat, ni de bon tros, que ells fossin els primers cristians a residir en aquests paratges.

La primera notícia certa correspon a la donació del lloc de Cérvoles, feta el 1157 per Ramon Berenguer IV a favor de Ramon de Vallbona —fundador del monestir de Vallbona—, on aquest ja vivia amb dos companys, dits Ramon i Guillem. L’historiador J. Lladonosa assenyala, a més, algun intent de crear una nova casa prop de Vallclara.

El 1164 Albert de Castellvell va concedir algunes terres a la serra de Montsant en favor de Ramon de Vallbona i del sacerdot Pere per bastir-hi un eremitori, on anaren els anacoretes de Cérvoles quan aquest lloc passà al domini de Poblet.

J. Lladonosa vol identificar el sacerdot Pere amb Pere de Pinós, que el 1152 va rebre Albarca i la seva església, i considera que fou el primer ermità del Montsant, i fins i tot, qui va donar aquest nom a la muntanya. En tot cas, és el primer ermità conegut al Montsant i fundador, juntament amb Ramon de Vallbona, de l’ermita de Santa Maria de Montsant. La comunitat creada en aquest lloc per Pere de Montsant baixaria més tard de la serralada per anar-se a establir a Poboleda. El 1171 Ramon de Vallbona rebia aquest lloc de mans del rei Alfons I.

Vers l’any 1160 l’eremitori més important del Montsant, segons J. Lladonosa, era el de fra Guerau Miquel, que va bastir dues capelletes a la balma on tenia l’eremitori, dedicades a santa Maria i a sant Bartomeu. Aquesta segona ha perdurat i es tracta d’una petita església bastida probablement a la darreria del segle XII, quan va obtenir del rei —el 1192— el territori on habitava. El nom d’aquest ermità també va donar lloc al topònim que designa les seves terres: la quadra o congost de Fraguerau.

Hi hagué més asceteris al Montsant, malgrat que no sempre es coneixen els noms dels anacoretes. Llocs com la “cova santa” o bé el “desert de sant Onofre”, ambdós al terme de Cornudella de Montsant, així ho certifiquen.

Els monestirs

Una de les sitges de l’interior del castell de Siurana, on s’emmagatzemaven les collites.

ECSA - J.J. Menchón

Enllaçant amb els eremitoris de la segona meitat de segle XII, J. Lladonosa parla d’una antiga tradició monàstica centrada a la serra de la Llena des dels temps visigòtics, basant-se en un topònim que suposadament és anterior a la conquesta cristiana, el coll dels Mònecs, que a més relaciona amb el monestir fundat per Joan de Biclara al segle VI i que localitza, seguint F. Soldevila, a l’altra banda de la serra de la Llena, a l’actual lloc de Vallclara, on hi ha restes d’un petit asceteri.

Deixant de banda els mites i llegendes, el primer intent conegut de creació d’un establiment monàstic a la serra del Montsant és a Cabassers el 1149, amb l’assentament d’uns premostratencs que fundaren el cenobi de Santa Maria de Vallclara. El monestir va fracassar, i el 1158 era a mans del bisbe de Tortosa, tot i que els religiosos sembla que encara hi van romandre durant algun temps més, almenys fins el 1167.

Sembla que més que la creació d’eremitoris, Ramon de Vallbona tenia la voluntat d’aconseguir fundacions monàstiques. És per això que, segons J. Lladonosa, el 1157, va pretendre la fundació d’un monestir cistercenc a Cérvoles que va fracassar davant la proximitat de Poblet. Aquest lloc, el 1163 i per donació de Guillem de Cervera i la seva esposa Ermessenda, va passar a ser propietat del referit monestir que el va transformar en granja. Les seves rendes constituirien la base del futur priorat del Tallat.

Ramon de Vallbona, però, va continuar les seves fundacions a la zona del Montsant, que generaren petites comunitats: Santa Maria de Montsant i Santa Maria de Poboleda. També a prop de la Morera de Montsant es va crear una altra comunitat, la de Santa Maria de Bonrepòs.

