El marc històric del romànic del Berguedà

Antecedents

Mapa del Berguedà amb la senyalització de les necrópolis i estacions.

J. Bolòs

L’època anterior a la dominació franca, un llarg període de temps, és molt poc coneguda a la comarca del Berguedà. Els estudis arqueològics són mínims i la zona és molt escassament referenciada en els texts històrics.

Les troballes de sílex i destrals de pedra a l’alt Berguedà (valls de Brocà i Lillet) i al baix Berguedà (Casserres, Capolat, Sagàs, etc.) permeten d’assegurar que el Berguedà estava mínimament poblat al Neolític, almenys des del final d’aquest període. Cal pensar que el poblament fou mínim, però continuat fins a la iberització, la qual sembla ser que arribà únicament al baix Berguedà.

Aquests pobladors tenien unes grans afinitats culturals amb els habitants de la resta de les valls pirinenques i prepirinenques i, gràcies al relatiu isolament que els oferia el medi muntanyós, es varen mantenir aglutinats i immòbils als canvis introduïts pel procés d’iberització. És el món de les cistes, caracteritzat per l’economia ramadera i un ritual funerari molt concret: la inhumació individual; és també la vida en coves, abrics de muntanya i balmes, i al mateix aire lliure.

Els pobles ibers (o almenys iberitzats), concretament els lacetans i els ausetans varen envair amb violència les contrades veïnes al Berguedà, zones molt properes ja a la muntanya, com és el cas del Solsonès (poblat de Castellvell de Solsona) i el Bages (el poblat del Cogulló de Sallent), i també la part meridional del Berguedà: restes d’un possible oppidum ibèric a Puig-reig i el poblat de Sorba poden ésser esmentats com a exemples.

Les coves properes a Berga de Camp Mauri i de la Canal dels Avellaners evidencien la pervivència d’un hàbitat continuat des del mateix Neolític fins a la iberització i ja, més tardanament, a l’època medieval (restes de ceràmica grisa).

Una part del Berguedà, la més muntanyosa, no acceptà aquest procés d’iberització; els seus habitants, com els de la Cerdanya, varen recular cap a l’alta muntanya, allunyantse del contacte amb els nouvinguts i això explica, en part, l’arcaisme de la civilització preromana d’aquesta zona.

La primera referència documental del Berguedà i més concretament dels seus habitants, és de l’escriptor romà Ruf Fest Aviè, que va escriure el segle V, però la seva obra Oda Marítima recull i sintetitza diverses tradicions que daten del segle VI abans de Crist per les seves descripcions coneixem l’existència de molts dels pobles que habitaven a les costes i a l’interior de l’actual Catalunya. A les zones interiors l’autor esmenta els ceretans, els ausetans i també, els bergistans, tots ells pobles molt antics i preibèrics, habitants sempre al Pirineu.

Un altre testimoni escrit és del poeta llatí Sili Itàlic (segle II), el qual va escriure un poema èpic titulat Punica, on parla de la Segona Guerra Púnica; en la seva obra explica que el cabdill cartaginès Anníbal, després de l’episodi de Sagunt, inicià un viatge en direcció a Roma la primavera de l’any 218. La ruta escollida per Anníbal sembla que fou la interior de Catalunya, car així evitava de transitar per la costa controlada per la ciutat d’Empúries, aliada de Roma.

Aquest camí interior devia ésser el que des de Tarragona es dirigia cap a l’Urgell i la vall del Segre; resseguint aquest riu devia travessar la Cerdanya i, pel Coll de la Perxa, passar el Pirineu. Creiem que cal considerar, doncs, un error l’opinió i la hipòtesi que Anníbal travessà el Pirineu passant per Berga, així com el fet que aquest cabdill cartaginés sotmetés els bergistans, en el curs d’aquest viatge a Roma.

Sembla molt més lògica la ruta del Segre, car la documentació explica com molts ceretans es varen unir al seu exèrcit quan encara no havien tingut contacte amb els romans.

El mateix any 218 abans de Crist en què Anníbal marxava cap a Itàlia, els romans desembarcaren a la costa d’Empúries i iniciaren l’ocupació militar de Catalunya, ocupació que es pot considerar finalitzada pels volts de l’any 202 abans de Crist llevat de les contrades pirinenques.

Els pobles indígenes es varen oposar majoritàriament a aquesta dominació, especialment els muntanyencs; l’historiador romà Tit Livi descriu l’ambaixada enviada per Roma a les tribus que poblaven la zona interior de Catalunya. L’ambaixada anava destinada a aconseguir la col·laboració d’aquestes tribus en la lluita empresa per Roma contra els cartaginesos. Tit Livi descriu així l’encontre entre els romans i una tribu, els bangussi, que ha estat identificada amb els bergistans: “Els ambaixadors romans des de Cartago passaren a Hispania com els havia estat manat, per visitar els pobles i apartar-los dels cartaginesos. En primer lloc van apropar-se als bangussi, que els reberen benignament, cansats com estaven de la pressió cartaginesa; molts altres pobles d’aquesta part de l’Ebre també els encisaren a causa de llurs desigs de temptar l’atzar”.

Malgrat aquestes possibles aliances amb Roma els bergistans, com altres pobles indígenes de la muntanya, intentaren de mantenir llur independència. L’any 195 abans de Crist diversos pobles de la muntanya, i entre ells els bergistans, van encapçalar una revolta contra el domini romà. La revolta fou fortament reprimida pel cònsol Marc Ponci Cató, aliat amb el reietó ilerget Bilistane. El mateix Tit Livi explica que el cònsol Cató atacà els revoltats i en el cas dels bergistans, els va sotmetre a l’esclavatge, tot ocupant les seves set fortaleses, centrades al Castrum Bergium.

Generalment hom ha identificat aquest Castrum Bergium amb Berga i les set fortaleses; podrien ésser pobles fortificats com el del Serrat de Camp Mauri, excavat l’any 1961 pel professor del Castillo, però recentment Miquel Cura ha qüestionat aquesta hipòtesi i ha identificat el lloc amb les ciutats aragoneses d’Osca o Jaca.

L’acció repressiva de Roma transformà sensiblement les tribus indígenes, car el procés conegut amb el nom de romanització afectà la comarca, malgrat que tardanament, i en cas de l’alt Berguedà, d’una manera més ínfima, per tal com la zona era directament relacionada amb la Cerdanya romanitzada tardanament. La dominació romana és poc coneguda; al costat de noms rellevants com Setelsis (Solsona), Iulia Livia (Llívia) o Ausa (Vic). Aquesta comarca no pot aportar cap nom de categoria. Pensem que l’actual territori que avui forma el Berguedà devia quedar sota la influència d’aquests centres esmentats i, sense tenir importants vil·les i nuclis urbans, devia mantenir fortament el substrat indígena, fins i tot durant la dominació visigoda.

Devien ésser ocupats antics nuclis, probablement oppida, tot mantenint la constant d’un poblament continuat. L’exemple d’aquesta pervivència és Sorba. Des de l’època dolmènica fins a la dominació romana passant per la iberització, Sorba fou un nucli d’assentament humà. Una població ibèrica, envoltada per una forta muralla a manera d’oppidum, ocupava el turonet sobre el riu, a l’indret on més tard fou edificada l’església de Sant Miquel de Sorba.

Al peu d’aquest turó i del riu d’aigua d’Ora va reunir-se, a l’època romana, un agrupament humà que donà lloc a Sorba (Sub Urbe, Suburbano); sembla ésser que l’església de Sant Miquel fou bastida aprofitant les restes d’una torre romana i construïda sobre les runes d’una necròpoli. Així Sorba seria un testimoni d’aquesta continuïtat com també ho és l’antiga població d’Udura, que va donar el seu nom al mateix riu d’aigua d’Ora, a la Valldora i al nucli veí de Besora.

El pas del domini romà al got es reflectí a la zona amb la creació probable del bisbat d’Urgell el segle V; foren els inicis de la cristianització d’un gran conjunt de terres, d’un ampli territori que tenia una certa homogeneïtat: Cerdanya, Berguedà, l’Urgell, Andorra, Pallars, Ribagorça i la Vall d’Aran.

La invasió sarraïna de la península els anys 710-718 destruí totalment l’estructura política del món visigòtic; pel que fa a la zona pirinenca aquesta estructura, ja feble, no es mantingué, però el domini musulmà no alterà gairebé les formes de vida indígena, probablement provocà una certa revifalla en anul·lar-se l’organització goda. Els musulmans varen ocupar i establir guarnicions als punts estratègics que sovint devien coincidir amb els antics castra ocupats per les guarnicions godes.

Des del primer terç del segle VIII es detectaren continuades lluites internes entre els diferents clans musulmans que dominaven la península; a les zones de frontera, tan allunyades d’al-Andalus, el mateix valí de Narbona intentà de rebel·lar-se i independitzar-se. La situació tan enrarida i conflictiva decidí Carlemany a l’ocupació de Saragossa l’any 778.

Malgrat el fracàs de l’intent, pocs anys després, el 785, els habitants de Girona es lliuraven voluntàriament als francs i el 789 ho feien els de Ribagorça, Pallars, Urgell i Cerdanya, inclòs també el Berguedà. Els sarraïns organitzaren expedicions de càstig, però el traspàs del poder quedà aviat consolidat i començà el llarg període del domini franc.

Característiques de l’hàbitat

A la comarca del Berguedà es varen mantenir fórmules d’hàbitat que es remunten a la llunyania dels temps, i d’una manera més concreta a l’època preromana.

Hem esmentat ja com a característica el fet que es pot detectar un hàbitat continuat des de la mateixa prehistòria, concretat en l’ocupació de llocs elevats (oppida ibèrics), petits turons que foren després els punts de referència per a la construcció de castells o esglésies a partir del segle VIII i IX.

