L’art romànic al Vallès

L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia

Mapa del Vallès Occidental amb la senyalització de totes les fortificacions anteriors al 1300, de les quals es tenen notícies.

M. LI. Ramos

Mapa del Vallès Oriental amb la senyalització de totes les fortificacions anteriors al 1300 de les quals es tenen notícies.

A. Pladevall

Vegeu el catàleg dels Castells i edificacions militars del Vallès Occidental anteriors al 1300 i el dels Castells i edificacions militars del Vallès Oriental anteriors al 1300.

Al Vallès, territori de pas, proper a la costa i a la ciutat de Barcelona, hi hagué, en molts aspectes, una relativa continuïtat des de l’època romana fins a l’època moderna. Aquest fet ha comportat en alguns casos, amb relació a les construccions no religioses, la reutilització i la llarga perduració dels edificis i ha estat el motiu, així mateix, que hom trobi una gran diversitat de tipus de fortificació. Altres vegades, però, ha estat la causa de la destrucció o de l’alteració profunda d’alguns castells.

En primer lloc, doncs, cal assenyalar el fet que hi hagués una pervivència de l’època anterior, tot i els diversos moments de ruptura que es produïren, una pervivència reflectida en l’ús, en època medieval, de certes fortificacions romanes o en la proximitat d’habitatges d’aquesta època romana a les fortificacions medievals. És el cas de la Torrassa del Moro de Llinars —bàsicament d’època romana—, potser del Castellvell de Llinars o castell del Far, i de la Torre Roja de Caldes de Montbui.

És interessant l’existència, documentada al segle X, tot i que devia ésser anterior, del castell de Sant Sadurní, situat en un alt planell fortificat. Aquest castell, però, s’abandonà ja durant aquest segle X. D’acord amb aquesta descripció, sembla que ha de correspondre a una fortificació de tradició alt-medieval que deixà de tenir utilitat en l’època feudal. En aquestes comarques hi ha altres restes que poden correspondre a construccions força antigues, segurament defensives, com poden ésser les de l’Obac Vell (un edifici de planta rectangular amb un aparell d’opus spicatum) o les de la Serra Llarga (construcció que fa 21,2 m de llarg per 8,5 m d’ample).

S’han conservat restes de diverses torres de planta circular, de cap al segle X, com poden ésser la Torre Roja de Caldes, la torre del castell palau de Terrassa, la torre primitiva del castell de Montclús i la torre del castell de Montornès. Almenys en aquests tres darrers casos sembla que la torre era acompanyada d’una sala o d’un recinte més ampli. L’existència d’aquestes construccions de planta circular amb funció de torre de guaita o de torre mestra d’un castell termenat, en un moment anterior a l’any 1000, o molt proper a aquesta data, és interessant amb relació a l’estudi d’aquest tipus d’edificis. De fet, podem trobar un dels precedents de les torres cilíndriques pre-romàniques molt a prop d’aquestes fortificacions (en la torre romana de Llinars suara esmentada o en la torre de Castellví de Rosanes, al Baix Llobregat). D’altra banda, és evident el paral·lelisme entre aquestes torres i les torres frontereres. El doble mur de la Torre Roja de Caldes recorda, a tall d’exemple, el doble mur de la de Vallferosa (Solsonès) i, malgrat les diferències evidents, el doble mur de la d’Ardèvol (Solsonès). Així mateix, pel que fa al Vallès Occidental, cal assenyalar que la torre del castell palau de Terrassa, amb una alçada original d’almenys 24,5 m, és un dels edificis més notables d’aquesta època primerenca.

D’aquest conjunt de quatre torres, potser la menys antiga és la de Montornès, que pot fer d’enllaç amb les torres circulars del segle XI. D’aquest segle s’han conservat tres edificis molt notables: la Torrassa de Castellcir i la torre del castell del Villar, de Sant Feliu de Codines, i l’anomenada Torrota de Vacarisses. En tots tres casos, crec que devien ésser la torre mestra que s’alçava en un extrem d’un recinte més ampli. Excepcionalment, l’estat de conservació de la del Villar és molt bo; encara hi podem veure la porta elevada situada al nivell del pis principal (com també s’endevina en la torre més massissa de Montornès). La Torrota de Vacarisses, també força ben conservada, amb un diàmetre exterior de 5,25 m, té, també, tal com és usual en aquest tipus de construccions, la porta d’entrada elevada amb relació al sòl exterior i orientada cap a migjorn. Potser també hi havia una torre de planta circular, semblant a aquestes, al castell de Castellterçol (sota d’on hi ha una torre de planta quadrangular moderna). Així mateix, al castell de Barberà hi ha restes d’una torre de planta circular, datada en un moment potser una mica posterior.

Malgrat que potser no siguin tan abundoses en aquesta comarca, existien, així mateix, diverses torres de planta quadrangular, que han estat datades també en època romànica. Així, podem fer esment de la torre rectangular del castell de Plegamans (de 8,5 m per 6,2 m), de la torre del castell de Vallparadís, de la Torrota de l’Obac, amb una planta de 3 m per 3,9 m i amb una porta principal alçada uns metres amb relació al terra exterior, de la torre central de la casa forta de Toudell, que fa 3 m per 6,5 m, etc.

El que s’ha conservat del castell de Gallifa potser reflecteix una estructura constructiva una mica diferent; hi ha restes d’una torre de planta circular i d’algun altre edifici, al mig, però, en aquest cas, d’una llarga muralla que protegia la plataforma on s’aixequen el castell i l’església parroquial de Santa Maria.

En d’altres llocs, també s’han trobat estructures constructives semblants; per exemple, a Sant Sadurní, al mateix terme municipal de Gallifa. Són molt interessants, en aquest sentit, els estudis que han estat fets darrerament amb relació al castell de Rubí. Després d’una fase primitiva, datada cap a l’any 1000, amb sitges i palissades i potser cases de fusta o tàpia, hom ha descobert una segona etapa amb un recinte de muralles que cloïa tot el perímetre del turó del castell i, una tercera fase, datada als segles XI i XII, en què s’esdevingué la construcció d’un edifici central que fa 19 m per 26 m.

A partir del segle XII el paper de la torre mestra passà a ésser menys fonamental dins el conjunt dels castells, en els quals la funció residencial començà a tenir una certa importància. D’aquesta etapa voldríem assenyalar, en primer lloc, el notable castell de Montmany, de planta quadrangular, amb les parets altes, fetes amb pedres ben escairades, i la porta a peu pla orientada cap a migjorn; recorda les cases fortes del tipus força que hem estudiat amb relació a d’altres comarques (per exemple el castell del Coll, a la Garrotxa). Trobem una construcció semblant, però molt més malmesa, a Castellterçol. Malgrat les característiques del mur nord, també podem fer entrar el castell de Montbui dins d’aquest conjunt de castells quadrangulars. Al castell de Vallparadís també trobem una planta quadrangular, amb diverses torres d’angle o amb bestorres situades a la meitat del llenç, algunes d’originals, d’altres, però, afegides posteriorment. També és una fortificació de planta quadrada el castell o força de Canals. Aquesta planta quadrangular, que ja existia en alguns castells de l’alta edat mitjana, bé que fos poc usual (per exemple al castell de Miralles, a la comarca d’Anoia), esdevingué predominant en els castells dels darrers segles medievals, quan fou, sovint, completada amb diverses torres angulars. Així ho veiem en la part gòtica del castell de Montclús, en la torre d’en Malla (Parets del Vallès), amb dues torres de planta quadrada a la façana principal, en la casa forta de Cellers (també a Parets); tots aquests exemples són tardans, fora del marc cronòlogic d’aquesta obra, però pot ésser que llurs murs, bàsicament dels darrers segles medievals, continguin elements més antics.

Gairebé per acabar, pel que fa als castells, podem esmentar la fortificació de Castellcir, edifici allargat que aprofita l’espai deixat per una roca, fet cap al segle XII o XIII. A una construcció inicial allargada, s’incorporà ben aviat una sala central, coberta amb una volta i oberta, amb sengles portes, a l’escalinata d’entrada i a dues cambres laterals; diverses cambres i sales s’arrengleraven al llarg de la penya. El castell de Pera també té unes característiques semblants: s’estén al llarg del cim d’un turó, bé que cal pensar que potser a l’origen devia haver una torre de guaita en un dels extrems de la fortificació, a la qual s’afegiren més tard d’altres edificis. L’espectacular castell de Granera, així mateix tardà, també s’adaptà al relleu de la roca on fou bastit; en aquest cas sembla, però, que s’organitzava al voltant d’un espai central, on hi havia un pou. El castell de Sentmenat té, també, una planta rectangular, allargada i força irregular; hom ha considerat que una part de l’edifici actual fou començat al final de l’època romànica, bé que va ésser profundament reformat als segles XIV i XVI.