La comunitat establerta a Poboleda vers l’any 1171 va durar poc temps, ja que el 1180 aquest territori era a mans de l’abadessa de Vallbona, la qual hi féu quatre establiments. Contemporàniament, a Bonrepòs, a l’entorn d’aquestes dates, hi va prosperar una comunitat.

El 1194, el rei Alfons I va recuperar les terres de Poboleda per mitjà de permutes per cedir-les a continuació a un nou orde, els cartoixans, que residiren aquí fins a l’entorn del 1203, any que passaren a la seva localització definitiva a la vall de la Pregona, dins el terme de la Morera de Montsant.

Inicialment hi hagué problemes de termes entre les propietats d’Escaladei i Bonrepòs, que acabaren el 1203, i poc després sembla que els ermitans de Bonrepòs s’integraren a Escaladei, o si més no, el 1204 van donar el seu monestir a Pere Balb i a la seva esposa perquè hi bastissin una nova comunitat. D’aquí partí una fundació cistercenca femenina que segons apunta J. Lladonosa s’iniciaria el 1210 a Santa Maria de Montsant i que el 1215 ja s’hauria traslladat a Bonrepòs.

Santa Maria d’Escaladei i Santa Maria de Bonrepòs arrelaren a la comarca, fins al punt que el primer li va donar el nom —el Priorat— i si bé Bonrepòs va desaparèixer al segle XV, Escaladei va seguir amb una gran empenta i irradiació —és la casa mare de totes les cartoixes de la Península Ibèrica— fins a la desamortització l’any 1835.

Altres comunitats

A més de les comunitats religioses exposades, n’hi hagué d’altres que, tot i que no eren localitzades a la comarca, hi van mantenir alguns drets. És el cas de Poblet, que el 1156 va rebre de mans de Ramon Berenguer IV, Guillem de Castellvell i altres, un hort amb la seva font a Bas, l’actual Molar. Per la seva banda, Santes Creus també va posseir alguns drets a la zona, cedits el 1227 per Alamanda de Subirats; concretament li concedí el dret de poder utilitzar les pastures de tot el terme de Tivissa (i, per tant, també a la zona dels Guiamets i Capçanes) sense pagar cap cens en contraprestació.

Els ordes militars també hi van man tenir alguns drets. Els templers, el 1146, havien de rebre una cinquena part dels drets de Siurana. Després de la conquesta, però, sembla que el sobirà es retingué la totalitat del territori. Fos com fos, els templers van posseir uns certs drets sobre el delmes de les Muntanyes de Prades, com és el cas de Porrera fins el 1266, any en què van ser comprats per Escaladei per 250 sous. Els arrendadors de les Muntanyes de Prades estaven obligats a satisfer el delme que corresponia al comanador del Temple de Barberà, segons es concreta en unes cartes reials datades el 1292 i donades a conèixer per M.Ll. Ramos. Els templers també tenien dues jovades de terra a Marçà, des de l’any 1153.

Els hospitalers van posseir temporalment Siurana el 1246. Jaume I els cedí el castell en garantia d’un emprèstit que li acabava de fer aquest orde.

La difusió de l’heretgia càtara

Els corrents herètics desenvolupats a Occitània en la segona meitat del segle XII van tenir una certa repercussió al nostre país, primer per les migracions vers les zones de repoblament, però sobretot arran de la croada antialbigesa portada a terme per Simó de Montfort, que tingué com a resultat la tràgica jornada de Muret el 1213.

Les Muntanyes de Prades es van convertir al llarg del segle XIII, i encara fins ben entrat el segle següent, en un refugi del catarisme. En aquest sentit J. Ventura assenyala que Prades, Arbolí, Cornudella de Montsant, el Gallicant i, sobretot, Siurana constituïren un cas extraordinari de concentració de l’heretgia. Pensem que hi van ajudar diversos factors: en primer lloc, es tractava d’unes terres encara molt poc poblades, i que per tant podien admetre molts colons nous; en segon lloc, era un indret prou alteros i difícil per a restar discretament en la seva fe, lluny dels llocs més planers i poblats; i, finalment, era un lloc prou ben comunicat per mitjà de les carrerades. En aquest sentit cal recordar que el Priorat era una zona de pastures.

