La vila de Calaceit s’emplaça a la carena d’un serrat que forma la divisòria d’aigües entre el riu d’Algars i el Matarranya. El lloc fou conquerit per primera vegada, de manera efímera, vers el 1132, per Alfons I d’Aragó, el Bataller però no va ser fins al 1151 quan es conquerí definitivament. L’any 1209 el rei Pere I el Cafò/iccedí els seus drets sobre el lloc al bisbe de Tortosa, fet que propicià que el 1210 s’adjudiqués a la diòcesi de Tortosa la jurisdicció eclesiàstica de Calaceit, juntament amb els llocs d’Arenys, Lledó i Cretes. Tots aquests llocs formaren part de l’arxiprestat de Calaceit, de la diòcesi de Tortosa, fins el 1957, en què foren units a Saragossa.
La primitiva església parroquial de Calaceit, avui desapareguda, era dedicada a sant Pere, i s’emplaçava en el punt més alt de la població, on hi havia també el primitiu castell. Segons la tradició, aquesta església fou bastida sobre una antiga mesquita musulmana. Una de les primeres referències de la seva existència data dels anys 1279 i 1280, en què el rector de l’església és mencionat en la relació de parròquies i capelles que satisferen la dècima papal recaptada a la diòcesi de Tortosa en aquells anys. Posteriorment, l’any 1314, consta que aquesta parròquia fou visitada pel bisbe de Tortosa Francesc de Paolac; en aquell moment n’era el rector Joan Mateu.
Les darreres pedres d’aquesta antiga església parroquial foren reaprofitades l’any 1834 per a fortificar la vila durant les guerres carlines. Actualment encara es conserva la pica baptismal.