Jaciment del tossal de Solibernat (Torres de Segre)

Situació

Vista general del tossal de Solibernat, aprofitat com a lloc de poblament des de l’edat del bronze fins a plena època andalusina.

ECSA-J. Bolòs

El tossal de Solibernat és uns 4 km al sud-est de Tor res de Segre.

Mapa: 32-15 (388). Situació: 31TBG962997.

Per a accedir-hi cal seguir el camí asfaltat que surt del poble cap a la barriada de les Casetes. Tot seguit, es creua la sèquia de Torres i el canal de Seròs fins a arribar al cementiri. D’aquí, cal agafar una pista a l’esquerra, que al cap de 2, 4 km passa pel nord del tossal. Des del peu occidental d’aquest es pot seguir un camí d’ús agrícola i arribar a les restes al cap d’uns 400 m.

Excavacions arqueològiques

El descobriment del jaciment arqueològic del tossal de Solibernat fou realitzat els anys cinquanta per R. Pita, el qual atribuí l’assentament a l’edat del bronze. Aquesta primera identificació es veié confirmada amb altres treballs realitzats posteriorment. A l’inici de la dècada dels vuitanta, el jaciment va ser salvat de la destrucció per les obres de l’autopista. Aleshores, fou triat per a endegar el projecte de recerca entre l’Institut de Prehistòria i Arqueologia del Museu Arqueològic de Barcelona i la Secció d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. L’any 1981 es feia la primera campanya d’excavació en el pendent sud-oest, la qual fou completada per una segona intervenció l’any següent. Això permeté obtenir important informació sobre les diferents fases d’ocupació de l’indret al llarg d’una etapa que se situa en el bronze final i que correspon a l’inici de l’urbanisme a la zona.

Planta de les escasses estructures d’època andalusina trobades al cim del turó.

J.I. Rodríguez-P. Cots

L’any 1983 es va continuar l’excavació del vessant, però en la seva part superior, cosa que va permetre documentar un muret d’època medieval, a uns 4 m del cim, i que tenia un caire perimetral en aquesta cota, el qual s’interpretà com un aterrassament agrícola. Però la sorpresa es produí quan s’excavà el cim, ja que s’hi va trobar una sèrie d’estructures de cronologia islàmica que en alguns punts se superposaven clarament a l’hàbitat prehistòric. A partir d’aquest moment, i al llarg de tres noves campanyes, l’esforç de recerca es destinà a l’excavació en extensió de tot el cim i a conèixer les característiques del primer assentament islàmic de caire rural que s’estudiava arqueològicament a Catalunya. L’any 1986 es va realitzar la darrera campanya, durant la qual, a més d’investigar en alguns punts encara pendents del cim, s’intervingué en el gran aterrassament de la meitat del vessant septentrional, el qual novament va donar dades desconegudes sobre l’ocupació prehistòrica. Fins i tot, s’identificà la seva funció ramadera en època andalusina. Les restes aparegudes foren consolidades i el jaciment fou senyalitzat. Amb tot, el perill de destrucció del jaciment va tornar a ser present davant un projecte que finalment s’aturà.

El cim del tossal és de perfil subcircular, amb l’eix principal en sentit oest-est, el qual mesura actualment prop de 60 m, mentre que l’eix transversal no arriba a 15 m. La superfície actual és d’uns 600 m2, quelcom inferior a la que originalment devia ocupar l’assentament. L’erosió ha estat constant en general, però sobretot en els costats occidental i meridional, on el límit original s’ha vist reduït en uns 3 m, cosa que ha fet impossible la conservació dels murs perimetrals de les estructures d’aquestes zones. Precisament, la superfície de base del jaciment està lleugerament inclinada cap al costat de ponent, on la pèrdua de restes arqueològiques ha estat més important.

Les estructures arquitectòniques

Un aspecte de les excavacions fetes l’any 1986, que van deixar al descobert les estructures d’una explotació ramadera andalusina.