Cal remarcar un fet, i és que ni la dominació romana ni la visigoda varn organitzar al Berguedà assentaments urbans, llevat, potser, del cas de Sorba es mantenia, per contra, la característica de l’hàbitat dispers, com a molt concentrat en vil·les anteriors a l’època de la repoblació del territori (segles IX i X), prop d’antics castells (oppida ibèrics o castells romans). Aquest poblament dispers tenia des de temps antic una unitat força acusada: la vall.

Les valls eren les unitats físiques i humanes de la Catalunya precarolíngia al Pirineu i Prepirineu i estaven organitzades en un sistema de caràcter endogen concretat en clans. Les dominacions romana i visigoda respectaren, forçosament, aquesta organització i possiblement construïren places fortes a les valls per mantenir-les sota el seu respectiu domini.

La dominació franca s’assentà també sobre aquesta vella estructura; hom ha imaginat un possible pacte entre les autoritats franques i els indígenes segons el qual aquests conservaven les seves propietats, sovint encara comunals, i la seva autoritat i organització. S’iniciava així un nou període de mutacions en les formes de vida dels homes de muntanya.

Un cop organitzat el domini franc el segle IX, l’estructura eclesiàstica (bisbats i parròquies), civil (comtats) i militar (castells) quedà superposada a l’estructura originària de la vall. Així cal pensar que mai no es produí una despoblació total, sinó que la inseguretat existent fins al segle X, aglutinà els pobladors en grups familiars vinculats per llaços de sang o d’origen que mantenien una certa personalitat jurídica i que actuaven plegats en les principals solemnitats.

Josep M. Salrach ha remarcat aquests lligams i aquesta actuació en grup, encara palesa en les actes de consagració d’esglésies del final del segle IX o començament del X. L’any 900, quan es consagrava l’església de Santa Maria de la Quar, hi són presents els principals caps de família: Sichila, Lauricus, Oliba, Ermemirus, Egila, Sirandus, Belitus, Gratus i molts d’altres.

De la pervivència d’aquest passat en les formes de vida tenim força testimonis; són els punts de partida per a organitzar i consolidar la repoblació de la comarca ja els segles IX i X.

Un dels primers exemples a referenciar són els topònims conservats, molts d’ells preromans com Bagà, Berga, Gósol, Gréixer, Olvan, la Quar, Sagàs, Tagast, Validan, etc. Altres, també molt significatius, de la dominació romana com Avià, Clarà, Comià, Correà, Frontanyà, etc.

Molts corresponen clarament a noms de persona d’origen germànic: Arderiu (“Hardarîk”), Gisclareny (“Gisclasînd”), Bastareny (“Berhtisind”), Castell de l’Areny (Castellum Athalasindi), Malanyeu (“Malangecus”), Rotgers (Rodegari), etc.

La documentació es fa també ressò de l’existència d’aquest hàbitat antic; l’any 830, quan es fundava el monestir de Sant Salvador de la Vedella, s’escollia una antiga vil·la, anomenada Tineosi (... locum, quia antiquitus vocabatur villa Tineosi, in pago videlicet Bergense super flumen qui dicitur Lubricatus).

Castells existents abans de la dominació franca en són també testimonis; l’exemple més excepcional és Casserres, que juntament amb Cardona i Vic i altres fortaleses aleshores abandonades, foren els punts de referència escollits per Lluís el Piadós l’any 798 per iniciar l’ocupació de la Catalunya central (“Ordinavit autem illo tempore in finnibus Aquitanorum circumquaque firmissiman tutelam. Nam civitatem Ausonam, castrum Cardonam, Castrum Serram, et reliquia oppida olim deserta, munivit, habitari fecit, et Burrello comiti cum congriis auxiliis tuenda commisit”). Malauradament no coneixem quins eren aquests oppida aleshores abandonats, però imaginem que aquells topònims de la comarca que conserven l’arrel castell són també d’aquesta època: Castellar de N’Hug, Castell de l’Areny, Castellar del Riu.

L’any 922, quan es consagrava l’església de Sant Joan de Montdarn, l’acta de consagració especificava que l’església es construïa a la vil·la anomenada Sant Joan de l’Antiguitat (villa que vocant sancti Iohannis antiquitatis); aquesta església, doncs, és construïda sobre un indret poblat des de temps antic igual com l’església de Santa Maria de l’Antiguitat de Casserres, de la qual no tenim referències documentals fins el segle XI, però que és esmentada ja com Sancta Maria antiqua.

Eduard Junyent diu que moltes de les esglésies de la Vall de Lord foren refetes en l’època de la repoblació de Guifré el Pelós en aquest indret, és a dir, al final del segle IX; recordem que el rector de l’església del Cint fou un dels primers abats del monestir de Sant Llorenç de Morunys.

La Història de la invenció i trasladó del cos de Sant Vicenç des d’Hispania al monestir de Castres, escrita pel monjo Aissó de Saint-Germain-des-Prés a petició de l’abat i dels monjos del monestir francès de Castres, és un altre punt de referència obligat. La història és basada en uns informes orals dels monjos protagonistes del viatge i ens explica que el monjo Hildebert anà a València per rescatar el cos de sant Vicenç màrtir; durant el viatge de tornada, ja amb el cos del sant, i amb l’ajuda del comte Salomó d’Urgell-Cerdanya, passaren per Balaguer, Berga, Alp i Llívia, on el sant féu molts miracles. El viatge és datat l’any 855 i, malgrat la llegenda i la mitificació de la pròpia història, hem de creure en la veracitat de l’itinerari i, per tant, de la constatació de Berga com un nucli important en el camí.

De la pervivència d’aquest hàbitat antic, probablement mai perdut, conservem altres testimonis. L’any 833 era consagrada l’església de Santa Maria de Lillet i entre els molts béns amb què fou dotat aquest temple destaca la menció a un molí antic (molinarem anticum), encara en funcionament. L’any 886 es venien unes terres al pagus de Berga, a la vil·la de Malanyeu, i un dels termes esmentats és un vell camí, una strata referenciada durant tot el segle IX i X.

Una gran quantitat de restes arqueològiques permeten de confirmar l’existència d’un poblament dispers i força continuat. Hi ha un element clar que permet de destacar aquest poblament i és el fet que des de l’antiguitat no és gens estrany de trobar enterraments dins els nuclis d’habitació, car era un costum enterrar-hi els parents, concretament al subsòl de la llar, per tal que l’esperit del difunt continués protegint la família.

Aquesta pràctica era usual al Berguedà, entre la tribu indígena dels bergistans, ja en l’època anterior a la invasió romana; l’existència d’aquests enterraments és detectada al Serrat de Camp Mauri (poblat bergistà). Aquesta pràctica esdevingué usual, almenys fins als primers anys de la repoblació, i la continuïtat queda confirmada pel fet que al Castellot de Viver (terme municipal de Viver i Serrateix) es trobà el cadàver d’un nadó en una tomba excavada a la roca davant el graó d’entrada a una construcció rectangular que servia d’habitatge i que fou utilitzada com a tal fins al segle XVI.

Creiem que no és aventurada la hipòtesi que el Berguedà no quedà mai totalment despoblat, malgrat que és molt difícil avaluar la intensitat d’aquesta pervivència humana i les zones de més estabilitat en el poblament, car els estudis tant documentals com arqueològics són encara parcials. Considerem que a partir d’aquests punts, d’aquestes fórmules antigues d’habitatge i d’aquests testimonis, més o menys dispersos, fou consolidada la repoblació ja el segle IX i especialment el segle X.

La vida eremítica i els rocs santificats

La vida eremítica, fins fa pocs anys, tan poc estudiada, fou particularment rica i interessant al Berguedà. Els primers exemples són datats els segles IX i X, i presenten un gran ventall de particularitats i tipologies diferents. Estudiats parcialment per la gran dificultat que presenten, i moltes vegades mínimament localitzats, són un apartat a ressenyar en aquest món del romànic comarcal, juntament amb el tema, també fosc encara i molt proper a l’antropologia, dels rocs santificats, dels quals tenim també exemples.

Les principals manifestacions fins aleshores localitzades es troben escampades pel baix Berguedà (termes municipals de Viver i Serrateix, Montmajor i Gironella) i l’alt Berguedà (termes municipals de Guardiola de Berguedà i Cercs). Malgrat les grans diferències tipològiques que presenten tots aquests exemples, tots estan localitzats a llocs on ja el segle IX, o a començament del X, es detecta documentalment l’existència d’una església, un petit oratori, o un monestir. Així cal pensar que també al Berguedà el primer cristianisme arrelà en aquesta pràctica, particularment rica a l’Orient mediterrani, i que els últims estudis sobre el tema estan demostrant que fou també important a Catalunya.

Un dels primers exemples que cal referenciar per la seva important significació és el grup d’eremitoris descoberts l’any 1983 prop del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, al terme municipal de Guardiola de Berguedà, i que han estat estudiats per Manuel Riu. Són un conjunt de cinc eremitoris cavats a la pedra tosca prop del riu Bastareny i comunicats amb el monestir per unes simples escales fetes a la roca; els eremitoris, que devien ésser set originàriament, foren construïts en nivells diferents i es poden datar entre els segles IX i X, tot i que varen seguir en ús segles després, quan l’obra del monestir era ja acabada, però que eren utilitzats pels membres de la comunitat monacal per a fer-hi penitències i retirs.

Propers als recentment descoberts eremitoris de Sant Llorenç prop Bagà, cal esmentar també els eremitoris mai estudiats, que hi ha al peu de la roca sobre la qual fou construït i fundat l’any 830 el monestir de Sant Salvador de la Vedella, sota la protecció de l’abat Calort de Sant Sadurní de Tavèrnoles; aquests eremitoris, que avui resten coberts per les aigües de l’embassament de la Baells, devien ésser el primer nucli d’espiritualitat de la comunitat que s’instal·là al lloc, a l’antiga vila Tineosi, i que probablement foren també utilitzats un cop finalitzades les obres de la casa.