La construcció que s’alça al cim del turó de Vilacís pensem que s’ha de classificar com a casa forta, del segle XII o XIII, bé que a causa del seu emplaçament i de l’estat de conservació sigui difícil d’assegurar-ho. S’ha considerat, així mateix, que eren cases fortes la fortificació de Toudell, molt malmesa, potser la ja esmentada força de Canals i la Torrota de Catafau. La torre de Ca n’Altimira, de planta quadrada, amb 5,30 m de costat i amb més de 6 m d’alt, força retocada, però encara en bon estat, potser era una casa torre senyorial.

En edificis d’aquesta comarca veiem clarament la perduració o la recuperació, durant els darrers segles medievals, de certs sistemes constructius típics de l’alta edat mitjana. Algunes parets del castell de Cànoves, del de Montbui o del de Cellers poden ésser de l’època pre-romànica, o almenys així ho semblen (són semblants, per exemple, als murs de la Torre Roja de Caldes). No podem, però, rebutjar la possibilitat (ja que d’altres elements tendeixen a fer-nos-ho creure) que siguin d’una època més moderna.

Amb relació a les construccions bàsicament civils, podem assenyalar l’existència d’un notable molí torre, el molí de Llobateres de Sant Quirze Safaja, potser tardà però molt interessant per les seves característiques defensives i sobretot per la seva estructura interna: a baix té el carcabà, a sobre, a peu pla, un petit obrador on hi havia una mola, al pis superior s’entrava per una porta elevada amb relació al nivell del terra exterior. Tot això era tancat dins d’un espai quadrat, delimitat per quatre parets plenes d’espitlleres, que fa només 3,45 m de costat.

Al Vallès, com gairebé a tot arreu, s’han destruït, s’han restaurat recentment o s’han reconstruït diversos castells. Per exemple, del castell de Castellruf no en resta gairebé res de visible. Les restes del castell del Far, en canvi, han estat excavades i consolidades acuradament i el castell de la Roca o el castell de Cellers han estat reconstruïts i poden ésser habitats. En conjunt, però, allò que ha arribat fins a nosaltres és només una mostra del que hi havia.

Entre les viles o poblacions una mica més importants del Vallès, podem assenyalar Terrassa, Sabadell, Granollers, Cardedeu, Montornès, Sant Celoni, Caldes, etc., algunes de les quals, en l’època que ara estudiem, ja tenien unes muralles, una carta de franquesa o bé un mercat. A Terrassa, per exemple, trobem una organització urbanística molt característica: en un extrem de la població s’alçaven el castell i l’església, en l’altre s’estenia la vila, solcada bàsicament per tres carrers longitudinals, el sobirà, el mitjà i el de baix, i envoltada per unes muralles amb torres i per un vall, que s’han pogut localitzar i estudiar, en alguns sectors.

La xarxa de camins medievals del Vallès era, com en molts altres llocs, gairebé la mateixa que la d’època romana. Com hem dit, les pervivències romanes degueren ésser molt importants. El pont de Caldes, que ha estat estudiat i datat cap al segle XIII, és possible que tingui uns precedents romans.

A la necròpoli de Sant Martí d’Aiguafreda, excavada al començament d’aquest segle XX, trobem una colla de trets propis que en fan un jaciment molt interessant i, de moment, únic en aquesta comarca. En primer lloc, cal assenyalar l’antigor de la necròpoli i, fins i tot, la possibilitat que tingui un lligam amb una època més reculada, anterior a la carolíngia. En segon lloc, cal subratllar-ne les característiques: existència d’una cova, existència de diversos tipus d’enterrament, existència dels arcosolis.

També s’han descobert tombes en altres municipis del Vallès. Podem destacar les quatre sepultures excavades a la roca, antropomorfes, descobertes a Santa Coloma de Marata, arran de l’excavació que s’hi ha realitzat.

Hem de recordar, també, els treballs arqueològics que es duen a terme darrerament a Sant Llorenç del Munt. Entre altres aspectes, han permès de localitzar una tomba antropomorfa, del segle X, diversos enterraments amb els extrems arrodonits, dels segles XI o XII, i algunes cistes, de lloses, dels segles XII o XIII.

Una tomba de lloses fou descoberta fa uns anys al Catafau, al municipi de Castellar del Vallès; és especialment interessant perquè s’ha pogut datar aproximadament, en haver-se trobat prop seu algun objecte ceràmic.

Les excavacions realitzades a l’Aiguacuit de Terrassa, indret que s’ha pogut relacionar amb el lloc on hi havia una vil·la de l’alta edat mitjana, no sols tenen importància pels materials ceràmics dels segles VIII-XIII que s’hi han trobat, sinó també a causa de les hipòtesis que han permès de plantejar amb relació a les característiques de l’hàbitat del terme del castell de Terrassa, que sembla que en aquesta època encara era molt dispers.

En aquesta comarca encara no s’ha estudiat a fons cap poble medieval rònec, abandonat, tot i que se’n coneix l’existència d’alguns, com pot ésser el del Prat de Dalt o potser el de la Torre Vella, a Caldes de Montbui, segurament de l’alta edat mitjana.

A Sant Pere de Terrassa, s’ha excavat, en dos moments diferents, un conjunt de sitges medievals. Primerament, l’any 1947 hi hagué una excavació de Serra i Ràfols —un precedent més de la moderna arqueologia medieval catalana—; darrerament, s’hi han fet unes noves campanyes. Les sitges excavades els anys quaranta sembla que han d’ésser datades d’abans del 1113; el segon conjunt, estudiat més recentment, ha de correspondre als segles XII o XIII.

Unes altres excavacions, interessants en especial de cara al coneixement de la continuïtat d’ús de les construccions d’època clàssica, són les realitzades a Sant Pau de Riu-sec, on es trobaren materials datables des del segle III fins al segle XVIII, que permeten d’establir relacions entre un edifici del món baix-romà, una construcció paleocristiana i una església romànica. També s’hi trobaren unes sitges amb curull del segle XIII.

A Sant Nicolau o Sant Feliu d’Arraona s’excavà, els anys 1975 i 1976, una extensa necròpoli, amb sepultures que foren datades des dels segles IX-X fins al segle XIV, i amb diverses sitges. Es descobriren enterraments de diversos tipus: fosses cavades a l’argila, tombes fetes amb murets de pedra, sepultures amb un llit format per tègules planes, tombes antropomorfes excavades al tortorà, etc.

Hauria pogut tenir un gran interès l’excavació del forn de ceràmica medieval situat al lloc anomenat la Vinya d’en Sant, que fou datat a la darreria del segle XII; per desgràcia fou destruït abans de poder ésser acabat d’estudiar.

Des del punt de vista arqueològic també cal recordar l’interès i la importància de les excavacions que es realitzaren al Castellvell de Llinars; els materials apareguts al vall, amb tot, són bàsicament dels darrers segles medievals. Hi ha, així mateix, en aquesta comarca, molts altres castells i també restes de llocs de poblament (com, per exemple, uns habitatges, segurament medievals, que s’endevinen al vessant d’una muntanya, al terme de Castellcir) que convindria d’excavar per tal d’anar aprofundint en el coneixement de les característiques de les construccions i dels diversos elements que hi havia en l’espai quotidià de l’home medieval. (JBM)

L’arquitectura religiosa

Mapa del Vallès Occidental, amb la senyalització de totes les esglésies anteriors a l’any 1300, de les quals es tenen notícies.

M. LI. Ramos

Mapa del Vallès Oriental amb la senyalització de totes les esglésies anteriors al 1300 de les quals es tenen notícies.

A. Pladevall

Vegeu el catàleg de les Esglésies del Vallès Occidental anteriors al 1300 i el de les Esglésies del Vallès Oriental anteriors al 1300.