ECSA-J.I. Rodríguez

Les restes murals trobades en l’excavació del jaciment original permeten indicar que la construcció de l’assentament era bàsicament de planta rectangular amb dos murs perimetrals uniformes que tancaven el recinte per la banda nord, l’únic conservat, i la sud. Pels costats curts, sengles torres rectangulars protegien l’edifici. El mur septentrional és de 60 cm de gruix i està format per dues parets, fetes de maçoneria regular, que es posen de manera inclinada, formant filades, i que deixen al mig un reompliment de 20 cm de pedra més petita. De tant en tant, apareix a la part superior un forat cobert per pedres planes que probablement devien contribuir a la ventilació de la cambra. Avui, el mur encara fa 0, 5 m d’alçada, però originalment la part obrada en pedra no devia ser gaire més alta, ja que la resta de la paret era de tàpia, segons ha demostrat l’excavació arqueològica. A aquesta tanca general s’adossen les edificacions interiors, les quals són murs de 40 cm de gruix formats per una paret de pedres regulars que també es posen de forma inclinada. Gairebé al mig del jaciment hi ha una paret que va en sentit nord-sud i que el divideix en dues parts. La més occidental devia tenir un doble porxo paral·lel, a banda i banda, de 2, 5 m d’amplada i amb els pilars distants entre 3 i 4 m. Actualment, tan sols resten les bases paral·lelepipèdiques de gres. La més occidental de la banda nord té una concavitat per a encaixar millor el pal de fusta, que segurament devia ser el tipus de suport d’unes cobertes fetes de material també perible. Al mig hi devia haver un pati de 3 m d’amplada.

El costat de llevant està format per dues cambres rectangulars a cada banda, que també devien deixar un espai buit al mig. La més ben conservada és la del nord, que fa 9 m de llargada per 3 d’amplada, i recolza al mur perimetral i al central. La construcció té les característiques ja comentades per a l’interior del recinte i solament cal destacar l’existència al bell mig de la paret sud d’una mena de pilar de carreus de gres, el qual sembla que es podria associar també amb la porta d’accés. El sòl era de terra batuda i tenia una llar sobrealçada i tancada per dues pedres verticals, recolzada al mur de migjorn. Al costat sud, hi ha una altra construcció de la qual solament es conserva la meitat occidental, dins de la qual es va trobar troncs transversals que devien sostenir una coberta perible. Aquest aspecte és generalitzable a la resta de l’assentament, confirmat per l’existència d’empremtes de fang que devien constituir la capa impermeabilitzadora que es devia aplicar sobre l’entramat vegetal. També és igualment generalitzable allò ja indicat respecte al fet que els murs serien bàsicament de tàpia i que el que ara trobem és solament la seva part inferior, que devia ser una mena de sòcol de pedra. Aquesta cambra presenta a més l’interès estratigràfic de cobrir els nivells d’amortització d’una cisterna el·lipsoïdal, realitzada durant l’edat del bronze, en aquesta banda del poblat. Precisament, a sobre es van localitzar les restes d’una gran foguera, a la qual es van llençar estris, armament, ceràmica i animals.

La torre est és la més ben conservada de les dues i protegia l’accés de 90 cm d’amplada que es conserva al nord, és a dir, entre el mur perimetral i l’estructura defensiva. Així, es formava un carreró estret de no més d’1 m d’ample que dificultava l’accés als enemics. Es tractava, no obstant això, d’una porta senzilla, recolzada sobre uns muntants gruixuts de gres, dels quals es conserven els carreus de la base on són visibles el golfo i l’ajust de la porta. La construcció defensiva està aparentment aïllada de la resta d’edificis i es caracteritza per la mida dels blocs, fets bàsicament de gres, si bé n’hi ha algun de graves cimentades. Aquests són posats horitzontalment i tenen un mòdul variable al voltant de 40 cm d’amplada (n’hi ha un de solament 20 cm) i entre 50 cm i 70 cm d’alçada. Al mig de la paret oest, hi ha a peu pla la porta de 70 cm d’amplada, amb el llindar de gres, on hi ha el golfo i un altre forat per a deixar la porta mig oberta. Els muntants són també de gres i tenen unes dimensions semblants a les ja indicades per a l’altre mur. Solament es conserva la cantonada que formen aquests dos murs, la nord-oest. Per tant, les dimensions reals de la torre no sabem exactament quines eren, però per simetria podem deduirho, així com el fet que l’estructura de la torre devia avançar per llevant, per davant del front de la porta d’accés al recinte. A l’interior, hi ha un muret molt prim de 30 cm d’amplada paral·lel a l’occidental i que sembla una divisió central de tot el cos de la torre.

A l’altre costat hi ha la filada de base de la cantonada nord-est d’una estructura semblant, que podem identificar com una segona torre. Té els carreus de gres amb mides de 40 per 40 cm i en disposició horitzontal. De tota manera, el grau de conservació és força reduït i aquesta aparent funcionalitat es proposa amb reserves.