Aquest nucli d’eremitoris de l’alt Berguedà és particularment interessant per la significació i la vinculació directa amb dos grans monestirs, ambdós benedictins des de la seva fundació, i tots dos situats prop de zones d’aigua, el riu Bastareny i el Llobregat.

Dos altres conjunts d’eremitoris s’han de relacionar també amb l’obra de dos monestirs, en aquest cas forans i al baix Berguedà, situats en zones particularment riques en arquitectura, història i espiritualitat.

Un dels dos eremitoris esmentats és el de Sant Joan de Montdarn, al terme municipal de Viver i Serrateix; és un dels molts eremitoris que arreu de la geografia de l’eremitisme són dedicats a sant Joan Baptista. L’eremitori és format per una petita cova foradada a la roca sobre la qual fou construïda i beneïda l’església de Sant Joan de Montdarn l’any 922, sota la protecció de l’abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses. L’acta de consagració al·ludeix a l’existència d’una vil·la antigua de Sant Joan (villa que vocant sancti Iohannis antiquitatis); així, el lloc cristianitzat des de temps antic devia passar al domini del monestir de les Abadesses durant l’època de repoblació endegada per Guifré el Pelós, i l’abadessa Emma en consolidà la tradició religiosa construint i dotant la nova església. Prop d’aquest eremitori hi ha un dels exemples que ressenyarem de roc santificat, dedicat també a sant Joan Baptista.

Al terme municipal de Montmajor, prop de les esglésies de Sant Miquel i de Santa Maria de Sorba, hi ha importants testimonis de vida eremítica. A Sorba es destaca l’existència d’eremitisme acompanyat de tombes cavades a la roca, la qual cosa és usual en altres exemples d’eremitisme a Catalunya, tal i com ho demostren Jordi Bolòs, Iñaki Padilla i Montserrat Pagès. Cal recordar que en el cas concret de Sorba el culte és detectat, com a mínim, des del segle VI, testimoniat per l’existència del martyrium de Sant Eudald i l’església preromànica de Sant Miquel de Sorba. Els vestigis localitzats a les rodalies de Sorba són una fornícula propera a l’església de Sant Miquel, amb volta de mig punt que els autors esmentats identifiquen amb un possible altar cavat dins un gran roc, en el qual s’han detectat reformes i restes de pintura d’època moderna.

Un altre eremitori és el de Sant Marc de Cal Bassacs, al terme municipal de Gironella; l’eremitori és avui la sagristia d’una església construïda el segle XVIII, però que hom imagina que fou anteriorment l’absis d’una probable església romànica. Es tracta d’un roc excavat i foradat amb una petita finestra, catalogat com un exemple d’arquitectura troglodita i que ha estat datat del segle X.

Els primers testimonis del cristianisme al Berguedà no es redueixen, però, a l’existència d’esglésies preromàniques o eremitoris localitzats; hem esmentat ja l’existència dels anomenats rocs santificats i la consideració d’ésser vestigis d’aquest primer cristianisme i estretament vinculats a l’eremitisme.

Eduard Riu i Barrera ha fet una acurada aproximació i estudi dels rocs santificats del terme municipal de Viver i Serrateix, tres exemples de rocs propers a esglésies dedicades als mateixos sants. El Roc de Sant Joan, molt proper a l’església i eremitori de Sant Joan de Montdarn, és una fornícula excavada a la pedra i foradada en una considerable alçària; la fornícula és formada per tres ares de mig punt degradats i amb unes falses impostes decorades amb motius geomètrics i vegetals. L’estructura és molt semblant a l’anteriorment esmentat eremitori de Sant Miquel de Sorba i també al de Sant Marc de Cal Bassacs. Difícilment datable, és el més interessant de la trilogia, car el Roc de Sant Narcís, proper a la capella d’aquest nom, construïda el segle XVIII, conserva únicament l’advocació que es detecta molt tardanament (segle XVIII). El Roc de Sant Urbici és molt a prop del monestir de Santa Maria de Serrateix; una llegenda sobre el roc diu que en aquest indret fou martiritzat pels pagans juntament amb els sants màrtirs Víctor, Zenó i Felícola, llegenda recollida ja en un martirologi del segle XI. Cal recordar que l’església consagrada l’any 940 a Serrateix, església parroquial i monacal, fou advocada a santa Maria, a sant Urbici i a sant Pere.

Reconquesta i repoblació

Els inicis

La invasió sarraïna no devia pas provocar la despoblació total de la zona; és difícil mesurar el grau precís en què afectà aquest fet a la comarca, però sembla que en lliurar-se les contrades pirinenques a Carlemany, des del 778, s’inicià un important i considerable corrent humà que, en direcció sud-nord es refugiava a la muntanya. Això féu incrementar el buit, ja important, a la Catalunya central, fenomen que sembla evident al Bages i que possiblement afectà també el baix Berguedà.

La despoblació era evident l’any 798, quan Lluís el Piadós, rei d’Aquitània, encarregà al comte indígena Borrell, l’operació d’ocupar militarment les places fortes d’Osona, Cardona i Casserres i altres castells abandonats en aquestes terres (Ordinavit autem illo tempore in finnibus Aquitanorum circumquaque firmissiman tutelam. Nam civitatem Ausonam, castrum Cardonam, Castrum Serram, et reliqua oppida olim deserta, munivit, habitari fecit, et Burrello comiti cum congruis auxiliis tuenda commisit), per tal de facilitar-ne la repoblació i l’organització; els llocs havien d’ésser reparats i convenientment poblats, així com protegits, per escamots militars.

Els francs intentaren així de consolidar la línia de frontera per la vall del Llobregat, però el procés fou lent, paulatí i sovint amb retrocessos evidents el segle IX, després de diferents escomeses sarraïnes que devien afectar sobretot el baix Berguedà i el sector occidental, proper a la fortalesa de Cardona.

Anys abans, però, que la repoblació fos evident en aquestes zones, hom havia viscut els efectes negatius d’una revolta que entre els anys 826 i 827 protagonitzà a la zona d’Osona l’indigenista Aissó i el seu company Guillemó. La revolta anava dirigida a acabar amb el domini franc i, malgrat que afectà sobretot la Plana de Vic, els efectes pogueren haver arribat a la conca mitjana del Llobregat. L’any 841 o 842 els musulmans organitzaren una nova expedició que fou rebutjada pel comte Sunifred d’Urgell prop de Ribes; les incursions i l’hostilitat musulmana devia afectar, sobretot el baix Berguedà i els sectors ponentins, hostigats des de Lleida, mentre que a la part de tramuntana el poblament s’anava consolidant.

A l’alt Berguedà hi havia signes evidents que la repoblació s’estava consolidant, ja des de mitjan segle IX. L’any 830 l’abat Calort de Tavèrnoles fundava el monestir de Sant Salvador de la Vedella, al peu del riu Llobregat, el punt més avançat de la repoblació al comtat de Berga.

L’any 833 era consagrada l’església de Santa Maria de Lillet i el mateix any es coneixen uns contractes de venda de terres a la vall de Brocà. L’any 857 fou consagrada l’església de Sant Martí de Saldes i un any abans hi ha notícies de rompudes de terres a Borredà. Tots aquests signes evidencien uns assentaments consolidats, molts d’ells sobre antics nuclis mai abandonats.

La repoblació comtal: l’obra de Guifré el Pelós

La situació s’accelerà molt gràcies a la iniciativa de Guifré el Pelós que, pels volts de l’any 878 reunia en les seves mans la major part dels comtats catalans. L’empresa repobladora del comte devia coincidir amb una saturació demogràfica de la muntanya, provocada per un fort creixement de la població, però també per un augment de la dificultat de trobar noves terres de conreu en un medi relativament hostil. Aquesta situació difícil devia empènyer els pobladors a baixar de la muntanya, aventurar-se a la nova terra i això donà al comte Guifré l’oportunitat de fornir noves terres a una gran quantitat de pobladors.

La necessitat de terres era evident i des de l’alt Berguedà, la Cerdanya i les comarques veïnes els nous pobladors arribaven a les terres més planes del baix Berguedà amb la protecció del comte i dels seus fidels. Pels volts de l’any 870 havia començat una gran rompuda de terres, des dels indrets orientals de Borredà i de Vilada fins al sector de ponent, ja al comtat d’Urgell, i més concretament a la Vall de Lord, establiments confirmats per la documentació i l’arqueologia i especialment per les actes de consagració.

Eduard Junyent diu que des del 872 el comte Guifré repoblà la Vall de Lord (comtat d’Urgell) refent les esglésies de la Pedra, Sisquer, la Mora, Tentellatge i les actualment berguedanes del Cint i de Valldora; el mateix Guifré bastí de bell nou les esglésies de Castelltort, la Selva i Terrers (Berguedà), mentre que l’any 885, una probable comunitat mossàrab fundava el monestir de Sant Llorenç de Morunys, escollint com a primers abats, els rectors de les esglésies esmentades de la Vall de Lord: és el límit occidental de la comarca el que primer reneix, però també el sector contrari, ja a Osona, car el lloc de Salelles és documentat l’any 889.

Pel que fa al Berguedà, l’onada repobladora encapçalada per Guifré el Pelós devia arribar a la línia de Puig-reig, Merola, Serrateix, Montdarn, Casserres, Obiols, Avià, Gargallà i Sorba. Per tal de protegir aquesta obra el comte Guifré poblà de nou el castell de Cardona i creà als llocs anteriorment esmentats una xarxa de castells i d’assentaments per unir-los definitivament.