L’arquitectura religiosa d’època alt-medieval a les dues comarques en què és dividit el Vallès, presenta, en una primera visió de conjunt, dos temes que destaquen poderosament dins la sèrie d’edificis conservats. D’una banda, la monumentalitat del monestir de Sant Cugat del Vallès i la seva riquíssima història arquitectònica, i de l’altra, la problemàtica de les tres esglésies de l’antic conjunt episcopal d’Ègara, sens dubte un dels conjunts monumentals més excepcionals i importants de tot el patrimoni artístic català.

Al marge d’aquests dos monuments singulars, el conjunt dels edificis religiosos alt-medievals vallesans presenta un cert predomini, per nombre i qualitat, dels edificis bastits al segle XI; una representació minça, però molt interessant de l’arquitectura anterior al segle XI, i una molt escassa conservació d’obres construïdes durant el segle XII, que en cap cas representen exemples característics dels estils d’aquest moment, sinó que en la seva majoria són fidels representants de les perduracions estilístiques i constructives de les formes de l’arquitectura del segle XI. És interessant assenyalar aquesta circumstància, ja que representa un clar desequilibri de la producció arquitectònica, que no podem atribuir exclusivament a problemes de conservació-destrucció dels edificis construïts al segle XII. Sembla indicar un període d’estagnació i d’escassa activitat constructiva al Vallès durant el segle XII, amb un allunyament clar de les noves tendències arquitectòniques que s’imposen en aquest moment. Aquesta situació, que contrasta molt poderosament amb la creativitat manifestada en l’arquitectura del segle XI, es veu alterada al final del segle XII i durant el segle següent amb l’inici de les obres de renovació al monestir de Sant Cugat del Vallès. La reconstrucció del claustre i l’església, acabada al segle XIV, representa una obra molt ambiciosa, plenament integrada en els corrents més renovadors de l’arquitectura del seu temps, que recupera, en certa manera, el dinamisme en la producció arquitectònica que es palesa al Vallès del segle XI, i dels segles anteriors.

La importància de l’activitat constructiva durant el segle XI fa que, com succeeix en molts altres llocs, els edificis construïts amb anterioritat a aquest moment, i que podem conèixer avui, siguin molt escassos, atès que la major part foren renovats, totalment o parcial, al segle XI, o fins i tot més tard.

Deixant de banda l’importantíssim conjunt de les esglésies de Terrassa, el panorama de l’arquitectura vallesana anterior al segle XI presenta una colla d’edificis, no excessivament rellevants, però amb alguns aspectes d’interès. Així, juntament amb esglésies com la de Sant Joan de Can Nadal, fidels a les formes tipològicament més esteses de les esglésies del segle X, podem esmentar edificis més singulars com l’església de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars, l’estructura exacta de la qual és encara una incògnita, però que representa un bon exemple de les vacil·lants formes tipològiques de la fi del segle X, que la tradició arquitectònica imposava a les noves formulacions del segle XI.

Tanmateix, l’església de Santa Justa i Santa Rufina de Lliçà, malgrat la pèrdua de la capçalera original, refeta al segle XI, representa un exemple de les formes litúrgiques que trobem a l’església de Sant Romà de Sidillà al Baix Empordà(*), amb la presència del cancell constructiu que relaciona la nau amb la capçalera. Les formes irregulars es repeteixen als vestigis de l’església de Sant Nicolau d’Arraona, on la presència d’un transsepte elevat, precedint l’accés a l’espai presbiteral, situa els vestigis d’aquesta església dins un grup tipològic d’edificis construïts entre els segles X i XI(*). També trobem aquesta fórmula espacial a l’església de Sant Pere de Terrassa, però l’exemple més conegut i més monumental és l’església de Sant Pere d’Àger(*).

L’església de Sant Feliuet de Vilamilans representa un exemple de la perduració, dins el segle XI, de les formes tipològiques del segle anterior, a desgrat que la seva excessiva restauració no oculti o desfiguri elements que podrien fer canviar aquesta apreciació.

Dins aquest moment històric, cal destacar l’església de Sant Julià d’Uixols. Totalment transformada al llarg de la seva història, conserva el campanar, datable del segle X, que originalment era concebut com un campanar porxo —amb la planta baixa oberta en les quatre cares—, el qual forma amb l’església una estructura arquitectònica d’un gran interès, però que avui no podem valorar correctament, atès l’estat actual del monument.

Les esglésies de l’antiga seu episcopal d’Ègara constitueixen, com ja s’ha dit, un dels conjunts monumentals més importants de tot el patrimoni artístic català, la filiació estilística i cronològica de les quals és objecte de polèmica entre els diferents investigadors que se n’han ocupat. Arran dels treballs d’exploració i restauració, duts a terme a la primera meitat d’aquest segle per Josep Puig i Cadafalch(*), Josep de C. Serra-Ràfols(*) i Jeroni Martorell, s’han establert una colla d’hipòtesis sobre la seva datació, les quals són, però, divergents. Joan Ainaud(*), seguint Josep Puig i Cadafalch, creu que les parts essencials de les esglésies corresponen a una obra visigòtica dels segles VI-VII, amb reformes dels segles IX o X. Xavier Barral(*), en canvi, considera que són obres del segle IX o del començament del segle X, però reconeix un gran pes de la tradició constructiva heretada del mon romà tardà. Una opinió similar, però molt més matisada, és la que planteja Jacques Fontaine(*), que, sense donar una datació concreta, entén que les esglésies són una obra carolíngia.

Aquest ventall de datacions diverses, que fins i tot s’amplia fins al segle XI en la hipòtesi d’Eduard Junyent(*) —les esglésies serien una reconstrucció d’una obra del segle IX—, representa la disparitat d’opinions que ha suscitat l’arquitectura de les esglésies, sense que hom hagi arribat a una opinió que puguem considerar d’acceptació general. En aquest context d’opinions diversificades que es basen generalment en l’estat del monument després dels processos de restauració, hem de situar les importantíssimes aportacions de Jordi Ambròs(*), com a resultat d’unes operacions de restauració en el conjunt monumental, especialment a les cobertes de Sant Miquel i de l’absis de Santa Maria, realitzades amb un gran rigor científic, malgrat les limitacions de la intervenció arquitectònica. Aquestes aportacions han comportat el coneixement de noves dades sobre l’estructura real de les esglésies que posen en qüestió alguns dels plantejaments mantinguts fins ara. L’opinió de Jordi Ambròs representa, en certa manera, un retorn, raonat, a les hipòtesis de Josep Puig i Cadafalch, segons les quals la part més antiga del conjunt ha de situar-se als segles VI-VII.

Amb independència de les hipòtesis cronològiques, de les solucions formals dels edificis, el treball de Jordi Ambròs planteja amb tota cruesa la necessitat, imprescindible, de la recerca arquitectònica, i arqueològica, per tal d’esbrinar la realitat dels edificis, abans de la formulació definitiva d’hipòtesis o teories que, basant-se en la realitat aparent (fruit de reformes i restauracions), poden passar per alt aspectes fonamentals de la història constructiva dels edificis. En aquest sentit, cal lamentar la interrupció dels treballs d’exploració a les esglésies de Terrassa, ja que, com en el cas dels efectuats per la Generalitat de Catalunya a Sant Pere de Rodes, són l’únic camí científicament viable per a determinar les característiques reals dels monuments i la seva datació.

La confirmació de les hipòtesis cronològiques i formals de Jordi Ambròs, que semblen l’opció més raonable, faria que hom classifiqués el conjunt de Terrassa com a complex d’època visigòtica, fortament arrelat en la tradició constructiva de l’antiguitat tardana. Esdevindria, doncs, un dels comptadíssims monuments d’aquesta època conservats a Catalunya, la influència del qual, o el paper que tingué en l’arquitectura del seu moment, no podem esbrinar per manca d’elements comparables.

Ben a prop de Terrassa, però, a Sant Cugat del Vallès, les excavacions efectuades al claustre del monestir han permès la identificació de les edificacions cristianes més primitives en l’àmbit del monestir, en les quals es conserva una aula rectangular, capçada per un absis de planta poligonal a l’exterior i de ferradura a l’interior, datable al segle VII(*), d’estructura molt similar a la de l’absis de Sant Miquel de Terrassa. Això fa evident que les formes presents a les esglésies de Terrassa, malgrat la seva singularitat actual, no devien ser gaire estranyes en l’arquitectura del seu moment. Aquesta circumstància també és reforçada pel transsepte elevat de l’església de Sant Pere, que s’inscriu dins un ampli ventall estilístic, i cronològic, d’aquesta forma espacial(*).