Cal dir que les estructures prehistòriques es barregen amb les islàmiques, ja que en tots dos moments es va triar la mateixa distribució espacial, és a dir, dos murs paral·lels pel costat nord que es devien subdividir transversalment en habitacions, amb una amplada de 2, 5 m. Les edificacions del bronze són, però, lleugerament desplaçades cap al nord i llavors coincideixen amb les islàmiques, un xic més meridionals, és a dir, adaptades a les dimensions més reduïdes del cim dos mil anys després.

Finalment, cal afegir que la primera terrassa del costat nord tenia marcat el límit del seu perímetre per una tanca feta de tàpia sobre un sòcol de maçoneria, la qual cosa, juntament amb les seves importants dimensions, permet suposar que era l’albacar o recinte per a guardar-hi el ramat. Altres aterrassaments de cota inferior, així com els existents a la banda meridional, corresponen ja a l’explotació en època moderna del tossal mitjançant la plantació d’oliveres. També en la part superior del pendent septentrional es veuen alguns murs que podrien correspondre a l’ocupació del lloc durant l’edat del bronze.

Les restes de ceràmica

Taula tipològica de la ceràmica andalusina trobada en aquest tossal.

J.I. Rodríguez

L’anàlisi de tots els fragments ceràmics trobats a l’excavació i la restitució d’un significatiu nombre de peces, totes molt uniformes o de característiques molt similars, ens permeten la distinció de diferents sèries ceràmiques, tant de taula com de cuina o d’emmagatzematge.

Dins de la vaixella de taula hi ha dos grans tipus. D’una banda, un interessant conjunt de safes, de peu anular i curtes parets rectes o lleugerament entrades per sobre de la carena. L’acabat i la decoració mostren engalbes blanquinoses a l’exterior i vitrificacions interiors; habitualment es posen al fons punts vidrats verdosos al voltant del centre. D’altra banda, hi ha el conjunt de gerretes de base plana, coll cilíndric i cos globular, amb una o dues nanses, les quals tenen una decoració exterior de bandes pintades amb òxid de manganès. Posteriorment hi haurà també altres formes, però poc nombroses, com una tassa d’engalba blanca. Igualment, cal comentar la troballa de fragments —que no en permeten, però, la reconstrucció total— d’almenys tres peces de tipus gerreta, que tenen decoració a la corda seca parcial, amb dents de lleó, bandes trenades o signes alfabètics.

Dins de la vaixella de cuina destaca l’abundància d’olles de cocció reduïda, cos globular, base convexa, vora lleugerament exvasada i nanses curtes de cinta. També hi ha cassoles amb petites nanses, base lleugerament convexa i vitrificació interior. S’ha trobat també un bon conjunt de tapadores amb l’apèndix central.

Respecte a les peces d’emmagatzematge, tant de sòlids com de líquids, hi ha les tenalles de perfil subglobular, amb dues nanses i base plana; totes elles sempre són decorades amb filets horitzontals, ondulacions i ziga-zagues. També hi ha els grans gerros de cos en forma d’ou, lleugerament carenats, amb la base plana i colls rectes motllurats i llavis engrossits amb ressalt exterior i dues grans nanses de cinta oposades. D’aquest grup, n’hi ha solament un de llavi trilobulat, amb decoració pintada de manganès. També s’han trobat com a mínim tres cantimplores. Finalment, cal duque s’han localitzat dos exemplars de llànties de cassoleta oberta i bec de pessic.

En les diferents excavacions realitzades han aparegut a més interessants objectes metàl·lics, els quals provisionalment podem classificar en quatre grups. El primer seria l’armament, el qual és representat per dues possibles puntes de llança i quatre puntes basals de forma cònica, fetes d’ànima de bronze recoberta de ferro. Aquestes peces se subjectarien al pal de freixe (segons l’estudi taxonòmic realitzat) per un o dos claus de ferro. El segon tipus és representat per objectes de guarniment, com diferents aplics decoratius de formes diverses (rectangulars amb decoració embotida, semiesfèrics amb plaqueta, etc.), també una sivella de bronze i un aplic que pertanyeria probablement a un escut. Un tercer grup, el constitueixen diferents claus de ferro. Finalment, cal parlar d’objectes diversos de ferro, com ferradures, fragments d’eines, etc.; dos petits lingots de plom i fragments d’escòria de coure i ferro, la qual cosa, si més no, indica activitat metal·lúrgica en l’assentament, encara que fos de caire modest.