Les terres eren lliurades als nous pobladors a partir del sistema d’aprisió. L’any 902 un matrimoni venia al bisbe Nantigís d’Urgell unes terres que tenien per ruptura a l’“apèndix” de Frontanyà (... quem habemus ex ruptura in pago Bergense, in apendicio de Frontegano). L’any 947 un matrimoni venia a Daví, una terra que tenien per aprisió a la vall de Brocà (vindimus nos tibi terra nostra quem avemus in valle Bucranense, in agacencia de villa Gavarreto vel ad ipso obago et avenit nobis de aprisione).

El mateix comte Guifré aprisià moltes terres i manà construir moltes esglésies; aquest seria el cas de Sorba, Avià, Casserres, Puig-reig, esglésies que no foren consagrades fins al començament del segle X. Una gran part de les terres aprisiades per Guifré foren cedides als grans monestirs per tal que consolidessin la seva obra; aquest és el cas d’esglésies com Obiols, Sorba, Borredà i Gargallà, que passaren als monestirs de Serrateix i Ripoll, o com Sant Joan de Montdarn, que fou bastida per iniciativa de l’abadessa Emma de Sant Joan.

L’obra repobladora de Guifré el Pelós al Berguedà s’ha d’entendre com un suport a una iniciativa titànica empresa per la gent de muntanya, com el recolzament a una tasca de repoblació iniciada anys abans per les necessitats i que havia de merèixer tot l’esforç de les institucions públiques i eclesiàstiques per poder reeixir. Recordem que moltes de les actes de consagració del començament del segle X ens informen de comunitats d’homes que construeixen les seves humils esglésies i que demanen al comte i al bisbe la consagració i el suport a la seva tasca gegantina.

Probablement l’obra de Guifré quedà inacabada; moltes de les esglésies fundades per ell, ja ho hem dit, no foren consagrades fins al segle X. Calia, doncs, una nova empenta; els primers anys del segle X marcaran una nova etapa, els anys de la consolidació d’una repoblació que durà tot el segle, i de la qual la rica documentació es fa ressò. L’hàbitat quedava ja definit i també l’organització civil i religiosa de la zona: es consagren esglésies inscrites ja en un terme casteller, i en una estructura més àmplia, la vall o el comtat. Compres, vendes, donacions informen que l’assentament és consolidat ja al baix Berguedà.

La repoblació el segle X

En els primers anys d’aquest segle es féu necessari consolidar l’obra empresa. Per iniciativa dels pobladors immigrats i amb el suport del bisbe Nantigís d’Urgell i del fill de Guifré, Miró el Jove, comte de Cerdanya, començà una gran activitat organitzadora, destinada a fornir als nouvinguts una estructura religiosa sòlida.

Pel desembre de l’any 899 o del 900 es consagrava l’església de la Quar i al cap de pocs dies les d’Olvan, l’Espunyola, Sant Salvador de Mata, Sant Vicenç de Corbera; sempre eren els parroquians i els respectius preveres els qui sol·licitaren la consagració al bisbe urgellenc. Aquest primer viatge del bisbe Nantigís no fou l’únic; al cap de pocs anys, el 903, el bisbe consagrava les esglésies de Sant Andreu de Sagàs i Sant Martí de Biure. L’any 905 feia el mateix a Sant Jaume de Frontanyà i Santa Maria de Vilada. El 907 era a Casserres, Avià i Puig-reig.

L’església de Sant Miquel de Turbians tal com es veu des de la pista forestal, enmig de les muntanyes; al fons, el Cadí, amb el Pedraforca a mà dreta. En aquest indret foren consagrades l’any 948 les esglésies de Sant Miquel i Sant Andreu de Paradís, indici que l’activitat repobladora de l’indret ja funcionava.

A. Bastardes

Però aquestes consagracions no són les úniques notícies que confirmen l’activitat repobladora; la documentació ens informa de zones on es rompen terres: l’any 920 es treballava a la vil·la de Boatella i a Borredà, i és documentada també la vil·la de Cornudell (a Castellar de N’Hug). I l’any 925 és referenciada la vil·la de Lladernosa al terme del castell de Puig-reig (Alaternosa) i el 948 es consagra l’església de Sant Miquel i Sant Andreu del Paradís probablement Sant Miquel de Turbians. El mateix any és documentat el lloc de la Nou (Noce) i, a l’alt Berguedà, Bagà (Bagada, 949), l’Espà i la Clusa (961), Vilosiu (980), etc.

A partir del 920 comença a generalitzar-se la informació sobre la compra i venda de terres i minva progressivament la referència a les aprisions, un testimoni de la consolidació. Malgrat això i que la línia de frontera és al baix Berguedà, àmplies zones de l’alt Berguedà eren desertes encara el segle X. La documentació va generalitzant la quotidianitat de compres, vendes, herències i donacions, una consolidació que cal afermar jurídicament. L’existència de judicis sobre terres ho constata; l’any 912 el comte Miró, el vescomte Remesan i altres homes presidiren un judici on Longobard, mandatari del monestir de Ripoll, exigia a uns homes de Borredà el pagament a l’església de Santa Maria dels delmes i primícies que el bisbe Radulf d’Urgell havia donat al monestir de Ripoll i que aquests particulars havien deixat de satisfer.

El monestir de Sant Sebastià del Sull, del qual aquí hom pot veure les ruïnes, gràcies al suport de la família comtal de Cerdanya, fou un dels que participà activament, juntament amb els de Sant Llorenç prop Bagà i Santa Maria de Serrateix, a la repoblació de la comarca el segle X.

J. Pagans-TAVISA

Fou aquest segle X quan la família comtal de Cerdanya participà activament en la repoblació, especialment gràcies a les donacions de terres i el suport ofert als monestirs de Sant Sebastià del Sull, Sant Llorenç prop Bagà i Santa Maria de Serrateix.

Unes grans quantitats de terres cedides per Guifré als monestirs de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Camprodon afloren ara en la documentació. Un exemple clar n’és l’actuació del monestir de Ripoll sobre els llocs i esglésies de Sorba, Gargallà, Fígols, Obiols i Borredà, llocs que el monestir tenia gairebé abandonats i que ara esdevenen centres d’interès especial; en consolidar-se la xarxa de parròquies al Berguedà per iniciativa dels bisbes d’Urgell, especialment per Nantigís, i en quedar subjectes a la seu urgel·litana, el monestir de Ripoll assegurà els dominis sobre les esglésies esmentades i en diferents preceptes reials i en butlles pontifícies en féu confirmar la possessió.

Sant Joan de les Abadesses, per iniciativa d’Emma, també féu consagrar l’església de Sant Joan de Montdarn, l’any 922, i hi fundà una cel·la; al mateix temps l’activa abadessa especulava econòmicament amb els seus béns situats a l’alt Berguedà, a la vall de Lillet i al terme de Castellar de N’Hug.

És al llarg d’aquest segle X quan començaren a enregistrar-se d’una manera més clara les possessions de les grans famílies comtals, de la família cerdana principalment, però també de les cases de Conflent i Barcelona al Berguedà, i és quan les grans famílies cedeixen novament terres als grans monestirs. Al final del segle X la casa de Barcelona cedia els importants alous de la Lladernosa, al terme de Puig-reig, i de Merlès, al monestir de Santa Maria de Ripoll. D’aquesta manera queden evidenciats els nuclis de poblament i les terres rompudes.

Caràcter del poblament i origen dels pobladors

Tot el Berguedà fou repoblat amb una constant: la dispersió. No es formà enlloc un nucli urbà i malgrat aquesta dispersió tan gran, des de les valls fins a la muntanya, una complexa organització civil i militar, concretada en els castells i les valls, i una organització religiosa, centrada en les parròquies, ho harmonitzava tot, especialment la parròquia, car era el punt de referència més directa per als homes que s’hi sentien plenament identificats. Així, quan la vida urbana va néixer per primera vegada a la comarca, ho féu al peu del castell, però sempre al costat de la parròquia.

Uns elements reforcen aquesta característica: la procedència muntanyenca dels nouvinguts, i també la base econòmica: la terra. Malgrat que la documentació no és gens explícita, hom imagina un orígen proper: el Pirineu i el Prepirineu, unes muntanyes properes de la Cerdanya i l’Alt Urgell i també de les veïnes contrades del Lluçanès i del Solsonès, aquestes últimes molt castigades en trobar-se més properes a la frontera.

La toponímia reforça la hipòtesi, almenys pel que fa a l’alt Berguedà, que l’origen dels pobladors era muntanyenc i, més concretament, cerdà. Els topònims, repetits a banda i banda del Moixeró, en són testimonis: Cerdanya i Cerdanyola; Avià, Via i Avià; Gréixer i Gréixer; Meranges i Meranges; Eina i Eina, etc.

També s’ha de fer esment a uns elements repobladors prou singulars, els mossàrabs. Procedien de la zona islamitzada i s’establien en zones ermes formant petites comunitats monàstiques que estimulaven la repoblació i que foren aprofitades per les autoritats comtals. Malgrat que no és possible detectar una gran incidència d’aquestes comunitats Manuel Riu creu que el mossarabisme és present especialment a Sant Llorenç de Morunys, però també a Serrateix i a Pedret.

La nova i última onada repobladora: la marca

Al final del segle X s’enregistra una nova onada repobladora, ja fora dels límits de l’actual Berguedà. és la repoblació de l’anomenada Marca de Berga que per un estret passadís entre Súria i Cardona suposà la sortida probablement reclamada pel comte de Cerdanya, senyor del Berguedà, per als seus territoris que quedaven barrats en direcció a migjorn per l’expansió dels comtats veïns de Manresa, Barcelona i Urgell.

L’any 961 el castell de Coaner (Quovecenegro) feia part ja del comtat de Berga i el 966 també el castell de Torroella i el lloc de Palà (Palaco).