Les excavacions al monestir de Sant Cugat del Vallès, a més del descobriment de les estructures eclesials esmentades, han permès la identificació total del claustre monàstic del segle XI, que constitueix, a desgrat del seu estat fragmentari i profundament reformat, un dels exemples més importants d’estructures monàstiques d’aquest segle conservats a Catalunya. Cal lamentar que les excavacions no s’estenguessin a l’àmbit de l’església del segle XI, l’estructura de la qual ens és desconeguda, però no hi ha dubte que havia de tractar-se d’un edifici molt notable(*), probablement el més important del seu moment al Vallès.

És molt possible que l’església de Sant Cugat del segle XI fos concebuda seguint l’estil de l’arquitectura llombarda, que fou predominant en l’arquitectura vallesana d’aquest segle.

Edificis senzills com ara les esglésies de Sant Sadurní de Gallifa, Santa Maria de Gallifa, Santa Cecília de Granera, Santa Maria de Montmeló o Sant Salvador de Polinyà són exemples de la difusió per tot el territori vallesà de les formes llombardes pel que fa a les esglésies d’una nau. Al costat d’aquestes construccions hi ha alguns edificis d’arquitectura més elaborada, com ara l’església de Santa Maria de Terrassa, d’una nau amb transsepte cupulat, afegida a l’absis més antic. Tot i que té una consagració de l’any 1112, és un exemple perfecte d’església llombarda. També són rellevants les esglésies d’una nau amb transsepte sense cúpula, com la de Sant Sebastià de Montmajor, notable per l’absis central quadrat, o la de Santa Maria de Barberà, en la qual el campanar de torre es dreça sobre un dels braços del transsepte.

Esment especial mereixen les despulles de la petita església de Sant Vicenç del Bosc, pel fet, extremament singular, d’haver estat construïda, íntegrament, amb peces ceràmiques semipedals romanes (de forma triangular). Si no és estrany de trobar elements de terrissa romana reaprofitats en esglésies medievals (a Sant Sadurní de Gallifa, per exemple), sí que ho és el fet que la totalitat dels paraments de l’edifici siguin revestits amb peces d’aquesta factura, raó per la qual aquest petit edifici, de datació imprecisa, però probablement del segle XI, representa un cas singular d’aprofitament de materials, sempre que les exploracions no aportin noves dades que obliguin a replantejar la datació que avui li podem atribuir.

Un altre edifici vallesà necessitat d’exploració és l’església de Sant Andreu de Castellcir, construïda els primers anys del segle XI en una zona dins l’àmbit d’influència de l’arquitectura osonenca. Al segle XII s’hi afegí un atri, avui englobat en les estructures de la modificada església.

L’edifici més notable de tota l’arquitectura vallesana del segle XI és, sens dubte, l’església de l’antic monestir de Sant Llorenç del Munt, situat en una posició excepcional. Constitueix un exemple perfecte de l’arquitectura llombarda, tot i la continguda utilització dels elements murals més característics d’aquest estil i la singularitat tipològica, almenys dins el context català, que la converteixen en una de les referències obligades en qualsevol panoràmica general de l’arquitectura catalana del segle XI. Lluny de les grans experiències monumentals com Cardona, Casserres, Vic o Ripoll, la reduïda església de Sant Llorenç del Munt representa un assaig, arquitectònicament reeixit, d’articular un espai, físicament reduït, mitjançant el desplaçament del transsepte cupulat, de la capçalera al centre del cos de les naus. Les naus, doncs, queden migpartides i doten l’espai interior de l’església d’una voluntat d’articulació en dos subespais, que ja tingué un antecedent, menys reeixit i molt més elemental, en l’església alta del monestir de Sant Martí del Canigó. El resultat és un edifici que, amb uns sistemes expressius extremament continguts, assoleix una riquesa espacial molt notable, que posa a prova els recursos arquitectònics de les formes llombardes, tant en la concepció dels espais com en l’articulació i la composició de les façanes, amb un resultat plenament satisfactori.

Entre els elements accessoris de les esglésies d’aquesta època cal assenyalar el campanar de torre de Santa Maria de Barberà, resolt amb una tipologia ornamental molt singular i austera dins els cànons de les formes llombardes, o els fragments de campanar de Sant Julià de Montseny, Santa Perpètua de Mogoda o el campanar inacabat de Sant Llorenç del Munt.

També cal destacar, malgrat el seu estat de vestigi arqueològic, el claustre del segle XI del monestir de Sant Cugat del Vallès. Es tracta del perímetre claustral d’aquesta època més gran que es conserva a Catalunya, i és un dels escassos exemples que ens permeten afirmar que el claustre, com a espai arquitectònic, era plenament formalitzat en els monestirs catalans del segle XI(*).

La tradició constructiva de l’arquitectura del segle XI perdurarà al Vallès durant tot el segle XII, i és un dels elements característics de bona part dels edificis conservats que podem situar en aquesta època. També cal assenyalar la notable utilització, atès el nombre relatiu d’exemples conservats, de la tipologia de l’església d’una nau amb tres absis en trèvol, que ja trobem en l’església de Sant Pere i Sant Feliu de Gallifa, i que retrobem en les de Sant Pere d’Ullastre, Santa Maria del Puig de la Creu o Sant Feliu de Canovelles, les quals palesen el pes de la tradició constructiva. També a l’església de Santa Perpètua de Mogoda, un edifici interessant i molt reformat, l’estructura de la capçalera cupulada palesa plenament les formes més pròpies de l’arquitectura del segle XII.

Altres edificis com Santa Maria de Gallecs, Santa Maria de Toudell, amb el campanar, i en menys mesura l’església inacabada de Santa Magdalena de Mosqueroles, concebuda amb un projecte molt ambiciós, són exemples de la perduració de les velles formes, en clara competència amb les noves formes constructives que s’anaven imposant. Un altre exemple d’aquesta situació el representa l’església de Santa Maria del Camí, que segueix, com succeeix a Sant Feliuet de Vilamilans, una tipologia de tradició preromànica i una tècnica constructiva encara ancorada en les formes del segle XI. També dins les obres d’aquest segle hem d’esmentar els campanars de Sant Menna de Sentmenat i de Sant Pere de Vilamajor, especialment aquest darrer, ja que constitueix un bon exemple de l’aplicació, amb la tècnica del segle XII, de les formes dels campanars del segle XI, i el singular campanar de Sant Cugat del Vallès, amb una utilització singular de les formes llombardes.

Sens dubte, l’obra més important empresa al Vallès a partir del segle XII és la reestructuració del monestir de Sant Cugat del Vallès, amb la renovació total del claustre i l’església. Els porxos claustrals del segle XI foren substituïts per uns nous porxos, de doble fila de columnes, concebuts dins la més pura ortodòxia dels porxos claustrals plenament romànics, a l’estil dels de Sant Pere de Galligants, Santa Maria de Girona o Sant Pere de Rodes, amb els quals poden establir-se relacions estilístiques, més enllà de les escultòriques.

L’església del segle XI també fou substituïda per un nou edifici, les obres del qual foren lentes, car no fou acabat fins al segle XIV, en ple domini de les formes gòtiques. L’edifici, en el seu conjunt, és un magnífic exemple de la transició estilística i de l’esgotament de les formes romàniques en l’arquitectura del segle XIII.