Una primera anàlisi de l’aixovar ceràmic recuperat en l’excavació posa de manifest l’absoluta i lògica preponderància de la vaixella de cuina (olla, cassola i tapadora) per sobre de les formes destinades al servei de taula (safa, gerret, gerreta, ampolla), a l’emmagatzematge (gerro, gerra, tenalla, cantimplora) o a altres usos domèstics (llàntia). L’elevada fragilitat de les olles de cocció oxidant amb engalba exterior fosca i interior vidrat es tradueix en una constant necessitat de reposició que n’assegura la preeminència numèrica per sobre d’altres formes, fins i tot de cuina, com ara les cassoles, que semblen menys utilitzades o més sòlides. A grans trets, la variabilitat dels tipus ceràmics resulta menor que la constatada en jaciments urbans coetanis, amb significatives absències d’alguns tipus ceràmics, com ara el plat, la tassa, el gibrell, el fogó, el trespeus i altres formes auxiliars.

Cal destacar la poca abundància de grans contenidors, apartat representat per gerres o gerros que no ultrapassen 45 cm d’alçada ni 35 cm d’amplada i que semblen destinats a contenir-hi líquids. Aquesta circumstància, combinada amb el fet de no haver-se trobat sitges al jaciment, deixa oberta la possibilitat que l’única forma de conservació de productes agrícoles practicada fos l’ensacada i l’emmagatzematge en l’àmbit situat al sector sud-est del jaciment, el qual llavors devia funcionar com a graner.

Anàlisi paleogràfica

En aquesta cambra, i barrejada dins d’una capa de palla que devia servir com a element aïllant, es recollí una important quantitat de llavors carbonitzades, majoritàriament pertanyents a gramínies, entre les quals predominaven dues varietats d’ordi, el blat comú, la civada i en menor quantitat el sègol. També hi havia llavors d’algunes lleguminoses conreades, com l’erb, o de plantes silvestres, com la llentia d’aigua, i arbres, com el pi blanc, segons l’estudi realitzat per Cubero de les mostres recollides en l’excavació.

D’acord amb les restes paleocarpològiques, els habitants del jaciment andalusí de Solibernat devien estar en contacte amb dues formacions vegetals característiques de la zona. D’una banda, la brolla arbrada, com el pi blanc, que s’aixeca per sobre del substrat arbustiu, que va fins a 0, 51 m d’alçada i és format pel romer, el timó i la maleïda. De l’altra, la vegetació aigualosa típica d’àrees amb aigües estancades o de poc corrent, on es donen hidròfits com la llentia d’aigua.

Probablement, la brolla devia constituir l’entorn dintre del qual s’emmarcava l’assentament, mentre que la presència d’espècies vegetals típiques de les ribes fluvials o d’espais endorreics indica la realització d’activitats per part dels habitants de Solibernat en aquestes àrees, no excessivament distants. Des de l’assentament fins al Segre hi ha poc més de 4 km, mentre que l’àrea humida d’origen endorreic més propera probablement és la que dóna nom a la partida de les Llacunes, situada 2, 2 km cap al nord/nord-est.

Pel que fa a les gramínies i a les lleguminoses que integren el gros de la mostra, aquestes permeten apuntar una orientació agrícola eminentment cerealística, amb una versemblant rotació de conreus on es combinarien els productes netament panificables, com el blat, amb altres on aquesta dedicació es pot conjuminar amb usos farratgers, com l’ordi o el sègol, i els eminentment destinats a la nutrició d’animals, com l’avena i l’erb.

La combinació entre productes destinats al consum humà i els destinats al consum animal deixa entreveure una dedicació complementària de l’assentament a activitats agrícoles i alhora ramaderes. D’aquestes, en tenim evidència a través de les restes faunístiques aparegudes en la foguera d’abandonament de l’assentament i per l’albacar del pendent nord.