L’any 995, el comte Oliba donava al monestir de Santa Maria de Serrateix un alou al castell de Pinós. Al començament del segle XI quedà ben clarificat aquest passadís que arribava ja a la vall del Llobregós i al vessant dret de la riera de Sió.

L’any 1035 feia testament el comte Guifré de Cerdanya i deixava al seu fill Bernat el comtat de Berga amb la seva marca, que comprenia els castells de Castellfollit, Pujalt, Gàver, Portell i Guspí i tot el que tenia per aprisió i pels seus avantpassats fins al riu Sió. Sota el domini del comte Bernat de Berga hom ocupà les Oluges, Montfalcó Murallat, Castellnou de les Oluges, Malgrat i Prenyonosa. Aquestes terres eren cedides encara en aprisió. L’extensió de la marca berguedana quedà frenada pels volts de l’any 1090 als llocs de Foragats, Altet i Claravalls.

L’organització política i militar

El comtat de Berga i els seus límits

Mapa de la marca del comtat de Berga, amb la situació dels diversos llocs documentats i la data més antiga que coneixem de cada topònim.

A. Benet

El Comtat de Berga té com a origen la demarcació del pagus o pao del Berguedà, territori inclòs dins l’antic comtat de Cerdanya. L’aparició del comtat no és evident fins el segle X, un cop consolidada ja la repoblació endegada pel comte Guifré al final del segle IX, però els seus límits no coincidien pas amb els termes de l’actual comarca berguedana.

Una part important de l’actual Berguedà, el sector de tramuntana, format per les valls geogràfiques i històriques de Lillet, Brocà o Bastareny i Gósol quedaven inscrites dins els límits del comtat de Cerdanya i eren directament administrades pels comtes i vescomtes cerdans. El sector occidental, des de Montmajor i Correà fins a Capolat, formava part de la unitat històrica i física de la Vall de Lord, inclosa dins els territoris que aleshores formaven el comtat d’Urgell. Els límits de les terres que des del segle X formaven el comtat de Berga són definits per Albert Benet en un estudi sobre el comtat i la marca de Berga.

La confluència dels rius Bastareny i Llobregat devia marcar el límit nord, almenys el límit diferencial amb la Vall del Brocà, car el monestir de Sant Salvador de la Vedella pertanyia ja al comtat de Berga i anteriorment al pagus berguedà. En aquest sector de tramuntana el comtat berguedà incloïa també els llocs de Malanyeu, la Nou, Sant Jaume de Frontanyà i arribava fins a Vilada, Borredà i Boatella.

La riera de Merlès era la divisió que separava el comtat de Berga del comtat d’Osona, tal com avui separa també el Berguedà del Lluçanès en aquest sector oriental; la riera separava també la zona d’influència dels bisbats d’Urgell i de Vic, llevat dels llocs de Borredà, Boatella i Comià, que tradicionalment han format part de la diòcesi osonenca. El segle XI els territoris de la Portella i de la Quar passaren a formar part, temporalment, del comtat de Besalú, car el comte Oliba en ingressar al monestir de Ripoll deixà i repartí els seus dominis entre els seus germans: a Guifré li van correspondre tots els territoris del Berguedà, llevat dels suara esmentats que passaren a Bernat Tallaferro, comte de Besalú.

Riera de Merlès avall fins a trobar el Llobregat els límits quedaven ben clars, incloent dins el comtat de Berga l’actual terme municipal de Navars, que formava el passadís per a penetrar als territoris de repoblació, la futura marca de Berga ja el segle XI; per Navars, el Mujalt, Castelladral s’arribava al corredor entre Súria i Cardona, que travessava el riu Cardener fins arribar al Llobregós i a la riera de Sió.

Els límits al sector de ponent devien marcar-se per la Serra d’Ensija quedant Peguera, Fígols i Castellar del Riu pel comtat berguedà, separats de la vall de Lord que s’endinsava fins a Capolat, Correà, Montmajor, Gargallà i Sorba.

Com neix, però, aquest comtat de Berga? El segle IX el territori que després havia d’esdevenir comtat és esmentat amb el nom de pagus, pao o pau (835 in pao videlicet Bergense, 881 in pau Bergetanesse, etc.). Aquesta denominació indica que en aquest segle l’organització era encara molt feble, car fins i tot els castells i els seus termes són molt poc referenciats. Estem encara en l’àmbit de les valls ben definides (vall de Lillet, vall de Brocà, vall de Gósol, vall de Lord, etc.).

No és fins al final del segle X, un cop mort ja el comte Oliba Cabreta, que els documents confirmen l’existència i funcionament d’un comtat al Berguedà; són els anys en què el territori berguedà s’ha ampliat considerablement i és necessari fornir-lo d’una estructura política adequada, vinculada, però, a la casa comtal cerdana. Oliba, futur bisbe i abat, començà a aparèixer en la documentació amb el títol de comte, juntament amb la seva mare, i actuant en el territori berguedà. Des del 990 signà sempre amb aquesta intitulació fins que es retirà de la vida política i ingressà com a monjo a Ripoll. Fou aleshores quan repartí els seus territoris comtals entre els seus germans: el Berguedà (llevat el sector de la Portella i la Quar) passà a integrar els dominis de Guifré, comte de Cerdanya, i els territoris de la vall de Ribes amb la Portella i la Quar foren cedits a Bernat Tallaferro, comte de Besalú. Eduard Junyent en el seu estudi sobre el comtat de Berga ha demostrat amb àmplia documentació l’existència d’aquest comtat de Berga i el fet que Oliba en fou el primer comte.

En el testament del comte cerdà Guifré de l’any 1035 el Berguedà i la Cerdanya quedaren de nou dividits; aquest testament deixava al fill Ramon el comtat de Cerdanya i al fill Bernat el de Berga (... dimitto ei Bergitanum cum omnibus pertinentiis in comitatum illius et omnes castellos, scilicet Matronam et Castro Serres et Torredella, et Castrum Edral et Pinos et Vallem Magnam et Pegueram et Figols et Montfalcho et Uluga et Podium Altum et Castrum Fulit et Ferran et Caramala...), el qual actua com a comte de Berga des del 1035 fins al 1049, any que, en morir sense descendència, el Berguedà retornà de nou a la casa cerdana de la qual ja mai més no es desvinculà. Fou sota el govern de Bernat, comte de Berga, que hom impulsà la repoblació i creació de la marca comtal de Berga. En finir la dinastia cerdana l’any 1117, el conjunt territorial (comtats de Cerdanya i de Berga) passà a formar part del patrimoni de la casa comtal de Barcelona. El comtat de Berga subsistí, però, com a comtat fins que el segle XIII es remodelà el territori de Catalunya amb la creació de les vegueries.

Els vescomtes del Berguedà

Els vescomtes de Berguedà o Berga.

AFE

Amb la creació del comtat de Berga o Berguedà devia reforçar-se la institució del vescomtat ja existent al començament del segle X. Els vescomtes eren els representants de l’autoritat comtal al Berguedà: abans de la creació del comtat, dependents de la casa cerdana, i després, dels comtes locals; com a tais reberen sempre el nom de vescomtes del Berguedà abans i tot de la creació del propi comtat.

El comtat de Berga com a divisió administrativa dels territoris dependents del comtes de Cerdanya, no sorgí fins a mitjan segle X, però fins el principi del segle XI no apareix una família vescomtal vinculada al comtat de Berga. Encara que no hi hagi dubte de l’existència d’uns vescomtes el segle X, es fa difícil dilucidar d’entre els vescomtes que apareixen en la documentació posseint béns als comtats de Cerdanya i Berga quins pertanyen a cada comtat dels comtes cerdans: Cerdanya, Conflent, Berguedà, i, a voltes, Besalú. Únicament els vescomtes de Conflent han estat ben delimitats durant el segle X. En canvi els de Cerdanya no estan ben aclarits, fins i tot pot ser necessària una revisió en els primers membres.

Franco és un dels vescomtes que tenia béns al Berguedà, i per tant, un possible vescomte del pagus del Berguedà, ja que encara no s’havia creat el comtat, en el temps en què el trobem actiu. La primera actuació d’aquest vescomte Franco es produeix en un judici celebrat l’any 879. Francó reclamava unes terres que li havien usurpat dues persones. Encara que els béns en litigi no se situen enlloc, pels documents següents cal ubicar-los a Malanyeu, al Berguedà, ja que el mateix Francó, —suposem— i la seva muller Sesnanda feren tres compres de terres els anys 882, 886 i 929 a la vila de Malanyeu, al Berguedà.

Inicialment Ramon d’Abadal havia cregut que es tractava d’un vescomte osonenc, però amb l’estudi de Manuel Rovira aquesta opinió ha quedat descartada. Únicament resten els vescomtats de Cerdanya i Berguedà com a possible lloc d’actuació de l’esmentat Francó, ja que el de Conflent era regit pel vescomte Guadamir i el seu fill Unifred. Hem de deixar-ho en el dubte per manca de proves convincents, ja que tenir béns a Malanyeu no pot ser decisiu per a atorgar-li el càrrec de vescomte del Berguedà, ja que generalment els béns de les famílies importants es trobaven repartits per diversos comtats.