Finalment, cal evocar també, pel que fa al monestir de Sant Cugat, el fet, totalment excepcional en l’arquitectura alt-medieval catalana, que la documentació i el monument mateix ens permeten de conèixer el nom de dues persones que o bé eren les autores de les obres de construcció del monestir o bé hi estaven vinculades. Primerament, el mestre Fedantius, segons un document de l’any 1010 “…architectus et magister edorum…”(*), personatge possiblement vinculat a l’obra del monestir del segle XI; es tracta de la menció medieval més antiga que coneixem a Catalunya del concepte “architectus”, diferenciat del monjo o abat constructor que apareix en altres exemples de la documentació medieval. En segon lloc, Arnau Cadell, que deixà la seva “signatura” en un pilar del nou claustre del monestir, i que possiblement uní la seva feina d’escultor amb el disseny general del nou claustre. (JAA)

L’escultura en pedra

De tots els conjunts i elements esculpits que es troben dintre els marges geogràfics actuals de la comarca del Vallès, els quals es poden adscriure a diferents etapes de l’època romànica i de les precedents, sobresurten pel seu interès els capitells de l’interior de Sant Miquel de Terrassa i, més encara, el claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès. La historiografia, amb alguns punts de discordança, ha mostrat més interès per aquests dos exemplars però sense oblidar altres exemples importants com ara la portada de Canovelles. Tots plegats, però, donen lloc a un panorama variat, que presenta vincles tant amb els corrents més destacats com amb altres de secundaris, difícilment originaris de l’àmbit estrictament vallesà, però que altres vegades genera productes molt modestos i de marcada tosquedat. En línies generals, doncs, els artífexs més notables responen a tendències d’ampli abast que veurem reflectides en centres de zones veïnes, mentre que altres responen a un caràcter popular que sovint planteja problemes a l’hora de classificar-los. Es un panorama de certa complexitat, ple de conjunts de datació encara imprecisa, i en algun cas polèmica.

Esmentarem, tot i no ésser objecte directe d’anàlisi de l’obra Catalunya Romànica, els testimonis més remarcables dels moments precedents, potser els més conflictius, sobretot per la riquesa amb què es presenten a la comarca del Vallès. El punt de partida més important és, indubtablement, el conjunt d’elements que recolzen el cos central de l’edifici de Sant Miquel de Terrassa, una part dels quals han estat classificats com a romans, òbviament reaprofitats, mentre que altres han estat considerats com a visigòtics. Si entenem que l’edifici respon a un moment posterior, és a dir, a la fi del segle IX o al començament del següent, totes les peces són reaprofitades, per bé que alguna d’elles també ha estat considerada d’aquesta època. En aquestes circumstàncies, esperem que l’anunciat congrés sobre l’antic conjunt episcopal aporti solucions. Igualment, a Santa Maria de Montmeló hi ha, encastat al mur, un capitell que deriva del corinti, possiblement visigòtic. No podem oblidar, però, els fragments d’aquesta època corresponents al monestir de Sant Cugat del Vallès, ni un capitell desaparegut de Sant Cristòfol de Monteugues (El Figueró), conegut a través d’alguna fotografia. Una altra opció dins d’aquesta època és la representada per una peça de Santa Maria del Camí (la Garriga), reaprofitada com a làpida al segle X, que presenta una decoració propera a la d’altres punts catalans, com ara un relleu de Sant Martí Sacosta, que es conserva al Museu d’Art de Girona (inv. 3) i recorda obres meridionals de l’àmbit visogòtic.

D’altra banda, existeixen una colla de peces, en algun cas disperses, de marcada tosquedat tècnica, que responen a nivells estilístics difícils de concretar, almenys pel que es desprèn dels amplis marges cronològics prudentment proposats, sobretot entre el segle X i el començament del XII. El capitell de l’anomenat tipus califal, derivat del corinti, presenta un exemple d’interès que hom ha considerat que prové d’un lloc difícil de determinar de Castellterçol, i que pot ésser datat entre les darreres dècades del segle X i el començament de l’XI. Aquesta peça es conserva actualment al Museu d’Art de Catalunya (inv. 113 731), junt amb d’altres que es troben dins un nivell de desenvolupament compositiu similar i que a vegades també han estat considerades de la mateixa procedència. La decoració de caràcter vegetal és substituïda en dos dels capitells per figuració. Tot i així, en ambdós casos podem pensar en un moment posterior; a més, altres opinions neguen l’origen proposat per a aquests capitells. Dues peces de Sant Feliu de Codines, igualment fora de l’emplaçament originari, se situen dins la mateixa problemàtica. Un capitell conservat al Museu Episcopal de Vic (inv. 9 749), procedent de Sant Martí d’Aiguafreda, també presenta unes característiques que el podrien adscriure al segle X, encara que, pel que es dedueix de la seva constitució, podria correspondre a moments força més avançats. Els capitells esculpits en l’anomenat retaule petri de la capçalera de Sant Pere de Terrassa, en part relacionats amb els de la Porta Ferrada del monestir de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), són igualment de datació difícil de delimitar, més encara quan són, segons alguna referència, reaprofitats. Possiblement pertanyen a la primera meitat del segle XI, però no en podem descartar una datació posterior. Podem fer esment també d’un relleu encastat a la façana de Santa Maria de Tagamanent, aparentment pre-romànic, però que també podria ésser més tardà, i fins i tot de després del romànic.

De fet, la disparitat entre alguns d’aquests exemplars que potser pertanyen a una mateixa època posa de relleu la necessitat de definir, fins on sigui possible, l’escultura pre-romànica i la del segle XI, uns límits que encara cal determinar. Aquesta disparitat es fa evident així que comparem els conjunts esmentats amb d’altres com el del finestral i un capitell encastat de Sant Pere de Rubí, datat en l’estudi monogràfic entre la fi del segle XI i el començament del XII, tot i que ofereix relacions amb l’escultura d’etapes anteriors i d’altres zones hispàniques. Dues peces del Museu Tomàs Balvey de Cardedeu, en concret un capitell i un arc monolític de petites dimensions, poden correspondre a la primera meitat del segle XI, i possiblement s’integraven en la decoració de l’església de Santa Maria d’aquesta localitat del Vallès Oriental. La decoració del campanar de Sant Pere de Vilamajor també ofereix dubtes.

Els capitells de Sant Fermí de Rellinars (ara al Museu de Terrassa; invs. 1 844 i 1 845) i de Sant Andreu de Castellcir plantegen una problemàtica similar, per bé que sembla que se circumscriuen a dates més tardanes. Decorats a base d’un esquema que recorda el dels capitells corintis, de relleu tosc però de composició disciplinada, presenten una clara relació d’identitat, extensible a la dels que donen suport a les arcuacions de l’exterior de l’absis de l’església de Sant Martí de Mura (Bages). No seria arriscat afirmar que els tres conjunts són obra del mateix taller, la datació dels quals aniria d’acord amb la datació que hom doni al marc arquitectònic, sobretot del darrer cas esmentat. Tot i la possibilitat que corresponguin al pas entre els segles XI i XII, tampoc no podem descartar que fossin realitzats tal com es proposa en els estudis que s’han dedicat als conjunts vallesans. Un capitell i imposta d’una sola peça del Museu de Granollers, d’origen desconegut, es troba dins la mateixa situació d’ambigüitat.

Les obres més importants del Vallès, però, corresponen ja a les darreres dècades del segle XII i a les primeres del següent. Malgrat això, difícilment observarem indicis de contactes mutus entre els conjunts de Llerona, Santa Maria del Camí, Sant Cugat del Vallès i Canovelles, també els més ben conservats. En els dos primers casos, potser els més propers entre si, ens trobem davant d’un tipus de portalada a base d’arquivolta decorada i capitells amb decoració figurada de relatiu interès, mogut sobretot per una iconografia poc explícita. En ambdós casos, igualment, no és difícil de veure ressons de conjunts del Bages o d’Osona, sobretot pel que fa als repertoris, que d’altra banda són força generalitzats vers el darrer terç del segle XII. Dins aquest segle també hem de situar altres elements esculpits de la cornisa de l’església de Sant Pere de Terrassa, si bé sembla que això és més difícil de concretar.

L’escultura del claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès és, sense cap mena de dubtes, el conjunt més destacat de la comarca quant al tema que ens ocupa, i mereix, per tant, una referència més àmplia. Es concentra bàsicament en els capitells de les arcades, disposats en parelles sota un cimaci, seguint un sistema homogeni en els quatre costats. També és interessant, però, la decoració dels permòdols del fris d’arcuacions corresponent al ràfec primitiu i a alguna clau de volta. Tot plegat configura un conjunt excepcional a la zona, sense cap mena de reflex directe als voltants, i una de les obres més significatives de l’art dels voltants del 1200 a Catalunya. Segons es desprèn de les referències documentals i de l’anàlisi de l’escultura, les obres degueren iniciar-se cap a la dècada del 1190. D’aquest any data precisament una donació de Guillem de Claramunt. Els treballs degueren acabar al voltant del 1217, o potser més tard, per bé que aquest any tenia lloc una donació per a la il·luminació d’aquesta dependència.