Estructuralment es fa difícil definir amb precisió la funció que desenvolupà el lloc de Solibernat. No és exactament un punt exclusivament militar, com sembla que passa amb Safranals, jaciment proper a Fraga i de cronologia semblant. Tampoc no és una alqueria com les que hi ha a la vora del Segre o dels altres rius de la zona. És un lloc fet de nova planta amb una concepció clara del resultat que calia aconseguir, però amb materials summament senzills. Hi ha la possibilitat de considerar-lo com un hostal, però no està exactament a la vora del camí principal ni sembla que el seu accés fos prou còmode per a animar els viatgers a utilitzar els seus serveis. Resta, finalment, pensar en un assentament agropecuari, el qual, però, devia desenvolupar alguna funció defensiva, si tenim en compte sobretot la inestabilitat política del moment, per la qual cosa té les torres, que podrien estar integrades en una xarxa general de comunicació per a lluitar contra l’amenaça de la conquesta cristiana. Si més no, podrien ser l’evidència arqueològica de la coneguda referència d’al-Himygri, quan parla de les granges que hi havia en la zona de la marca superior de Lleida que eren protegides per una torre —bury—, com seria Solibernat, o per un refugi subterrani —sirdab—, com és el cas dels Castellots de la Portella. Sembla, per les dades actuals de què disposem, que estem davant d’una granja, amb un recinte gran per al ramat al pendent nord i, dalt de tot, l’habitatge per a una família ramadera i pagesa, el qual estaria dotat d’una cort emporxada, a l’oest, clarament separada de la zona d’habitació, i de graner, a l’est. La part inferior de la torre oriental estaria integrada en l’activitat quotidiana de l’indret, però cal dir que, encara que posseeix una estructura més ferma que la resta del jaciment, té elements defensivament poc adequats, com per exemple la situació de la porta a peu pla.

Tant l’homogeneïtat constructiva com la del material ceràmic, així com les dades del registre arqueològic, indiquen que l’assentament de Solibernat va tenir una vida curta, probablement no superior a una generació i dins d’un període cronològic que aniria de la fi del segle XI fins a la meitat del segle XII. Al mateix temps, la tipologia ceramològica ens permet incloure l’indret sota la dependència cultural i econòmica de la madgna Lārida. Cal pensar, a més, que la proximitat de Solibernat al camí que unia Lleida amb Tortosa li permetia una fàcil comunicació amb la capital. La foguera és una bona prova de com fou abandonat ràpidament el jaciment per alguna pressió exterior, però sense cap enfrontament violent. Els residents marxaren i s’emportaren el més valuós, però deixaren en el foc un conjunt de materials inservibles per tal que els guanyadors no es beneficiessin de res. Aquesta pira de comiat va ser ben grossa, ja que l’efecte del foc va afectar la mateixa torre, la qual cosa sembla indicar que les esperances de retornar al lloc eren minses. Aquest fet es demostra en l’abandonament total del jaciment a partir de la definitiva conquesta cristiana de la zona, a mitjan segle XII.

Atès el caire dramàtic de la fi de l’assentament, resulta temptador relacionar-la amb els moments d’inestabilitat coneguts en l’època de vida del lloc, els quals podrien haver produït suficient inseguretat perquè els seus habitants es decidissin a abandonar el lloc. Una mica antiga per a la cronologia de Solibernat resultaria la penetració aragonesa comandada per Rodrigo Díaz de Vivar que es realitza l’any 1082 pel castell d’Escarp, poc abans de la batalla d’Almenar. Ja seria més adequada a la cronologia del jaciment la confusa situació que s’experimenta entre l’any 1118 i el 1121, quan en funció d’uns pactes sorprenents Ramon Berenguer III esdevé el senyor dels castells de Gebut i de Castelldans, tots dos prou importants (pensem que, com qui diu, Solibernat és al mig). Cal pensar que la revifalla islàmica després de les victorioses batalles de Corbins (1131) i de Fraga (1134) devia donar una efímera tranquil·litat a la gent andalusina, la qual, fins i tot, es devia animar a realitzar nous projectes com podria ser Solibernat. Definitivament la campanya d’Ermengol VI durant els anys 1147 i 1148, abans de la conquesta de Lleida l’any 1149 per Ramon Berenguer IV, sembla marcar la fi absoluta de la granja de Solibernat. Evidentment, no tenim dades precises per a concretar amb exactitud l’època de construcció i de destrucció del jaciment però, si més no, tenim la datació ante quem de 1147-48, mentre que la post quem és més difícil de fixar, si bé probablement giraria al voltant del 1120.

Bibliografia

• Rovira, Casanovas, González, Rodríguez, e.p.; Pita, 1956, III i IV, pàg. 281; 1958, XXII, pàg. 57; 1962c, XXIV, pàgs. 335-336; Rodríguez, 1980; González, 1980b; González, López, Rodríguez, Rovira, 1982, pàgs.162-164; Rovira, González, Rodríguez, 1983-84, 45-46, pàgs.234-235; Esco, Giralt, Sénac, 1988, pàgs. 23-24.