L’església va combatre l’heretgia a la comarca, primer per mitjà d’una predicació feta pels cartoixans entorn dels anys 1215 i 1218, tant entre els laics com els clergues —prova que n’hi havia de contaminats—, amb uns resultats que semblaren satisfactoris, però que només resultaren efímers, entre altres causes, probablement, per l’arribada de nous immigrants occitans a Catalunya. Més endavant hi va actuar la Inquisició i es coneixen els detalls de múltiples confiscacions règies al llarg de la segona meitat del segle. En aquesta època hi actuaren diversos ordes religiosos, els franciscans de Montblanc, els predicadors de Tarragona i, a partir del 1321, els carmelites de Valls.

Societat i economia

La situació jurídica dels primers colonitzadors

En els primers temps, les terres serien ocupades per aprisió o per donació, i els alous apareixen documentats ben sovint, cosa que permet creure en una primera distribució del territori que va conviure amb la formació dels primers nuclis de població, i és possible que en alguns indrets la precedís. Per exemple, una mostra primerenca del repartiment es pot observar el 1156, quan el comte de Barcelona, Guillem de Castellvell, el seu fill i tres persones més donaren un hort a Bas en favor del monestir de Poblet amb la condició, per part de dos dels donadors, de retenir la seva part de manera vitalícia. Si més no —i al marge dels drets que ja hi tenien els Castellvell— aquí queda clar que abans de l’expressada data hom havia repartit la terra i s’havia iniciat la colonització. Un altre cas pot ser una permuta de terres, tingudes en alou, efectuada al terme de Siurana i en un lloc proper al camí d’Albarca, el 1163. Altrament, la documentació coneguda de la darreria del segle XII assenyala sovint confrontacions amb pagesos aloers.

Aquestes mostres, però, no ens poden fer pensar que no hi hagués altres formes de tinences. La donació d’un home amb les seves terres i béns que féu Arnau de Salforès en favor de la reina Sança el 1190 pot ésser eloqüent en aquest sentit, o bé l’exorquia, entre d’altres drets, que tenia Pere de Déu sobre Falset des del 1168.

Albarca va ser des dels primers moments un domini dels Cervera, semblantment com l’Espluga de Francolí o la Guàrdia dels Prats, estudiats respectivament per A. Altisent i P. Freedman. Certament, manca en aquest cas la documentació, però és ben factible pensar que els colonitzadors d’aquest indret podien tenir una consideració jurídica d’homes sotmesos a una senyoria. Albarca no va tenir carta de poblament, o almenys no se’n coneix cap.

Tot això conviu amb la formació dels nuclis que reberen cartes de poblament, com Siurana i altres pobles, que els convertiren en viles jurídicament lliures, segons ja hem esmentat més amunt. En contra del tòpic que els habitants de la vila a qui s’havia atorgat una carta de poblament gaudien d’una llibertat plena, A. Altisent i P.H. Freedman han demostrat que a la Catalunya Nova la servitud va coexistir amb la llibertat. Les seves conclusions són també vàlides per al Priorat.

Les viles i el poblament dispers

El poblament es va fer en diverses onades immigratòries. Si durant el segle XII fa l’efecte d’una colonització molt lenta, el segle XIII presenta almenys un parell de moments importants. El primer seria a l’entorn dels anys de la prelatura de l’arquebisbe Aspàreg de la Barca (1215-33), i el segon a partir del 1260.

La població es concentrà en les viles, però també hi hagué una dispersió important en masos, alguns dels quals també derivaren més tard en viles. Inicialment el nucli més important seria la vila de Siurana, tot i que aviat —una vegada desaparegut el perill sarraí— havia de perdre la seva preeminència davant Prades, millor situada geogràficament que Siurana.

