La població d’Alcanó és a l’extrem sud-est de la comarca del Segrià, assentada sobre un dels tossals que domina la vall de Secà. Alguns autors han assenyalat l’origen del topònim Alcanó en els termes àrabs al-kaynum (el fogar) o al-kanisys (església). Sembla, però, que cal relacionar l’inici del lloc amb un dels caserius sarraïns (una almúnia) dedicats a tasques agrícoles i ramaderes que tan abundaven a l’entorn de Lleida. Un document de l’Arxiu Capitular de Lleida, datat l’any 1208, deixa entreveure que, amb la conquesta, aquest caseriu revertí al capítol de la ciutat de Lleida. Aquest mateix any el bisbe Gombau de Camporrells, com a bescanvi d’un palau situat a la suda de Lleida, cedí als canonges de Sant Ruf uns drets sobre l’almúnia d’Alcanó (fins llavors domini seu), autoritzant-los a edificar-hi una església parroquial. El capellà d’Alcanó és esmentat en la dècima papal del 1279. Amb l’extinció de la comunitat de monjos de Sant Ruf a mitjan segle XIV, els drets eclesiàstics sobre Alcanó passaren a mans del bisbe.
En una visita pastoral feta l’any 1361 consta que l’església d’Alcanó tenia dues capellanies, la de Sant Blai —exercida per Bernat de Berga— i la de Santa Maria.
Al segle XVIII, en correspondència amb una certa revifalla econòmica entorn de Lleida, el capítol va poder edificar sobre el mateix solar de l’antiga església un nou edifici barroc de nova planta.