L’any 941 els vescomtes del Berguedà sembla que eren Onofre i Guinedella (Onofredus vice comite, et coniuge mea Guinedella). Un altre possible vescomte del Berguedà és un tal Brandui (Brandovinus), vescomte que el 955 amb la seva muller Quíxol, (Branduinus vice comes simul cum conjuga mea Chixol vicecomtissa) donà al monestir de Sant Salvador de la Vedella, l’església de Sant Vicenç de Navel, situada al comtat de Berga, propera al terme del castell de Cardona, (a l’actual municipi de Viver i Serrateix), que havia comprat al comte Sunifred de Cerdanya (927-965). Aquest mateix personatge tenia béns a Llerona, al Vallès, una part dels quals havia comprat al bisbe Jordi de Vic (914-947) i una altra part eren propis. Aquests béns foren donats l’any 959 al monestir de Sant Cugat del Vallès pels marmessors del difunt Brandui, entre els quals figurava la seva muller Quíxol. Amb Brandui també ens trobem amb el mateix problema que amb el vescomte Franco, que té béns al comtat de Berga, però això no implica l’exercici d’unes funcions vescomtals al comtat, ni té una importància determinant que els béns de Navel els hagués venut el comte Sunifred, ni que en tingués de propis i de comprats al Vallès, car veurem com la casa vescomtal del Berguedà tenia molts béns fora del comtat. és difícil de sostenir amb fermesa que fos vescomte del Berguedà.

Coneixem altres vescomtes que fan aquestes aparicions en la documentació, sense poder precisar a quin comtat o pagus pertanyien. L’any 911 en un judici presidit pel comte Miró de Cerdanya, acompanyava el comte el vescomte Remesari (Remisario vicecomite). Els béns en disputa es trobaven a Borredà, i eren els delmes i primícies que els habitants de la parròquia de Santa Maria no volien pagar. Encara que Borredà després fou inclòs dintre el comtat de Berga, no per això podem afirmar que es tracti d’un vescomte del Berguedà, però tampoc no es pot rebutjar d’entrada. Hom creu que Remesari era vescomte de Cerdanya.

Tenim una dada molt breu i desconectada de tot context. En un necrologi del monestir de Serrateix hi figura un vescomte anomenat Deia (Deila vicecomes). Únicament el recollim pel fet que el monestir de Santa Maria de Serrateix es trobava al comtat de Berga, però podria ser d’altres comtats o pagi.

El primer vescomte que té moltes possibilitats d’haver estat vescomte del Berguedà és un personatge anomenat Guifré. D’aquest personatge sabem que l’any 938 amb la seva muller Quíxol posseïa terres a l’Angle, al costat d’on s’havia d’aixecar després el monestir de Sant Benet de Bages. Posteriorment es comprova que la família vescomtal del Berguedà segueix tenint béns en aquest lloc i pels voltants: Sant Genis de la Vall dels Horts, Montpeità i Sant Fruitós de Bages. és aquesta persistència en la propietat d’unes terres en el mateix sector que ens fa creure que aquest vescomte anomenat Guifré amb la seva muller Quíxol, no siguin els primers vescomtes del Berguedà, o, almenys, que els seus descendents fossin els vescomtes del Berguedà.

Hem fet aquesta precisió perquè podria ser que aquest vescomte Guifré ho fos de Cerdanya, incloent-hi el pagus de Berguedà i després, en crear-se el comtat de Berga amb entitat pròpia, el nou càrrec de vescomte fos per un fill segon del vescomte Guifré, ja que sabem que un vescomte Bernat (de Cerdanya) també tenia béns. Per tant, podria ser que fins a mitjan segle X només hi hagués un vescomte per a tot el comtat de Cerdanya, incloent-hi el pagus del Berguedà, però, en expansionar-se la marca, l’antic pagus passà a comtat, i el nou vescomte fou un fill segon del vescomte que fins aquell moment havia regit el comtat de Cerdanya. Així, i a tall d’hipòtesi, Guifré hauria pogut ser vescomte de Cerdanya, incloent-hi el pagus del Berguedà, mentre que Bernat, possible fill seu, ho devia ésser només del comtat de Cerdanya, i el seu germà, possiblement Branduí, casat amb Quíxol, ho seria del nou comtat de Berga.

Entre els vescomtes Guifré i Branduí i els que apareixeran al principi del segle XI com a clars vescomtes del Berguedà només hi ha el lligam, ja esmentat, dels béns que el vescomte Guifré tenia vora el monestir de Sant Benet de Bages, on l’any 1006 el vescomte Bardina hi tenia béns. Però de la ja relativament àmplia informació que tenim d’aquesta família només hi ha dos documents que provin que el vescomte Bardina ho era de Berga; un, encara que s’hauria de datar com del gener de 1020, creiem que ha d’ésser de l’any 1019, ja que el vescomte Bardina actuà com a procurador del monestir de Santa Maria de Serrateix sobre uns béns situats al Pujol (a Montmajor, Berguedà), mentre que el 10 d’abril de 1019 Adelaida, vescomtessa, i els seus fills Bernat i Dalmau, vescomte del Berguedà (vicecomite Berguitanense), fills del difunt Bardina, vescomte, juntament amb la resta de marmessors feren donació al monestir de Sant Cugat del Vallès de béns situats al comtat de Barcelona, prop del terme de Terrassa, a la vall de Moronta, tal com havia manat el difunt vescomte. I si amb el primer document encara podia subsistir algun dubte, ja que el vescomte Bardina actuava com a procurador i no com a president del tribunal, amb el segon document queda ben clar que ho era del Berguedà i que el seu fill Dalmau el succeïa en el càrrec.

A partir del vescomte Bardina la família vescomtal berguedana no té cap problema durant el segle XI, encara que posteriorment s’estronca i apareix una “nova” família vescomtal, que no sabem si es tracta d’una família totalment nova o es tracta d’una branca lateral. és un aspecte encara per estudiar. En canvi, el que sí que és clar és la pretensió que la família Cervera descendeix del vescomte Dalmau de Berga, puix que és ben documentat que el pare d’Hug Dalmau de Cervera era un Dalmau, casat amb Elsava i fill d’Isarn i Illa.

Encara que no coneixem gaire les vicissituds d’aquesta família, no sembla que el seu poder polític fos gaire important, car només tenien infeudats pels comtes de Cerdanya i Berguedà els castells de Casserres, Madrona i Montfalcó Murallat; no tenien ni una de les funcions principals dels vescomtes com era la de repoblar la frontera amb els sarraïns, ni tampoc aquesta fou desenvolupada pels membres d’aquesta família, que no tingueren en la marca berguedana altre castell que el de Montfalcó Murallat pels comtes; però no disposaren ni tan solament d’una aprisió particular; hagueren de ser altres famílies que es llancessin a l’aventura de les aprisions a les terres ponentines de la Segarra, fins on s’estengué el comtat de Berga. (ABC)

A partir del segle XI es detecta l’existència d’una família vescomtal al Berguedà ja molt més coneguda; amb Bardina i la seva muller Adelaida comença aquesta família que es va succeint en el càrrec i que juga sempre un paper clau en tots els afers de la comarca; l’any 1016 el bisbe sant Ermengol d’Urgell cedia al vescomte i a la seva muller l’església de Sant Jaume de Frontanyà, una mula i quatre unces d’or en reconeixement de la seva amistat. El vescomte Bardina devia morir abans de l’any 1018, car a partir d’aquesta data trobem el seu fill Dalmau actuant amb la seva mare vídua i després amb la seva muller Arsèn. La seva activitat no es reduí únicament al Berguedà; d’origen cerdà molt probablement, el trobem sovint en documents relatius a la Cerdanya i també a altres indrets del Pirineu, principalment Urgell i Conflent. Dalmau, com el seu pare Bardina, devia conèixer i viure la creació del comtat de Berga i sembla lògic imaginar una descendència cerdana a aquesta família vescomtal de Berga, descendència lògica si considerem que el territori hi estava estretament vinculat, en dependre fins aleshores de la casa cerdana.

Com a vassall del comte de Cerdanya Ramon, el vescomte Dalmau li reté homenatge entre 1035 i 1068, més probablement entre el 1049 i el 1068 un cop mort el comte Bernat de Berga i unit de nou el territori i comtat de Berga a la casa mare de Cerdanya (De ista ora in antea fidelis ero ego Dalmacius vice comes filius qui fui Adalaidis vice comitissa, ad Raimundum comitem seniorem meum, filius qui fuit Guisle comitisse, et ad uxorem eius Adela comitissa...). Mort el vescomte Dalmau abans del 1068, el succeí el seu fill Bernat Dalmau, el qual jurà també fidelitat al comte cerdà.

La família vescomtal devia tenir un important lot de terres al sector meridional del comtat de Berga i més concretament a Puig-reig; ja l’any 1028 el vescomte Dalmau i la seva mare donaven un alou a l’església de Sant Julià de Puig-reig per a remei de l’ànima del vescomte mort i de les seves pròpies. L’any 1067 el vescomte Bernat Dalmau amb la seva mare i la seva muller venien unes terres a Fonollet (Puig-reig) i el 1093 era el nét i fill, el vescomte Dalmau Bernat, qui cedia terres al mateix indret. Aquest vescomte actuava ja com a tal l’any 1112 i, com els seus antecessors en el càrrec, jurava fidelitat al comte cerdà. Aquest és l’últim any en què es detecta l’existència d’aquesta família, car l’any 1120 en el testament de Ramon Umbert els vescomtes de Berga són marmessors, però no en sabem els noms; no és possible, doncs, relacionar familiarment aquesta família vescomtal del segle XI amb la nova família vescomtal que trobem documentada a partir del 1130.

Aquests vescomtes de Berga, dels quals no coneixem els noms, semblen ésser, per ara, el lligam que uneix la primera família vescomtal amb la que encapçala el vescomte Guillem de Berguedà, fill de la vescomtessa Guisla i germà de Ramon i de Pere de Berguedà; aquesta nova família va tenir una curta durada en el càrrec, car l’any 1199 Pere de Berguedà, nét del vescomte Guillem, va vendre el vescomtat al rei Pere I. El vescomte Guillem i la seva muller Berenguera varen tenir quatre fills: Guillem el trobador, Berenguer, Bernat i Ferrer. Amb ells s’inicià un període d’àmplies i fructíferes relacions entre la comarca i els ordes militars dels hospitalers i dels templers i també amb els monestirs tarragonins de Santes Creus i Santa Maria de Poblet. La major part del patrimoni d’aquesta família vescomtal se centrava al baix Berguedà, i més concretament a Puig-reig; aquest punt és un element que sembla reforçar la hipòtesi que la família vescomtal del Berguedà és sempre la mateixa des del segle XI o almenys que la nova família vescomtal encapçalada per Guillem, en accedir al títol de vescomte, adquirí també la propietat sobre les terres de l’antiga família del segle XI.

