Aquesta era una església situada dins l’antic terme del castell de Casserres, al comtat de Berga, i pertanyia a la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d’Urgell; a partir del segle XI l’església de Sant Pere de Casserres fou una possessió del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles amb categoria de priorat. La primera notícia del lloc és molt antiga, de l’any 789, quan Lluís el Piadós encarregà al comte Borrell la missió d’ocupar militarment les places fortes d’Osona, Cardona i Casserres (Castramserram), amb la finalitat de repoblar-les i organitzar-les. Així Casserres és un dels punts de l’avantguarda repobladora. La primera notícia de l’església, indirecta, però, és de l’any 889; en una venda d’una vinya amb els seus arbres al terme del castell de Casserres, una de les afrontacions esmentades és la vinya de Sant Pere. Les referències a l’església sovintegen durant el segle XI. L’any 1009 el vicari Guifré i la seva muller Igilberga donaren a Santa Maria de Serrateix un alou situat al comtat de Berga, al terme de Casserres i concretament al lloc de Tiurana; un dels límits d’aquest alou és l’església de Sant Pere (ecclesia que vocant S. Petri). El 1040 l’abat Guillem de Sant Sadurní de Tavèrnoles i altres homes, com a marmessors del testament de Guillem Ramon de Torricela, permutà un alou a Sanavastre per l’església de Sant Pere de Casserres, amb totes les seves pertinences. A partir d’aquest moment, Sant Pere de Casserres, aleshores parròquia, passà definitivament al domini del monestir de la vall del Valira, el qual l’havia enregistrat, uns mesos abans d’aquesta permuta, com una de les seves possessions, el 17 de gener de 1040, quan es consagrava l’església del monestir de Tavèrnoles (Et ipsa parroquia de Sancto Petro de Casserres cum decimis primiciis et oblationibus et ciminteriis eorum, cum villis et villarumculis suis). Cal esmentar que el segle XI el monestir de Sant Serni es trobava en plena vitalitat; així creà a Casserres un priorat de curta durada, com el de Sant Ermenter i Sant Celoni de Cellers, prop de Solsona. Aquest priorat benedictí va tenir una curta vida monàstica, car l’any 1212 ja no tenia comunitat, però conservava encara la categoria de priorat dependent de Tavèrnoles i rebia deixes testamentàries encara durant tot el segle XIII. Possiblement el lloc fou ja abandonat el segle XIV i avui no se’n conserva cap testimoni.