Vers l’any 1200, les poblacions més importants de la comarca ja s’havien format, i disposaven d’una carta de poblament i sembla que algunes devien concentrar un bon nombre de veïns, com pot ser el cas de Siurana; això ho dóna a entendre el fet que en aquesta vila, entre els anys 1229 i 1237, figuren documentats 71 llinatges diferents.

Si acceptem que hi havia una certa relació entre el nombre d’habitants de cada vila i el pagament de la dècima apostòlica dels anys 1279-80, es pot concretar l’ordre d’importància demogràfica de les diverses poblacions, que seria, de més a menys, la següent: Falset, Cornudella de Montsant, Ulldemolins, Cabassers, Siurana de Prades, Albarca, Pradell de la Teixeta, la Morera de Montsant, Marçà i Porrera. De tota manera, aquesta relació és parroquial, és a dir, que han d’incloure també els llocs menors que en aquest moment ja existien, però que encara no disposaven de parròquia pròpia.

La població dispersa fou molt abundosa, i la documentació la reflecteix sovint, com el mas d’en Bas, citat el 1154, el d’en Girberga, citat el 1194, o els de Gavaldà i el d’Ermengol, consignats en documents del 1203. Aquests masos sovint englobaven unitats menors, com és el cas del mas d’en Garcia, esmentat el 1304 —moment que va passar a la senyoria d’Escaladei—, on hi havia establerts dos pagesos.

Alguns d’aquests masos prosperaren i semblen convertir-se en petits nuclis de població, com és el cas de Sant Marcell i el Sitjar, citats el 1180. El primer lloc, nascut potser al voltant d’una capella, devia ésser colonitzat per Pere de Déu i més endavant va pertànyer a la senyoria de Bonrepòs, que, si més no, hi mantingué alguns drets. A mitjan segle XIII, el lloc disposava almenys d’un molí i quatre masos. El Sitjar, l’any 1266, va passar a Escaladei i, fins aleshores, havia tingut un castlà propi i era format per tres masos. Hi hagué altres llocs, com Montalt, ja citat el 1203, que va desparèixer, segons la llegenda, l’any 1285, però la seva església va ésser bastida a mitjan segle XIV i se’n conserva esment documental fins ben entrat el segle XV; o bé el cas de Pinyeres, citat com a terme el 1154 i desaparegut al segle XVII. Altres llocs sembla que no passaren de la seva condició de masos, com Masmorells o Farena, o bé, com el cas del Molar, sembla que no aconseguiren la consideració de viles fins a temps moderns.

Les activitats econòmiques

La comarca va desenvolupar la seva activitat econòmica en tres vessants: l’agricultura, la ramaderia i la mineria.

La documentació dels segles XII i XIII aporta sovint algunes referències sobre la producció del camp i les seves formes, per exemple els establiments de pagesos, la parceria o la complantació.

Pel que fa als conreus, hi havia hortes a les proximitats dels rius Siurana i Montsant, però hi devien predominar les terres de secà. Tenim algunes relacions breus dels productes de l’època, on trobem blat, ordi, llegums de qualsevol gènere, hortalisses, farratge, vinya, olivera, lli, cànem i safrà. Tanmateix, per aquesta època no hem trobat cap notícia dels fruits secs, abundosos en temps posteriors.

Cal destacar el conreu de la vinya, tot i que aleshores no devia ésser el més important. En aquest sentit, en tenim una primera referència a Cabassers el 1185 i al terme de la Morera de Montsant el 1203. Les fundacions monàstiques de la comarca van tenir cura del seu conreu, com mostra el fet que els canonges de Sant Vicenç, en vendre Porrera als cartoixans el 1266, també els venguessin totes les bótes que posseïen, com totes les eines necessàries per a l’elaboració del vi.