El nom d’Arnau Cadell ha estat sempre vinculat a l’obra del claustre, ja que la seva signatura apareix en el pilar nord-oriental, al costat d’una representació en la qual hi ha un escultor tallant un capitell, raó per la qual ha estat interpretada com a autoretrat; a més, és documentat al monestir entre el 1206 i el 1207. A partir de l’anàlisi de tot el conjunt, però, que ha comportat una divisió de la seva realització en dues etapes dins una línia de continuïtat, veiem com l’obra d’aquell escultor es correspon amb la de la primera. El seu taller, provinent del claustre de la catedral de Girona, actuà a les ales oriental, septentrional i occidental, de manera que la construcció no devia iniciar-se per l’ala contigua a l’església, com era costum. Aquesta part de l’obra es vincula, doncs, amb un segon taller gironí, definit per un preciosisme en l’elaboració de les figures, alhora lligat amb el primer, determinat per la influència tolosana i impregnat de components rossellonesos i ripollesos del darrer quart del segle XII.

A l’ala meridional, on és situada la part més important del programa iconogràfic, es detecta una segona etapa. Convé remarcar, en els conjunts d’escenes escollides, el fort desenvolupament donat a la temàtica veterotestamentària, com també la importància de la temàtica pasqual, amb insistència en l’obra de salvació. Això no obstant, algunes escenes havien estat obrades en altres punts del claustre. En aquest segon moment, els canvis al taller determinen una major coherència en les composicions i més preocupació pel volum de les figures. L’exterior d’una part de la capçalera de l’església, amb la decoració dels permòdols, es correspon amb la de la fase inicial, mentre que la zona del cimbori pot ésser un reflex dels elements de les arcuacions de l’ala meridional.

En definitiva, l’escultura de Sant Cugat del Vallès, centrada en el claustre, s’integra en el grup anomenat de l’escultura “gironino-vallesana”. La segona etapa, de difusió del taller gironí (que actua a l’ala sud del claustre de la catedral), es correspon amb la primera fase de Sant Cugat, moments en què el cercle també es localitza a les portades de Manresa i Santpedor i al presbiteri de la seu de Tarragona. És important el fet que el claustre de Sant Pere de Galligants, de Girona, queda desvinculat d’aquest grup, fet que ha estat possible de percebre a través d’investigacions recents; a la vegada, la firma d’Arnau Cadell queda més circumscrita a una part de tot el cercle, sense negar el més que possible origen gironí. Més endavant, sobretot a partir del 1210, té lloc un canvi en el taller santcugatenc, amb la qual cosa es produeix la tercera gran etapa de l’escola a què ens hem referit. Representa pràcticament la fi d’una de les mostres més destacades i significatives de l’art que, des d’una vinculació amb Tolosa (tercer taller de la Daurada, sobretot), i altres nuclis occitans, configura l’esperit de l’art del 1200.

Fora d’aquest centre, el Vallès conserva altres conjunts d’interès de la mateixa època. L’obra més important, ara, és la portalada occidental de Sant Feliu de Canovelles, que es caracteritza per les al·lusions a un món arcaïtzant, una mica tosca i amb una certa dependència de l’escultura barcelonina, si tenim en compte el claustre de Sant Pau del Camp i la porta d’accés al claustre de la catedral. Ens trobem ja a les primeres dècades del segle XIII, tal com succeeix en les restes de la portada de Sant Esteve de Granollers. La seva disposició original es coneix a través d’alguna fotografia, i encara romanen vestigis en l’antic emplaçament; el treball dels dos capitells, avui conservats al Museu de Granollers (inv. 465-466), denota un estadi molt proper al del claustre de Sant Pau del Camp, però també al del gironí de Galligants, esmentat anteriorment en un altre sentit. Possiblement ens trobem aquí davant unes connexions entre ambdós importants conjunts.

No podem oblidar altres exemples menys importants. Anteriorment ja hem fet esment d’algunes obres de datació problemàtica, que bé podrien pertànyer al segle XIII. En el cas de la portada de Sant Miquel del Fai, molt senzilla, el caràcter tosc no sembla un obstacle, i la temàtica sembla abonar aquesta datació. Els elements esculpits de Sant Vicenç de Gualba, de Santa Maria de Gallecs (Mollet del Vallès), poden englobar-se dins una situació similar, sense descartar altres possibilitats. Convé esmentar altres conjunts, que de vegades han estat atribuïts al romànic, però que pertanyen sens dubte al gòtic, tot i la seva tosquedat: la portada de Santa Agnès de Malenyanes (la Roca del Vallès), amb una inscripció que la data al 1304, la de Sant Pere de Rubí, i uns elements de Can Messeguer (Castellar del Vallès).

Pel que fa als treballs en “pedra, a la zona vallesana proliferen alguns elements litúrgics, en especial mobiliari d’altar i piques baptismals. En el primer cas, destacarem el fet que moltes peces són reaprofitades o bé pertanyen a moments anteriors al romànic. En aquest sentit, el cas més destacat el constitueix l’ara en forma de sigma de Sant Feliuet de Vilamilans (Sant Quirze del Vallès), que deu datar del segle VI. Els fragments conservats de la de Santiga (Santa Perpètua de Mogoda) presenten inscripcions que han estat datades entre els segles VIII i XII, com a prova d’una utilització posterior a la de la realització de la peça, d’origen paleocristià. Una cosa semblant succeeix amb el fragment de Sant Fost de Campsentelles, que conté inscripcions dels segles X i XI, i que reutilitza un bloc de marbre d’època romana, i amb la de Santa Maria d’Ègara, conjunts àmpliament analitzats en un estudi prou conegut.

L’ara de Sant Pere, també del grup egarenc, sembla datar, en canvi, entre els segles IX i X, si es compara amb peces, sempre senzilles, amb una decoració molt escassa i basada en motllures com la de Sant Pere de Casserres (Osona). La de Sant Martí del Montseny és un altre exemplar rústec, que ha estat considerat dels segles X-XI. Sovint aquests elements es conserven en molt mal estat, i ja hem vist com altres ho eren només de manera parcial; aquestes condicions, junt amb la senzillesa i el caràcter popular, impedeixen de fer precisions d’ordre cronològic i fins i tot poden donar lloc a dubtes en algun cas. Recordem que, de fet, el mateix problema afectava nombrosos elements senzills i toscos dins l’escultura monumental.

Un cas a part és el de Sant Miquel del Fai (Bigues). La peça fou vista pel pare Villanueva al segle XIX, i en algun estudi s’hi feia esment. Es molt possible que les peces aprofitades en el muntatge de l’arcosoli esquerre de la façana de l’església, provist de motllures tractades amb certa precisió, provinguin de l’antiga ara, que es tenia per desapareguda. Una prospecció d’aquesta part del conjunt podria aclarir la naturalesa d’aquest exemplar, que hauria canviat de funció.

Les piques baptismals són extremament senzilles. Tan sols la de Santa Agnès de Malenyanes, fora de l’emplaçament originari, presenta dos registres d’arcs lleument rebaixats de la superfície de la peça, els quals segueixen un tema habitual en exemples més o menys decorats. Estem ben lluny, però, de la qualitat de peces com la de Castelló d’Empúries (Alt Empordà), o de l’escarit desenvolupament icònic de Sant Feliu de Beuda (Garrotxa). La resta d’exemplars poden ser objecte de dubtes, a causa de la seva tosquedat, sovint assimilada al concepte de romànic: Fogars de Montclús, Vilalba Sasserra, o el desaparegut de Santa Eulàlia de Tapioles (Vallgorguina). (JCSo)

La talla

Els exemplars d’època romànica esculpits sobre fusta són escassos al Vallès, si pretenem aplicar un concepte de romànic delimitat sota uns marges similars als de l’escultura en pedra. En qualsevol cas, la historiografia ha inclòs en catàleg peces que, analitzades seriosament, s’escapen del qualificatiu que emprem per a aquesta obra, de manera que algunes de les peces són, en realitat, gòtiques. El problema no és, ni de bon tros, exclusiu de la zona que ens ocupa, sinó que també afecta bona part de Catalunya, a causa de la confusió entre romànic i caràcter popular (problema que ha estat denunciat en diversos treballs de gran abast), i també motivat per la creença que determinats esquemes compositius i iconogràfics només es troben en el període que analitzem. Convé insistir en aquest problema, prèviament a un inevitable procés de depuració que, esperem, separi els exemplars d’època romànica (d’altra banda, si acceptem com a marges més avançats les dècades centrals del segle XIII) dels gòtics o fins i tot posteriors.