A més del nucli de terres centrades al terme del castell de Puig-reig el vescomte posseïa els castells de Casserres, Espinalbet, Madrona i Montmajor i moltes terres disperses pel Berguedà, la Cerdanya i el sector del comtat de Manresa (Calders i Talamanca).

El vescomte Guillem de Bergueda, el trobador

Fou el seu fill Guillem de Berguedà, el trobador, el personatge més ben conegut d’aquesta família, tant per la important producció literària com per la seva interessant vida. Fins l’any 1183 no va heretar del seu pare els castells de Puig-reig, Madrona, Espinalbet, Casserres i Montmajor i un considerable patrimoni dispers; malgrat la importància de les terres rebudes, Guillem no heretà el títol vescomtal, probablement perquè la seva personalitat impetuosa, inquieta i violenta ho desaconsellà, car el feia un home poc idoni davant els ulls del rei Alfons I. El trobador Guillem de Berguedà participà en totes les lluites feudals del seu temps; la seva producció literària entre 1170 i 1173 es destaca per la violència i els atacs contra Pere de Berga, senyor de la vila de Berga. S’enfrontà també amb Ponç de Mataplana, al qual estava lligat per pactes feudals i del qual més tard ploraria amargament la mort; també amb el bisbe d’Urgell Arnau de Preixens. L’any 1175 assassinà a traïció el vescomte Ramon Folc III de Cardona i es va veure obligat a viure amagat una llarga temporada. El seu caràcter l’enfrontà sovint amb els seus propis amics i fins i tot amb el propi Alfons I; visità la cort de Castella d’Alfons VIII, enemic del rei de la corona catalano-aragonesa, i fou un participant molt actiu en les bregues que enfrontaren els Castellbò i els Cabrera contra el rei, el bisbe i el comte d’Urgell. Guillem de Berguedà fou un gran viatger, visità sovint el Llenguadoc, la Provença i tot el sud de França, on va conèixer Bertran de Born i el mateix Ricard Cor de Lleó, rei d’Anglaterra.

Gràcies a l’important estudi de Martí de Riquer sabem que els seus joglars Aimeric de Peguilhan, Montaner, Ramon de Pau, Armando, Oliver Sabata i Artús escamparen arreu la seva obra i fama. Entre 1281 i 1300 Guillem de Berguedà entrà a formar part de la història de la literatura en ésser inclòs en l’obra italiana Le canto novelle antiche. El seu prestigi com a poeta es mantenia viu el segle XV i ocupà un lloc preferent en totes les històries de la poesia fins al segle XIX. Morí cap al 1196 i a partir d’aquesta data actuà com a hereu el seu germà Berenguer de Berguedà, que li va sobreviure pocs anys. Cap dels seus germans no utilitzà mai el títol de vescomte, però aquest restava en el patrimoni familiar, car l’any 1199 Ramon de Berguedà, probablement el fill de Berenguer, car el trobador va morir sense fills, va vendre el vescomtat del Berguedà al rei Pere I a canvi de la renda vitalícia de 200 sous anuals (toto vice comitatu de Bergedano, et de omnibus honoribus sive possesionibus quas pater meus de... Berguedano habuit et habere debuit... Retineo tamen et excipio inde illos mansos quas ego in vita patris mei donavi monasterio Populeti et mansum de Torrente quem ad voluntatem meam retineo...).

L’any 1187 Guillem de Berguedà havia fet testament cedint entre altres béns, el castell i terme de Puig-reig a l’orde militar dels templers i instituint com a hereu seu el seu germà Berenguer (. Ara, l’any 1199, el rei Pere reconeixia deure la quantitat de cent mil sous a Galiana, vídua de Berenguer de Berguedà i als seus fills; un any després el fill Ramon de Berguedà confirmava al rei la venda del vescomtat de Berga i incloïa també el castri de Podio Reg, per la qual confirmació va rebre quatre-cents sous.

El rei devia estar interessat en el castell de Puig-reig i no va pagar la quantitat de la venda fins que Ramon de Berguedà li confirmà que el castell de Puig-reig formava part també del lot que integrava el vescomtat. El castell de Puig-reig pertanyia, però, als templers, car així ho havia decretat Guillem de Berguedà en el seu testament, testament que per altra part havia deixat sota la custòdia i protecció del rei Alfons I. El castell de Puig-reig interessava a ambdues institucions: la corona i l’orde militar del Temple; finalment els templers n’obtingueren la confirmació l’any 1231 del rei Jaume I i accediren plenament al seu domini.

La vegueria del Berguedà

La data del 1199 marcà la fi de l’estructura de l’antic vescomtat feudal, car la comarca passà al control directe de la monarquia, que ja posseïa el comtat des que el 1117 finí la dinastia cerdana i el comtat s’integrà a la casa de Barcelona. El segle XIII la monarquia creà al Berguedà la vegueria per representar-se a efectes de justícia i de mantenir la pau i treva de Déu. La vegueria del Berguedà comprenia els següents límits segons el Llibre de Registres del segle XIV: “La Vegueria de Bergueda combrença al coll de Jou sobre Baga e passa per la serra e treuessa entro al terme de Castellar e de Mataplana e passa la serra e torna entro sus en Luçanes e ix en Lobregat desus Geronella e compren lo terme de Puig Reg e de Castserres e de Muntclar e ix al coll de la Vetzina e compren Naves e compren la serra entro sus en la vall de Lort ab Malany e compren e torna per Capolat que compren entro en la serra de coll de Jou e compren Gava e Gavarret e Saltzes e Gosol dins aquests termes”.

A partir del segle XIV aquesta vegueria de Berga i Berguedà es transformà en sotsvegueria de Berga, regida pels mateixos veguers del Bages i sovint d’Osona, i es conservà Berga la figura del sots-veguer que els representava.

Malgrat l’organització de la vegueria, el domini directe del monarca sobre la comarca del Berguedà era molt reduït. La feudalització havia esmicolat molt les parcel·les de poder i el rei tenia grans dificultats per a controlar una terra de senyors. Les compres, permutes com la que l’any 1309 efectuava el rei Jaume II a Sibil·la, senyora de Berga, dels castells de Berga, Peguera, Fraumir, Puigarbessós, Bonner, Terçà, Casserres, Montmajor, Merola, Querol, Roset i Blancafort, i altres mitjans no aconseguiren que el Berguedà deixés d’ésser controlat pels senyors feudals. De tota manera, al llarg del segle XIV es fa present la iniciativa reial a la comarca mentre, paulatinament, decreix el poder i la influència de les grans famílies comarcals.

Els castells

Mapa del Berguedà amb la senyalització dels castells dels quals tenim notícia anteriors a l’any 1300.

M.D. Santandreu-R. Serra

Una vegada més cal parlar de les valls per tal d’entendre l’organització política i militar del territori. Les valls formaven part intrínseca del territori i hom pot establir una relació directa entre les organitzacions eclesiàstiques, civils i militars i les antigues valls: bisbatcomtat-vall-castell-parròquia. (Vegeu: Castells del Berguedà anteriors a l’any 1300).

Els primers castells dels segles VIII i IX varen tenir la missió concreta de protegir els pobladors i varen contribuir decididament a la redistribució de l’hàbitat; les primeres construccions militars devien ésser simples fortificacions de fusta, probablement de planta quadrada o rectangular i també circular, que enllaçaven punts de poblament important. Al Berguedà, però, la construcció de la definitiva xarxa castellera és força tardana, almenys si la comparem amb el cas veí d’Osona, on el segle IX la xarxa castellera és ja sòlida. Al Berguedà en aquest segle IX, encara hi és present la vall i el pagus, i la documentació parla sovint de llocs inclosos en aquestes unitats sense esmentar els castells, sobretot a l’alt Berguedà.

L’any 882 al pagus del Berguedà es venien unes terres a la vil·la de Malanyeu, al lloc anomenat el Vilar (ad vilare), sense esmentar cap terme casteller. Cal pensar que almenys a l’alt Berguedà l’estructura organitzadora era diferent, car sempre es localitzen els topònims a partir de les valls o de les vil·les mantenint la pervivència d’una estructura anterior. Manuel Riu explica que en aquestes valls els castells tenien una finalitat administrativa i alhora militar i que són el primer signe que està començant, el segle IX i a l’alt Berguedà, el fenomen de l’encastellament que condicionà la formació de nuclis de població agrupats en oposició al tradicional hàbitat dispers.

L’any 840 és esmentada ja la vall de Brocà (Vuguranense); l’any 893 dins el terme del castell de Brocà hi ha referenciada la vila de Bagà i una subdivisió, una illa o insula al costat del riu Bastareny; el document indica que aquesta insula s’ha format rompent una zona de bosc per bastir un hàbitat familiar. Així, dins els termes castellers hi havia diferents demarcacions rurals (vil·les, vilars, masos, etc.) incloses dins parròquies diferents, però totes dins una mateixa vall.