La ramaderia va ser molt important per la presència de nombroses terres de pastures, sobretot pel que fa al bestiar oví. Cal remarcar aquí una característica d’aquest territori: el peculiar ús de les terres comunals. El sobirà va permetre la lliure utilització dels emprius de tot el territori, de manera que tothom pogués gaudir de la seva utilització com els siuranencs. Una primera mostra del permís per a l’ús de les pastures es pot veure en la carta de poblament de Prades del 1159 i es repetirà en d’altres cartes. La mesura era molt important pel fet que no es restringia l’ús dels emprius de cada població en favor dels seus veïns, sinó que restaven oberts, comuns, a tot el veïnat de les Muntanyes de Prades. Això va comportar alguns plets de veïnatge, com el documentat entre Escaladei i Siurana en 1276.

La mineria va ser una gran font de riquesa, constatada encara actualment per l’abundor en algunes zones de topònims al·lusius com “cros” o bé “argentera”. El 1171 Alfons I, en donar la vall de Porrera als canonges de Sant Vicenç, es va retenir les mines d’argent, plom, estany i ferro. L’any següent, el 1172, Albert de Castellvell també els cedí els seus drets sobre Porrera, tot fent la mateixa reserva. El 1180 el rei va concedir a Pere de Déu la vall de Porrera i Sant Marcell, en aquesta ocasió, però, incloïa les mines. Escaladei també va posseir drets sobre les mines del seu territori i es té notícia d’alguns plets (els anys 1311 i 1321) entre el monestir i els habitants de Falset per una explotació d’alcofoll.

Ja al segle XIV, i després de la creació del comtat de Prades, en la permuta de comtats feta el 1341 pels infants Pere i Ramon Berenguer sembla que hi tingué un pes important la presència de les mines, que són citades expressament en el document de permuta: “omnibus aurifondinis, argentifondinis, ferrifondinis, cretifondi nis, mineris”. El 1343 hi ha mestres miners sards, i entre aquest any i el 1352 es van fer almenys tres ordinacions, regulant la seva explotació. Una zona que sembla que ja era particularment important pel que fa a la mineria era la de Bellmunt del Priorat.

Antiga resclosa al riu de Montsant, dins el terme de Margalef, construïda per a l’aprofitament de l’aigua per als antics molins i regadius.

E. Costa

La indústria de l’època, tret dels forns i les ferreries, la constituïa la construcció de molins. El seu origen a la comarca probablement era anterior a la colonització cristiana, i se’n coneixen notícies des dels primers temps, malgrat que sovint siguin de tipus genèric, com les citacions en les cartes de poblament de Siurana el 1153, Prades el 1159, o bé les donacions de Falset el 1168 i Porrera i la vall de Sant Marcell el 1180, com també la carta de Cabassers el 1185. A més generà un topònim com el del riu i la vila d’Ulldemolins. Els molins es concentraren bàsicament al llarg del riu de Siurana —molts d’ells en mans del monestir d’Escaladei— i del riu de Montsant.

Finalment, pel que fa al comerç, i precisament per l’escassa densitat de població, no es va crear cap centre comercial a la comarca. Els mercats documentats als segles XII i XIII amb els quals els prioratins degueren tenir més contactes són els que hi havia al Camp de Tarragona, com el de Reus, com potser també els de Cambrils i Riudoms. A Prades el mercat va ser creat el 1244, en canvi al Priorat van ser més tardans, com el de Cabassers, fundat el 1359.

