Situació
Antiga residència reial i església de Santa Maria, actualment solament hi ha restes de velles edificacions aprofitades com a magatzem o simple barraca.
Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF893279.
És al vessant N de l’extrem NE de la serra de Collserola, sota el coll conegut com el Pas del Rei, no lluny de la carretera de Cerdanyola del Vallès a Horta. La masia de Valldaura o Casa Nova de Valldaura és davant el km 8,5 d’aquesta carretera, des d’on és visible. Les ruïnes de l’antic casal i capella es troben al Sot de Valldaura a pocs minuts de la nova masia, a l’indret ara clos i ocupat per una barraca i dipòsit de deixalles.
Història
Hom ignora els orígens històrics d’aquest casal i capella, que és documentat, però, a partir del 1150 quan els Montcada van cedir el lloc als cistercencs de la Gran Selva perquè hi fundessin un monestir filial, que ja es troba en funcionament el 1152. Fracassat aquest intent de residència monàstica, que persistí cinc o sis anys, va subsistir al lloc una església de Santa Maria, prop la qual hi havia en temps del rei Jaume II (1291-1327) una residència reial. El rei Jaume va demostrar sempre una gran afició per aquesta residència envoltada per un dens bosc o jardí, on el rei feu portar ossos i cabirols el 1315. Altres successors seus hi feren portar cérvols de Mallorca i altres animals i, així, el paratge es convertí en un lloc privilegiat de cacera reial. Fou residència de reis fins el 1475, que el rei Joan II va vendre el lloc a Ferran de Rebolledo. Del segle XV endavant desapareix tot vestigi de l’antiga vinculació del lloc a la casa reial.
És molta la documentació de l’Arxiu reial que fa esment del lloc, dels servents i dels pagaments que es feien per les despeses dels estadants reials, especialment reines i infants. Una de les darreres estades reials documentades és la del rei Alfons el Magnànim entre el 8 i el 15 de maig de 1431.
Des del 1297 —que el rei Jaume II hi fundà un benefici o institució sacerdotal per assegurar-ne el culte— són especialment abundants les referències a la capella. Pel 1445 consta encara que s’hi deia missa cada dia, però el 1508 ja es trobava en estat ruïnós i per això el visitador canònic manà que es reedifiqués; això no es feu i el 1605 ja es trobava totalment en ruïnes.
Al segle XVIII s’havia reedificat i el 1743 s’hi va autoritzar de nou el culte, ara sota l’advocació de la Mare de Déu del Roser.
No es coneix l’origen del lloc, i l’atribució de Valldaura al castell o lloc d’Aura, on el 897 trobà la mort el comte Guifré el Pelós en lluita contra els àrabs, és una suposició sense més fonament que la semblança de noms.
Estatge reial
Aquest és el lamentable estat en què es trobaven els vestigis del que fou aquest antic estatge reial dels segles XIII-XIV, l’any 1967.
P. Català
De l’edifici de Valldaura resten tot un seguit de vestigis que podrien donar lloc a una futura excavació i estudi.
Dissortadament, els vestigis de murs que queden, alguns reaprofitats per una cabana, no permeten de fer cap apreciació seriosa. Els vells carreus i els fonaments de murs, dels quals donem una còpia fotogràfica antiga, es troben avui dintre d’un tancat, i no és fàcil d’accedir-hi. Els carreus ben tallats i les fileres de pedres regulars que s’observen al lloc, indiquen que es tracta d’un edifici medieval, segurament del segle XII o començament del XIII. Fins a mitjan segle passat quedaven encara al lloc ruïnes d’un gran casal rectangular de baixos, planta i pis, amb un gran portal dovellat, segons un vell croquis. Moltes de les seves pedres s’utilitzaren per a construir, també a mitjan segle XIX, el nou mas Valldaura.
Bibliografia
- Els castells catalans, vol.I, 1967, pàgs. 548-552