Els dos tipus d’imatge més freqüents són representats, però, al Vallès. D’un costat, el Crist a la creu, que trobem en les dues modalitats, tal com veurem. La Mare de Déu, entesa com a Sedes Sapientiae, serà el tipus més difós. De vegades, però, només disposem del record, a través d’alguna fotografia anterior a la seva desaparició, o d’un esment que no permet precisar l’època a la qual pertanyeria la hipotètica imatge. És de destacar el paper que hi tingué, en aquest sentit, la guerra civil de 1936-1939. En aquestes ratlles farem esment també del frontal d’altar de Sant Cugat, de datació possiblement molt avançada.

El tipus del Crist ofereix, d’entrada, un dels exemples més sobresortints de l’àmbit català, i més tractats en els estudis sobre aquesta especialitat d’escultura. Ens referim a la majestat de Caldes de Montbui, d’altra banda conservada parcialment també a causa del conflicte esmentat. Es correspon al tipus de majestat vestida, especialment representat a l’àrea oriental catalana. Però dins d’aquesta variant, la peça de Caldes ocupa un lloc especial a causa dels seus punts de contacte amb el món bizantí i oriental, encara que de manera llunyana, com també pel tractament del cap, on tenen més relleu les referències al natural que la supeditació a geometritzacions. De datació problemàtica, atesos els diversos punts de vista que han donat els treballs que es refereixen a aquesta obra, ens inclinaríem més a pensar en un moment avançat que no pas en la datació més antiga que se li ha concedit de vegades. Malauradament, bona part de la peça és refeta, i ja havia sofert antigament algunes modificacions.

L’altre exemplar, que encara s’ha d’estudiar detingudament, és el de Sant Cugat del Vallès (Museu d’Art de Catalunya, inv. 9 981). Sobta el fet que es correspongui amb el tipus seminu, provist de perizoni. Hom l’ha datat al segle XIII.

Segons els estudis que s’han realitzat fins al moment, de les imatges de la Mare de Déu conservades, la de Sant Cristòfor de Ca n’Anglada (Terrassa), de propietat particular, és la més antiga. Com en la major part dels casos, el seu estat de conservació és dolent. De marcada rigidesa, amb el Nen assegut al mig de la falda de la Mare, pot respondre al segle XII, en unes dates difícils de concretar, però probablement molt avançades. De la meitat d’aquest segle deuria ésser la de Santiga (Santa Perpètua de Mogoda), desapareguda l’any 1936, la qual s’aproxima estilísticament a l’exemplar de la Col·lecció Junyent. No s’ha de confondre amb la marededéu de l’Heura, que fou trobada prop del mateix indret, però que no és romànica.

Segons els estudis duts a terme, veiem com les peces vallesanes d’aquesta tipologia datables al segle XIII són més nombroses i, per tant, a vegades sorgeix el problema sobre la validesa del qualificatiu de “romànic”. De totes passades, un descobriment encara recent representava un toc d’atenció sobre les datacions donades a molts exemplars, en situar una imatge fins aleshores datada al segle XII en la segona dècada del següent. Ens referim, és clar, a la marededéu de Sant Cugat (conservada al Museu Municipal d’Art, Castell Cartoixa de Vallparadís de Terrassa, inv. 38), amb una cavitat darrere el cap que contenia diverses relíquies i fragments de pergamins que permeten datar-la cap al 1218. Aquesta dada ens obliga a revisar algunes datacions, i és d’extraordinària vàlua atesa l’escassetat d’exemplars datats en l’àmbit català (Crist de l’any 1147, del Museu d’Art de Catalunya, inv. 15 950; grup del davallament de Sant Joan de les Abadesses, al Ripollès, del 1251). La imatge, que no conserva el Nen, ofereix punts de contacte amb exemplars com els de Matamala (Ripollès) i sobretot de Roda de Ter (Osona), conservats al Museu Episcopal de Vic —invs. 1 401 i 3 743 respectivament— i datats al final del segle XII. Altres imatges vallesanes d’aquesta època són la de Santa Maria de Toudell (Can Trias, Viladecavalls), actualment al Museu Diocesà de Barcelona (inv. 273), que presenta elements en relleu amb estuc i habitualment és datada al principi de segle, i la desapareguda de les Arenes (Castellar del Vallès), segurament de la meitat del XIII. Actualment n’hi ha una còpia a l’indret originari. Són més problemàtiques la marededéu del Villar (Bigues), desapareguda, i la del Bosc (conservada actualment al monestir de Sant Cugat).

En els treballs monogràfics recollim igualment algunes referències a exemplars que són gòtics, però que alguna vegada han estat considerats romànics. Pensem en la marededéu de Bellulla (Canovelles), i en un exemplar vallesà de la zona de Terrassa i Matadepera, aquest amb algun tret que connecta amb l’època que ens ocupa. Igualment, hem introduït notícies sobre peces que no existeixen i sobre les quals es té referència: la marededéu del Pla (de les Franqueses del Vallès, desapareguda el 1936), havia constat com a romànica; d’altra banda, no sabem res de la del castell de Pera (Sant LLorenç Savall), de la del Grau, que és una peça del segle XX, com tampoc de la del castell de Gallifa, que devia ésser barroca (aquestes dues del municipi de Gallifa); tampoc els exemplars del castell de Montcada, ni el de l’Ajuda (Castellar) eren romànics.

Resta, per acabar, fer esment del frontal d’altar del monestir de Sant Cugat del Vallès, una peça d’interès excepcional, conservada al Museo Civico de Torino. Tot i les aparences, i les datacions proposades per la historiografia, que la situaven cap a la dècada de 1240, és possible que el treball s’escapi de l’època que nosaltres analitzem. (JCSo)

La pintura mural

Són considerables, en quantitat i en qualitat, les mostres de pintura mural que ens han pervingut procedents d’esglésies de la comarca del Vallès, tant de l’Occidental com de l’Oriental. Comptem amb onze conjunts en total, vuit dels quals es conserven in situ, mentre que la resta són guardats als museus Diocesà de Barcelona i d’Art de Terrassa (Castell Cartoixa de Vallparadís).

Els conjunts que cal mencionar en primer lloc són els conservats a les tres esglésies de Terrassa (antic bisbat d’Ègara), no solament pel fet que formen part d’un complex arquitectònic i escultòric extraordinari, sinó també perquè representen estils i estètiques corresponents a diverses èpoques. Així, d’una banda, en formen part dos conjunts —decoracions absidals de Santa Maria i Sant Miquel— que segueixen un art oficial, hereu de l’estètica clàssica. Sovint, en analitzar aquests dos conjunts, hom ha entès que tenien l’antecedent en els mosaics que decoren el mausoleu de Centcelles (Tarragonès), i no sense motius, ja que el conjunt tarragoní mostra una clara pervivència de les formes clàssiques dependents d’un art oficial, el record del qual encara subsisteix als murals egarencs. No hem d’oblidar, però, la diferència cronològica que existeix entre els mosaics esmentats (segle IV) i els murals que ens ocupen (segle XI).

D’altra banda, l’església de Santa Maria de Terrassa és decorada en l’absidiola sud per un altre mural que segueix formulacions plenament romàniques. Es tracta d’un conjunt que inclou temes al·lusius al martiri d’un sant —Tomàs Becket (arquebisbe de la catedral de Canterbury des del 1162) segons una part dels historiadors, o Berenguer de Vilademuls, arquebisbe de Tarragona (1194), o Hug de Cervelló (1171), segons d’altres—. El tema principal ocupa el registre intermedi, mentre que en el superior apareix representada la Maiestas Domini, fórmula habitual en els absis romànics catalans.

Una darrera mostra, certament singular, és conservada a l’església de Sant Pere. Es tracta d’un retaule mural, que ocupa l’ample total de l’arc pre-absidal central, en el qual s’obren uns nínxols amb columnes i capitells. El fons de cadascuna de les arcuacions és decorat amb pintures que avui resten considerablement malmeses. La relació artística entre aquesta peça i els altres conjunts egarencs és escassa; de fet, forma part de formulacions ja romàniques, força llunyanes del classicisme dominant als murals de Santa Maria i Sant Miquel, però d’una tècnica d’escassa qualitat que l’allunya alhora dels murals dedicats al martiri d’un sant.