Bibliografia

• A. Altisent: Història de Poblet, Abadia de Poblet 1974.
• M. Del C. Álvarez: La baronia de la Conca d’Òdena, Fundació Noguera, Barcelona 1990.
• P. Anguera: El priorat de la cartoixa d’Escaladei, Fundació Roger de Belfort, Santes Creus 1985.
• P. Balañà: Els noms de lloc de Catalunya, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1990.
• C. Biarnés: Moros i moriscos a la Ribera d’Ebre (710-1615), Ed. Dalmau, Barcelona 1972.
• V. Biete: Cabacés, un poble al peu de Montsant, Ajuntament de Cabassers, Cabassers 1991.
• J. Blanch: Arxiepiscopologi de la Santa Església Metropolitana i Primada de Tarragona, 2 vols., Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Tarragona 1985 (reedició facsímil. Primera edició: Agrupació de Bibliòfils de Tarragona, 1951).
• P. De Bofarull i Altres: Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, volums IV i VIII, Barcelona 1849 i 1851.
• J.F. Cabestany: Les mines d’argent de les Muntanyes de Prades, “Boletín Arqueológico” (Tarragona) (1980), pàgs. 129-131.
• Els castells catalans, vol. IV, Rafael Dalmau editor, Barcelona 1973, pàgs. 411-431.
• J.M. FONT i RIUS: Cartas de población y franquicia de Catalunya, 2 vols., CSIC, Barcelona-Madrid 1969-83.
• E. Fort i Cogul: Notícia de Siurana de Prades, Fundació Roger de Belfort, Santes Creus 1975.
• P.H. Freedman: Assaig d’història de la pagesia catalana (segles XI-XV), Edicions 62, Barcelona 1988.
• E. Gort: Història de la cartoixa de Scala Dei, Fundació Roger de Belfort, Reus 1991.
• F. Gort: Història de Cornudella de Montsant, Fundació Roger de Belfort, Reus 1994.
• G. Guardiola: Unes ratlles jurídiques del Llibre Verd del comtat de Prades: paradigma de llibertats, privilegis i ordinacions, a “Una oferta científica iushistórica internacional al doctor J.M. Font i Rius por sus ocho lustros de docencia universitaria”, Barcelona 1985, pàgs. 207-213.
• P. Guichard: La société rurale valencienne à l’époque musulmane, “Estudis d’Història Agrària” (Barcelona) 3 (1979), pàgs. 41-52.
• J. Iglésies: La restauració de Tarragona, Rafael Dalmau editor, Barcelona 1963.
• P. Lázaro De La Escosura: El condado de Prades: contribución al estudio de sus documentos, “Historia, Instituciones, Documentos” (Sevilla) 3 (1976), pàgs. 349-396.
• J. Lladonosa: El Montsant i els ermitans, “Analecta Montserratensia” (Montserrat) IX (1962), pàgs. 325-385.
• L. Mccrank: La restauración eclesiástica y reconquista en la Cataluña del siglo XI: Ramon Berenguer I y la sede de Tarragona, “Analecta Sacra Tarraconensia” (Barcelona) (1980), pàgs. 5-39.
• E. Morera: Tarragona cristiana, vol. I, Establecimiento tipográfico de F. Arís e Hijo, Tarragona 1897 (reedició facsímil: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Tarragona 1981).
• J. Padrós: Excavaciones arqueológicas en el castillo de Ciurana (1945-1947), “Noticiario Arqueológico Hispánico” (Madrid) IV (1956), pàgs. 200-215.
• J. Pons: Cartulari de Poblet, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1938.
• M.Ll. Ramos: Les Muntanyes de Prades a l’inici del regnat de Jaume II de Catalunya-Aragó (1291-1300), tesina de llicenciatura inèdita, Universitat de Barcelona, Barcelona 1985.
• M.Ll. Ramos: Les rendes de les Muntanyes de Prades entre els anys 1286 i 1289, “Quaderns d’Història Tarraconense” (Tarragona) VI (1987) pàgs. 5-21.
• M. Romero: El señorío catalán de los Entenza, “Historia, instituciones, documentos” (Sevilla) IV (1977), pàgs. 512-582.
• E. Toda: Historia d’Escornalbou, Centre de Lectura de Reus, Reus 1926 (2.a edició: 1984).
• J. Trenchs: El Montsant y sus monasterios: colección diplomática (1164-1212), “Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval” (Alacant) II (1983), pàgs. 207-231.
• F. Udina: El “Llibre Blanch” de Santas Creus, CSIC, Barcelona 1947.
• J. Ventura: Els heretges catalans, Ed. Selecta, Barcelona 1976.
• M.M. Viladrich: La Catalunya Nova segons un manuscrit inèdit de la Crònica del Moro Rasis, “Medievalia” (Barcelona) 9 (1990), pàgs. 257-264.
• J. Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, vol. XX, Madrid 1851.