El 833 és esmentat el castrum Lilietum que devia protegir la vall del mateix nom, al comtat de Cerdanya (in comitatu Cerdaniense in valle Ligitense). Tot i la presència del castell a la vall, sempre un únic castell per unitat geogràfica, la realitat més evident que lligava l’home amb el territori, llevat de la parròquia, continuava essent la vall. L’any 949 el monestir de Sant Llorenç prop Bagà rebia un mas amb el seu molí i dues vinyes in comitatu Ceritaniense in valle Bocranense in apendicio de Bagada ad ipso rivo de Gareixer. Encara el segle XII (1124) la vall de Brocà és present en la documentació: una venda in comitatu Ceritaniae in valle Bucrano in apendicio de villa Bagada in locum quem vocant Ker, sive ad ipsa Baldoriam.

L’existència de la vall és sempre anterior a la del castell; l’any 954 és documentada la vall de Roset (in comitatu Bergittaense in valle Roseto, in locum quod vocant Bertrane), mentre que el castell no ho és fins el 1026. A l’alt Berguedà es detecta arreu aquest fenomen; a la vall de Gósol o de Saldes l’any 857 es consagrava l’església de Sant Martí de Saldes sense esmentar cap localització castellera (in villa cuius vocabulum est Salices) i l’any 1010 el bisbe Ermengol d’Urgell donava a la recent creada canònica de Santa Maria de Solsona les esglésies de Sant Martí de Saldes i Sant Andreu de l’Espà, esglésies situades al comtat de Cerdanya. Per contra els castells de Saldes i Gósol, com els de l’Espà i altres veïns no són esmentats fins el segle XI.

A l’alt Berguedà, llevat del cas de Castellar de N’Hug documentat des del 904, els castells són força tardans, i més concretament dels segles XI (Saldes, Gósol, l’Espà, Peguera, Fígols, Roset, la Portella, etc.) i XII (Fraumir, Espinalbet, Guardiola, etc.). Molts llocs de l’alt Berguedà desconeixen l’existència i la formació de castells: Borredà (938 et in pao Berchitano in loco Brositano), Frontanyà (905, in loco quodam vokabulo Frontignano, 902 in pao Berbense, in apendicio de Frontegano), Vallcebre (1040 ecclesia sancti Clementis martiris in monte Valcebre), Malanyeu, la Nou, etc.

Malgrat l’existència d’aquests amplis territoris no inclosos dins de termes castellers, però que pertanyien a amplis dominis eclesiàstics (Borredà, la Nou i Malanyeu a Ripoll, i Frontanyà a la canònica homònima), els castells s’escampaven arreu des del segle IX al baix Berguedà, territori de frontera.

Fou el comte Guifré el Pelós qui forní al baix Berguedà la primera xarxa de castells en unir les places fortes de Cardona i Casserres amb la línia d’avançada del Llobregat: Serrateix, Gargallà, Sorba, Puig-reig, Montdam, Casserres i Avià foren nexes d’unió i les notícies d’antics castells a les terres planes sovintegen: castro Merlense (893), castro Abigano (898), castro Oleane (899), castro Petrera (903), castro Clariano (907), castri Serra (907), in castro quedam vocitato Pugo Regis (907), castrum Spugnola (950), chastello Adalasindo (963), castro Vivario (988), castrum Stela (982), castro de Monte Majores (982), etc.

Molts d’aquests castells varen desaparèixer en perdre el caràcter de torre de frontera (Olvan, Clarà, Avià, Estela, etc.), però altres varen esdevenir importants castells termenats els segles XI i XII (Merlès, Puig-reig, Casserres, L’Espunyola, Viver, etc.).

Les funcions d’aquests primers castells són múltiples: vigilància de fronteres, protecció de camins i vies de comunicació, de nuclis d’habitatge; conforme avançava el procés de feudalització esdevenien les cèl·lules que havien d’aglutinar les divisions de poder i lligar els homes del Berguedà amb els seus senyors a partir de les múltiples i complicades relacions entre els senyors feudals i els seus vassalls. Molts dels primers vicaris d’aquests castells esdevindran els segles XI i XII grans senyors feudals que donaran origen a grans famílies nobiliàries (la Portella, Pinós, Peguera, Berga, etc.).

Les torres

Molts castells del segle IX no eren, però, castells termenats; d’una manera molt especial fou necessari construir torres al llarg de la frontera que es dibuixava al baix Berguedà des de la repoblació endegada per Guifré el Pelós. La necessitat de seguretat no es limitava, però, a les terres planes, car arreu de la comarca proliferaven torres de vigilància i de protecció del poblament dispers. La línia que d’est a oest passava per Merlès, Puig-reig, Casserres, Montdarn, Serrateix i Gargallà protegida pel castell de Cardona devia ésser plena de torres quadrades o rectangulars de pedra i més provisionalment de fusta, moltes de les quals havien d’esdevenir castells termenats (Viver, Puigreig, Merlès, etc.), però d’altres s’havien de mantenir com a punts de vigilància dins els amplis termes dels castells termenats: són les fortedas o forcias i les turris.

L’any 922 en l’acta de consagració de Sant Joan de Montdarn és referenciat un alou que posseïa el comte Miró el Jove, anomenat Miralzar (Ipso meo villare que dicunt Miralzar qui est prope sancti Ioannis in Bergitano); aquest alou de Miralzar o de Miralles té el significat de talaia i sembla al·ludir a una torre de guaita o punt elevat, on el comte Miró hauria pogut edificar una torre. Aquest topònim de Miralles, sinònim de talaia, el trobem també l’any 898 en una donació feta al monestir de Sant Llorenç prop Bagà d’unes terres a Miralias, actual terme municipal de Cercs.

El 990 Longobard donà a Santa Maria de la Seu d’Urgell i al bisbe Sal la un alou que tenia al comtat de Berga in loco que dicitur ad ipsa torre et est in apendicio Olvanne, id est ipsa turre cum ipso manso, casas, casalibus... i també in alio loco ad Gerundella ad ipsa turre id est casas, casalibus et orreis. La turre el segle X protegia ja un nucli de poblament estable.

En el testament del vicari del castell de la Portella, Guifré, de l’any 1035, s’esmenta la donació al monestir de Sant Pere de la Portella de la torre de Sant Corneli (Et hoc quod habere debebat in turre Sti. Cornelii, dimisit mecumato cenobio cum ipso manso de Gavarros quantum inibi habere debebat).

Des de la meitat del segle XII apareix un nou tipus de turres; es tracta de masies fortificades promogudes per les noves colonitzacions laiques i eclesiàstiques. Són construccions de pedra ben treballada de planta rectangular o quadrada, cobertes amb un sol vessant i amb dues o tres plantes. La planta baixa era destinada als animals, els quals proporcionaven l’escalfor a l’habitatge superior a través del sostre de fusta; a l’habitació del primer pis hi havia l’estatge familiar format per una habitació que feia la funció doble de cuina-menjador i una de complementària. Al pis superior es distribuïen les habitacions per a dormitori així com la pallissa i el graner. Aquesta masia fortificada perdurà fins al segle XV amb molt poques variacions; era el centre de les grans explotacions agràries i alhora conservava la funció de vigilància i protecció en èpoques d’inseguretat.

A la comarca del Berguedà conservem restes d’aquestes turres, encara que molt modificades per les construccions posteriors que han ampliat les masies. Exemples a destacar, atenent sempre a les modificacions establertes, són: la Costa de la Cavalleria i La Cortada al temple municipal de Santa Maria de Merlès, Palau i la Tor d’Olvan, i el molí i casa de Can Fèlix a Montmajor.

Probablement l’exemple més clar de com eren les turres de vigilància a la comarca és la resta arquitectònica conservada al terme de Santa Maria de Merlès, prop de l’església de Santa Maria de Ginebret i coneguda amb el nom de “torre de Ginebret” o “dels Moros”. és un testimoni que cal estudiar així com també la toponímia comarcal, tan rica, amb els noms de Tor (la Tor d’Olvan, la Tor de la Quar, la Tor de Merlès), Torre (Torre de Foix) i Guàrdia.

Guardioles i guàrdies

Els topònims Guàrdia i Guardiola ens informen també de l’existència de punts de vigilància, que, com el cas de les torres, protegien llocs estratègics. Inscrites dins amplis termes castellers, les guàrdies o guardioles devien ocupar llocs elevats i estratègicament situats i cal imaginar-les com fortificacions en punts avançats en època de repoblació per a detectar incursions sarraïnes i també, en èpoques més posteriors, per a complementar la vigilància i protecció.

L’any 939 el comte Sunifred de Cerdanya donava al monestir de Sant Sebastià del Sull unes aprisions i entre els límits esmentats apareix una guàrdia (in Rocha de Guardiola). La presència més viva d’una d’aquestes guàrdies és l’indret de la Guàrdia (Sagàs) amb l’església de Santa Maria; el lloc presenta totes les característiques per poder afirmar que hi havia una fortificació. Pendents d’un estudi arqueològic acurat ens limitarem a referenciar-ho i a acompanyar aquesta notícia amb una menció documental de l’any 1010. Aquest any el papa Sergi IV confirmava en una butlla, els béns del monestir de Sant Miquel de Cuixà i, entre les moltes propietats que tenien al Berguedà, esmenta Et in Vardia alodem et ecclesiam sancte Marie cum suis rebus et alaudem. En aquesta data la fortalesa havia desaparegut molt probablement, però es mantenia el topònim, topònim present també en documents anteriors, concretament l’any 977, com un dels límits d’un alou cedit pel comte Bernat de Cerdanya i la seva muller al monestir de Santa Maria de Ripoll (...et de occiduo ascendit per ipsa Vuardia usque in villare Sabrone).

El castell de Guardiola, construït ja el segle XII i del qual era propietari alodial el monestir de Sant Llorenç prop Bagà per donació dels comtes de Cerdanya, és un altre exemple a considerar. El castell ocupava un lloc estratègic, un dels passos més importants de la comarca: el collet d’Eina. Probablement l’obra del segle XIII convertí el lloc en un gran castell termenat a partir d’una obra anterior alt-medieval, que no devia ésser res més que una torre de guaita del monestir.