Un altre mural important, aquest cop per l’extens repertori iconogràfic que acull, és el de l’església de Santa Maria de Barberà. La restauració que s’hi practicà, finalitzada els anys quaranta, comportà la recuperació d’un gran conjunt, que en analitzar-lo no deixa de plantejar certes incògnites. La superficie pictòrica ocupa bona part dels tres absis, el central amb escenes relatives a la vida i la passió de Crist, presidides per la Maiestas Domini, i els laterals referits als sants Pere i Pau (lateral sud) i a l’exaltació de la creu per Constantí i santa Helena (lateral nord). La intervenció de diferents artistes i el fet que l’execució dels murals laterals fos anterior a la del central són hipòtesis acceptades per la majoria dels historiadors, com també el major nivell de qualitat tècnica de l’absis central. És, en conjunt, un treball ambiciós que acull diverses fórmules d’època romànica però de tendències diferents.

També ens han pervingut restes de la decoració mural que ornava una de les portes del claustre de Sant Cugat que feia d’accés a l’església. Compositivament responen als esquemes habituals en obres plenament romàniques, tot i que per les traces i el dibuix podrien correspondre ja al segle XIII.

La decoració mural de Santa Maria de Montmeló, en no gaire bon estat de conservació, i la de Sant Salvador de Polinyà (conservada al Museu Diocesà de Barcelona) plantegen problemes de datació, habituals en d’altres conjunts catalans: la dificultat rau a decantar-nos cap a la segona meitat del segle XII, moment en què la producció artística s’entén com a plenament romànica, o bé cap a la primera meitat del segle XIII, en què sovint trobem manifestacions de caire bizantinitzant o solucions capdavanteres d’un nou estil, el gòtic.

Les restes que ens han arribat dels quatre conjunts restants són escasses o fragmentàries. Així, un sol fragment de Sant Iscle de les Feixes que sembla incloure part d’una Epifania fou arrencat i traslladat al Museu Diocesà de Barcelona l’any 1934. De Santa Cecília de Granera resta, in situ, part de la decoració absidal amb pèrdua important de la policromia. Dotze fragments, instal·lats avui en sengles plafons (Museu d’Art de Terrassa) i pràcticament descontextualitzats, provenen de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars. I, en darrer lloc, una petita mostra de decoració exterior al campanar de Sant Feliu del Racó. (LCV)

La miniatura

Gairebé tots els manuscrits procedents del monestir de Sant Cugat, relacionats en diversos catàlegs des del segle XVIII (s’especifiquen en l’estudi monogràfic corresponent), es troben —des del 1835— a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona. Aquest conjunt compta amb textos bíblics, dels pares de l’Església, litúrgics, apologètics, hagiogràfics i fins i tot tractats de filosofia, dret i retòrica, entre d’altres.

Els còdexs estudiats en aquest volum corresponen als segles X, XI, XII i XIII. La resta de manuscrits que conserva l’arxiu corresponen a dates més avançades que ultrapassen el període marcat en l’obra.

Dels manuscrits analitzats més endavant, cal remarcar que en general presenten miniatures concentrades en les caplletres, llevat d’un sacramentari (Liber Liturgiae et Orationum Ecclesiae, catalogat amb el núm. 47) que inclou una il·lustració miniada a pàgina sencera. D’altra banda, els dos manuscrits del segle X, conservats actualment a Madrid (Academia de la Historia), són els únics dels quals es pot assegurar l’origen santcugatenc.

L’escassa quantitat de material conservat, però, no permet d’aventurar hipòtesis respecte d’una definició acurada del que degué ser l’escriptori santcugatenc. Malgrat tot, podem establir relacions individuals —i, de fet, així s’exposa— entre cadascun dels manuscrits analitzats i altres obres similars corresponents a d’altres centres. Així, el còdex catalogat amb el número 3 (Libri Prophetarum, Machabeorum et Regum) presenta punts de contacte amb obres sorgides dels escriptoris de Vic i de Ripoll, mentre que el manuscrit núm. 21 (Homiliae in Evangelium Johannis, de Sant Agustí) cal situar-lo lluny de la tradició miniaturista catalana i més proper a obres de factura anglo-saxona. El còdex núm. 47, esmentat abans, és l’únic que pràcticament amb tota seguretat fou realitzat a l’escriptori de Sant Cugat. D’altra banda, presenta contactes amb obres sorgides de l’arxiu capitular de Tortosa, influència que es farà present en una part de la producció santcugatenca.

Altres manuscrits pertanyents al segle XIII presenten ja formulacions que entren dins l’estètica gòtica. És el cas dels catalogats amb els números 46, 55, 57, i 24. (LCV)

Altres mostres d’art

Dins el camp de l’orfebreria i la tècnica del metall, cinc són les peces que ens han arribat, totes elles conservades entre el Museu Diocesà de Barcelona (bàcul de l’abat Clasquerí de Sant Cugat i creus de Riells i del Fai) i el Museu Episcopal de Vic (canelobres de Tagamanent). Com és habitual, són una petita mostra dels objectes que sens dubte posseïren les esglésies i els centres monacals de la comarca, sort que no han viscut altres objectes d’ús civil o profà.

D’aquest conjunt de peces, dues mereixen especial atenció. Es tracta de la creu procedent de Riells i la de Sant Miquel del Fai (considerada erròniament també de Riells). De mides diferents, la primera complí la funció de reliquiari, mentre que la segona correspon al tipus de creu processional. La de Riells, però, resulta certament curiosa. El resultat és estrany, ja que la làmina metàl·lica que revesteix l’habitual ànima de fusta resta en diverses ocasions tallada, de tal manera que els motius treballats per a la seva decoració esdevenen inacabats. Sens dubte, hem de considerar l’element metàl·lic com un reaprofitament per a la peça que actualment revesteix, mentre que originàriament no devia formar part d’un objecte similar.

Una altra peça curiosa, procedent aquest cop del monestir de Sant Cugat, és el bàcul de l’abat Clasquerí, realitzat en fusta daurada i policromada i no en metall o vori, com és habitual. Les figures tallades es concentren a la voluta que fa de mànec, la qual és coronada amb un cap de drac. L’escut de la família Clasquerí indica que l’esmentat abat en fou posseïdor. És una peça d’un treball acurat i refinat, propera en l’execució al bàcul de vori del bisbe Jardí (Tresor de la Catedral de Tortosa).

Dues peces més, procedents també de Sant Cugat, mereixen especial atenció: un encolpium, guardat al Museu Diocesà de Barcelona, i l’anomenada «Urna de Sant Càndid», arqueta treballada en estuc i guardada al Museu d’Art de Catalunya.

Del grup de teixits d’època romànica actualment conservats, cal distingir les restes corresponents a l’alba i la capa de l’abat Biure de Sant Cugat. D’ambdues peces es conserven fragments a diversos museus del món, la qual cosa representa un veritable problema a l’hora de realitzar-ne l’estudi. D’altra banda, els estudiosos no es posen d’acord en l’origen de la seva factura, tot i que, en general, és acceptat el seu vincle amb el món islàmic.

El Museu Tèxtil de Terrassa, a més, conserva un conjunt de teixits medievals que no hem deixat de considerar en el present estudi.

En darrer lloc, tres mostres que s’inclouen en els respectius estudis monogràfics ens ajuden a il·lustrar, d’una manera clara, la complexitat de l’art romànic i la confluència de tendències existents, en contra del que durant molts anys s’entengué com un estil unitari. Es tracta de la lipsanoteca, procedent de Sant Cugat amb caràcters cúfics sobre una banda pintada, i de les restes del mosaic de paviment de Santa Maria i Sant Pere de Terrassa. És veritat que el període romànic abasta els segles XI, XII i XIII, un temps prou ampli per a trobar tendències primeres lligades a fórmules no romàniques i tendències darreres en contacte amb noves solucions gòtiques. Però, també és cert que conviuen tendències diverses, i que al costat de conjunts que es remeten a ornaments o composicions encara clàssiques en trobem d’altres propers a cultures diferents, i alhora d’altres que aporten solucions que ens portaran cap a l’estil gòtic. (LCV)